31 de juliol del 2011

DIUMENGE XVIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 55,1-3; Rm 8,35.37-39; Mt 14,13-21

«En aquell temps, Jesús [...] se n'anà amb una barca cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber el van seguir a peu des dels pobles. Quan desembarcà veié una gran gentada, se'n compadí i curava els seus malalts».

Hi ha molts nivells de lectura d'aquest Evangeli que acabem d'escoltar que poden il·luminar l'activitat missionera de l'Església. Davant la gentada que segueix Jesús, aquest se'ls acosta i es posa a guarir malalts; multiplica el pa i els dóna de menjar. Amb aquesta actitud, Jesús ens ofereix la pauta que hauria de tenir tota missió, tot anunci de la Bona Nova: acostar-se, guarir, multiplicar el pa i alimentar.

Un primer nivell —fonamental i no menyspreable— d'aplicació d'aquesta pauta rau en l'atenció per les necessitats més bàsiques de les persones: la salut i l'aliment corporal. L'aproximació a les persones per comunicar-los la Bona Nova ha d'incloure també els aspectes més bàsics de la vida, com són ara la salut i l'aliment. Dit d'una altra manera, no podem predicar la Bona Nova del Crist ressuscitat i de la vida nova si, en la mesura del possible, no ajudem a pal·liar les malalties i el dolor, no estem al costat de qui pateix, no ens fem propers als qui no coneixen la salut del cos; no podem predicar la Bona Nova del Crist ressuscitat i de la vida nova, si no som capaços de multiplicar el nostre pa i d'alimentar el famolenc, si no som capaços de compartir allò que tenim per tal que no hi hagi qui no tingui res per a menjar.

Aquesta és una tasca bàsica que cal realitzar abans de desplegar més en profunditat el missatge de vida que ens ha estat confiats. Perquè, certament, hi ha més profunditat. Aquesta acció que mira a la salut del cos i a la seva alimentació no pot recloure's en si mateixa. Ja ho va advertit Jesús mateix a aquella altra gran gentada que el seguia després d'una altra multiplicació dels pans, quan els va retreure que el seguien pel menjar que els havia donat. L'home no viu només de pa, cantàvem avui amb l'al·leuia. La missió de l'Església passa per guarir i alimentar el cos, però no es queda aquí. Amb la força de Crist ressuscitat, l'Església és capaç d'estar al costat dels malalts, de pal·liar el seu dolor i fins i tot de guarir-los; amb la força de Crist ressuscitat, l'Església és capaç de compartir els seus béns i d'alimentar el famolenc; perquè sap que a través de tot això ha de comunicar a aquells qui ajuda la mateixa força de la resurrecció de Crist. L'Església és ben conscient que hi ha una set més gran que la pròpia salut i la manca d'aliments, que és la set d'amor que tots experimentem en el fons dels nostres cors: «Oh tots els assedegats, veniu a l'aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res. Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan? Escolteu bé, i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna, els favors irrevocables promesos a David».

També en aquest nivell de la missió, la pauta que ens dóna el Senyor ens serveix: cal apropar-nos a la gent per guarir-los de les malalties que oprimeixen el seu cor, que els esclavitzen, que els envileixen i els empetiteixen; cal ajudar-los a guarir perquè descobreixin la set que tenen de Déu i que sacien amb cosetes que els enceguen i els fan sords al clam d'aquesta set; cal després multiplicar el pa amb la predicació de la Bona Nova i amb les obres que fan creïble aquesta predicació; i cal, finalment, donar-los aliment, conduint-los vers el Crist, el pa veritable, la font de la vida, que satisfà tots els anhels, com aquell pa de què ens parlava l'Evangeli del que es diu que: «Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres. Els qui n'havien menjat eren tots plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada».

L'Església és portadora d'aquest aliment que sacia el cor de l'home: no malmetem aquest tresor, negant el pa al qui té fam i en té necessitat o l'acompanyament a qui ha perdut la salut. Només així demostrarem al món que «ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l'univers creat no són capaços d'allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ens ha demostrat com ens estima».

12 de juliol del 2011

DIMARTS DE LA SETMANA XV DURANT L'ANY

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ex 2,1-15a; Sl 68; Mt 11,20-24

Déu és zelós. Ens vol per a ell i no més que per a ell. No vol cristians a mitges. No vol persones que tot i conèixer la Paraula de Déu no volen o passen de prendre un compromís.

«Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Bet-Saida!». Jesús ens pregunta avui pel nostre compromís. Nosaltres tal vegada no coneixem aquestes poblacions, però som ciutadans de l'experiència de Déu. I, com aquestes ciutats podem haver passat de l'experiència de Déu. Podem viure de renda d'un dia que en la llunyania del temps, van ser tocats per Déu i vam venir al monestir.

Però, Jesús ens pregunta per la nostra conversió. Ens pregunta si tot i l'experiència de Déu, si tot i la lectio divina, si tot i els miracles que ha realitzat en la nostra vida, hem canviat.

Hem «canviat de vida»?. Perquè en el judici de Déu, «la sort del país de Sodoma serà més suportable que la teva».

Jesús amenaça, per cridar a la conversió, especialment aquells que tal vegada sense adonar-se podem caure en el tedi d'una vida sense alè.

Déu és zelós. Ens vol per a ell. Ens vol renovats, cada dia disposats a fer la seva voluntat. Aquest és el canvi de vida que se'ns demana.

Déu és zelós. Busquem Déu sincerament, i tindrem la vida per sempre.

11 de juliol del 2011

EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT I PATRÓ D'EUROPA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 33,2-4.6.9.12.14s; Col 3,12-17; Jn 19,27-29

En la història de l'Església hi ha una època d'eclipsi de la Paraula que es posa en relació amb la crisi que va portar al cisma eclesial del segle XVI, però el començament es va configurant en els segles XII-XIII coincidint amb l'expansió de la Bíblia en aquests segles, en què hi ha ferments espirituals molt forts, però també molts abusos. Avui, hem recuperat el valor de la Paraula, i no obstant això estem sumits en la nostra societat en una pèrdua de confiança en el valor de la paraula humana. Moltes coses no funcionen en les relacions humanes per aquesta pèrdua del valor de la paraula humana. I jo diria que això té també una repercussió en la relació amb Déu, que estem cridats a viure a través de la Paraula de Déu, però manifestada també en la paraula humana.

La paraula, humana o divina, es converteix, en mans de molts, com un tros de cera, ja que cadascú li dóna la forma i el significat que més li abelleix.

Potser en aquesta festa de sant Benet pot ser un bon moment per reflexionar sobre la incidència que la paraula té en la nostra vida. La paraula humana i la Paraula divina. N'hi ha que en la seva vida han agafat algunes paraules i intenten moure la seva vida al voltant d'elles: Trinitat, paraula, estimar, silenci, escoltar, servei, treball...

Aquesta festa pot ser un bon moment per deixar-nos portar per sant Benet a una reflexió, ja que ell és un mestre, un bon mestre, que ens proposa, avui també, a l'Església, a nosaltres, que hem fet l'opció de seguir els seus ensenyaments en la vida monàstica. «A l'escola del servei diví, on se'ns convida a no anteposar res a l'amor de Crist, per dilatar el cor, corrent pel camí dels seus manaments», com ens ensenya l'oració col·lecta.

Avui les lectures són belles, d'una gran bellesa, com ho és sempre la paraula de Déu que ens vol posar en el camí del Misteri d'amor. Tenen la particularitat que incideixen amb força en el perfil d'unes determinades paraules de gran importància per viure el nostre camí monàstic.

La lectura de Proverbis recull set paraules: Acollir, guardar, escoltar, trucar, buscar, convidar, delectar.

Cinc d'aquestes paraules: acollir, escoltar, trucar, buscar, convidar, tenen una referència a una dimensió nostra personal, interior, i com a conseqüència, després, a una projecció cap a l'exterior. Així, per exemple, la paraula «escoltar» fa referència a la nostra obertura a un ensenyament que hem de fer nostre, quelcom que vivim en nosaltres, l'escolta, l'acolliment, la trucada, la recerca, la invitació... per després moure'ns en una resposta cap a fora, a l'exterior de nosaltres: per obeir, per buscar a un altre, per rebre'l...

