30 de maig del 2010

SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Pr 8,22-31; Sl 8,4-9; Rm 5,1-5; Jn 16,12-15

«Glòria … amén». (recitat amb rapidesa)

«Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant, com era al principi, ara i sempre, i pels segles dels segles. Amen». (recitat molt poc a poc)

És un començament una mica teatral. Hi estic d'acord. Ara bé, quan nosaltres participem en aquest misteri d'Amor que és l'Eucaristia de manera inconscient, no estem fent moltes vegades una pobra representació teatral?

Sabem quantes vegades diem cada dia «Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant, com era al principi...»? I som conscients de com ho recitem?

L'Eucaristia comença en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. I acaba amb la benedicció del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. I entre aquestes dues invocacions de la Trinitat celebrem el que constitueix una seriosa representació de l'Amor que es lliura fins a l'extrem, una celebració de l'Amor que ens salva.

L'Eucaristia engloba tot el Misteri de Déu que és el Misteri de la Trinitat, d'on ha brollat tota la bellesa de la creació, i tota la bellesa i bondat de la criatura humana. Cada dia l'hauríem de celebrar amb temor i tremolor, aquest profund misteri que ens embolcalla a tots.

És tan transcendent aquesta celebració de la nostra fe, que conec un monestir de monjos, on quan hi ha dos membres de la comunitat que no tenen una mínima i correcta relació de germans, els conviden a no acostar-se a la comunió. Jo crec que això ens ensenya el gran respecte i la profunda valoració d'aquest misteri d'Amor i de comunió que és el Misteri de la Trinitat.

Necessitem conèixer aquesta «Veritat», que és el nucli de la nostra fe. Però no un coneixement de raó, sec, fred... un Déu i Tres persones. Perquè ens obrim a aquest coneixement del Misteri de Déu, se'ns ha donat l'Esperit Sant, que ha vessat en els nostres cors el seu Amor, perquè arribem a estar en pau amb Déu, i sigui una realitat allò que Déu ho és tot en tots. Perquè com ens ensenya sant Bernat: «Déu no és encara tot per a tots. D'aquí es deriva que la raó s'enganyi en els seus judicis amb tanta freqüència, que la voluntat es vegi sacsejada pels seus desordres i que la memòria es desconcerti pels seus molts oblits. La criatura està doblegada per aquest fracàs, no per gust, encara que abriga una esperança. Ja que el qui sadolla de béns tots els anhels serà plenitud lluminosa per a la raó, torrent de pau per a la voluntat, presència eterna per a la memòria. Oh amor, veritat, eternitat! Santa i feliç Trinitat! Per tu sospira des de la seva desgràcia aquesta la meva trinitat pel seu bandejament lluny de tu. Com hem trastocat aquesta trinitat nostra contra la Teva! Sento palpitar el meu cor, i em dol el meu ésser; m'abandonen les forces i m'estremeixo; em falta fins la llum dels ulls i caic en l'horror. Ai trinitat de la meva ànima, et vas allunyar en pecar i mira ara la teva gran llunyania amb la Trinitat!» (Sermó 11,5 sobre el Cantar)

Per col·laborar amb Déu en aquest camí perquè Déu arribi a ser tot per a tots és necessari viure la nostra fe moguda en tot moment per l'amor. Aquest Amor que ha estat vessat en els nostres cors. És necessari deixar que prengui força el dinamisme de l'Amor en la nostra vida.

Contemplem com es mou l'amor cap a Déu, i així podem tenir un principi de referència a la nostra vida. Diu Ramón Llull: «L'Amat està molt per damunt l'Amor i l'Amic està molt per sota de l'Amat; i l'Amor que es troba entre els dos fa descendir l'Amat fins l'Amic i fa pujar l'Amic fins l'Amat. I d'aquesta pujada i d'aquesta baixada o descens neix i viu l'Amor que serveix a l'Amat i fa patir a l'Amic» (Llibre de l'Amic i de l'Amat, n. 251)

Sembla això un joc de pujades i baixades entre l'Amat i l'Amic, entre Déu i l'home. Un joc que sembla recordar-nos la relació entre Déu i la Saviesa que ens parlava en la primera lectura, on a més llegim de manera expressa: «Jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies, cada dia jugava contínuament a la seva presència, jugava per tota la terra i compartia amb els homes les meves delícies».

Si us plau, no ens inventem una altra vegada un Déu seriós. El nostre Déu és un Déu que es complau a veure'ns jugar. I dintre d'aquest joc de vida i d'amor hi ha tot un bell dinamisme de baixada i pujada... Tot per a fer-li el joc, a l'Amor.

Però podem ser tan seriosos que no arribem a entrar en aquest joc de l'Amor. I això és un entrenament per a la vida eterna. O encara millor, és ja el començament de la vida eterna, ja que exercitant-nos en aquest amor, ens anem incorporant a poc a poc en aquesta bogeria d'amor que és la Trinitat.

Per això ens convida sant Bernat: «Meditem quines obres ha fet la Trinitat en l'univers i amb nosaltres des de la creació del món fins a la seva consumació. Contemplem que sol·lícita està la divina majestat, de qui depèn el govern i ordre dels segles, perquè no ens perdem eternament. Ha desplegat el seu poder en crear-nos i tot ho dirigeix amb saviesa, com una prova evident del seu poder i saviesa. També hi havia bondat en Déu i en grau infinit, amagada en el cor del Pare, per desbordar-se sobre tots els seus fills en el moment oportú». (Sermó 2 de Pentecosta)

29 de maig del 2010

DISSABTE DE LA SETMANA VIII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La nostra Eucaristia transcorre dins d'una atmosfera de serenitat i confiança (introducció, comunió), ja que estem convençuts de què el Senyor està en nosaltres (comunió-bis). Però semblant certesa no ens dispensa de l'oració, perquè quan hem demanat a Déu, en la col.lecta, que guiï "el curs del món pels camins de la pau segons els seus designis; i concedeixi a la vostra Església de poder-vos servir amb llibertat i serenor", reconeixem fins a quin punt la nostra vida depèn de la felicitat i amargueses de tota la familia humana (col.lecta). Tanmateix pel que fa a l'oració "sobre les ofrenes", fem ressaltar el misteri de la llibertat de l'home i de la seva dependencia absoluta davant de Déu. Celebrem però avui la missa d'aquest dissabte en honor de la Mare de Déu, com a "intercessora" per les nostres misèries.
La primera lectura era de la carta de sant Judes [17, 20-25], en què ha insistit amb que "Déu pot guardar-vos de caure i pot presentar-vos irreprensibles a la presencia de la seva glòria" (verset 24); i és que la carta de Judes és una curta nota que posa en guardia contra les heretgies. La seva conclusió, recollida aquí, es dirigeix a la Trinitat –la pràctica n'era corrent- i ens recorda dues exigències: la de la fidelitat a l'ensenyament apostòlic (17) i la dels deures de caritat envers aquells que es desvien.

El salm responsorial escollit ha estat el 62 [2. 3-4. 5-6 (R.: 2b)], que ens ha parlat de l'experiència del desert; i és que els jueus posaven aquest salm en boca de David, quan havia hagut de fugir al desert de Judà, perseguit per Saül; i que ho havia perdut tot; tot, menys l'amor de Déu. "La conduiré al desert i li parlaré amorosament" (Os 2, 16).

I l'evangeli era de sant Marc [11, 27-33], on els caps religiosos qüestionen la autoritat de Jesús. I aquest, molt encertadament, es nega a respondre, puix que els seus interlocutors s'entesten a preguntar, discutir, interpretar i matizar. I res d'això no condueix fins a la persona, molt menys fins a Jesús. Mentre que, en el retrobament, l'acollida i la comunió és on es pot descubrir qui és Jesús i quin és el secret de la seva autoritat. Amén.

28 de maig del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA VIII DEL TEMPS DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
1 Pe 4,7-13; Sl 95; Mc 11,11-25

Perdoneu i sereu perdonats.

