20 de novembre de 2011

LA CARTA DE L'ABAT


Estimada Ma Lluïsa,

L'estrella del teu firmament d'aquest mes és l'«acollida». És un estel, la llum del qual és molt necessària. Avui parlem molt de l'acolliment, potser perquè el tenim poc arrelat en la nostra vida.

Em crida sempre l'atenció quan rebo una persona, o quan una o diverses persones són ben rebudes pels monjos, al monestir, que em donin les gràcies per l'acolliment. En temps passats no s'esmentava l'agraïment per l'acolliment. Un feia el que havia de fer: et trobaves amb algú, o el rebies, vivies aquesta trobada amb tota normalitat i venia el comiat sense més, o en tot cas amb un simple «gràcies», però sense l'afegitó d'aquest «per l'acolliment».

Avui vivim en una societat més inhòspita, en un temps sense temps. Tens una visita, i te n'està esperant una altra. Parles per una línia, i et truquen per l'altra. Has de posar data a l'agenda per a una trobada i passes més temps a determinar i posar-te d'acord a concretar la data que en la mateixa reunió. El món cada dia marxa per camins més complexos i difícils.

No és fàcil avui dia l'«acolliment» en aquest ambient de ritme tan trepidant. Perquè l'acolliment és rebre l'altre com a hoste: un acolliment personal. És rebre  la persona de l'altre com a tal persona, per tant amb les seves preocupacions, els seus problemes, les seves alegries, o les seves penes. Rebre, i estar atent a allò que és i vol, i necessita aquesta persona. Això significa «tenir temps per a l'altre». Disposar del teu temps per acollir, escoltar, estar pendent de l'altre.

I hi ha en l'ambient aquestes frases tan sentides: «no tinc temps», «no et vull fer perdre el temps», «disposo de poc temps», «el temps és or». I el temps no és or. Perquè si el convertim en diners, la meva consideració sobre l'altre ja canvia. La meva acollida no pot ser pel que «té» la persona. Una acollida autèntica no pot estar en la línia dels diners, sinó en la línia de la persona com a tal. Però, en qualsevol cas, no oblidar que tinc davant meu una persona.

I precisament tenim el temps per desenvolupar la nostra vida com a persones. I si el nostre temps no està projectat en aquest camí de la persona, el temps es desvirtua, es perd. Per això es diu que vivim en el temps sense temps. Gastar el temps acollint una persona, amb aquesta idea d'entrar en el seu misteri, és posar-se en camí de desenvolupar i aprofundir el teu propi misteri.

Potser ens vol cridar l'atenció la Paraula de Déu sobre aquest punt quan Crist parla de l'acolliment al final dels temps: «Veniu, beneïts del meu Pare, perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir, malalt, o a la presó, i vinguéreu a veure». (Mt 25,31-46) Crist s'identifica amb cadascuna d'aquestes persones la vida de les quals està subratllada per algun tipus de problema humà. I em suggereix com he de posar-me davant del misteri de cadascuna d'aquestes persones. O diria, parlant de manera més general: Crist em fa una invitació molt clara, molt viva a estar obert, en una escolta vital davant del misteri de la persona que tinc davant en qualsevol circumstància.

Gràcies M. Lluïsa per recordar l'actualitat d'aquesta paraula, "acolliment" que porta tancat tot un misteri de llum. Una abraçada,

+ P. Abat