6 de maig del 2012

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 9,26-31; Sl 21; 1Jn 3,18-24; Jn 15,1-18

Si contemplem el món amb ulls profunds i transparents, descobrirem la presència de Jesucrist. La pedagogia de Jesús, el Mestre, empra exemples de la vida real per fer-se entendre. Avui se'ns presenta com el cep veritable al qual, nosaltres, les sarments, hem d'estar fortament units. El cristià ha d'enfonsar les seves arrels en la vida de Crist, i ha d'esforçar-se per viure en Ell, per reproduir en la realitat els mateixos sentiments i actituds de Jesús. En la nostra cultura de la imatge i de la aparença tenim la temptació d'identificar la vinya pels seus pàmpols ufanosos. No és or tot allò que brilla. Les aparences no fan els bon cristià sinó, tal com hem escoltat avui a la tercera lectura de Matines, «una consciència neta, la puresa de cor, la renúncia a la voluntat pròpia i la flama de la caritat en Crist».

Crist és «el cep veritable», principi de vida per a totes les sarments que li estan unides, és a dir, els qui creuen i confien en Ell. El cep i les sarments són un símbol de l'Església, el poble de Déu que neix i viu de la Paraula i de l'Esperit rebuts de Jesús. Les vinyes de les comarques del nostre país han rebrotat. La terra està assaonada per les pluges de primavera, i el sol dóna força a les sarments que van creixent. «La sarment, si no està en el cep no pot donar fruit». Vivim si estem units a Crist. Sense la unió vital amb el Senyor, no podem fer res, no donem fruit.

Els pagesos esperen la collita perquè han treballat la terra. El treball més difícil i delicat dins nostre és la poda: la fe i l'amor volen ser alliberats d'impureses i limitacions. Res no ens pot satisfer plenament en aquest món perquè el nostre esperit, creat per Déu, el cerca i no reposa fins que no s'uneix totalment amb Ell. Però podem viure moments de goig i de satisfacció, quan gaudim d'alguns efectes d'aquesta unió.

Hi han limitacions naturals perquè el pecat, l'egoisme i la força inconscient del desig ens lliguen al nostre egocentrisme i ens impedeixen caminar amb veritable llibertat. La Paraula de Déu il·lumina els nostres passos i ens fa progressar en «llibertat» i en «valentia», dues paraules de la primera lectura. Podem tenir fulles seques o groguenques, però si estem units al Senyor, com les sarments al cep, tindrem la força, la saba, per ser fecunds i «donar fruit». Si patim una «esporgada» és per donar més i millor fruit, encara que pot arribar a ser dolorós, fins i tot incomprensible.

No presentem a l'altar espigues de blat o grans de raïm, sinó pa i vi, que són fruit de la terra i del nostre treball. Presentem al Senyor l'esforç del nostre treball fet amb amor. Segons la primera lectura, vivim en pau si ens sentim units, preguem junts i compartim el que tenim. Però aquesta pau és fruit d'un deixar-se esporgar, renunciant al mal i als propis interessos. El text empra tres verbs: edificar, caminar i créixer. L'Església, edifici espiritual, s'edifica com una casa, com també el nostre món interior, amb treball, fatigues i en diferents etapes. Camina conduïda pels esdeveniments i estimulada per les nostres responsabilitats. Creix i es multiplica per l'acció de l'Esperit que consola i encoratja. La nostra vida es construeix sòlidament quan «vivim constantment a la presència del Senyor, confortats per l'Esperit Sant».

La saba corre silenciosa per tota la planta. Així actua Déu en la nostra vida: discretament, però donant vida; sense fer soroll, però eficaçment. En som conscients quan ens aturem silenciosos a contemplar, meravellats, els seus efectes. Dels silencis grans neixen paraules grans. Quan veiem créixer silenciosament els brots renovats, les fulles noves i els fruits deliciosos, només ho podem expressar de dues maneres. Primera, amb una paraula gran: l'acció de gràcies per excel·lència, l'Eucaristia, que ens va creant una identitat i una manera més humana de veure i viure les coses. I segona, tenint el nostre pensament i el nostre cor en Crist, perquè, com diu la primera carta de sant Joan, «el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat».