Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 15,7-21; Sl 95,1-2a.2b-3.10 (R.: cf. 3); Jn 15,9-11
«Passar de la tristesa a l'alegria, i de la mort a la vida», demanàvem a l'oració col·lecta. Vet ací, «passar». D'això es tracta, perquè Pasqua vol dir «pas», «passar». En la nit santa passàvem de la fosca de la nit a la llum del Dia, que és Crist, i ho fèiem passant, caminant rere el ciri pasqual. «Passar». Es tracta sobretot de descobrir el pas de Déu en la nostra història, en la nostra vida: «Déu va passar-hi en primavera —diu la vella cançó— i tot cantava al seu pas».
«Passar de la tristesa a l'alegria», és a dir, aprendre a confegir el cant de la joia amb les notes i els silencis del nostre dol, de la nostra tristesa, tot deixant que l'Esperit del Ressuscitat harmonitzi la música del nostre cor. El dol d'ara és part del goig de demà, i potser també el dol de demà és part de l'alegria d'ara.
Posar-se a seguir Jesús que passa i ens crida és posar-se a fer aquest pas del dol, de la tristesa a l'alegria, sense oblidar que la tristesa forma part de l'alegria, ens hi prepara. Per això la joia de Pasqua és una joia serena, clara, serena i clara com l'albada que va desplegant lentament, contemplativament, el seu mantell de llum i de bellesa.
L'Eucaristia que ara celebrarem també és un pas. El sagrament és un pas: del signe material del pa i del vi passem, enduts per l'Esperit, a la realitat joiosa de la taula del Senyor on ell mateix és l'aliment, la força i l'alegria de les nostres vides, «perquè alimentats amb els sagraments celestials passem de la vellura del pecat a la novetat de la vida».
Que no ens faci por, doncs, ni mandra, fer el pas, els petits passos de cada dia, les petites —o grans— morts de cada dia, que ens fan néixer a la vida nova i a l'alegria de Crist, una alegria plena, que ningú no ens podrà prendre.