Paraules, doncs, que remeten a la Regla. Aquesta experiència és per guardar-la, viure-la en nosaltres, i viure-la amb veritable delit, com allò que ens diu la Regla d'esperar la Pasqua amb deler espiritual.

La Paraula de Déu ens recorda que aquestes set paraules ens portaran a venerar el misteri diví i conèixer Déu, que obriran en la nostra vida camins de bondat i de justícia. Però també podem posar taps a les nostres oïdes per tancar-nos al missatge i invitació de la Paraula divina. Déu respecta sempre la nostra llibertat.

Fins aquí tenim una primera lliçó. En la lectura de Colossencs tenim una segona i preciosa lliçó. Una lliçó per a «escollits de Déu, sants i estimats». La nostra presència al monestir en primer lloc vol dir això: que hem donat resposta a l'elecció de Déu. Però la vida és dinamisme, distracció, errors, badades, encerts... diem que hi ha de tot a la vida. No està malament, per això, que la Paraula divina ens recordi quins han de ser els sentiments d'uns escollits. Ens ho recorda presentant una altra capseta, un estoig amb altres set paraules: «compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència, suportar, perdonar».

I per si tenim mala memòria —avui en dia això ens passa sovint— ens resumeix totes aquestes paraules en una de sola: «AMOR». I aprofita per donar-nos uns perfils concrets d'aquesta paraula-resum, fonamental. «L'amor que tot ho lliga». De vegades no som prou hàbils per fer nusos amb aquesta paraula, oi? Tot ho lliga i, a més, diu, ho «perfecciona». Aquí sí que podríem aplicar-nos-hi una mica més, perquè això ha de tenir relació amb la feina ben feta. La perfecció de l'obra ben feta. No hem de perdre prestigi davant la societat, que ens contempla com a guardians d'aquestes paraules.

I ens ha deixat petits indicis per saber si anem pel bon camí: la Pau. Cridats a una pau que té cura de la unitat i serveix a la unitat.

Aquesta és la Paraula de Crist. Ens exhorta a ser-ne acollidors. Però, és clar, aquesta paraula té ressonàncies diverses en cadascun de nosaltres. Per això acaba la lliçó suposant que som bons deixebles i fa una recomanació final: «instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres».

Podríem dir al Senyor aquelles paraules de Pere a Jesús: «Mireu, nosaltres, ho hem deixat tot per venir amb vos. Què ens tocarà?»

10 de juliol del 2011

DIUMENGE XV DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barrué
Is 55,10-11; Sl 64; Rm 8,18-23; Mt 13,1-23

«Qui tingui orelles, que ho senti».

I, què hem de sentir avui cadascú de nosaltres? La Paraula.

El nostre silenci ha de donar pas a l'escolta, a l'escolta de la Paraula. La Paraula de Déu que: «com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar», així la Paraula «Dabar» (en hebreu) paraula creadora, paraula en acció, paraula dinàmica és la paraula fecunda que ens toca, ens interpel·la.

Malgrat els ocellots, la calor del sol i els cards, nosaltres som terra. Som terra que pel baptisme hem esdevingut terra bona per habitar, per donar fruits de l'Esperit Sant. Hi són les dificultats, les sequeres. «Gemeguem igualment dins nostre, esperant l'hora que serem plenament fills». Nosaltres però, amb esperança hem de preparar ben bé els solcs amb la pregària, per crear la bellesa i l'harmonia d'un camp ben sembrat, amb l'adob suficient, sense taps a les orelles per escoltar des del cor en silenci com fecunda la llavor de Déu ens nosaltres. Aleshores, entendrem que vol Déu de nosaltres, entendrem la predicació del Regne, la llavor de la Paraula de Déu germinarà en el nostre interior i podrem donar tot el fruit de la nostra fe, de la nostra esperança i del nostre amor vers els altres.

