27 de novembre de 2011

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Josep Manel,

Ets una persona optimista. Ja ho sabia, per raó de la nostra amistat. Però m'ho confirmes quan, parlant per telèfon sobre aquesta fatigosa qüestió de la crisi, em dius que ja passarà. Que hi va haver altres crisis molt fortes en anys passats, com per exemple els anys 60 amb la qüestió del petroli. I de totes ens en vàrem sortir.

És possible. I potser la història ens ho mostra una mica. Que l'home té sempre recursos per anar endavant en la vida. Però també és cert que hauríem de mirar a quin preu va donant nous passos, tenint en compte que «és la persona de l'home el que cal salvar, la societat humana la que s'ha de renovar» (Gaudium et Spes 3).

Avui el món està en una situació molt diferent de fa uns anys. Vivim en una dimensió més global. Qualsevol succés o esdeveniment, en el més allunyat punt de la nostra residència, ens afecta. Tot té una repercussió en tot. I en tots. És impossible «baixar del tren» com deia algú, o allunyar-se d'aquesta «casa comuna» en què ens ha tocat viure.

D'altra banda estem configurant una vida on domina cada dia més allò de més material. Els valors durs i purs que destil·len matèria, el tenir, en detriment d'uns valors més humans, d'uns valors espirituals, que porten a un índex molt baix de cotització de l'home.

Cada dia el ritme de la vida s'obre a camins més vertiginosos, més inconscients, diria jo també. I això és perillós per a la vida humana, en general. «La pròpia història està sotmesa a un procés tal d'acceleració que amb prou feines li és possible a l'home seguir-la. El gènere humà corre una mateixa sort i no es diversifica ja en diverses històries disperses. La humanitat passa així d'una concepció més aviat estàtica de la realitat a una altra de més dinàmica i evolutiva, d'on sorgeix un nou conjunt de problemes que exigeixen noves anàlisis i noves síntesis» (GS, 5).

Jo crec que en la Paraula tenim sempre una oferta de llum, de seny, de vida autèntica. Aquesta Paraula ens diu: «Vosaltres sabeu prou en quin temps vivim». (?) No és gaire fàcil adonar-se del moment quan estem submergits en el vertigen de la vida, on amb prou feines som capaços de seguir la informació diària del món. Ens diu encara: «Comportem-nos dignament, sense orgies, ni borratxeres, sense luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges».

Doncs, tot això és el que ens atreu. Ara arriba el desembre i començarem a preparar el Nadal, precisament amb tiberis i disbauxa, en grups de les més diverses institucions: polítiques, empresarials, socials, educatives. Tot això és dolent, negatiu? En si mateix jo diria que no. Però em pregunto si tot això és un instrument de llum, que ajudi a arraconar les tenebres, la foscor de les nostres vides, a configurar un clima social més amable.

Sembla que quelcom de la llum del dia es percep, en una certa consciència que he de ser més sobri, que he de ser més solidari. Però això, ho perceben els de dalt, els qui tenen el poder, els recursos? O és ocasió d'una nova imposició als de sota per crear més pobresa, més submissió?

S'acaba la nit i el dia s'acosta. Però el sol pot detenir-se, i que el dia arribi amb retard, o no arribi. Josep Manel només conduint-nos com en ple dia, amb dignitat, podem accelerar aquest nou dia. I només així podem trobar la font d'un veritable optimisme. Una abraçada,

+ P. Abat