2 de novembre del 2011

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 25,6.7-9; Sl 26; 1Te 4,13-18; Jo 11,17-27

«L'obra d'amor, que consisteix a recordar un difunt, és l'obra d'amor més desinteressada, més lliure i més fidel de totes, escriu Kierkeegaard. La més desinteressada perquè el difunt no pot correspondre a l'elogi, ni tornar el que se li fa». Per això diu el llibre dels Macabeus: «És una idea piadosa i santa pregar pels difunts perquè siguin alliberats dels seus pecats». «És una pregària pels nostres "parents de la terra"» diu també Kierkeegaard. Tots tornem a la terra. Tots som terra, pols, com se'ns recorda el Dimecres de Cendra, cosa que fàcilment oblidem.

Aquest punt ens torna a recordar la saviesa de la Regla de sant Benet quan ens proposa els 12 graons de la humilitat. Humilitat és una paraula relacionada amb «humus». És rebaixar-se fins a allò que som: humus, terra. Així comença el nostre camí en aquesta terra. Però necessitem llum per al camí. És la llum que proclama el salm: «El Senyor m'il·lumina i em salva. El Senyor és la defensa de la meva vida».

Ell és qui primer fa el camí amb la llum de la veritable saviesa, fet home, humiliat, fins al no-res, per ser després glorificat. Per això podrà dir a Marta: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen mi, encara que morin, viuran, i els qui viuen i creuen en mi no moriran mai més».

Perquè creure en Crist, és obrar com ell obrà, viure com ell va viure; per això des del cim de la seva humiliació, i abans de la seva glorificació, lliurà el seu Esperit, l'Esperit que serà vessat sobre tota carn. L'Esperit que ens dóna saviesa i força per fer el camí d'aquesta vida des de l'humus, des de la terra humil, des d'una humiliació que és moderar els desitjos com el nen a la falda de la mare. I això és morir, certament, viure els graons d'humilitat de la Regla, sobretot el 6è i el 7è, que acaben amb la paraula: «m'ha fet bé que m'hagueu humiliat, així he après els vostres manaments».

I el primer manament és el de l'amor. L'amor que és la manifestació de tota la vida de Jesús, revelació del Pare que és Amor. «Només la vida d'aquest amor que s'humilia pot mostrar la veritat de la nostra fe en la resurrecció», com diem en la pregària col·lecta d'avui. Però la veritat d'aquesta fe és alhora vida, és anar experimentant en aquest camí de la vida la transformació del nostre ser: enlairant-nos des de la nostra humiliació, però recolzats i embolcallats en la força d'amor que ens ve de Déu. Només qui va tenint aquesta experiència en la seva vida d'un canvi profund en el seu ésser té veritable fe, una fe viva en la resurrecció de tots els homes, perquè la va experimentant en les dificultats, en els obstacles que troba i la va vencent des de la prostració en l'humus, des de la pols, fins a l'elevació a una nova criatura. I la ferma esperança de pujar a la Muntanya, on el Senyor prepara el banquet per a tots els pobles. Per aquest camí ens ha donat el seu Esperit. «El Senyor ens il·lumina i ens salva».

Per això pot escriure Orígenes: «L'ànima que posseeix la llum de Déu comença per mirar al seu Salvador, i llavors, intrèpid, contra no importa qui, home o diable, lluita, tenint Crist al seu costat».

Celebrar l'Eucaristia per tots els difunts és per a nosaltres l'oportunitat d'incorporar-nos al banquet messiànic, el banquet al qual van entrant els difunts. El Banquet de la Bellesa. El banquet on ja no hi ha dol, ni llàgrimes, ni oprobis, ni humiliacions. El banquet de l'alegria.

El banquet és l'espai on més propers estem dels dos pols: la humiliació i la glòria. L'Eucaristia és el temps on se'ns dóna l'oportunitat de contemplar la humiliació i la glorificació. L'Eucaristia és el Banquet de la Bellesa.

Nosaltres som humils, vulguem o no. La nostra condició humana és fràgil. Ho sapiguem o no, ho vulguem o no, els graons de la humilitat de la Regla de sant Benet són la veritat. La veritat que contemplem en Crist en aquest Misteri de la seva vida, mort i resurrecció. D'humiliació i de glorificació.

Nosaltres hem d'entrar-hi des de la nostra condició humana, des de la nostra pobresa, des del nostre fang, i deixar que ens agafi el Misteri, i deixar que la força d'aquest Misteri ompli tota la nostra existència. D'aquesta manera creixerà la nostra esperança de sumar-nos un dia al Banquet de la Bellesa.

Escriu Joan Pau II en la seva Carta als Artistes: «La bellesa és la clau del misteri i una crida al transcendent. És una invitació a gustar la vida i somiar el futur. La bellesa de les coses creades no pot saciar del tot i suscita l'arcana nostàlgia de Déu».

Gustar la vida, endinsats en la nostra condició fràgil, de fang, però somiant amb el futur, el veritable Banquet de la Bellesa, sense vels, ni oprobis.

El salmista diu que només demana una cosa al Senyor, i això busca: «viure a la casa del Senyor tota la vida, contemplant la seva bellesa». Nosaltres, avui demanem dues coses en una de sola: aquesta contemplació de la Bellesa per als germans que ens van deixar, i la mateixa contemplació per als qui encara estem en camí.