6 de novembre de 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 32è durant l'any (Cicle A)

Dels escrits de Metodi d'Olimp, El banquet (Sources Chrétiennes 95,169-175)
El text evangèlic que compara el Regne del cel a deu noies que sortiren a rebre l'espòs, ens vol fer comprendre que totes deu van voler seguir el mateix camí, que totes deu tenien unes disposicions anàlogues, que totes havien escollit el Crist per Espòs. Però, al moment de sortir al seu encontre, ja no es trobaven en les mateixes condicions. Les unes s'havien proveït del necessari per anar alimentant abundosament les seves torxes perquè poguessin resplendir sense minvar. Les altres, en canvi, per negligència, només s'havien preocupat del present. Les unes van guardar purs els seus cinc sentits —que són anomenats les portes de la Saviesa—, les altres, en canvi, els abandonaren a tota mena de faltes i de vicis. Per això van ser excloses de les estances divines.

I com que hi ha una puresa dels ulls, una de les orelles, una de la llengua, i una de cadascun dels altres sentits, la noia que s'ha mantingut fidel ha restituït intactes al Crist les cinc «portes» de la seva sensibilitat, i a través de cadascuna resplendeix el seu amor com una torxa radiant. La nostra torxa té cinc flames, perquè el nostre cos és per a l'ànima com una torxa nupcial mentre fa camí cap a l'encontre del seu Espòs, el Crist, el dia de la resurrecció. I el cos, encara, fa resplendir a través dels cinc sentits l'esclat lluminós de la seva fidelitat. El Crist mateix ens ho ha ensenyat en dir: «He vingut a calar foc a la terra i com voldria ja veure-la cremar!». La terra designa el cos, que ell voldria veure, segons el seu ensenyament, abrusat sense trigança com una flama ardent. L'oli ha de ser assimilat a la saviesa i a la justícia: si l'ànima les difon generosament, si fa que tot el cos se'n beneficiï, aleshores brolla i s'enlaira, inextingible, «aquesta claror davant els homes» que dóna tot el seu esclat a les bones obres i que glorifica el Pare del cel.

Que les bones obres, doncs, i la Saviesa ens forneixin abundosament l'oli pur perquè, si l'Espòs trigava, les nostres torxes no s'apaguin.

La trigança de l'Espòs és el termini que se'ns concedeix abans de la vinguda del Crist. Però, finalment, el crit es farà sentir: «L'Espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!». I nosaltres, «els qui vivim», —és a dir, les nostres ànimes amb els cossos que haurem recobrat— anirem a l'encontre del Crist, amb les torxes a punt, radiants amb l'esclat d'una llum celestial.