La gràcia que hem rebut cadascú de nosaltres pren formes molt variades. Hem d'esbrinar el bo i millor que cadascú té. Així, podem viure essent bons administradors del que Déu ens ha donat.

Perdoneu i sereu perdonats.

Podem imaginar-nos una figuera, la figuera plena de fulles que Jesús amb gana va a cercar el seu fruit dolcíssim. Imagina que ets tu la figuera desitjada, i Jesús ve a cercar els teus fruits dolcíssims. Però, resulta que tot és fullatge exterior. On és la gràcia que has rebut? On és la bona administració que havies de tenir dels dons rebuts?

Perdoneu i sereu perdonats.

El temple, la casa d'oració del nostre temple. El temple de l'Esperit Sant que som cadascú de nosaltres. El nostre temple interior és casa d'oració. Els monjos som professionals de l'oració. Però, tenim el perill de convertir el temple sagrat del nostre interior en cova de lladres, en pas de traginers de murmuracions, lloc de compra venda, lloc de negoci, tal vegada esperant uns beneficis il·lusoris que no van enlloc, perquè això no es diu amb els dons de la gràcia que tu has rebut.

Així doncs, cal que treguis les taules de canvi del teu interior perquè puguin fruir les figues dolcíssimes de la gràcia que has rebut de Déu. Porta una vida de pregària i de sobrietat, perquè: Quan preguis, tinguis per cert que ja tens allò que demanes.

Perdoneu i sereu perdonats.

23 de maig del 2010

DIUMENGE DE PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2,1-11; Sl 103; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20,19-23

«Un home, que regularment assistia a les reunions d'un grup d'amics, sense cap avís, va deixar de participar-hi. Després d'algunes setmanes, un amic del grup va decidir visitar-lo. Era una nit molt freda. L'amic el va trobar a casa, tot sol, assegut davant la llar de foc, on cremava un foc brillant i acollidor. Endevinant la raó de la visita del seu amic li va donar la benvinguda, el va conduir a una cadira gran prop de la llar i es va quedar quiet, esperant. Es va fer un greu silenci. Els dos homes només contemplaven la dansa de les flames entorn dels troncs de llenya que cremaven. Al cap d'alguns minuts, l'amic va examinar les brases que es van formar i, curosament, en va triar una, la més abrandada de totes, empenyent-la cap a un costat. Va tornar llavors a asseure's, romanent silenciós i immòbil. L'amfitrió parava esment a tot, fascinat i quiet. Una estona després, la flama de la brasa solitària va disminuir, fins que només va tenir una lluentor momentània i el seu foc es va apagar. En poc temps, el que abans era una festa de calor i llum, ara no passava de ser un negre, fred i mort tros de carbó recobert d'una espessa capa de cendra grisenca. Cap paraula havia estat dita des de la protocol·lària salutació inicial entre els dos amics. Abans de disposar-se a sortir, va manipular novament el carbó fred i inútil, col·locant-lo de nou al mig del foc. Gairebé immediatament es va tornar a encendre, alimentat per la calor dels carbons ardents entorn d'ell. Quan va arribar a la porta per marxar, el seu amfitrió li va dir: —Gràcies per la teva visita i per la bellíssima lliçó. Tornaré al grup d'amics. Compteu amb mi!»

Jo diria que, com a rerefons d'aquest relat, podem contemplar la primera lectura, on hi ha un grup d'amics, els deixebles de Jesús, amb santa Maria i algunes dones. El més realista és pensar que es dedicarien en aquests encontres a recordar els ensenyaments de Jesús durant la seva vida pública. En aquestes trobades, l'espai interior d'aquest grup aniria pujant de temperatura. Cada dia el foc se'ls tornava més ardent, més viu. És el que veiem que passa quan Jesús s'apareix personalment a algun d'ells o d'elles. El cor comença a cremar per dintre, fins que arriba el moment de presentar-se tot el grup davant els jueus devots de totes les nacions de la terra.

Jo crec que comencen a comprendre molts dels ensenyaments de Jesús. Per exemple, aquelles paraules que deien: «on dos o tres estan reunits en el meu nom, allí estic jo enmig d'ells». I el qui està enmig d'ells és Algú que estima fins a l'extrem, duu l'amor fins a les últimes conseqüències. Els qui es presenten aquest matí davant els jueus, portaran el seu amor també fins a l'extrem, com a bons deixebles del Mestre.

Gents procedent de totes les nacions els entén quan parlen. Qui no entén l'amor viscut i testimoniat fins a l'extrem? És foc que consumeix i desperta el desig de consumir-se. Perquè estem fets per l'Amor i per a l'Amor. «Predestinats ja abans de la creació del món a ser consagrats per l'amor», diu sant Pau.

I comencen amb decisió i generositat el camí programat a la segona lectura, on es parla d'unitat i de diversitat, molt d'acord amb la presència de l'Esperit Sant. Són dues paraules que els homes ens costa arribar a assumir. Les veiem contradictòries. L'home, si té el poder, busca aquesta unitat tan sols per tenir un domini més segur. La diversitat la troba perillosa per a la seva situació de privilegi. No permet opinions diferents. Pot sorgir una contestació que no arribi a dominar. En resum és una actitud pròpia d'una persona curta.
Els qui estan a l'altra banda, la de la diversitat, temen que se'ls retallin les seves llibertats, que es dilueixi la seva riquesa personal.

És la mateixa sintonia o tensió que hi pot haver entre les paraules individu i comunitat. La persona solament es realitza plenament en un ambient comunitari; en el seu egoisme pot aprofitar-se de la comunitat, però, al capdavall, en sortirà empobrit. La comunitat ha de tenir en compte la riquesa de cada persona, respectar la individualitat de cadascú i convidar a posar aquella riquesa al servei de la comunitat. Alhora, la persona es torna conscient que aquí hi ha el veritable camí de la seva realització.

És la saviesa de la segona lectura: «diversitat de dons, de serveis, de funcions, però un mateix origen de tot, una mateixa font, un mateix foc, un mateix Déu».

Un exemple molt expressiu de l'equilibri entre la persona i la comunitat el tenim a la Regla de sant Benet. A més, la Regla ens posa com a punt principal de referència el Crist: «Escoltar la invitació del Mestre. Renunciar a la pròpia voluntat, per a militar sota Crist. En la seva bondat ens mostra el camí de la vida. Que Ell ens dugui tots junts a la vida...»

Tenir com a referència el Crist, és tenir en compte els seus ensenyaments, els seus gestos... tota la seva vida... Per això sant Benet ens en suggereix el camí amb la seva invitació a la lectio divina. La lectio és el veritable camí d'encontre amb Crist, i amb els apòstols a l'evangeli, a través d'aquest encontre, tenir la pau en el cor. Sentir com Ell ens pacifica, entrant dintre nostre.

En la salutació de Jesús, a l'evangeli, hi ha un punt interessant: la recepció de l'Esperit Sant, però també la invitació a perdonar. Podem pensar que aquestes paraules es refereixen a la institució del sagrament de la Penitència. Sigui com sigui, en qualsevol cas, se'ns convida al perdó com en el Parenostre. La dimensió del perdó és fonamental en tota relació comunitària per a viure amb veritable pau en el cor i ser alhora artífex de pau.

DIUMENGE DE LA PENTECOSTA (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ac 2,1-11; Sl 103, 1.24.29-31.34; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20, 19-23

Reflexió: Pentecosta

El Pneuma, l'Esperit Sant, és com l'"últim toc", tant en la Santíssima Trinitat com en el pla diví de la salvació. El fruit d'aquest Misteri és l'Església. L'Esperit Sant és qui la perfecciona en la santedat. Li comunica la santedat, la santedat de Déu. Crist és el Cap de l'Església, i d'Ell ve l'esperit diví que recorre tots els membres. Fa que l'Església sigui un sol Cos en l'únic Esperit. Aquesta força de Déu «que va obrar en el Crist quan el ressuscità d'entre els morts i el féu seure a la seva dreta, dalt del cel per damunt de tota potència» (Ef 1,20-23).

