31 de maig del 2012

LECTIO DIVINA

Salm 27 [28]

1 A tu clamo, Senyor:
penyal meu, no facis el sord al meu crit!
Si no fas cas de mi, m'assemblaré
als qui baixen a la fossa de la mort.
2 Escolta la meva veu suplicant,
quan et demano auxili i alço les mans
vers la cambra del teu santuari.

3 No em llancis amb els culpables
ni amb els qui van amb males arts;
parlen en to d'amic als seus companys,
però coven malícia dins el cor.
4 Torna'ls això que han fet,
les maldats que han comès!
Torna'ls la paga que es mereixen
per l'obra de les seves mans!
5 No han entès les gestes del Senyor,
les obres de la seva mà;
per això els destruirà per sempre més.

6 Beneït sigui el Senyor,
que escolta la meva veu suplicant.
7 El Senyor és el mur que em protegeix;
el meu cor confia en ell.
M'ha defensat i me n'alegro tot jo;
vull lloar-lo amb els meus cants

8 El Senyor és la muralla del seu poble,
el baluard que salva el seu Ungit.
9 Salva el teu poble!
Beneeix la teva heretat!
Sigues el seu pastor,
pren-los per sempre en els teus braços!


Idees generals sobre el salm

És una súplica angoixant i una acció de gràcies fervent. No es suggereix quina és la classe de perill: una malaltia? una injustícia? Posa de relleu que el salmista espera en la Paraula, perquè l'ajudi a escapar del perill. I finalment, una acció de gràcies perquè ha estat escoltat, o perquè en una confiança total en Déu, li canta abans que hagi experimentat el socors.

El perill personal, la presència d'uns malvats, l'acció de gràcies, la presència comunitària... ens situen en un ambient de súplica.

Podem establir tres parts:

v. 1-5, súplica. El salmista parla de la seva situació, amb la sensació que el Senyor està callat o absent.

v. 6-7, acció de gràcies. Ha estat escoltat, i ha superat el seu drama personal.

v. 8-9, afegit posterior amb el tema de la monarquia. La súplica és ara per tot el poble.

Podem contemplar dos drames: un de personal i un altre de social. D'una banda el personal, en mostrar la situació d'un malalt a la vora de la mort. Però també hi ha un drama social, ja que dedica força espai als enemics. Fa la impressió d'estar vivint en una societat hipòcrita, d'aparences. No és una maldat de meres paraules, de murmuració, sinó d'accions injustes. El silenci de Déu suscitaria crits d'alegria en els seus enemics. Si no actua a favor del malalt caurà en descrèdit i serà tingut en no res. Per això clama a Déu amb tot el seu cos. Amb els dos últims versos, el malalt ja no és una persona sinó tot el poble. Jesús va mostrar el rostre de Déu que no roman sord davant el clam del poble. Jesús ve per treballar al servei de la vida, perquè poguessin gaudir-la en plenitud.

Llegeix

Es poden fer diverses lectures, seguint aquestes «idees generals» seguides d'una reflexió. Tenint com a punt de referència l'aspecte personal, o l'aspecte comunitari. Una altra possible lectura, tenint com a referència a Jesucrist, com a resposta de Déu als problemes de la humanitat.

Medita

v. 1 Aquest vers és el més individual del salm. L'home pot sentir opressivament el silenci de Déu. Sentir-lo com a carència o com a buit, és ja una certa relació amb Déu, és a dir, tenir-lo dintre. Escoltar el silenci pot ser una experiència profunda. El silenci pot ser un aspirar a escoltar la Paraula, una espera confiada. El silenci pot ser una aposta per l'Absolut, en qui podem trobar la salvació. El silenci fa del nostre cor un lloc de revelació de Déu.

La inactivitat de Déu ocasiona la mort. «Si no m'hagués defensat el Senyor, ja em veia jo en el silenci del sepulcre» (Sl 93,17). La intervenció de Déu és qüestió de vida o de mort.

Sentir el silenci com a buit, com a solitud angoixant, és una manera d'afirmar Déu. És una manera de dir: no puc prescindir de tu, és una manera d'apreciar que la seva inactivitat produeix la mort. Però hi ha persones que avui no poden suportar aquest silenci i adopten una postura no creient i crítica. És l'escàndol, avui, de moltes persones davant el dolor i les angoixes de la nostra humanitat. Una prova per a la fe en Déu.

Podem considerar també el crit de Jesús a la Creu, que se sent abandonat pel Pare, i rebutjat pels homes: Mt 27,46-50.

v. 2 La pregària és un crit. Esquinçat, angoixant, en moltes ocasions. Un crit que brolla de l'íntim del cor. En la pregària, tota la persona s'obre a Déu. És el crit que la persona dirigeix a Déu amb els seus afectes i sentiments. El salmista juga amb dos termes: a dalt i a baix. De dalt baixa el silenci que precipita a la mort, al no-res. De baix s'aixequen unes mans que s'alcen cap amunt i destrueixen el silenci. La pregària és un pont de comunicació entre a dalt i a baix.

«El temple per excel·lència és el Crist. En Crist Déu es reconcilia amb el món. Qui aixeca la seva ànima a Crist l'eleva cap a aquest Temple que és també la seva Glòria» (Orígenes).

v. 3 Déu no pot tractar de la mateixa manera innocents i malvats. Els malvats ignoren les accions de Déu, no reconeixen que Déu intervé activament en la història.

La seva llengua és una fletxa mortal, tots duen l'engany als llavis: parlen amablement amb els companys, però per dintre van amb ganes d'enxampar-los. «No els haig de demanar comptes per tot això? A un poble com aquest, no li haig de donar el que es mereix? Ho dic jo, el Senyor» (Jr 9,7)

Els versos del poeta ho posen també en relleu:

«Homes i dones
domats, sotmesos.
És urgent rebel·lar-se

i espantar-ho tot:
la por, la rancúnia, l'odi...
Tot menys l'amor».

(Federico Mayor)

v. 4 El salmista demana a Déu que els pagui el que es mereixen. «Déu de justícia, Senyor, Déu de justícia, resplendeix! Aixeca't, jutge de la terra, dóna als orgullosos la paga que es mereixen. Fins quan els injustos, Senyor; fins quan s'alegraran del seu triomf» (Sl 94, 1s).

