LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Carles,

Vaig rebre la teva carta en la qual mostres una contínua preocupació per donar passos en un camí de progrés espiritual: «Anheleu els dons més grans (1Co 12,31). Enmig de les dificultats que comporta la vida quotidiana en el món, continuo aspirant a aquesta consagració, camí del do més excel·lent: l'amor. Voldria dir-li que hi estic en camí, no és només una fantasia». El desig és sempre un romandre en camí; perquè el desig sempre provoca un dinamisme de la nostra persona per assolir allò que considerem bo per a la nostra vida, o pel contrari acabem per abandonar-ho i deixar-ho; però en aquest cas, la persona es mourà per un altre desig nou. Jo crec que no pot faltar aquest dinamisme vital, que suposa el desig, en la nostra existència.

L'important és descobrir en el nostre desig la font del progrés i de l'enriquiment espiritual. Ens ho suggereix Ramon Llull al Llibre de l'Amic i l'Amat: «L'Amic deia al seu Amat si hi havia encara alguna virtut d'Ell que no estimava. I l'Amat li va respondre que tot el que podia multiplicar el seu amor en l'Amic estava encara per estimar».

Descobrir i viure la nostra vida en el marc del desig, o en el marc d'un progressiu amor, porta a posar davant nostre un horitzó permanent d'esperança, i la força o la il·lusió d'actualitzar tots els recursos de la nostra personalitat, que són molts i diversos en cada persona.

És també el que ens descobreix l'evangeli quan ens parla de la paràbola de l'amo que confia els seus béns a uns administradors. Béns diversos, segons la capacitat de cadascú. I no es tracta d'una cursa de competició, mirant d'estar per damunt dels altres, situació que només serveix per assolir corones que es marceixen o corones d'espines que fan mal. L'amo vol que posem en joc la nostra capacitat, que siguem conscients que posseïm uns recursos l'administració dels quals és la font de la veritable alegria, perquè ens fa viure la vida amb un sentit profund des de nosaltres mateixos.

Jo crec que el camí és per a això: per fer un treball sobre nosaltres mateixos. I aquí és on hauríem de trobar la fascinació del temps que Déu ens dóna. Un temps per treballar la meva persona i trobar-hi tota la riquesa que potencialment té i que ens ha deixat l'Amo, o l'Amat, fins que torni. L'important és fer aquesta feina amb il·lusió, amb esperança, amb pau, vivint i gaudint amb el que tenim a les nostres mans.

Em dius que fas camí, i que no és mera fantasia. Això és positiu. Saber que s'està caminant, però quan caminem també és bonic, també és bell somiar. Somiar amb l'horitzó, i deixar també que ens embolcalli algun núvol de fantasia. L'imaginació no deixa de ser també un do que hem rebut. I en el camí hem d'exercitar-nos en tot allò que ens ajudi a donar el millor fruit a la nostra vida.

Agafa't al teu desig, busca amb força el do més excel·lent. Viu, somia, camina! Una abraçada,

+ P. Abat