1 de novembre del 2011

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-6; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12

Algú em deia: «la vida és un salm». I em pregunto: i què és un salm? I em trobo amb respostes diverses i plenes de bellesa: «Els salms són poemes, poemes amb un significat. Les paraules d'un poema no són merament signes i conceptes, sinó que són riques d'associacions afectives i espirituals». (Merton) «El llibre dels salms és com un arbre que, plantat al costat d'un corrent d'aigua, dóna fruit quan n'és el temps. El corrent és el riu de la vida i el riu de la història. De la vida humana i de la història xucla l'arbre la seva saba» (L.A. Schökel) «Els salms són diàleg més que no pas monòleg, trobada més que no pas rèplica, perquè Déu parla també en els salms, i més encara quan guarda silenci».

Els homes i dones que parlen en els salms es dirigeixen a un Déu que no garanteix la felicitat i la salvació automàtica; qüestionen certeses i poders de la nostra vida humana, fets de preguntes i respostes, lloances i acusacions, promeses i penediments, desitjos i queixes, en el marc d'un diàleg, d'una conversa entre Déu i l'home, entre un jo i un Tu.

En aquesta festa de Tots Sants la litúrgia ens ofereix el salm 23 per viure aquest diàleg amb Déu. És una bona pedagogia religiosa per ensenyar-nos que no hi ha religió sense una trobada cultual amb Déu i sense rectitud moral.

«Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? Qui pot estar-se al recinte sagrat?»

La resposta té un nom: Crist. L'home de mans innocents i cor pur, que va passar entre els homes amb la benedicció de Déu. Però va aprofitar el seu pas entre nosaltres per donar-nos el programa que necessitem per pujar a la muntanya del Senyor i quedar-nos per sempre al seu recinte sagrat. I aquest programa, aquesta lliçó, són les Benaurances, el Sermó de la Muntanya. Els qui van redactar el text d'aquest Sermó tenien davant dels seus ulls els comportaments en la vida i en la mort del Crucificat i Ressuscitat.

El Sermó de la Muntanya és una proposta límit, vàlida per a nosaltres en la concreció de les Benaurances, i que ens mostra cap a on ha de tendir el deixeble, d'acord amb l'estat de vida de cadascú.

Sant Bernat diu als monjos: «No dubto que la lectura de l'Evangeli i el sermó del Senyor us han ensenyat millor que ningú com imitar els sants. Teniu davant els vostres ulls l'escala per la qual ha pujat el cor dels sants que avui festegem».

Les benaurances ens parlen del Crist, d'aquesta nova saviesa, d'aquesta nova justícia del Regne que ell ens ha portat amb la seva vida i amb la seva mort. Crist és qui realitza i qui viu aquest Sermó. Ell és el veritable benaurat. I les Benaurances són el seu retrat. Si són un retrat no té sentit afirmar que són una utopia admirable, però no realitzable. Crist primer les va viure i després les va proposar. El cristianisme mira primer la persona de Jesús, i des d'ell, i amb ell, intenta dur a terme en aquest món el seu projecte.

Però, al llarg de la història, hi ha hagut cristians que han encarnat el seu projecte en la seva vida, que han pujat a la muntanya del Senyor i que s'estan al recinte sagrat. I avui hi continua havent cristians que contemplen aquest Crist i mediten les seves paraules, l'ensenyament de la seva vida, la seva mort i la seva passió, i que van fent aquest camí cap al cim de la muntanya.

Sobre això és prou lluminós l'ensenyament de sant Bernat, quan escriu: «Avui és festa per a nosaltres. Una de les més solemnes. Celebrem plegats tots els Sants, els del cel i els de la terra. Els honorem tots alhora, encara que no amb la mateixa intensitat. La qual cosa és comprensible, ja que el seu grau de santedat no és idèntic. Cadascun encarna la santedat segons la seva personalitat. Hi ha doncs diversos matisos en l'ús i en la vivència de la paraula santedat: uns són sants perquè ja la tenen plenament, i altres perquè hi estan. Per a aquests darrers, la santedat està amagda en Déu, és quelcom misteriós i se celebra a la penombra del misteri».

És el que ensenya sant Joan: «Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és». Mentrestant, cal caminar per pujar a la muntanya del Senyor. Però si volem fer progressos en el camí no podem oblidar l'ensenyament de la Regla de sant Benet: «No s'ha d'anteposar res a l'amor del Crist».