I el profeta Isaïes: «No es veu per enlloc la bona fe, i el qui s'aparta del mal acaba espoliat. El Senyor ho ha vist, i li desplau que el dret sigui trepitjat. Ha vist que ningú no se'n preocupa, s'admira que ningú no el defensi. Llavors el seu braç li ha donat la victòria, l'ha sostingut la seva justícia» (59,15s).

I quina és la resposta de Déu?: «El vostre Pare del cel fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre sobre justos i injustos» (Mt 5,45). «Com la terra fa créixer la brotada, i el jardí fa germinar la llavor, el Senyor Déu sobirà farà germinar la salvació i el triomf davant totes les nacions» (Is 61,11).

v. 5 Es refereix a la intervenció de Déu a favor dels innocents. L'obra de Déu no pot ser ignorada sinó pel cor tort, doblegat sobre si mateix, i en la tenebra (cf. Rm 1).

v. 6-7 S'expressa la joia per l'acció de Déu que ha donat resposta a la súplica. Es repeteix la paraula «cor», ressaltant com la pregària de súplica ha nascut des del cor, ha cridat amb el cor. Potser ara se sent fatigat, però pot escoltar la Paraula de Jesús: «Veniu a mi, tots els que esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera» (Mt 11,28 s).

És el descans en l'amor. El cor de l'home descansa en Déu: «Ens has fet, Senyor per a tu i el nostre cor està inquiet fins que descansa en tu» (Sant Agustí).

v. 8-9 El que fins aquí tenia una dimensió personal passa ara a un horitzó més ampli. El poder de Déu que es desplega en tot el poble. La força d'un poble no està en la seva prosperitat material, sinó en la vivència d'uns valors humans que aglutinen en la comunió, en la fraternitat, la seva gent. I res hi ha de més profund que la força i la benedicció de Déu per viure aquest horitzó de pau.

Prega

«Qui desfarà aquest nus summament tortuós i complicat? És lleig, no vull tornar els ulls a ell, ni vull veure-ho. Et vull a tu, justícia i innocència bonica i agradable als ulls purs i d'insaciable sacietat. Al teu costat hi ha el descans total i la vida impertorbable. Qui entra en Tu, entra al goig del seu Senyor i no tindrà por i es trobarà extraordinàriament bé en el bé suprem. Jo em vaig allunyar de Tu i vaig caminar errant, Déu meu, molt lluny del camí de la teva estabilitat en la meva adolescència i vaig romandre per a mi mateix en una regió de pobresa» (Sant Agustí, Les Confessions L,2,X).

Contempla

«Que tots s'aixequin.
Que ningú quedi enrere».

(Llibre sagrat dels Maies)

En un temps de silenci, quines imatges et desperten aquests dos versos, al fil del salm?

27 de maig del 2012

DIUMENGE DE PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2,1-11; Sl 103; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20,19-23

«No puc estimar-lo sinó a través de l'home,
mirall del meu Déu!
Mirar-lo als ulls és sentir
una cançó d'amor».

Aixeco la mirada, i contemplo una comunitat reunida al voltant d'un altar, contemplo la comunitat i escolto una cançó blanca. M'acosto a aquesta comunitat, llavors contemplo els seus rostres diferents que revelen maneres de ser diferents, històries diverses, rostres que parlen de virtuts i també de punts foscos. Aixeco la mirada fins a contemplar el grup de fidels que habitualment ens acompanyen. Els seus rostres són menys coneguts, però també diversos, vestits també diversos en els seus colors i formes, tot un indici d'històries diverses. Que parlen també de punts de llum i d'ombra.

Aixeco la mirada, contemplo el vostre rostre, els vostres ulls, i sento una cançó d'amor. És la melodia de l'Esperit Sant que habita en vosaltres, que distribueix dons diversos, però és una sola la font. És la melodia de l'Esperit Sant, que vol fer de les nostres vides una cançó d'amor. És la cançó que anem escrivint a la llum de l'Esperit sobre el pentagrama del cor. Amb les notes i els silencis de la nostra vida.

La cançó no sempre ens surt amb una lletra bona i atractiva, per la malaptesa de la nostra mà i la falta de llum al cor. La cançó no sempre ens surt ben afinada, amb una bona tonalitat. Però hem de saber, i així ens ho suggereix la Paraula de Déu, que el nostre objectiu és arribar a oferir un bon concert, que necessitem dedicar temps a assajar la cançó, a polir deficiències.

Com a creients i temples de l'Esperit Sant tenim aquesta responsabilitat, aquesta tasca necessària. Així ens ho demana Jesucrist en l'evangeli que acabem d'escoltar: «Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres», ens diu. Crist ens envia, doncs, perquè el món ens miri i escolti una cançó d'amor. Així ho suggereix també Pau quan escriu a la comunitat de Corint: «a nosaltres ens ha posat el Senyor com a espectacle davant el món sencer» (cf. 1Co 4). Una cançó d'amor. Aquesta és la nostra responsabilitat i el nostre objectiu principal.

Ara bé, la Paraula de Déu ens adverteix que «hi ha diversitat de dons, diversitat de serveis i de miracles». Això complica una mica les coses. Però les complicacions es poden anar simplificant, i es poden resoldre també, si considerem que tot s'ha de resoldre en buscar el bé comú. Tot cal contemplar-ho en la línia de perfilar una bona melodia, que el món ens miri i escolti una cançó. Ens pot sortir una cançó a veus. Jo crec que més aviat la nostra cançó és una cançó a veus. El provoca la nostra diversitat, els diferents dons que reparteix l'Esperit. Però les diferents veus poden fer que la cançó tingui una bellesa més gran.

En qualsevol cas no podem deixar de mirar als ulls dels altres per descobrir-hi, més enllà de les seves foscors, la bellesa de la llum i de la pau que traspua el seu cor i que són les notes per a una cançó d'amor.

L'Eucaristia és un moment preciós, quan el Crist es fa present i ens diu: «Pau a vosaltres». La pau és el do del seu Esperit que posa la primera i més preciosa nota d'una cançó d'amor. La nostra vida hauria de ser una cançó d'amor. Un cant que Déu fa elevar des del cor —«un sol cor i una sola ànima»—, per parlar de l'Amor. Perquè som temple de l'Amor. I això ens dóna una capacitat per a l'amor, que ens posa en el veritable camí de la vida. Una cançó d'amor les notes de la qual cal escriure en el nostre pentagrama, no únicament amb les meves notes, sinó amb ajuda de les notes dels nostres companys de camí.

Però com amics de Jesús hem de romandre junts. Quedar en silenci i deixar que parli el cor. És la millor oració. La invocació més forta per atraure sobre nosaltres els dons de l'Esperit Sant.