Déu espera que donem fruit i molt. Cadascú de nosaltres des del seu camp estem cridats a cultivar la Paraula de Déu. En el camp de la vida monàstica tenim el reg automàtic de la litúrgia de les hores. Però, això no vol dir que de vegades s'obturi el reg. Cal tenir cura i fer discerniment de la nostra vida sempre. I, si no tenim reg automàtic cal regar encara que sigui amb poals de pregària breu però intensa. L'aigua de la pregària fa de la nostra terra un jardí de bellesa on Déu passeja amb nosaltres.

Escolta la Paraula de Déu que és fecunda i posa-la en pràctica amb els teus fruits. «Qui tingui orelles, que ho senti».

3 de juliol del 2011

DIUMENGE XIV DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Za 9,9-10; Sl 144; Rm 8,9.11-13; Mt 11,25-30

Estimats germans i germanes,

Avui hem tornat a escoltar l'evangeli de fa dos dies, solemnitat del Sagrat Cor de Jesús. Una nova oportunitat per aprofundir en les coses essencials. La nostra fe creix quan ens deixem estimar per Déu. Jesucrist ha estimat fins el punt de donar la seva vida per nosaltres. Per això, confiadament demanen a Déu, segons l'oració col·lecta, «l'alegria santa i... la felicitat que mai no s'acaba».

Però el desànim i la tristesa ens poden assetjar en qualsevol moment. «Veniu a mi». Jesús ens invita a penetrar en els seus sentiments, a arribar al seu cor. Tots, ens ha dit. No exclou ningú. Acceptem els altres sense fer diferències? La imatge del Sagrat Cor al Tibidabo té els braços oberts, amb un gest d'abraçar tothom. El veiem si dirigim la mirada vers Ell. El Tibidabo il·luminat és com una llàntia que anuncia l'amor del Senyor: «Veniu a mi tots»; i alhora és signe exterior de la constant adoració eucarística dins del temple. «Totes les obres del Senyor són fidels, les seves obres són obres d'amor» (Sl 144).

Jesús vol il·luminar-nos perquè connectem amb la font d'on brolla la joia, l'esperança i l'amor veritables. Escriu sant Joan: «Si ens estimem, Déu està en nosaltres, i dintre nostre el seu amor és tan gran que ja no hi falta res». Creure en Déu vol dir escoltar-lo i acollir-lo dins del nostre cor. Sabem estimar? No ens podem negar perquè «l'Esperit del Senyor habita en nosaltres» (2a lectura). Amb Déu ho tenim tot; tot allò que omple el cor. El Senyor «és bo i salvador i adreça paraules de pau» (1a lectura).

«El meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera». Jesús no diu que ens alliberarà de les dificultats, però que les suavitzarà. I com ho fa? El sentir-nos estimats per Ell fa brollar un nou coratge per seguir lluitant i vivint. En l'ambient actual de materialisme i escepticisme, la possibilitat que hi hagi un signe de la presència de Deu és molt important. La il·luminació nocturna del Tibidabo ens interpel·la i recorda que hem de ser llum, que som llum quan perdonem i estimem, quan som «benèvols i humils de cor», quan sabem superar el nostre orgull i prepotència, quan vivim realment l'esperit de les Benaurances.

«I trobareu el repòs que tan desitjàveu». Aquí i ara. Jesús asserena els cors, porta la pau als esperits i ens capacita per a estimar més. «Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor». No consisteix en això la felicitat? Al món hi ha molta bondat i generositat anònimes. He observat en les persones que la pregària constant trenca els propis límits. Trobem el repòs que tan desitgem quan ens abandonem confiadament en Déu. Ell ens parla en les paraules i gestos de Crist, que té els braços i el cor oberts: «Veniu a mi tots. Units a Jesús, i amb el cor net, la nostra pregària ens farà obrir els braços per tal d'estimar més i millor. Qui estima es desgasta donant-se a si mateix, i es consumeix pels altres.

