DIUMENGE VI DE PASQUA (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ac 15,1-2.22-29; Sl 66,2-8; Ap 21,10-14.22-23; Jn 14,23-29

Reflexió: La ciutat santa de Jerusalem

A l'Apocalipsi no hi ha descens, tampoc no hi ha pujada. El Vident contempla el cel obert, veu els misteris de Déu que es compleixen a la terra; la terra i el cel són un únic regne, el cel i la terra són l'espai de la revelació. La dimensió del cosmos, l'espessor del temps eren el mur que separava l'home de Déu. Quin és el llarg camí de l'home cap a Déu? Una tornada al paradís d'on havia sortit en pecar, per arribar una altra vegada a la divina presència.

Però l'Apocalipsi sembla que no té necessitat de remuntar els temps: Déu és present. El desenvolupament de la història es fa en la presència pura: no està només destinat a realitzar la divina presència; és més aviat en presència del tron de l'Anyell on es desenvolupen tots els esdeveniments contemplats pel Vident. El temps està inclòs en la pura eternitat de Déu. L'Apocalipsi, que és la revelació de Déu, ens diu que aquest temps no exclou la presència de Déu.

No hi ha cap altre contingut en la història, no hi ha cap altre contingut en la creació: tota la creació està satisfeta de la presència de l'arbre; l'arbre, en efecte, té les dimensions del cosmos; i tota la història està plena del sacrifici de l'Anyell.

Si el cel i la terra no formen sinó un sol regne, la revelació que l'Apòstol Joan té d'aquesta presència és necessària per a aixecar els vels que amaguen la presència de Déu. Fins i tot per a Joan aquesta presència està amagada, roman el misteri; un misteri que ell revela. Tal és el contingut de l'Apocalipsi, i el misteri és aquest: Nosaltres estem ja en el paradís, nosaltres vivim ja la vida divina; no una vida divina relativa, una certa participació... sinó aquella vida que és l'acte etern de Déu, aquella que és el seu amor absolut, aquella que és l'acte de l'eternitat.

La ciutat santa de l'Apocalipsi és rutilant, translúcida, amb el fulgor de les pedres precioses... Imatges materials de la "glòria de Déu" que brilla sobre ella, i de la llum que es desplega sobre tots els pobles. Les dimensions fantàstiques, pràcticament irrealitzables de la ciutat tradueixen la perfecció suprema.

Les portes romanen sempre obertes per als intercanvis, en signe d'acollida de les idees fecundes i dels pobles diversos, i també per a testimoniar la voluntat de difondre la llum.

Paraula

«Uns que havien baixat de Judea ensenyaven als germans que si es feien circumcidar no podrien salvar-se». Passar de la Llei a l'Evangeli. Un problema dels primers anys del cristianisme que contemplem amb naturalitat. Però no és tan fàcil passar d'una situació on ens sentim còmodes, "amb seguretat", a una altra, amb uns horitzons nous, més amplis, on cal fer confiança, perquè ja no te la proporciona el compliment d'una llei. Podem percebre quelcom de la dimensió d'aquest problema si pensem, per exemple, en els problemes que hi ha hagut i hi ha encara, després de més de 40 anys amb la renovació conciliar del Vaticà II.

«La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna perquè la glòria de Déu l'omple de claror i l'Anyell li fa llum». «El Senyor és la meva llum», recitem en un salm. O també: «el Senyor m'il·lumina i em salva», o sigui que ja ara podem començar l'experiència d'aquesta ciutat nova baixada del cel. Ja ara podem gaudir de la llum de Déu. Perquè, com hem dit, a l'Apocalipsi no hi ha descens, no hi ha pujada. El Vident contempla el cel obert, veu els misteris de Déu que es compleixen a la terra; la terra i el cel són un únic regne, el cel i la terra són l'espai de la revelació.

«Qui m'estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l'estimarà i vindrem a viure amb ell». Nova pista de l'evangeli per a dir-nos que ja és actual la presència de Déu. Que la ciutat celestial ja està en la ciutat terrena o viceversa: "guardar la paraula" és el camí.

«Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món». El món no acaba de trobar els camins que duen a la pau. El món té uns camins en els quals no hi ha manera de trobar la pau. Per què no provem els camins del Senyor que ens ofereix la pau, però per altres camins diversos dels del món?

Saviesa sobre la Paraula

«Quina és la perfecció de l'amor? Estimar els enemics, i estimar-los fins a fer d'ells germans. Ja que el nostre amor no es pot reduir a ser carnal. Desitges la vida a un amic teu? Fas bé. T'alegres de la mort d'un enemic teu? No fas bé. Encara que potser aquella vida que tu li desitges al teu amic és per a ell inútil, i, en canvi, és útil per al teu enemic la mort amb la qual t'alegres. És incert si aquesta vida resulta per a algú útil o inútil; en canvi, la vida al costat de Déu és útil amb seguretat. Estima els teus enemics com els teus germans; estima els teus enemics de manera que se sentin cridats a la teva companyia». (Sant Agustí, Comentaris a la 1a carta de Joan)

«Comença per tenir pau en tu mateix, i així podràs donar pau als altres». (Sant Ambròs, Catena Aurea, vol. I)

«No s'acontenta el Senyor amb eliminar tota discussió i enemistat d'uns amb uns altres, sinó que ens demana una mica més: que tractem de posar pau entre els desunits». (Sant Joan Crisòstom, Hom. sobre sant Mateu, 15)