«Veniu, oh Sant Esperit
des del cel al nostre pit.

Pare dels pobres, veniu,
deu-nos els dons que teniu.

Deu als fidels confiats
El mèrit de la virtut

el camí de la salut
la joia immortal i plena.»

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge de Pentecosta (Cicle B)

Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe

Si l'Esperit no perdona els pecats, és en va que el rebem en el baptisme. Si l'Esperit Sant no existís, nosaltres no podríem dir que Jesús és el nostre Senyor: «Perquè ningú no pot dir Jesús és Senyor nostre si no el mou l'Esperit Sant». Si l'Esperit Sant no existís, nosaltres, els fidels, no podríem pregar Déu; i, en canvi, diem efectivament: «Pare nostre que esteu en el cel». De la mateixa manera que no podríem invocar Nostre Senyor, tampoc no podríem invocar Déu, el nostre Pare. ¿Qui ho prova? L'Apòstol quan diu: «És perquè sou fills, que Déu ha enviat als vostres cors l'Esperit del seu Fill, que crida: Abbà, Pare!» Per això, sempre que invoqueu el Pare, recordeu que ha calgut que l'Esperit hagi tocat la vostra ànima perquè fóssiu considerats dignes d'anomenar Déu amb aquest nom.

Si l'Esperit Sant no existís, no hi hauria en l'Església paraules de ciència ni de saviesa: «Perquè l'Esperit ha donat a l'un el do d'expressar se amb saviesa; a un altre, el do de parlar amb ciència». Si l'Esperit Sant no existís, no hi hauria en l'Església ni pastors ni doctors, perquè és l'Esperit qui els fa, segons allò de Pau: «Vetlleu per tot el ramat, del qual l'Esperit Sant us ha constituït bisbes i pastors». ¿No veieu com això encara s'esdevé per obra de l'Esperit? Si l'Esperit Sant no fos present en aquell que és el nostre pare i el nostre doctor comú, quan ara ha pujat a aquesta tribuna santa, quan us ha donat a tots la pau, vosaltres no li hauríeu pas respost unànimement: «I amb el vostre esperit». Per això, quan puja a l'altar o parla amb vosaltres o prega per vosaltres, li doneu aquestes paraules per resposta; més encara quan s'està prop d'aquesta taula santa, quan ofereix aquest sacrifici digne de reverència. Ho sabeu prou els iniciats. No toca les ofrenes abans d'haver implorat per a vosaltres la gràcia del Senyor, abans que vosaltres no li hàgiu respost: «I amb el vostre esperit.» Aquesta resposta us recorda que aquell que és allí no fa res de per ell mateix, que els dons que hom toca no són únicament obra de l'home. És la presència de la gràcia de l'Esperit, davallada sobre tots nosaltres, que duu a terme tota sola aquest sacrifici místic. Sens dubte, hi ha present un home, però és Déu qui actua per mitjà d'ell. No us quedeu, doncs, amb allò que impressiona els vostres ulls; concebeu la gràcia invisible. No hi ha res que vingui de l'home en tot allò que s'acompleix en el santuari. Si l'Esperit no hi fos present, l'Església no formaria un tot ben consistent. La consistència de l'Església manifesta la presència de l'Esperit.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

És molt bonic el text que m'envies de Tagore: «Vinc a tu perquè m'acariciïs abans de començar el dia, perquè els teus ulls es posin un moment sobre els meus ulls. Que vagi al meu treball sabent que m'acompanyes, amic meu». I quedar-te en silenci deixant-te acariciar i mirar per Ell. No sé definir l'oració, però crec que pot ser aquest silenci. Estar, no calen paraules.

Quina millor carícia que la llum d'un nou dia. «La llum que envolta Déu com un mantell». La llum que ve com una mirada que vessa bellesa, i companyia. És el Déu amor que ens acompanya, és l'hoste amable que canvia la nostra vida com es canta de l'Esperit que portem com en un temple:

«Vos sou el Consolador
de la ànima Habitador
i dolcíssim refrigeri.

En els treballs sou confort,
en les penes sou conhort
en la calor sou temperi».


Aquest és el nostre hoste més desitjat, més necessari, que està en tots, en totes les criatures repartint els seus dons diversos. Necessitem estar junts, per pacificar-nos, i sentir la seva mirada al cor. Una mirada que és llum per al camí, i saviesa per saber fer bé aquest camí que no faig en solitari. Una mirada prou profunda per descobrir la mateixa brisa, la brillantor de la mateixa llum, a la cara i al cor de qui camina amb mi. Aquest és hoste, l'Amic bo que ens fa bons, i com diu un bell vers:

«No puc estimar-lo sinó a través de l'home,
mirall del meu Déu!
Mirar als seus ulls és sentir
cantar una cançó d'amor».


M'agrada el teu silenci, perquè és un silenci que em dóna un horitzó gran, universal. Un silenci que ajuda a treballar el cor obert a tota persona. Un silenci per fer créixer pau al cor, fins a vessar des del cor pacificat.

La nostra vida hauria de ser una cançó d'amor. Un cant que Déu fa elevar des del cor, per parlar de l'Amor. Perquè som temple de l'Amor. I això ens dóna una capacitat per a l'amor que ens posa en la sendera del veritable camí de la vida. Una cançó d'amor les notes del qual cal escriure en el nostre pentagrama, amb les notes que em proporciona la vida dels companys de viatge.

Restar en silenci, i deixar deslligat el cor. Sí, és la millor pregària, perquè quedar-se en silenci és deixar que parli el cor. I el cor només té una paraula autèntica: Amor Una paraula que pronuncia en nosaltres l'Esperit. I que després en la nostra llengua humana es tradueix en una altra diferent: servei. Quina millor oració i quina conseqüència poden ser millors que això.

Queda't en silenci, i deixa't acaronar i mirar per ell. Una abraçada,

+ P. Abat

20 de maig del 2012

Diumenge VII de Pasqua / ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Mc 16, 15-20

Al començament de la Quaresma hi ha una forta crida d'atenció per part de sant Pau: «Ja és hora que us desvetlleu, mireu en quin temps vivim» (Rm 13,11s).

Avui celebrem la glorificació del Fill en la solemnitat de l'Ascensió. «Aquest Jesús que ha estat endut cap al cel, tornarà». I nosaltres podem continuar sense adonar-nos del moment que vivim, com els passa als deixebles.

Què els passa als deixebles en aquest moment?