El dia de la Pentecosta, el Senyor glorificat va formar la seva Església com a Cos seu i com a Esposa, comunicant-li la seva força vital divina.

Aquest do de Déu ha estat confiat a l'Església. De la mateixa manera que va comunicar el seu esperit a la carn modelada, perquè en rebre'l quedin vivificats tots els seus membres; en aquest do hi havia continguda la comunió de vida amb Crist.

Diu Pau: «En l'Església Déu ha constituït Apòstols, Profetes, Doctors», suscitats per l'acció de l'Esperit, per tal d'anar edificant el Cos en la comunió, en la unitat, mitjançant el servei de cadascú.

On hi ha l'Església hi ha el Pneuma, l'Esperit de Déu, l'Esperit Sant. Els qui no el reben, o els qui no l'escolten són els qui es fabriquen cisternes esquerdades, i beuen l'aigua bruta de fang. S'allunyen de la fe de l'Església per a no deixar-se guiar. El Pneuma, com a força vital de l'Església és fruit de la Passió i Resurrecció del Senyor; i l'Església és també fruit del Misteri Pasqual.

El que diem de tota l'Església ho diem també de cadascun dels qui estan incorporats a Crist. Son "ànimes eclesials", segons expressió d'Orígenes i de sant Ambròs. Tota ànima que té una fe viva duu dintre seu, de manera viva, l'Esperit Sant. És la penyora de la nostra filiació divina, com diu Pau: «Déu va enviar als nostres cors l'Esperit del seu Fill, que crida: Abba, Pare!» (Gal 4,6). I, ja que el Pneuma, l'Esperit, és Déu, l'ànima queda divinitzada per participació, per gràcia. Pot conèixer i contemplar les coses de Déu. Així doncs, l'Esperit de Déu crea l'home nou a imatge de Déu, li inspira la vida sobrenatural de Déu i el prepara per a l'eterna comunió de vida amb Déu.

El Misteri de la festa de la Pentecosta és l'acte redemptor del Crist en tant que ens comunica la vida divina en plenitud. L'Esperit no es va fer carn com el Verb; no obstant això, va venir a nosaltres. Per la Mort i Resurrecció de Crist, Déu està enmig nostre i dintre nostre. En una possessió plena i permanent.

Paraula

«Es trobaven tots junts en un mateix lloc... de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta i ompli tota la casa». Estaven junts, dedicats a l'oració. Estaven preparant la terra on ja havia caigut la "llavor" de la Paraula, i com a homes del "temps" estaven a l'espera, a l'espera del "temps de Déu" en la vida. Tot treball en línia d'unitat i reconciliació, és sempre preparar la terra perquè l'Esperit de Déu es manifesti plenament.

«Els dons que rebem són diversos, però l'Esperit que els distribueix és un de sol». L'important és que cadascú reconegui i apreciï i valori el do que ha rebut. Cadascú té el seu.

«Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor». Allò d'important i necessari és que cadascú en la comunitat ocupi un servei concret. Cadascú té capacitat per a un servei. Ningú no és tan pobre que no tingui quelcom per oferir.

«Són diversos els miracles, però tots són obra d'un sol Déu». És vital que cadascú sigui conscient d'aquesta gran veritat: solament hi ha una font de vida, i d'aquesta font bevem tots, i sadollem la nostra set.

«Pau a vosaltres. I els deixebles es van omplir d'alegria». Només la pau és font d'alegria. Però aquesta pau autèntica solament la dóna el Senyor, no el món.

Saviesa sobre la Paraula

«L'Esperit, com ens diu Lluc, va descendir sobre els deixebles en la Pentecosta, després de l'ascensió del Senyor, per a introduir tots els homes en la vida i fer-los participar en la nova Aliança; per això lloaven Déu en totes les llengües, mentre l'Esperit congregava en la unitat els pobles més distants i oferia al Pare les primícies de totes les nacions. Per tot això havia promès el Senyor enviar-nos el Paràclit, a fi que ens transformés per a Déu. Ja que així com el blat sec, si no hi ha aigua, no pot formar-se una massa ni fer-se, si més no, un sol pa, de la mateixa manera tampoc nosaltres podríem arribar a formar una unitat en Crist Jesús sense l'aigua que prové del cel. I així com la terra seca no pot fructificar si manca la humitat, tampoc nosaltres, que érem tronc sec, haguéssim pogut donar fruits de vida sense la pluja de la voluntat divina». (Sant Ireneu, Sobre les Heretgies)

«Si l'Esperit Sant està en tu, per les seves operacions comprendràs absolutament en tu el que diu sobre ell l'Apòstol: "On hi ha l'Esperit del Senyor, allí hi ha la llibertat" (2Co 3,17) i: "el cos és mort a causa del pecat però l'esperit és vida a causa de la justícia" (Rm 8,10), i: "els qui són de Crist han crucificat la seva carn amb les seves passions i desitjos" (Ga 5,24). "Tots els qui han estat batejats en l'Esperit Sant (1Jn 1,33) han estat revestits del Crist", "són fills de la llum" (Lc 16,8) i "caminen en la llum que no té posta" (1Jn 1,7); i veient el món no el veuen; i escoltant les coses del món no escolten (Mt 13,13). Com està escrit sobre els homes carnals: veient no veuen, escoltant les coses divines no comprenen (Lc 8, 10) ni poden comprendre les coses de l'Esperit (1Co 2,14), perquè per a ells és bogeria. Així penso igualment sobre els qui tenen en ells l'Esperit Sant: duen un cos però no estan en la carn: "Vosaltres, diu, no esteu en la carn sinó en l'Esperit, i l'Esperit de Déu habita en vosaltres" (Rm 8,9); "estan morts per al món i el món per a ells: Per a mi el món està crucificat i jo per al món" (Ga 6,14)». (Simeó, el Nou Teòleg)

21 de maig del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA VII DEL TEMPS PASQUAL

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
Ac 25,13-21; Sl 102; Jn 21,15-19
Autoritat és servei en la caritat.
Estimar és la font de l'actuar, del posar-se en la tasca de pastor. La idea de pastor implica certa autoritat. Idea expressada per Jesús: «pastura els meus anyells» (v. 15); «pastura les meves ovelles» (v. 16); «pastura les meves ovelles» (v. 17). La diferència entre anyells i ovelles no sembla important. En canvi, cal fixar-se en el text original grec que utilitza dos verbs. Els verbs grecs boskein, significa procurar aliment; i per altra banda poimainein equival a guiar, regir i governar. És a dir, la combinació dels dos verbs fa veure la tasca pastoral de Pere. Crist ens deixa a Pere com a vicari del seu amor, ja que el responsable de la comunitat ha de tenir cura pel ramat a ell assignat, tenint en compte però que el pastor suprem és Crist (1Pe 5, 2 i 4).
El text és obert però la tradició, el magisteri, la lectura eclesial que s'ha fet ha anat fent el camí que ens porta a veure en la figura del Bisbe de Roma el successor de Pere.
Autoritat és servei en la caritat.
Ara bé, que ens diu avui a nosaltres el text.
Jesús diu a Pere: «Vine amb mi». Ho diu després de l'interrogatori sobre l'amor, sobre el nivell d'amor de Pere.
A nosaltres també avui ens interroga Jesús sobre el nivell d'amor. Un nivell d'amor que necessitem per a poder actuar, i no sols els qui tenen la tasca de pastor com a ofici. Cadascú de nosaltres, com a cristians, ens cal amor per poder desenvolupar les petites tasques que tenim cada dia. Ens cal amor per poder seguir la crida que avui ens fa Jesús: «Vine amb mi». Una crida senzilla que l'amor, sols l'amor pot contestar.

