6 de novembre del 2011

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Vaig rebre la teva carta, com sempre plena d'entusiasme. Una carta escrita a mà que porta sempre el millor sabor del cor. El teu cor vibra, i alhora vibra la mà lliscant amb goig a través de la blancor immaculada del paper. Però, a més, hi ha altres motius de goig al teu escrit: «Dono moltes gràcies a Déu pel do de la consagració religiosa contemplativa, per la vida de comunitat fraterna. Saps que sóc molt sensible i em costa renunciar, morir i lliurar-me totalment al servei de les meves germanes, acceptant cadascuna tal com és. Pateixo i procuro ficar-me aviat dins la «cel·la interior», estimant l'Amor. La Lectio m'ajuda molt. Són moments de molta intimitat amb Jesús, i això em produeix pau i agraïment i, sobretot, goig espiritual. Estic en l'etapa final de la meva vida i he fet l'ofrena a Déu de tot el que pugui passar en els anys que Ell vulgui donar-me de vida. Estic a les seves mans».

Moltes gràcies per aquest testimoni tan preciós, que també per a mi és un veritable estímul per a estimar més la meva vida religiosa, per renovar també els meus esforços en la recerca de Déu, que és, jo crec, la tasca més important i més apassionant d'una vida religiosa. D'altra banda crec que aquest extens escrit de la teva carta posa en relleu que romans en l'esforç de mantenir encès el llum en l'espera del Senyor. Estem en l'etapa final de la vida. Sí. Però renovar dia rere dia la consagració a Déu, tenir cura de la sensibilitat en l'escolta de la Paraula del Senyor, i en la relació amb les germanes de comunitat, són les beceroles de la vida religiosa. És estar esperant l'Espòs amb una bona reserva d'oli per a la llàntia.

No és gaire fàcil avui, i crec que mai no ho ha estat, la vida en una comunitat. Això apareix avui molt clar mirant la societat. La comunitat familiar viu greus problemes de relació i de convivència: la relació entre els esposos, la dels pares amb els fills, en fi, tota relació en un grup humà sigui de molts o de pocs membres. És fàcil veure aquesta problemàtica quan es contemplen tants trencaments i separacions en les relacions humanes. Es pot pensar, i crec que molts ho pensen, que en una comunitat religiosa és més fàcil, que el difícil és aixecar-se molt d'hora, o viure en clausura, o portar una vida sòbria en dinars o oci. Però no és així. El més difícil és portar una vida seriosa, amb una riquesa humana i espiritual en la vida comunitària. I si es considera que el sentit de la vida religiosa és cercar l'Altre, és la recerca de Déu, en el si de la comunitat, encara es fa més patent el principal i fonamental que és, per sobre de tota la resta, tenir habitualment una bona vivència comunitària, que és per on ha de passar la recerca de Déu.

Aquesta és una saviesa que es necessita avui de manera especial. Una saviesa que està al nostre abast, però que també se'ns exigeix desitjar-la, buscar-la, exercitar-nos en ella; mai no serà una cosa que se'ns imposarà des de fora. És un do, però també s'ha de merèixer, s'ha buscar, he de fer un esforç perquè d'alguna manera il·lumini els meus passos.

Lluïsa, moltes gràcies pel teu bell testimoni. Molt apropiat per als qui estem en aquest mateix camí de consagració religiosa, però també, per descomptat, per als qui no hi estan, però que, no obstant això, els pot fer molt bé prendre nota d'aquests apunts preciosos de la teva carta. Una abraçada,

+ P. Abat