Doncs que continuen inconscients del Regne que porta el Messies, miren al cel, i no toquen de peus a terra, que és on els ha posat el seu Senyor. I, a més, per a aquesta terra, els ha donat una missió urgent i concreta: «aneu per tot el món, i prediqueu a tothom l'evangeli».

Però el gest es continua repetint. Són molts els qui, encara, continuen mirant al cel, mirant cap a la banda oposada, amb perill d'agafar tortícoli. Hi ha molta gent amb tortícoli. El cos està en una direcció, i el cap, incapaç de moure's, en una altra. Esperen que Déu els guareixi la tortícoli a cop de visions o de miracles. Hi ha encara molts miraclers entre els creients, que esperen amb les mans plegades que Déu ho arregli tot. Déu no és un massatgista. La torticoli espiritual no s'arregla sinó amb el massatge del cor. El massatge que necessitem cada dia per viure. I vivim quan estimem. I en aquest tema Déu vol, sempre ho ha desitjat, la nostra col·laboració.

Estimem quan hem conegut l'amor. Però l'amor, com la Paraula Déu, és una paraula amb molts matisos. Són d'aquelles paraules sobrecarregades de fang, embrutades, lacerades.

Cal abaixar la mirada a terra. Conèixer el misteri d'amor que ens ha revelat Jesucrist. Els deixebles que no tocaven de peus a terra, quan arriba aquest moment encara li pregunten: «Senyor, és ara que restablireu el regne?» Tenien el cor dur; la mirada, a força de mirar al cel, els transforma i els allunya de les circumstàncies concretes del moment.

I la resposta de Jesús és clara: «Aneu per tot el món amb una Bona Nova. No és cosa vostra conèixer els temps que Déu ha fixat». No podem conèixer els temps de Déu, però sí que hem de conèixer el nostre temps. El sentit del nostre temps, de la nostra existència. D'aquí la importància del moment. A més, per això ens envia el seu Esperit. Per donar-nos força i caminar pel món amb la Bona Nova.

I d'aquest Esperit rebem la força, la saviesa, la llum, per comprendre el misteri de Déu, la comprensió i la revelació, perquè el misteri de Déu no és una realitat amagada, sinó que és la manifestació d'un Déu que és amor.

Només vivint en camí per aquest món podrem «experimentar la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres i la seva eficàcia». Però mai no es pot ser conscient mirant al cel. Mirant al cel, en tot cas, podem contemplar com passen els núvols, o com es van esvaint fins a quedar en no-res.
Com podem convidar a «tots els pobles a aplaudir, i aclamar Déu amb entusiasme» si estem bocabadats mirant al cel? «Déu puja enmig d'aclamacions». Puja des del fons de l'abisme del cor. Si el meu cor l'aclama, li canta, podré encomanar-ne altres caminants. Cal caminar amb la força i l'alegria de la Bona Nova al cor.

Sant Bernat suggereix una doble ascensió: «buscar i estar centrats a dalt, no a la terra. El salmista sembla insinuar aquesta mateixa distinció en dir: "busca la pau, procura aconseguir-la". Buscar la pau i córrer-hi al darrere equival a buscar i centrar-se en allò de dalt i no en allò de la terra. Mentre tinguem els cors dividits tindrem molts racons i ens faltarà unitat. Hem d'aixecar-los com a membres d'un cos, perquè s'uneixin en la Jerusalem celestial, la ciutat ben construïda. Així cadascú en particular i tots els germans viuran units, sense estar dividits amb ells mateixos ni amb els altres. Els membres principals del nostre cor són l'entesa i l'afecte. Els seus objectius solen ser oposats: un tendeix a dalt i l'altre és atret pel de baix. No tenir el cor dividit, membres d'un cos però tendint a la part alta; busca la pau, procura aconseguir-la» (Sermó 6,5, sobre l'Ascensió).

Jo diria que aquest és el sentit d'aquest moment, d'aquest temps que comença amb l'Ascensió del Senyor: Buscar les coses de dalt, que el Senyor ens il·lumini amb el seu Esperit, i arribem a comprendre la grandesa d'aquest misteri que s'ha manifestat en la nostra humanitat, però amb aquest esperit de saviesa de no quedar-nos mirant al cel, sinó de córrer darrere la pau que hem d'anar construint amb la força de l'esperit de Jesús pels complicats camins d'aquest món.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge de l'Ascensió del Senyor (Cicle B)

Sermó sobre la meditació de l'economia del Senyor, del sant ancià espiritual Joan de Dalyatha

(L'Expérience de Dieu dans la vie de prière, per Matta El-Maskîne; SO 71,61-62)


Porta Jesús en el teu si, com Maria, la seva mare; entra amb els mags i presenta-li la teva ofrena; amb els pastors anuncia la bona nova del seu naixement i proclama amb els àngels la seva lloança. Pren-lo dels braços de l'ancià Simeó i porta'l tu també als teus braços. Porta'l amb Josep i fuig amb ell cap a Egipte. Quan el vegis amb els altres nens, crida'l, besa els seus llavis i respira l'olor del seu cos que vivifica l'univers. Segueix la seva adolescència, pas a pas per totes les etapes de la seva educació, així barrejaràs el seu amor per tu al teu contacte permanent amb ell. Aleshores, del teu cos mort en pujarà el perfum de la vida que prové del seu cos. Posa't dempeus amb ell en el temple i escolta'l com parla als vells doctors de la Llei, estupefactes de les seves paraules plenes de saviesa. Quan fa preguntes i respon, escolta'l i admira la seva saviesa. Aixeca't i surt cap al Jordà, acull-lo amb Joan, meravella't i admira la seva humilitat quan el veus abaixar el cap, davant Joan, per acceptar-ne el baptisme d'aigua!

Surt amb ell cap al desert, puja la muntanya i asseu-te amb calma als seus peus, amb els animals salvatges que han vingut per fruir de la companyia del seu Mestre. Després, aixeca't amb ell per aprendre a combatre i a fer la guerra contra els enemics.

Atura't vora el pou amb la Samaritana i aprèn l'adoració en esperit i en veritat. Treu la pedra davant Llàtzer i aprèn la resurrecció d'entre els morts. Ajunta't a les multituds aplegades per menjar un bocí d'aquests cinc pans i aprendre la benedicció de la pregària! Vés i desvetlla'l del seu son al fons de la barca, quan les onades s'agiten al teu voltant. Plora amb Maria Magdalena i mulla-li els peus amb les teves llàgrimes per escoltar dels seus llavis una paraula de confort. Amb Joan, reclina el cap sobre el seu pit per tal d'escoltar els batecs del seu cor ple d'amor pel món sencer! Pren un bocí d'aquest pa que ha beneït durant el sopar, per unir-te al seu cos i restar amb ell per tota l'eternitat.

Presenta el peu perquè te'l renti i siguis purificat dels teus pecats i de les teves impureses. Surt amb ell cap a la muntanya de les Oliveres perquè t'ensenyi a pregar i a flectar el genoll fins a quedar, com ell, amarat de suor; aixeca't i acull amb ell els qui t'insulten i et crucifiquen, amb ell presenta la mà a les cadenes, i com ell, abandona el teu rostre als cops i a les escopinades i para la teva esquena, nua, al fuet. Aixeca't, amic meu, no defalleixis, porta la creu, ha arribat l'hora d'emprendre el viatge. Presenta les mans i els peus, amb ell, als claus. Amb ell, també, beu el fel.

Aixeca't a punta d'alba, quan encara és fosc, vés al sepulcre per veure la meravellosa Resurrecció. Asseu-te a la sala de dalt i espera'l amb les portes tancades. Obre les teves orelles per omplir-les de les paraules que surten de la seva boca. Vés amb tots els altres a aquest lloc solitari i inclina el cap per rebre la seva darrera benedicció abans de l'Ascensió.

Dels sermons de sant Agustí, bisbe (CCLXII,3-5)
Avui, germans, al cap de quaranta dies de la resurrecció, el Senyor ha pujat al cel. No ho hem vist; ho creiem. Els qui ho han vist ho han proclamat; i amb el seu testimoniatge han omplert l'univers. I ja els coneixeu els qui ho van veure: ens han transmès el seu testimoniatge. És d'ells que digué el salm: «Escolten el seu llenguatge fins als límits del món». Les seves paraules, doncs, han arribat fins a nosaltres i ens han desvetllat del nostre son: vet ací perquè a tot el món celebrem avui aquesta festa.

Recordeu el salm que acabeu de cantar: «Alceu-vos cel amunt, Déu meu!» A qui s'adreça aquest verset? Ho podríem dir potser al Pare, ell que no s'ha humiliat? No. Més aviat diem: «Alceu-vos, Déu meu... vós que fóreu empresonat, lligat, flagel·lat, coronat d'espines, penjat a la creu, travessat per la llança; vós, el qui heu mort, el qui heu estat sepultat. Alceu-vos cel amunt, Déu meu. Sí, alceu-vos, perquè vós sou Déu. Asseieu-vos dalt el cel, vós que fóreu suspès a la creu. Vós sou el jutge que esperem, tot i que els homes esperaren per jutjar-vos».

«Alceu-vos cel amunt, Déu meu». L'Ascensió és un esdeveniment ja realitzat, un fet del passat. No hem pas vist com s'acomplia aquesta predicció del salm: «Alceu-vos cel amunt». Hi creiem. Però, en canvi hem vist com s'acomplia el que segueix del salm: «i ompliu la terra de la vostra glòria». Si algú no és testimoni d'aquesta glòria, que no cregui pas tampoc en la vostra ascensió! Què significa, en efecte, «ompliu la terra de la vostra glòria», sinó: que la terra s'ompli de la vostra Església? Sí, per tota la terra, la mare dels vostres fills; per tota la terra, la vostra esposa, la vostra estimada, la vostra coloma! Ella és la vostra glòria, tal com diu l'Apòstol: «La dona és la glòria de l'home». Si la dona és la glòria de l'home, l'Església és també la glòria del Crist.

Aquesta Església és la santa Església catòlica, és a dir, la que és escampada per tot l'univers. Mireu-vos-la des de dalt del cel, Déu meu. És per ella que vau rebre la ignomínia de la creu.

Abans de pujar al cel vau fer aquesta promesa: «Quan l'Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus». On? «A Jerusalem», on vaig ser mort. ¿A Jerusalem? És massa poca cosa. Un preu tan gran per rescatar només aquesta ciutat! Seguiu, Senyor! Jerusalem és massa petita per contenir el vostre nom! «Us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l'extrem de la terra». Mireu-la, germans estimats, mireu-la aquesta santa Església catòlica. És present arreu del món. Sempre verge, cada dia engendra nous fills.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada N.,

Gràcies per la teva carta pasqual, sortida del cor, com tota carta que escrita a mà. Ha arribat, certament, dins la cinquantena pasqual. Un temps molt propici per fer més viva aquesta «consciència de la presència de Déu» de la qual em parles. I què hi pot haver més interessant que créixer en aquesta consciència? Crec que el més important és plantejar-nos de viure la vida com un despertar de la consciència. Perquè això ens permetrà viure els preciosos versos de Salvador Espriu: «I quan arribis a la porta de la teva nit, / en acabar el camí que no té retorn, / sàpigues dir tan sols: “gràcies per haver viscut”».

Això em fa recordar una anècdota que recull Esther de Waal en un dels seus llibres:
«En observar Tich Nath Hanh amb quina velocitat separava els grills d'una taronja, engolint el següent abans d'acabar-se el que tenia a la boca, li vaig haver de preguntar si veritablement creia que s'havia menjat aquella taronja».

Necessitem viure la vida amb un ritme conscient. Tenim dintre coses grans, però de la majoria no en tenim consciència, ja que es queden adormides dintre, així que la vida és menys vida. «Ens quedem mirant al cel» com els amics de Jesús quan puja a les altures. I han d'escoltar la veu que els diu: «què feu mirant al cel?» Cal baixar la mirada a la terra, parlar el llenguatge de la terra, caminar per aquesta terra amb la llum que tenim, que tots tenim. Però amb quin ritme fem aquest camí?

Mira, llegeixo un comentari sobre Plotí: «Si poguéssim prendre consciència de la vida de l'esperit, percebre les pulsacions d'aquesta vida eterna que està en nosaltres, de la mateixa manera que podem, prestant atenció, percebre els batecs del nostre cor fet carn, llavors la vida de l'esperit envairia el terreny de la nostra consciència, es convertiria realment en nosaltres mateixos, seria de veritat la nostra vida».