19 de maig del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA VII DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

El goig de la Pasqua i de l'Ascensió (cant d'entrada) compaginen perfectament amb la nostra espera de l'Esperit Sant, ja que la seva vinguda ha estat el fruit de l'exaltació de Crist (Jn 7, 39). Per això implorem avui aquesta seva vinguda a causa del testimoniatge que l'Església ha de donar del seu Senyor (cant de comunió). Ara bé, l'Església no acomplirà amb aquesta tal missió si no és dòcil a Aquell que actua en ella com una força d'unitat, a fi "que visqui dedicada a vós amb tot el cor i unida en la concòrdia de les voluntats" (col·lecta). I és que només així, amb una Església que visqui solament en l'Esperit, serà capaç de fer sentir la seva veu en el món, enmig de tantes altres veus.

La primera lectura era dels Fets dels Apòstols [20, 28-38], en què sant Pau ens ha "confiat a Déu i a la seva paraula... per edificar-nos i donar-nos l'heretat" (verset 32). I és que seguint avant amb la seva exhortació als preveres d'Efes, sant Pau els anuncia les dificultats que han de sorgir dintre de la pròpia comunitat i els fa les seves últimes recomanacions.

El salm responsorial escollit ha estat el 67 [29-30. 33-35a. 35bs (R.: 33a)], que ens ha fet conèixer que "som el seguici triomfal del Crist exalçat", en l'himne triomfal per acompanyar la processó amb l'arca de l'aliança on sant Pau hi veia una profecia del Crist glorificat, que puja a la dreta del Pare amb el seguici dels homes que amb la seva sang s'ha guanyat, i que agracia amb tota mena de dons espirituals (Ef 4, 8-12). I afegeix: "gràcies siguin donades a Déu que sempre ens duu en el seu seguici triomfal en el Crist"! (2 C 2, 14).

I l'evangeli era de sant Joan [17, 11b-19], on Jesús demana al Pare que "siguem u com ho som nosaltres" (verset 11). I és que els que creuen en Crist esdevenen "consagrats" (19) en Ell, doncs la veritat de l'home està lligada a una dependència de filiació. Però una consagració semblant no separa dels homes, no retira del món (15); ni tan sols té sentit si no és quan els cristians es veuen "enviats" al món (18), igual que ho fou el mateix Crist. Consagració i missió són les dues cares d'una mateixa realitat. Però, pertanyent a Crist, els cristians s'atreuen necessàriament "l'odi" (14), puix que la fidelitat a la paraula de Déu (14) no correspon en absolut a la reacció espontània de l'home pecador. Amén.

16 de maig del 2010

ASCENSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Lc 24,46-53

Podem ressaltar dues escenes en les lectures d'avui:

Primera escena. Una veu diu: «Homes de Galilea, perquè us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estar endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava».

Segona escena. Diu el mateix Jesús: «Aneu per tot món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran. Ells s'anaren a proclamar l'Evangeli».

Amb quina d'aquestes escenes t'identifiques?

Avui, solemnitat de l'Ascensió, Crist és glorificat. Crist ens precedeix a la glòria. La seva ascensió és la nostra victòria, l'esperança de la nostra glorificació. Aquesta festa ens ofereix un missatge que sant Bernat ens descriu amb gran bellesa: «El Senyor dels cels envaeix amb la seva divina energia tot l'univers. Ha dissipat la boira de la seva fragilitat humana, i la inunda d'esplendor. El Sol està en el seu zenit, abrasa i impera. El seu foc cau a borbollons sobre la terra: res escapa de la seva escalfor (Salm 18,7). La Saviesa de Déu ha retornat al país de la saviesa; allí tots comprenen i busquen el bé. Tenen una intel·ligència finíssima i un afecte rapidíssim per acollir la seva paraula». (Sermó 3r sobre l'Ascensió)

Però de moment es queden mirant al cel. Encara no són conscients que Jesús, amb la seva resurrecció, ha trencat tots els motlles. I ells, els seus deixebles, segueixen tancats en els seus, i per això li pregunten: «Senyor, és ara que restabliràs el Regne a favor d'Israel?»

Potser nosaltres ens trobem a la primera escena. Mirant el bell blau del cel. Hi ha molts cristians que s'estan mirant el cel. Contemplant, no el cel on hi ha Déu, sinó el núvol damunt del qual se'n va aquest Déu. Necessitem ser conscients que el Senyor ha trencat els motlles, i el Sol, que arriba al seu zenit, cau com foc sobre la terra, sobre aquesta terra pobra de saviesa. Però ve ara amb el foc del seu Esperit.

Necessitem el foc de Jesús. Per entrar a formar part de la segona escena. Per ser testimonis i anunciadors de la Bona Notícia de Jesús Ressuscitat. Testimonis i anunciadors d'un evangeli que trenca tots els motlles, i ofereix una saviesa nova. La saviesa d'un home nou, d'una humanitat nova, que no acaben de fer-se realitat en un món on domina la mirada superficial.

I això ens porta l'exigència, com diu sant Bernat, «de purificar l'enteniment i l'afecte. Tenim l'enteniment tèrbol i l'afecte molt brut i tacat».

Tenim necessitat dels dons espirituals d'una comprensió profunda, que ja està anunciada, quan Jesús ens diu: «Convé que jo me'n vagi perquè vingui el qui us ho ensenyarà tot» (Jn 14,15; 16,7). Aquest és el viu desig de Pau per als efesis, i per a nosaltres. Tenim necessitat de conèixer, però amb un coneixement del cor, i de l'esperança a la qual ens crida.

Crist és el qui dóna la llum a l'enteniment, i l'Esperit Sant purifica l'afecte. Necessitem purificar l'enteniment per conèixer i l'afecte per estimar. Aquesta llum, aquesta purificació ens ve del Crist i del seu Esperit.

Ja tenim una certa llum. Sant Bernat diu que el nostre enteniment ja està il·luminat. Però no l'acompanya l'afecte, que té necessitat d'una forta purificació.

Escriu sant Bernat: «Coneixeu el bé, el camí a seguir, i com heu de caminar. Però la voluntat no és idèntica en tots. Alguns caminen, corren i volen en tots els exercicis d'aquest camí i d'aquesta vida: les vigílies se'ls fan breus, els menjars saborosos i el pa excel·lent, els treballs suportables i agradables. Altres tot el contrari: tenen un cor tan àrid i un afecte tan pertinaç que res d'això no els atreu. Són tan pobres i miserables que únicament els mou el temor de l'infern. Comparteixen totes les misèries, però no les alegries».

El que passa és que no veuen el Crist. Estan mirant al cel, el pas dels núvols... No veuen aquest Crist que es retira per trencar els motlles i convidar-nos a obrir-nos a la llum del Senyor que ens vol com a instruments d'un anunci, el de la seva bona notícia que vol fer un home nou i una humanitat nova. Però per a ser instruments d'aquesta bona notícia necessitem tenir experiència de la grandesa del poder de Déu dins nostre; del poder que obra en tots i cadascun de nosaltres. Però això no ho pot arribar a viure una ànima abocada en les distraccions, cap a l'exterior, sinó recollida en el seu interior per tal de no quedar al marge de l'escalfor del Sol que deixa caure el seu foc a borbollons sobre la terra.

En resum: en quina escena et trobes? O potser t'ho mires des de fora?

L'ASCENSIÓ DEL SENYOR (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Lc 24, 46-53

Reflexió: L'Ascensió del Senyor

Jesús exaltat per la resurrecció a la dreta de Déu (Ac 2,34; Rm 8,34; Ef 1,20s; 1Pe 3,22), domina com a rei (Ap 1,5; 3,21; 5,6; 7,17), «va pujar» al cel. La seva ascensió apareix en les primeres afirmacions de la fe, no tant com un fenomen considerat per si mateix ans com l'expressió indispensable de l'exaltació celestial de Crist (Ac 2,34; Mc 16,19; 1Pe 3,22). Amb l'explicitació de la fe, ha anat adquirint una individualitat teològica i històrica cada vegada més marcada.

