6 de maig de 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat N.,

És molt interessant un paràgraf de la teva carta que he tornat a rellegir a la llum de la Paraula de Déu: «Es fa difícil saber què hem de fer, però és molt més senzill descobrir si allò que estem fent està ben fet, i ens fa feliços. La ment, quan va deixant de banda el cor, acostuma a portar-nos allà on no volíem anar. És just i necessari que ens preguntem per Déu, la causa de les causes, com va fer Ciceró, però no intentem imposar-la, perquè, d'existir, s'imposaria pel seu propi pes. No oblideu tampoc que l'amor a l'altre és la mesura de totes les coses. “Si algú diu estimo Déu, i odia el seu germà és un mentider, perquè qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu”» (1Jn 4,20).

La Paraula de Déu demana que el meu amor no sigui només de frases i paraules, sinó amb fets i de veritat. I en aquest cas la nostra consciència romandrà en pau. Utilitzar l'amor com la mesura de totes les coses és el camí, només que aquesta és una mesura sense mesura, que s'articula en funció d'aquell sobre qui aboco la meva mida. Qui em posa el recipient davant és l'altre, i jo sóc qui en funció de la disposició del cor omplo aquest recipient més o menys. Però el cor mira el cor, per això el meu cor no es pacifica fins que l'altre està pacificat. Això pot arribar fins a l'amor extrem. És la generositat més gran; l'amor més autèntic.

Jo crec que per aquest camí arribem a trobar la fidelitat a nosaltres mateixos, que és actuar d'acord amb l'exigència més íntima del cor, a l'exigència de la nostra més genuïna naturalesa.

«Si avui sentiu la seva veu no enduriu el cor». Jo crec que els temps que vivim són temps de vigilància del cor. Potser aquesta hauria de ser la nova evangelització. Que no és portar Déu a ningú. Perquè cap de nosaltres no porta Déu, sinó que és ell qui ens porta a tots. I l'important és estar atents a aquest espai interior on Déu té el seu estatge. I ser-li fidels. Això suposa mantenir una lluita activa, i el camp de batalla és el cor humà. Això no és viable sinó en funció de la llibertat interior de cadascú, de la maduresa humana i de l'amor.

Llegia aquests dies els versos següents:

«Qui truca al meu costat? Qui xiuxiueja
o gemega a la paret?
Si pogués saber-ho, si pogués
algú pensar que l'altre porta tot sol
tot el dolor del món i tota la por».
(José E. Pacheco)

I efectivament, algú va portar tot el dolor del món i tota la por. Però la història continua, i continua havent-hi algú que porta tot el dolor del món i tota la por. Hauríem de pensar si algú porta tot l'amor del món. Ens donarà la pista per saber si el que estem fent està ben fet. Una abraçada,

+ P. Abat