I podem. Però cal viure la vida amb un altre ritme. Tu em parles de que aquesta consciència més viva en relació a la presència divina és un do de Déu, que sempre concedeix. D'acord que és així, però també és veritat que ens ha fet els seus col·laboradors en la transformació d'aquest món, i això requereix per part nostra un treball fidel i continuat sobre la nostra consciència. Nosaltres, hi ha moments que no podem o no sabem trobar estones de serenitat per «estar» amb Aquell que ens estima. Ens contemplem «fora». Però aquest és el camí de la vida. I també és part de la nostra responsabilitat, quan som conscients, de buscar l'equilibri en tornar a «dintre».

Considero que aquí resideix el més apassionant d'aquesta vida: estar a la recerca de l'equilibri de la vida, de la persona. Les llums i les ombres són circumstàncies secundàries del camí. La clau és fer camí sempre amb aquesta tensió del clarejar nou. Una abraçada,

+ P. Abat

14 de maig del 2012

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Amor! Quina paraula tan bella! Quin compromís de vida! Quines exigències! Cerquem l'amor, en tenim necessitat. Estimar ens fa feliços i volem que ens estimen. Tenim por a una vida mancada d'amor perquè resultaria insuportable. Estimar allibera de l'esclavatge de l'egoisme, ens apropa als altres, dóna la possibilitat d'esdevenir cristians autèntics. És impressionant, germans estimats, el intentar comentar l'Evangeli d'avui, centrat en l'amor, en aquesta magnífica església, que ha acollit generacions i generacions de monjos que han donat la vida pel Crist. Com Sant Maties, estimat per Déu, amic de Jesús, apòstol d'última hora i de darrera fila, que donà la vida per amor, amb amor.

Déu és Amor! Els cristians sabem que Déu és amor, que «ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquem gràcies a Ell», i que ens invita a estimar. Per tant, «hem d'estimar-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu». El cristià, fent camí cap a Déu amb el cor eixamplat, ha d'estar disposat a estimar i servir sense condicions. Viure l'amor ens fa conèixer Déu que és Amor. La unió amb Déu ens empeny a estimar. No tinguem por: som amics de Jesús.

Siguem realistes, germans. El tema d'avui és vital i apassionant. Però no podem acontentar-nos en fer boniques teories. Hem de llegir l'Evangeli, meditant i assaborint el seu sentit més pregon. Parlar de l'amor ens agrada, ho necessitem i volem. Cal que recordem l'Evangeli del cep i les sarments. Si estem units a Crist, que és el cep, donarem bons fruits, com les sarments que tenen vida perquè estan unides al cep. La saba dóna força, la vitalitat fa créixer les sarments, el temps porta a la maduració. També a nosaltres ens passa quelcom de semblant. El nostre fruit serà l'amor. «El nostre amor no ha de ser només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat». Si no estimem, la nostra vida serà estèril, inútil.

El veritable fonament i model de l'amor cristià és l'amor de Jesús, que estimà fins a donar la vida. Jesús ens ha revelat el Pare i ens ha comunicat la seva vida, la vida de Déu. Qui estima com Jesús, viu alleujant el patiment i eixugant les llàgrimes, viu respectant la dignitat dels altres. Deixem-nos abraçar pel seu Amor per caminar amb els braços oberts.

Déu és Amor! Crist, present enmig nostre, dóna forces per no quedar-nos en el camp de les idees abstractes. L'amor ha de manifestar-se en formes concretes, en gestos d'amor. No pensem només en gestos o accions esporàdiques i puntuals, que són manifestacions d'un determinat estat anímic o d'unes preferències. Jesús insisteix en que cal que ens mantinguem en l'amor, com una actitud continuada i permanent en nosaltres. Això representa un compromís de vida que ens afecta totalment. Deixeu-me resumir la vida cristiana, també la vida monàstica, en quatre paraules: Amor, servei, misericòrdia, fidelitat. Escriu Sant Bernat, que monjo no és aquell per a qui Déu és el més important de la seva vida, sinó per a aquell qui ho ha estat molt de temps.

13 de maig del 2012

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 6è de Pasqua (Cicle B)

Dels sermons de sant Elred, abat

Oh Senyor, quanta joia hi ha a estimar-vos, quanta serenitat en la joia i quanta confiança en la serenitat!

El qui ha escollit estimar-vos no ha fet marrada, perquè no hi ha res millor que vós, i l'esperança no en surt defraudada, perquè no podríem estimar res més avantatjós. No cal pas témer cap excés, que el vostre amor no comporta mesura. No cal tenir por de la mort, destructora d'amistats mundanes, que la vida no mor. En el vostre amor no cal témer el fracàs, perquè res no subsisteix, sinó el desig d'aquest mateix amor. No hi ha motius de suspicàcia, perquè judiqueu segons el testimoni de la consciència. Heus ací la joia que foragita el temor; heus ací la serenitat que no s'exaspera; heus ací la confiança que sap menysprear el món.

Escoltant aquestes coses, ànima meva, considera't com un vas indigne, i desconfiant de tu mateixa i recolzada en Déu, ja no vulguis ni viure ni morir per a tu mateixa, sinó per a Aquell que per tu ha mort i ha ressuscitat.

Oh qui em donés d'embriagar-me amb aquest calze de salvació, de vessar-lo amb entusiasme i de somniar aquest somni dolcíssim: que estimant el meu Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, mai no busqués les meves coses sinó les de Jesucrist; i que estimant el proïsme com a mi mateix, ja no cerqués el que em convé a mi, sinó allò que és bo per a l'altre. Oh paraula de plenitud, moderada però ardent, paraula de caritat, paraula de perfecció íntegra, de dolcesa. Oh paraula de plenitud a la qual res no manca, paraula compendiosa que enclou la Llei i els profetes.

Qui pot tenir aquest amor, ho declara obertament la veritat quan diu: «El qui guarda els meus manaments i els compleix, aquest m'estima». El qui guarda els manaments de Déu en la memòria i els compleix amb la seva vida; el qui els guarda en les paraules i els compleix amb els fets; el qui els guarda escoltant-los i els compleix obrant; o millor, el qui els guarda obrant i els compleix perseverant-hi, aquest estima Déu. L'amor, si no ha de ser una expressió estèril, s'ha de mostrar en les obres. No és rauxa momentània, sinó seriosa tenacitat del voler humà.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat N.,

Em dius a la teva carta «que un fill teu s'emancipa i se'n va a viure amb la noia, i que a la teva indicació de casar-se, diuen que no, ni per l'església, ni pel civil, i que tu ja te n'has fet a la idea, però que els avis estan més disgustats». És natural i lògic aquest panorama, perquè això es dóna sovint a la nostra societat. Els valors que es viuen avui posen una gran pressió en la nostra vida. I un dels valors que dominen més és el valor del que és provisional.

Recordo que, fa uns anys, estava omplint els papers al despatx parroquial per a la celebració del matrimoni amb una parella jove, quan els vaig fer una de les preguntes de l'expedient matrimonial: «Accepteu la indissolubilitat del matrimoni?» I la núvia em va preguntar: «Què vol dir això?» «Que el matrimoni és per sempre». I la núvia em va respondre: «Bé, avui li dic que sí, però demà ja no sé com serà».

Tot és provisional, com pots veure. Fins i tot l'amor. En aquesta societat d'«usar i llançar» hom té la impressió que fins el més sagrat, el més nuclear i fonamental de la vida de la persona, com és l'amor, també és per usar i llançar.

I jo crec que això va molt lligat a la maduresa de la persona. Només està en condicions de viure correctament l'amor qui té una maduresa de la seva persona. L'educació, en general, en aquests moments, no està incidint en la persona per ajudar a aconseguir una plena maduresa. No està ajudant a adquirir uns valors fonamentals per a la seva vida personal, per a una vida de relació amb els altres, per a una dimensió transcendent.

El papa Benet XVI té unes paraules il·luminadores en la seva encíclica «Deus caritas est»: «El desenvolupament de l'amor cap a les cotes més altes i la seva puresa més íntima comporta que ara s'aspiri al que és definitiu, i això en un doble sentit: en allò que implica d'exclusivitat (només aquesta persona), i en el sentit del per sempre. L'amor engloba tota l'existència i en totes les seves dimensions, també la temporal. Ja que la seva promesa apunta al que és definitiu: l'amor tendeix a l'eternitat. Certament l'amor és “èxtasi”, no com un arravatament momentani, sinó com un camí permanent, com un sortir del jo tancat en si mateix vers el seu alliberament en el lliurament d'un mateix a l'altre» (núm. 6).

En aquest sentit tenim el filòsof Marcel que apunta: «Estimar una persona és dir-li: tu no moriràs mai». Aquesta infravaloració de l'amor comporta també el desconeixement, l'allunyament de Déu, perquè «Déu és amor. Tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor».

Potser, abans, aquestes manifestacions concretes dels fills, que a més són conseqüència dels valors que viu la nostra societat, i una societat que no és d'avui sinó que ha tingut uns avantpassats, hauria de portar-nos a una reflexió sobre com hem estimat nosaltres, com estem en aquest temps estimant, si ens preocupa purificar la vivència del nostre amor. Estimar és donar la vida; qui dóna la vida com un regal d'amor la torna a recobrar, però enriquida. Donar la vida implica en moltes ocasions patiment, però això ajuda a madurar. Però avui som al·lèrgics al sofriment, i aquest no es pot descartar de manera absoluta. Seria molt bo recordar el capítol 13 de la 1a carta de sant Pau als Corintis. Com també la petició del Parenostre: «Perdoneu-nos, com nosaltres perdonem». Una abraçada,

+ P. Abat

6 de maig del 2012

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 9,26-31; Sl 21; 1Jn 3,18-24; Jn 15,1-18

Si contemplem el món amb ulls profunds i transparents, descobrirem la presència de Jesucrist. La pedagogia de Jesús, el Mestre, empra exemples de la vida real per fer-se entendre. Avui se'ns presenta com el cep veritable al qual, nosaltres, les sarments, hem d'estar fortament units. El cristià ha d'enfonsar les seves arrels en la vida de Crist, i ha d'esforçar-se per viure en Ell, per reproduir en la realitat els mateixos sentiments i actituds de Jesús. En la nostra cultura de la imatge i de la aparença tenim la temptació d'identificar la vinya pels seus pàmpols ufanosos. No és or tot allò que brilla. Les aparences no fan els bon cristià sinó, tal com hem escoltat avui a la tercera lectura de Matines, «una consciència neta, la puresa de cor, la renúncia a la voluntat pròpia i la flama de la caritat en Crist».

Crist és «el cep veritable», principi de vida per a totes les sarments que li estan unides, és a dir, els qui creuen i confien en Ell. El cep i les sarments són un símbol de l'Església, el poble de Déu que neix i viu de la Paraula i de l'Esperit rebuts de Jesús. Les vinyes de les comarques del nostre país han rebrotat. La terra està assaonada per les pluges de primavera, i el sol dóna força a les sarments que van creixent. «La sarment, si no està en el cep no pot donar fruit». Vivim si estem units a Crist. Sense la unió vital amb el Senyor, no podem fer res, no donem fruit.

Els pagesos esperen la collita perquè han treballat la terra. El treball més difícil i delicat dins nostre és la poda: la fe i l'amor volen ser alliberats d'impureses i limitacions. Res no ens pot satisfer plenament en aquest món perquè el nostre esperit, creat per Déu, el cerca i no reposa fins que no s'uneix totalment amb Ell. Però podem viure moments de goig i de satisfacció, quan gaudim d'alguns efectes d'aquesta unió.

Hi han limitacions naturals perquè el pecat, l'egoisme i la força inconscient del desig ens lliguen al nostre egocentrisme i ens impedeixen caminar amb veritable llibertat. La Paraula de Déu il·lumina els nostres passos i ens fa progressar en «llibertat» i en «valentia», dues paraules de la primera lectura. Podem tenir fulles seques o groguenques, però si estem units al Senyor, com les sarments al cep, tindrem la força, la saba, per ser fecunds i «donar fruit». Si patim una «esporgada» és per donar més i millor fruit, encara que pot arribar a ser dolorós, fins i tot incomprensible.

No presentem a l'altar espigues de blat o grans de raïm, sinó pa i vi, que són fruit de la terra i del nostre treball. Presentem al Senyor l'esforç del nostre treball fet amb amor. Segons la primera lectura, vivim en pau si ens sentim units, preguem junts i compartim el que tenim. Però aquesta pau és fruit d'un deixar-se esporgar, renunciant al mal i als propis interessos. El text empra tres verbs: edificar, caminar i créixer. L'Església, edifici espiritual, s'edifica com una casa, com també el nostre món interior, amb treball, fatigues i en diferents etapes. Camina conduïda pels esdeveniments i estimulada per les nostres responsabilitats. Creix i es multiplica per l'acció de l'Esperit que consola i encoratja. La nostra vida es construeix sòlidament quan «vivim constantment a la presència del Senyor, confortats per l'Esperit Sant».

La saba corre silenciosa per tota la planta. Així actua Déu en la nostra vida: discretament, però donant vida; sense fer soroll, però eficaçment. En som conscients quan ens aturem silenciosos a contemplar, meravellats, els seus efectes. Dels silencis grans neixen paraules grans. Quan veiem créixer silenciosament els brots renovats, les fulles noves i els fruits deliciosos, només ho podem expressar de dues maneres. Primera, amb una paraula gran: l'acció de gràcies per excel·lència, l'Eucaristia, que ens va creant una identitat i una manera més humana de veure i viure les coses. I segona, tenint el nostre pensament i el nostre cor en Crist, perquè, com diu la primera carta de sant Joan, «el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 5è de Pasqua (Cicle B)

Del Diàleg de la Divina Providència, de santa Caterina de Sena
Saps què faig tan bon punt els meus servents s'uneixen per seguir la doctrina del dolç i amorós Verb? Els podo, a fi que donin molt de fruit, i que aquest s'aprofiti i no es torni silvestre. És el mateix que es fa amb els sarments de la vinya; el pagès els poda perquè en surti un vi millor i més abundós, però talla i tira al foc els que no donen fruit. És el que faig jo, veritable treballador: podo amb moltes tribulacions els meus servents que són units a mi, perquè donin un fruit més copiós i millor i quedi demostrada llur virtut; en canvi, aquells qui no donen fruit són tallats i llançats al foc, com ja t'he dit.

Els primers són els veritables obrers que treballen llur ànima, de la qual treuen tot l'amor propi, oferint-me a mi la terra del seu afecte. Així nodreixen i fan créixer la llavor de la gràcia, obtinguda en el sant baptisme. Treballant la seva, treballen també l'ànima del proïsme, ja que no es pot treballar l'una sense l'altra; perquè ja t'he dit moltes vegades que tant el mal com el bé es fan mitjançant el proïsme. Vosaltres, així, doncs, sou els meus treballadors, nascuts de mi, summe i etern treballador, que us he unit i empeltat a la vinya, per la unió que he fet amb vosaltres en l'Encarnació.

Tingues present que totes les creatures dotades de raó tenen llur pròpia vinya, la qual és unida sense solució de continuïtat amb la de llur proïsme. I aquesta unió és tan gran que ningú no pot fer-se mal a si mateix sense fer-ne als altres. Tots vosaltres heu de portar-vos com si fóssiu una gran vinya, formada per tots els pobles cristians, ja que sou units en la vinya del cos místic de la santa Església, la qual us dóna la vida. En aquesta vinya hi ha plantat el cep del meu Fill Unigènit, al qual heu de romandre empeltats. Si no sou empeltats en ell, de seguida esdeveniu rebels a la santa Església, i sou com membres tallats del cos, que ben aviat es podreixen.

Però és veritat que mentre us dura aquesta vida podeu apartar-vos de la pudor del pecat amb el veritable dolor i recorrent als meus ministres; aquests són treballadors que tenen les claus del vi, és a dir, de la Sang produïda per aquesta vinya. Aquesta Sang és d'una naturalesa i una perfecció tals, que no pot ser privada del seu fruit per cap defecte dels ministres.

El lligam de la caritat és el que uneix els meus servents, juntament amb la veritable humilitat, adquirida en el veritable coneixement de si mateixos i de mi. I ara us hi convido altra vegada, perquè el món decau, i les espines s'han multiplicat tant que han ofegat la llavor, i no deixen que la gràcia doni més fruits.

Vull, doncs, que sigueu veritables treballadors, i que ajudeu molt sol·lícitament les ànimes a treballar, en el cos místic de la santa Església. Per això us escullo, perquè vull tenir misericòrdia del món, pel qual em pregues tant.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat N.,

És molt interessant un paràgraf de la teva carta que he tornat a rellegir a la llum de la Paraula de Déu: «Es fa difícil saber què hem de fer, però és molt més senzill descobrir si allò que estem fent està ben fet, i ens fa feliços. La ment, quan va deixant de banda el cor, acostuma a portar-nos allà on no volíem anar. És just i necessari que ens preguntem per Déu, la causa de les causes, com va fer Ciceró, però no intentem imposar-la, perquè, d'existir, s'imposaria pel seu propi pes. No oblideu tampoc que l'amor a l'altre és la mesura de totes les coses. “Si algú diu estimo Déu, i odia el seu germà és un mentider, perquè qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu”» (1Jn 4,20).

La Paraula de Déu demana que el meu amor no sigui només de frases i paraules, sinó amb fets i de veritat. I en aquest cas la nostra consciència romandrà en pau. Utilitzar l'amor com la mesura de totes les coses és el camí, només que aquesta és una mesura sense mesura, que s'articula en funció d'aquell sobre qui aboco la meva mida. Qui em posa el recipient davant és l'altre, i jo sóc qui en funció de la disposició del cor omplo aquest recipient més o menys. Però el cor mira el cor, per això el meu cor no es pacifica fins que l'altre està pacificat. Això pot arribar fins a l'amor extrem. És la generositat més gran; l'amor més autèntic.

Jo crec que per aquest camí arribem a trobar la fidelitat a nosaltres mateixos, que és actuar d'acord amb l'exigència més íntima del cor, a l'exigència de la nostra més genuïna naturalesa.

«Si avui sentiu la seva veu no enduriu el cor». Jo crec que els temps que vivim són temps de vigilància del cor. Potser aquesta hauria de ser la nova evangelització. Que no és portar Déu a ningú. Perquè cap de nosaltres no porta Déu, sinó que és ell qui ens porta a tots. I l'important és estar atents a aquest espai interior on Déu té el seu estatge. I ser-li fidels. Això suposa mantenir una lluita activa, i el camp de batalla és el cor humà. Això no és viable sinó en funció de la llibertat interior de cadascú, de la maduresa humana i de l'amor.

Llegia aquests dies els versos següents:

«Qui truca al meu costat? Qui xiuxiueja
o gemega a la paret?
Si pogués saber-ho, si pogués
algú pensar que l'altre porta tot sol
tot el dolor del món i tota la por».
(José E. Pacheco)

I efectivament, algú va portar tot el dolor del món i tota la por. Però la història continua, i continua havent-hi algú que porta tot el dolor del món i tota la por. Hauríem de pensar si algú porta tot l'amor del món. Ens donarà la pista per saber si el que estem fent està ben fet. Una abraçada,

+ P. Abat