«Us enalteixo, Pare, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos». Jesús es complau en els senzills, en els febles, en els nets de cor. Qui estima es torna vulnerable perquè retira les cuirasses que serveixen de protecció, perquè viu amb naturalitat, sense pretensions de grandeses i amb una pau tranquil·la. El nostre cor pot tenir por i sentir-se vulnerable pel ritme vertiginós de la nostra societat que proposa un model de triomfador diferent al de l'Evangeli. Correrem pel camí de l'amor i de la pau si Jesús ens eixampla el cor.

En cada Eucaristia Jesús se'ns ofereix com Pa i Vi, en majúscules, per alimentar la nostra ànima, tan necessitada de força i ànims, tan necessitada del veritable amor. Demanem-li, segons l'oració sobre les ofrenes, que «ens purifiqui i ens condueixi a una vida cada dia més cristiana».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 14è durant l'any (Cicle A)

D'un sermó de sant Agustí, bisbe (LXIX,1-4)
¿De què ve aquesta invitació: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats?» Indubtablement és per alliberar-nos de la nostra pena; perquè tot seguit hi afegeix la promesa: «i jo us faré reposar».

«Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus». Apreneu de mi no pas a construir el món, a crear l'univers, visible i invisible, no pas a fer miracles en aquest món, ni tan sols a ressuscitar els morts. Apreneu, en canvi, «que sóc benèvol i humil de cor». ¿Vols ser gran? Comença per fer-te petit. ¿Somnies de construir un edifici ben alt? Pensa primer en els fonaments, ben profunds, ben enfonsats a la terra. Com més alta volem fer la construcció, més ens cal enfondir els fonaments. L'edifici s'enlaira cap al cel, certament, però l'obrer que excava els fonaments s'enfonsa terra avall. D'aquesta manera, podríem dir, la construcció mateixa s'abaixa abans d'enlairar-se; i només és coronada un cop ha estat enfonsada a terra.

¿I quin és el coronament d'aquest edifici que ens esforcem a construir? ¿Fins a quina alçada ens cal pujar? T'ho dic de seguida: fins a la visió de Déu. Mireu si n'és, d'alt! Si n'és, de gran! Es tracta de veure Déu! Tothom qui té aquest desig sap de què parlo. Ens és promesa la visió de Déu, la visió del Déu veritable, la visió de l'Altíssim. Perquè el bé consisteix en això; el bé és veure Aquell que hi veu. Els adoradors dels falsos déus no s'han d'escarrassar gens per veure els seus déus; contemplen, simplement, uns ídols que «tenen ulls, però no hi veuen». A nosaltres ens és promesa la visió d'Aquell qui viu, d'Aquell que hi veu. D'aquesta manera s'inflamarà el nostre desig de veure aquest Déu del qual diu l'Escriptura: «Aquell qui ha fet l'orella, ¿no hi sentirà? Aquell qui ha fet l'ull, ¿no hi veurà?»

Tant si ho vols com si no, ell et veu. No et pots amagar enlloc de la seva mirada. «Si puges fins al cel, ell hi és; i si baixes als inferns també li trobes». No t'entestis a voler restar en la teva vida dolenta, a voler fugir de la mirada de Déu. I com t'hi esforces, tanmateix!

Però, escolta què diu: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats». No es pas fugint que trobaràs el repòs per a la teva fatiga. ¿Vols fugir del Senyor, en comptes de fugir cap a ell? Troba, si pots, un refugi i ves-te'n. Però no el pots pas defugir, perquè ell és a tot arreu. És millor que fugis cap a Déu, present allí on ets tu.