La preexistència del Crist es va anar explicitant, en tant que l'Escriptura va ajudar a percebre la preexistència ontològica. Jesús, abans de viure a la terra, estava al costat de Déu com a Fill, Verb, Saviesa. Consegüentment, la seva exaltació celestial no va ser només el triomf d'un home elevat al rang diví, com podia suggerir una cristologia primitiva (Ac 2,22-36), sinó el retorn al món celestial, d'on havia vingut. Va ser Joan qui va expressar en la forma més clara aquesta baixada del cel (Jn 6,33.38.41s.50s.58) i va posar en relació amb ella la nova pujada de l'ascensió (Jn 3,13; 6,62). Aquí no es pot invocar Rm 10,6s, ja que el moviment que allí segueix a la baixada de l'encarnació és el ressorgiment del món dels morts més aviat que la pujada al cel. En canvi, Ef 4,9s exposa una trajectòria més àmplia, en la qual la baixada a les regions inferiors de la terra va seguida d'una nova pujada que duu a Crist per sobre de tots els cels. És també la mateixa trajectòria de l'himne de Flp 2,6-11.

Un altre aspecte de l'ascensió com a etapa glorificadora distinta de la resurrecció: la sol·licitud per expressar millor la supremacia còsmica del Crist. A Colossencs s'havia amenaçat amb rebaixar el Crist a un rang subaltern entre les jerarquies angèliques, Pau reitera en forma més categòrica el que havia dit ja sobre el seu triomf sobre els poders celestials (1Co 15,24), tot afirmant que aquest triomf ha estat ja adquirit per la creu (Col 2,15), que des d'ara ja Crist domina en els cels per sobre dels poders, qualssevol que siguin (Ef 1,20s); i llavors és quan utilitza el Sl 68,19 per a mostrar que la pujada del Crist per sobre de tots els cels va ser la seva presa de possessió de l'univers, que ell «omple» (Ef 4,10), «recapitula» (Ef 1,10) en qualitat de cap. El mateix horitzó còsmic apareix a l'himne de 1Tim 3,16: l'elevació a la glòria ve aquí després de la manifestació als àngels i al món. L'epístola als Hebreus torna al seu torn a pensar la pujada de Crist en funció de la seva perspectiva d'un món celestial, en el qual es troben les realitats de la salvació i cap al qual peregrinen els humans. El summe sacerdot va pujar el primer, travessant els cels i penetrant en el santuari, on intercedeix en presència de Déu.

Paraula

«Senyor, es ara que restablireu la reialesa d'Israel?» Els deixebles no havien entès encara a Jesucrist. Haurien d'esperar la vinguda de l'Esperit Sant, perquè canviï el seu horitzó. Ve aleshores una altra saviesa a il·luminar-los i donar-los fortalesa.

«Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel?». Efectivament, no estem en el temps de mirar al cel, sinó de caminar, de fer camins per aquesta terra, i de caminar cap a l'espai interior.

«Que el Senyor us concedeixi esperit de saviesa i revelació per a conèixer-lo?». Avui necessitem com mai aquesta llum per a la mirada del cor, per a comprendre els camins de Déu, per a saber de l'esperança a la qual ens crida.

«Aneu al món sencer i proclameu l'evangeli». Ho proclamem? Ho vivim? Ja que no es pot proclamar realment el que no vivim.

Saviesa sobre la Paraula

«Nostre Senyor Jesucrist va pujar al cel tal dia com avui; que el nostre cor pugi també amb ell. Ell va ser exaltat sobre els cels; però continua patint a la terra tots els treballs que nosaltres, que som els seus membres, experimentem. Mentre ell està allí, segueix estant amb nosaltres; i nosaltres, mentre estem aquí, podem estar ja amb ell, allí. Ell realitza allò amb la seva divinitat, el seu poder i el seu amor; nosaltres, en canvi, encara que no podem portar-ho a terme com ell amb la divinitat, sí que podem amb l'amor, si va dirigit a ell». (Sant Agustí)

«D'aquí que, "havent estimat als seus que estaven en el món, els va estimar fins a la fi" (Jn 13,1), Llavors va vessar sobre els seus amics tota la força del seu amor, abans de vessar-se ell mateix com aigua, per amor dels seus amics (Sl 21,15). Llavors els va lliurar el sagrament del seu cos i de la seva sang i va instituir la seva celebració. No sé què és més admirable, si el seu poder o el seu amor: per consolar-los de la seva partida va inventar una nova manera d'estar present, de manera que, separant-se d'ells corporalment, romangués no només amb ells, sinó també en ells, en virtut del sagrament. Llavors, com oblidant-se de la seva majestat i com fent-se injúria a si mateix —per bé que per al qui estima és un honor humiliar-se en favor dels seus amics—, per una condescendència inefable el Senyor, i quin Senyor!, va rentar els peus dels seus servents i els va deixar un model d'humilitat i un sagrament de perdó». (Abat Guerric, Sermó sobre l'Ascensió)

14 de maig del 2010

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 12; Jn 15,9-17

Estimats germans i germanes,

Quan la Constitució dogmàtica Lumen gentium es pregunta «quin és el camí més segur enmig de les vicissituds d'aquest món per arribar a la santedat o perfecta unió amb el Crist, respon clarament que en l'exercici de l'amor fratern en el si de l'Església unida a l'Esperit: Formem una sola família en el Crist, units en un mateix amor mutu i en una mateixa lloança a la Trinitat santíssima» (50-51).

Les paraules de l'Evangeli d'avui formen part del discurs de Jesús al darrer Sopar. Jesús obre el seu cor i ens endinsa dins del misteri de la Trinitat, on hi ha l'intercanvi d'Amor de les tres Persones divines. Quan observem els manaments de Jesús entren dins la Vida de Déu, qui habita dins nostre. Entrem dins la dinàmica de la comunió, de la amistat amb Déu, quan posem la nostra vida en braços de Crist, sota la seva mirada, escoltant-lo i estimant-lo com Maria, la Mare. Aleshores donem fruit, un fruit que durarà per sempre.

Cal contemplar el rostre humà i diví de Crist. L'impuls contemplatiu ens suggereix cercar Déu en les situacions quotidianes, i estimar-les com Jesús. L'impuls d'aquest amor ens projecta vers els camins que compartim amb el proïsme. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat, diu el Senyor.

El Papa Joan Pau II va escriure unes estimulants paraules sobre la "espiritualitat de la comunió", que sobretot significa una mirada del cor vers el misteri de la Trinitat, que genera un mateix amor mutu i una mateixa lloança. A la seva llum hem de reconèixer també el rostre dels germans, per saber compartir les seves joies i sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir una veritable i profunda amistat. "Espiritualitat de la comunió" és també capacitat de veure allò que hi ha de positiu en l'altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu ("Novo millennio ineunte", 43).

Em sento content de citar-vos aquestes paraules en la festa de S. Maties, el meu patró. Encara no estic totalment acostumant a portar aquest nom tant poc corrent, que forma part de la meva família, tant la del pare com la de la mare: als dos els estic molt agraït que m'hagin fet conèixer els valors de l'Evangeli. Admiro el paper discret i anònim de l'apòstol Maties; en el llibre de la seva vida hi ha escrites només aquestes paraules: fidelitat, generositat i amor. Quan el nostre cor està obert com un llibre amb pàgines blanques, Jesucrist pot escriure-hi la seva Paraula. Ell ens dóna pau i una alegria ben plena si donem la vida pels germans.