Filoxè de Mabburg (sermó LX,270-273)
«Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar». ¿A qui s'adreça nostre Senyor? ¿No s'adreça potser a tots els qui estan afeixugats per la superfluïtat de les riqueses i que porten el jou pesat de les preocupacions del món? ¿Quina fatiga és més pesada que la que hom experimenta en allò que hauria de ser precisament motiu de repòs? La recerca de la riquesa és un camí sense retorn en la vida: com més s'hi avança, més llarg es fa; no hi ha res que en sigui el terme, llevat de la mort. Prou t'afanyes a amuntegar riqueses per poder un dia reposar. Però el teu repòs mateix se't torna una fatiga; i si el repòs del món és una fatiga, ¿com l'haurem d'anomenar? El món és un pes feixuc per les moltes ocupacions, i els qui porten els seus fardells no en tenen pas consciència, perquè l'estimen; com cecs que no se n'adonen hi ensopeguen; porten càrregues pesades, i les troben lleugeres; es cansen per guanyar pèrdues sense saber-ho.

Nostre Senyor, veient els homes fatigar-se per no res, els diu: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar». No hi ha repòs per al vostre cansament, però la fatiga engendra la fatiga, i el treball és font de més treball, i la riquesa atresora pobresa; el vostre plaer és dolor; el vostre lleure, una tasca ingrata; el vostre respir, un ofec constant. El camí del desig de riquesa que heu fressat en la vostra voluntat no té final; però si veniu a mi, el camí que jo us proposo té el terme en mi. Heu experimentat el camí del món, proveu ara el meu i, si no us plau, ja podreu deixar-lo; heu portat els pesos feixucs del món, i heu pogut experimentar si n'eren de pesats: deixeu-vos persuadir i preneu sobre vostre el meu jou; aprendreu per experiència que és un jou suau i lleuger. Certament, no faré pas de vosaltres un d'aquests rics que tenen necessitat de moltes coses, sinó que us faré rics de les riqueses veritables, rics que no necessiten res; perquè el ric no és pas el qui posseeix molt, sinó aquell a qui res no manca. En mi, si renuncieu a tot, sereu rics. Però si intenteu de satisfer les vostres cobejances, sapigueu que us deixaran amb fam; com més el ric s'enriqueix, més pobre es torna; com més argent s'aplega, més se'n vol atresorar.

Veniu, doncs, a mi tots els qui esteu cansats per la riquesa, i reposeu en la pobresa; veniu, senyors de béns i de possessions, i complaeu-vos en la renúncia. Veniu, amics del món que passa, gusteu el món etern. Ja heu experimentat el vostre món; veniu a experimentar el meu: ja heu fet la prova de la vostra riquesa, veniu a provar la meva pobresa. La vostra riquesa és una pobresa, la meva pobresa és la riquesa; no té res d'extraordinari que la riquesa s'anomeni una riquesa, el que és admirable és que la pobresa sigui la riquesa, que la humilitat sigui la grandesa.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Miquel,

Em dius que estàs absorbit per la vitalitat de Tolstoi, que estimava apassionadament la vida, amb la violència d'un enamorat. Un home realment ebri de vida, i no obstant això, alhora, assetjat per la desgràcia. Volent trobar la pau i la felicitat, va creure trobar-la en la fe. Sense fe no es pot viure; buscant sempre un lloc per reafirmar la seva fe. Però alhora caient constantment en el martiri del dubte...

Jo crec que la vida ens porta aquesta tensió. La vida mateixa és tensió. Per això mateix és lluita. És violència. És necessària la violència. Jesús ensenyava que el Regne només està a l'abast dels violents. La violència dels pacífics, no la violència dels qui maten la vida.

La fe és també una vida, no uns dogmes. La fe és una relació viva amb una persona. Em comentava un matrimoni, en preguntar-los jo si el més important per a ells eren les seves filles, que no, que el més important i significatiu era la fe que els unia. Jo crec que aquesta és una resposta de saviesa bona. Perquè si la fe és el que els uneix, vol dir que és la vida el llaç més profund d'unió. La fe, a més, afegeix un punt de nivell més profund que l'ordinari de la vida.

Però dins d'aquest camí de la vida, el dubte també és un component important. Com ho són l'èxit i el fracàs, com ho són el dolor i l'alegria.

Aquest camí de la vida té doncs molts matisos, i nivells diversos de profunditat. Jo crec que hem de buscar viure amb aquell ritme que ens permeti gaudir-ne amb la pau al cor. Això ens demana no lligar-nos a les mires de la carn, que compten en la nostra vida, però hem de procurar tenir sobre elles un control. I a això ens ajuda el avançar en l'experiència de les mires de l'esperit. La supeditació a les coses de la carn cansa, la supeditació a les coses de l'esperit dóna fortalesa, esperança, alegria.

Cada vegada sembla cobrar més força la consciència que vivim en una societat materialista, que cada dia que passa és més deficitària en els veritables valors que donen sentit profund a la vida. Però és necessari un punt, o actualitzar una paraula, en la nostra vida que ajudi a enfortir-nos en el camí de l'esperit: el servei.

El servei és una aposta per una vida viscuda en profunditat. Que seguirà tenint els seus perfils de dubte, de tensió, de lluita... però que ens obre també a viure amb perfils de pau i d'alegria. Miquel, continua entusiasmat per Tolstoi, i estima la vida amb passió, amb profunditat, perquè estiguis sempre en camí de ser tu mateix. Una abraçada,

+ P. Abat

2 de juliol del 2011

Dissabte de la setmana tercera després de Pentecosta: EL COR IMMACULAT DE MARIA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Gn 27,1-5.15-29; Sl 134; Lc 2,41-51

Estimats germans,

Ahir vam celebrar el Cor de Jesús i avui el de Maria, la seva Mare. Si la mort de Jesús el divendres és la més gran prova del seu amor, el dissabte va ser per a Maria la gran prova de la seva fe. És el dia més fosc de la seva vida: tot se li ensorra, la mort del seu Fill es vista per tothom com un gran fracàs. On són les meravelles que Déu ha obrat en ella? No comprèn, però el seu cor de Mare segueix confiant. Segurament repetiria el verset d'un salm: «Que el teu cor no defalleixi, espera en el Senyor».

El cor de Maria va tenir, al llarg de la seva vida, moltes coses en què meditar. Durant tres dies Maria i Josep no trobaren Jesús que s'havia perdut a Jerusalem. Aquesta escena, encara que sigui molt diferent, em fa pensar en els problemes familiars. Jesús va ser trobat al temple. Però molts joves són trobats pels pares en llocs molt diferents. «Per què em buscàveu?» Com anem a l'encontre dels altres, què busquem en ells? Avui a Matines hem escoltat a la primera lectura: «El que val no és allò que l'home veu: l'home veu l'aparença, el Senyor veu el fons del cor» (1Sa 16,7). Doncs bé, hauríem de contemplar Jesús amb els ulls de Maria, per poder contemplar els altres amb els ulls de Jesús. «No sabíeu que jo només podia estar a casa del meu Pare?» Les esglésies estan buides; i Jesús es troba principalment aquí, en l'Eucaristia. És veritat també que Jesús ja estava en els seus cors durant els tres dies, quan el cercaven amb ànsia. Ells no comprengueren la resposta de Jesús. Però tornaren a casa tots junts, i en la convivència anaven descobrint que l'amor és la font del coneixement i de la alegria compartida. «Maria conservava tots aquests records en el seu cor».

Quan la nostra mare se'n va a l'altra vida, descobrim que aquest amor tan pur i generós el trobarem sempre a faltar. El cor d'una mare és un reflex lluminós de l'amor de Déu. Aprenem de Maria, la Mare que contemplava Jesús en el seu bressol. Com ella, volem escoltar Jesús i acollir les seves Paraules en el nostre cor. Contemplant Maria, aprenem que en el treball és més important l'amor que hi posem i l'esperit de servei, que la satisfacció o la vanitat pels resultats. Amb Maria, seguim Jesús en la seva Passió. Quan el nostre cor esdevé maternal, podem acompanyar les persones que porten la creu dels seus problemes. També en la nit fosca, Maria ens ensenya a esperar la llum de l'albada, la llum del Crist Ressuscitat, company del nostre camí. Maria està al nostre costat esperant la Pentecosta; no va abandonar els amics de Jesús als moments més difícils, perquè Maria és la Mare de l'Església.