11 de maig del 2010

DIMARTS DE LA SETMANA VI DEL TEMPS PASQUAL

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

"Alegrem-nos i cantem la glòria de Déu" (cant d'entrada); "que el vostre poble, oh Déu, exulti sempre" (col·lecta); "concediu-nos, Senyor, l'alegria inestroncable, que prové dels misteris pasquals" (oració sobre les ofrenes); i que l'Eucaristia "ens obtingui el goig que no s'acaba mai" (postcomunió). Heus ací, ben plasmat, l'estat d'ànim amb què l'Església ens invita a celebrar la litúrgia durant aquestes setmanes pasquals. L'alegria però de la Pasqua no ens deslliga de les dures obligacions de la vida quotidiana, ja que aquesta vibra en els llavis de Pau i Silas en la seva presó de Filips (lectura primera) i no ignora que Crist "havia de patir abans d'entrar en la seva glòria" (antífona de comunió). Tanmateix, avui celebrem "els sants abats de Cluny" que, en el seu llarg govern, van assistir l'Església en la seva lluita contra les investidures i li foren "servidors fidels i prudents" (c.de c.).

La primera lectura era dels Fets dels Apòstols [16, 22-34], on se'ns ha fet posar l'accent en "creieu en Jesús i us salvareu, tu i tota la teva família" (verset 31). I és que Pau i Silas, víctimes d'un tumult, són empresonats, i més tard alliberats de manera quasi bé miraculosa. L'escarceller, desesperat pel terratrèmol, és salvat per Pau i Silas, i per això abraça la fe en el Senyor Jesús i rep el baptisme junt amb tota la seva família.

El salm responsorial ha estat el 137 [1.2abc. 2d-3. 7cc-8 (R.: 7c)], que ens ha dit que estem "a la presència dels àngels", perquè hi ha un món de realitats invisibles més real i més important que el que els sentits ens ofereixen. Quan preguem, cal que, sense negligir l'univers material, arribem a atènyer l'altre. Com Moisès, que "per la fe es va mantenir ferm, com si vegés l'invisible" (He 11, 27).

L'evangeli era de sant Joan [16, 5-11], que ens ha fet comprendre que "si —Crist— no se n'anés, no ens vindria el Defensor" (verset 7), ja que la marxa de Jesús provoca la tristesa dels seus deixebles. Però semblant separació és del tot necessària a fi que vingui el Defensor, el qual actuarà com a advocat en el dia del judici, judici que constituirà una revisió del procés històric de Jesús; i mostrarà de quin costat es troba el pecat, i on està la justícia i en quina mesura han de valorar-se els judicis dels homes. Amén. Al·leluia.

9 de maig del 2010

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ac 15,1-2.22-29; Sl 66,2-3.5.6. i 8 (R.: 4); Ap 21,10-14.22-23; Jn 14,23-29

Germans,

En el llibre dels Fets dels apòstols, on sant Lluc va relatant el naixement i l'evolució de les primeres comunitats cristianes, veiem reflectit d'alguna manera el que serà la història de l'Església posterior, una història accidentada i en certs moments fins i tot contradictòria i amb no pocs escàndols. En escala més reduïda, aquesta història plena de contrastos es dóna també en la nostra pròpia vida, en el seu procés d'integració progressiva en la dinàmica de l'evangeli. A l'eufòria i optimisme inicials, on tot sembla un camí de roses, sense dificultats ni problemes preocupants, s'hi van afegint factors inesperats que van afeixugant el pas. La rutina, el cansament, el desencís, els fanatismes i jansenismes de totes les èpoques, els cismes o les oposicions de dins i de fora, donen un to gris i carregós a una marxa que donava la impressió d'haver d'adquirir un ritme creixent i irrefrenable.

Hi ha moments fins i tot que sembla com si trontollessin els mateixos fonaments, i una nova serp mentidera ens volgués fer creure que tot plegat és una farsa, un muntatge de frares i capellans que ni ells no s'aclareixen. I més d'un s'ho creu, llança la tovallola, claudica i emprèn un nou rumb, qui sap si amb temptadors miratges o pitjors incerteses i malsons. Pot ser també que aquesta experiència es visqui i es pateixi a nivell de grup o de comunitat, i, aleshores, amb un equivocat instint de supervivència, es vulguin defensar a tort i a dret costums, pràctiques i observances de sempre com si fossin intocables, quan, de fet, l'evolució dels temps dóna a entendre que no té cap sentit conservar-les aferrissadament i que fins i tot poden paralitzar irreversiblement la marxa del grup.

Una cosa semblant va experimentar la primitiva comunitat cristiana quan, en sortir del cercle originari jueu, s'hagué d'introduir en comunitats gregues que desconeixien les pràctiques i els costums jueus. El pes secular de la tradició mosaica feia difícil l'adaptació en ambients no jueus. Calia conservar les observances antigues que prescrivia la Llei o bé s'havien d'abandonar? Què s'havia d'imposar als nou convertits? Davant d'aquest conflicte s'organitza el primer Concili ecumènic, a Jerusalem, on Pau i Bernabé, els apòstols dels grecs, esdevenen l'ànima de l'ala innovadora, els primers missioners que assumeixen a fons la inculturació. El seu testimoni és reconegut pels apòstols i preveres que els envien de nou a les comunitats recentment fundades amb una carta de recomanació on s'afirma l'estreta comunió entre l'Esperit Sant i la comunitat apostòlica: «L'Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d'imposar cap altra càrrega». L'esperit de fe que animava aquelles primeres comunitats els donava la seguretat i el convenciment que l'Esperit Sant era enmig d'elles promovent la pau i l'harmonia. En cada nova situació l'Esperit els donava la interpretació que calia per tal d'anar obrint nous horitzons a l'evangeli, tal com havia promès Jesús als apòstols.

També la nostra situació d'avui té molts punts de contacte amb la problemàtica que anava afrontant l'Església primitiva. Cert que avui tenim més mitjans i disposem a més d'una riquesa d'experiències passades que ens ensenyen a domesticar millor el futur. Però no manquen tampoc circumstàncies noves i sorpreses inesperades que dificulten la nostra adaptació i que posen en qüestió la nostra fàcil temptació a la comoditat. Quan posem massa l'esperança en els nostres mitjans, sense comptar amb la inspiració de l'Esperit Sant, la solució als problemes fàcilment se'ns escapa i topem amb camins sense sortida. Aleshores som víctimes del pessimisme i de l'amargor o ens deixem endur per una resignació lànguida i conformista. És l'hora de la fe madura, de la fe que es recolza en el Déu sempre més gran que tot i que tots, l'hora de donar la prioritat a l'Esperit, ànima increada de l'Església i que la guia i la sosté, l'Esperit creador i transformador, capaç de capgirar el pessimisme en il·lusió i l'amargor en joia encomanadissa. Aleshores també nosaltres podrem afirmar convençuts: «L'Esperit Sant, servint-se de mi, d'aquella persona o d'aquells esdeveniments, ha fet possible allò que semblava una utopia».

En l'evangeli d'avui, Jesús, en un ambient d'intimitat confidencial, hores abans de la seva passió, parla obertament als seus deixebles i els revela el secret de la seva unió mística amb el Pare. Tot se centra en l'amor: estimar Jesús comporta ser estimat pel Pare. El Pare només estima aquells que estimen el seu Fill, i en ells fa estada la comunió d'amor d'ambdós. Tot seguit Jesús els comunica per segona vegada que els enviarà des del Pare el Defensor, l'Esperit Sant, que serà per a ells l'intèrpret, el revelador i la memòria de Jesús. La missió de l'Esperit serà la d'actualitzar en cada moment, lloc i circumstància el missatge i la persona de Jesús.

Ell farà possible la novetat constant de l'evangeli en tot temps i en tota la terra. Però això s'esdevindrà únicament amb la partença de Jesús al Pare. Curiosa paradoxa enfront de la qual Jesús ha d'avivar l'esperit dels seus amics perquè no s'enfonsin en el desànim.

L'experiència, aparentment trista, de l'absència de Jesús serà la prova de fe que els farà adonar que calia que fos així per tal de ser investits de la força invencible i aglutinadora de l'Esperit vivificador. I aquest Esperit Defensor continua ara i aquí donant coratge a la nostra fe, guiant l'Església, i també cadascun dels creients, pels camins de la veritat. És ell qui ens infon aquell amor capaç de superar tots els rancors, els odis i les enemistats. Per això és també l'Esperit de pau, d'aquella pau que Jesús va comunicar als seus deixebles i que se'ns comunica també a nosaltres en cada eucaristia perquè la contagiem generosament a tots els qui tractaran amb nosaltres. L'Esperit Sant és el fruit madur de la Pasqua, el Do per excel·lència del Senyor Ressuscitat, aquell que donà valentia als apòstols per proclamar l'evangeli per tot el món. Per això, hauríem de ser realment conscients de la seva presència en l'Església i en nosaltres i demanar-li insistentment que la seva acció renovadora i rejovenidora aleni fortament en el nostre món tan mancat d'esperança i de pau.

DIUMENGE VI DE PASQUA (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ac 15,1-2.22-29; Sl 66,2-8; Ap 21,10-14.22-23; Jn 14,23-29

Reflexió: La ciutat santa de Jerusalem

A l'Apocalipsi no hi ha descens, tampoc no hi ha pujada. El Vident contempla el cel obert, veu els misteris de Déu que es compleixen a la terra; la terra i el cel són un únic regne, el cel i la terra són l'espai de la revelació. La dimensió del cosmos, l'espessor del temps eren el mur que separava l'home de Déu. Quin és el llarg camí de l'home cap a Déu? Una tornada al paradís d'on havia sortit en pecar, per arribar una altra vegada a la divina presència.

Però l'Apocalipsi sembla que no té necessitat de remuntar els temps: Déu és present. El desenvolupament de la història es fa en la presència pura: no està només destinat a realitzar la divina presència; és més aviat en presència del tron de l'Anyell on es desenvolupen tots els esdeveniments contemplats pel Vident. El temps està inclòs en la pura eternitat de Déu. L'Apocalipsi, que és la revelació de Déu, ens diu que aquest temps no exclou la presència de Déu.

No hi ha cap altre contingut en la història, no hi ha cap altre contingut en la creació: tota la creació està satisfeta de la presència de l'arbre; l'arbre, en efecte, té les dimensions del cosmos; i tota la història està plena del sacrifici de l'Anyell.

Si el cel i la terra no formen sinó un sol regne, la revelació que l'Apòstol Joan té d'aquesta presència és necessària per a aixecar els vels que amaguen la presència de Déu. Fins i tot per a Joan aquesta presència està amagada, roman el misteri; un misteri que ell revela. Tal és el contingut de l'Apocalipsi, i el misteri és aquest: Nosaltres estem ja en el paradís, nosaltres vivim ja la vida divina; no una vida divina relativa, una certa participació... sinó aquella vida que és l'acte etern de Déu, aquella que és el seu amor absolut, aquella que és l'acte de l'eternitat.

La ciutat santa de l'Apocalipsi és rutilant, translúcida, amb el fulgor de les pedres precioses... Imatges materials de la "glòria de Déu" que brilla sobre ella, i de la llum que es desplega sobre tots els pobles. Les dimensions fantàstiques, pràcticament irrealitzables de la ciutat tradueixen la perfecció suprema.

Les portes romanen sempre obertes per als intercanvis, en signe d'acollida de les idees fecundes i dels pobles diversos, i també per a testimoniar la voluntat de difondre la llum.

Paraula

«Uns que havien baixat de Judea ensenyaven als germans que si es feien circumcidar no podrien salvar-se». Passar de la Llei a l'Evangeli. Un problema dels primers anys del cristianisme que contemplem amb naturalitat. Però no és tan fàcil passar d'una situació on ens sentim còmodes, "amb seguretat", a una altra, amb uns horitzons nous, més amplis, on cal fer confiança, perquè ja no te la proporciona el compliment d'una llei. Podem percebre quelcom de la dimensió d'aquest problema si pensem, per exemple, en els problemes que hi ha hagut i hi ha encara, després de més de 40 anys amb la renovació conciliar del Vaticà II.

«La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna perquè la glòria de Déu l'omple de claror i l'Anyell li fa llum». «El Senyor és la meva llum», recitem en un salm. O també: «el Senyor m'il·lumina i em salva», o sigui que ja ara podem començar l'experiència d'aquesta ciutat nova baixada del cel. Ja ara podem gaudir de la llum de Déu. Perquè, com hem dit, a l'Apocalipsi no hi ha descens, no hi ha pujada. El Vident contempla el cel obert, veu els misteris de Déu que es compleixen a la terra; la terra i el cel són un únic regne, el cel i la terra són l'espai de la revelació.

«Qui m'estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l'estimarà i vindrem a viure amb ell». Nova pista de l'evangeli per a dir-nos que ja és actual la presència de Déu. Que la ciutat celestial ja està en la ciutat terrena o viceversa: "guardar la paraula" és el camí.

«Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món». El món no acaba de trobar els camins que duen a la pau. El món té uns camins en els quals no hi ha manera de trobar la pau. Per què no provem els camins del Senyor que ens ofereix la pau, però per altres camins diversos dels del món?

Saviesa sobre la Paraula

«Quina és la perfecció de l'amor? Estimar els enemics, i estimar-los fins a fer d'ells germans. Ja que el nostre amor no es pot reduir a ser carnal. Desitges la vida a un amic teu? Fas bé. T'alegres de la mort d'un enemic teu? No fas bé. Encara que potser aquella vida que tu li desitges al teu amic és per a ell inútil, i, en canvi, és útil per al teu enemic la mort amb la qual t'alegres. És incert si aquesta vida resulta per a algú útil o inútil; en canvi, la vida al costat de Déu és útil amb seguretat. Estima els teus enemics com els teus germans; estima els teus enemics de manera que se sentin cridats a la teva companyia». (Sant Agustí, Comentaris a la 1a carta de Joan)

«Comença per tenir pau en tu mateix, i així podràs donar pau als altres». (Sant Ambròs, Catena Aurea, vol. I)

«No s'acontenta el Senyor amb eliminar tota discussió i enemistat d'uns amb uns altres, sinó que ens demana una mica més: que tractem de posar pau entre els desunits». (Sant Joan Crisòstom, Hom. sobre sant Mateu, 15)

7 de maig del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA V DEL TEMPS PASQUAL

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
Fets 15,22-31; Sl 56; Jn 15,12-17

Amic, et consideres amic?
— De qui he de considerar-me amic?
Amic de Jesús, és clar.
— Sí! Sí, de Jesús no hi ha dubte.
Amic, ja fas el que ell ens mana?
— Això, és més difícil.
Jesús ens mana: «Que us estimeu els uns als altres».
— Això, és impossible.
Sí, a primera vista sembla impossible. Però, no és el teu voler el que ha de manar, sinó més bé cal deixar-te portar per Jesús. Si li fas

lloc farà estada a casa teva i et contarà com pots estimar els altres.
— No ho sé. Ho veig del tot difícil i complicat.
Sí, perquè ho mires des dels teus ulls i sense posar-te a una certa distància, sense prendre una certa perspectiva en la mirada vers

els altres, el quals són amics de Jesús també com tu.
— Però, com n'és de difícil veure amb perspectiva els altres.
Sí, no és gens fàcil, és qüestió d'anar practicant. És qüestió de treure l'inquietud del teu esperit. Així: Déu mateix omple la teva terra

de la seva glòria. És qüestió de deixar que Jesús es trobi còmode i confortat al teu jardí interior. Així, d'allí sortirà el fruit de l'amistat

espiritual que durarà per sempre.
— Per sempre?
Si la mesura de l'amistat és Jesús, si el nivell d'amistat ho deixes que ho posi Jesús, que és en tu, serà per sempre. I més encara, per

la causa de nostre Senyor Jesucrist, podràs donar la vida pels teus amics.
Amic, et consideres amic?

6 de maig del 2010

DIJOUS DE LA SETMANA V DEL TEMPS PASQUAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 15,7-21; Sl 95,1-2a.2b-3.10 (R.: cf. 3); Jn 15,9-11

«Passar de la tristesa a l'alegria, i de la mort a la vida», demanàvem a l'oració col·lecta. Vet ací, «passar». D'això es tracta, perquè Pasqua vol dir «pas», «passar». En la nit santa passàvem de la fosca de la nit a la llum del Dia, que és Crist, i ho fèiem passant, caminant rere el ciri pasqual. «Passar». Es tracta sobretot de descobrir el pas de Déu en la nostra història, en la nostra vida: «Déu va passar-hi en primavera —diu la vella cançó— i tot cantava al seu pas».

«Passar de la tristesa a l'alegria», és a dir, aprendre a confegir el cant de la joia amb les notes i els silencis del nostre dol, de la nostra tristesa, tot deixant que l'Esperit del Ressuscitat harmonitzi la música del nostre cor. El dol d'ara és part del goig de demà, i potser també el dol de demà és part de l'alegria d'ara.

Posar-se a seguir Jesús que passa i ens crida és posar-se a fer aquest pas del dol, de la tristesa a l'alegria, sense oblidar que la tristesa forma part de l'alegria, ens hi prepara. Per això la joia de Pasqua és una joia serena, clara, serena i clara com l'albada que va desplegant lentament, contemplativament, el seu mantell de llum i de bellesa.

L'Eucaristia que ara celebrarem també és un pas. El sagrament és un pas: del signe material del pa i del vi passem, enduts per l'Esperit, a la realitat joiosa de la taula del Senyor on ell mateix és l'aliment, la força i l'alegria de les nostres vides, «perquè alimentats amb els sagraments celestials passem de la vellura del pecat a la novetat de la vida».

Que no ens faci por, doncs, ni mandra, fer el pas, els petits passos de cada dia, les petites —o grans— morts de cada dia, que ens fan néixer a la vida nova i a l'alegria de Crist, una alegria plena, que ningú no ens podrà prendre.

2 de maig del 2010

DIUMENGE V DE PASQUA (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ac 14,21-26; Sl 144,8-13; Ap 21,1-5; Jn 13,31-35

Reflexió: Ara faig l'univers nou

Ha començat aquesta novetat radical amb la resurrecció de Jesucrist. Hi ha necessitat d'una renovació radical en la vida cristiana. En la mateixa naturalesa hi ha, cada any, una renovació, torna la saba nova, fruits nous... En la vida de l'home no apareix aquesta fidelitat a la novetat que contemplem en la naturalesa. En la vida de l'home hi ha un valor afegit que fa difícil, problemàtica, aquesta novetat: la llibertat que disposa l'home per a orientar la seva vida. El cristià xoca amb l'obstacle d'una estranya inèrcia que enerva i aploma. Experimenta l'exigència d'una renovació: «Si fóssim distints, si fóssim millors nosaltres, tots els altres, tot aquest món que ens envolta!».

Déu fa seva aquesta aspiració i se la pren tan de debò que sembla com si reptés l'home a somiar; ell realitzarà sempre més encara del que l'home pugui concebre: «Vaig veure llavors un cel nou i una terra nova, perquè el primer cel i la primera terra havien desaparegut i el mar ja no existia».

El "primer cel i la primera terra" són el cel i la terra que experimentem ara. El Gènesi ja en parla, presentant un món bo, sense mal, un món com hauria de ser, però com de fet no és ara. La Història de la salvació que, per iniciativa de Déu, es va desenvolupar entre aquests dos pols, s'encamina ara, segons el llibre de l'Apocalipsi, cap a la seva consumació; es realitza un món nou, volgut per Déu, un món del qual està absent el mal —simbolitzat pel "mar", com a abisme i seu del diabòlic— i on tot el bé que pot imaginar-se rep la seva potenciació cap a l'infinit.

L'autor de l'Apocalipsi estimula a prendre consciència que Déu actuarà a favor de la humanitat, va desplaçant l'atenció de la dimensió còsmica a la dimensió humana: «I vaig veure baixar del cel, d'el costat de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s'adorna per al seu espòs».

La ciutat és santa, és nova; descendeix des del nivell diví, és perfecta en tot, és esposa: per això mateix pot atrevir-se a estimar Crist amb un amor igualitari, típic de dos esposos. Tal és la perspectiva de la nostra renovació. L'autor tornarà sobre aquesta imatge amb nous detalls i relacions, inconcebibles en la fase actual de la creació, que es troba encara a nivell del primer cel i de la primera terra, però amb una referència clara: Jesucrist Ressuscitat, que apunta a una saviesa que és la que ha de moure tota la nostra existència, de manera que recolzats en l'Esperit del Ressuscitat, col·laborem amb Ell per a anar fent realitat aquest univers nou.

Paraula

«Hem de passar per moltes tribulacions per entrar al Regne de Déu». Entrar en el Regne és entrar en el domini de Déu, en aquell espai on domina Déu, on Ell vol dominar i regnar. Aquest espai és, per damunt de tot, el cor de la criatura humana, ja que Ell ha creat l'home precisament perquè faci de la seva vida tota una lloança a Déu i experimenti d'aquesta manera la plenitud veritable de tot el seu ésser. Però això suposa tot un treball de renovació, un anar fent de l'univers interior un univers nou. Suposa col·laborar amb Déu per a anar fent de l'espai interior un espai acomodat cada dia més i més a la presència de Déu com Amor i Senyor.

«Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats, i amb pregàries i dejunis els encomanaren al Senyor, en qui havien cregut». Veiem com a poc a poc es va organitzant la vida de l'Església, mitjançant l'activitat missionera dels Apòstols, que prediquen l'evangeli i es van formant comunitats, la vida de les quals no sempre serà gaire fàcil, pels problemes, tensions... que inevitablement sorgiran en elles. On hi ha humanitat, hi ha problemes. Però els problemes també són ocasió perquè es puguin conèixer els millors.

«Aquest és el tabernacle de Déu amb els homes». El tabernacle de Déu serà el cor de l'home, serà el cor de la humanitat, serà el seu poble. Un poble que en l'univers nou que s'inicia amb la resurrecció de Jesucrist, serà tota la humanitat. Ja que Crist ha vingut a dir l'amor de Déu a tots els homes sense excepció.

«Us dono un manament nou: que us estimeu uns a uns altres, com jo us he estimat». El cristià cal que miri el Crist, cal que miri i contempli el seu amor. El nostre amor cal que sigui com el seu. I nosaltres hem d'incorporar el seu amor a les nostres relacions perquè anem fent un camí de comunió, i puguem reflectir el misteri de Déu que és un misteri de comunió, un misteri trinitari.

Saviesa sobre la Paraula

«La resurrecció de Crist destrueix el poder de l'abisme, els nous batejats renoven la terra, l'Esperit Sant obre les portes del cel. Perquè l'abisme, en veure les seves portes destruïdes, retorna els morts, la terra renovada germina ressuscitats i el cel obert acull els qui hi pugen. El lladre és admès al paradís, els cossos dels sants entren a la ciutat santa i els morts tornen a tenir el seu estatge entre els vius. Així, com si la resurrecció de Crist anés germinant en el món, tots els elements de la creació es veuen arrabassats cap amunt». (Sant Màxim de Torí, Sermons)

«Qui demana que vingui a ell el Regne de Déu, un cop sap que el veritable rei és rei de justícia i de pau, redreçarà completament la seva pròpia vida cap a la justícia i la pau, perquè regni sobre ell Aquell que és rei de justícia i de pau. L'exèrcit d'aquest rei està constituït per totes les virtuts, i totes les virtuts s'han d'entendre en connexió amb la justícia i la pau. Benaurat el qui està col·locat sota el comandament diví, i es troba armat contra la maldat per les virtuts, les quals mostren, en els qui les posseeixen, la imatge del rei». (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana)