11 de juliol de 2011

EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT I PATRÓ D'EUROPA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 33,2-4.6.9.12.14s; Col 3,12-17; Jn 19,27-29

En la història de l'Església hi ha una època d'eclipsi de la Paraula que es posa en relació amb la crisi que va portar al cisma eclesial del segle XVI, però el començament es va configurant en els segles XII-XIII coincidint amb l'expansió de la Bíblia en aquests segles, en què hi ha ferments espirituals molt forts, però també molts abusos. Avui, hem recuperat el valor de la Paraula, i no obstant això estem sumits en la nostra societat en una pèrdua de confiança en el valor de la paraula humana. Moltes coses no funcionen en les relacions humanes per aquesta pèrdua del valor de la paraula humana. I jo diria que això té també una repercussió en la relació amb Déu, que estem cridats a viure a través de la Paraula de Déu, però manifestada també en la paraula humana.

La paraula, humana o divina, es converteix, en mans de molts, com un tros de cera, ja que cadascú li dóna la forma i el significat que més li abelleix.

Potser en aquesta festa de sant Benet pot ser un bon moment per reflexionar sobre la incidència que la paraula té en la nostra vida. La paraula humana i la Paraula divina. N'hi ha que en la seva vida han agafat algunes paraules i intenten moure la seva vida al voltant d'elles: Trinitat, paraula, estimar, silenci, escoltar, servei, treball...

Aquesta festa pot ser un bon moment per deixar-nos portar per sant Benet a una reflexió, ja que ell és un mestre, un bon mestre, que ens proposa, avui també, a l'Església, a nosaltres, que hem fet l'opció de seguir els seus ensenyaments en la vida monàstica. «A l'escola del servei diví, on se'ns convida a no anteposar res a l'amor de Crist, per dilatar el cor, corrent pel camí dels seus manaments», com ens ensenya l'oració col·lecta.

Avui les lectures són belles, d'una gran bellesa, com ho és sempre la paraula de Déu que ens vol posar en el camí del Misteri d'amor. Tenen la particularitat que incideixen amb força en el perfil d'unes determinades paraules de gran importància per viure el nostre camí monàstic.

La lectura de Proverbis recull set paraules: Acollir, guardar, escoltar, trucar, buscar, convidar, delectar.

Cinc d'aquestes paraules: acollir, escoltar, trucar, buscar, convidar, tenen una referència a una dimensió nostra personal, interior, i com a conseqüència, després, a una projecció cap a l'exterior. Així, per exemple, la paraula «escoltar» fa referència a la nostra obertura a un ensenyament que hem de fer nostre, quelcom que vivim en nosaltres, l'escolta, l'acolliment, la trucada, la recerca, la invitació... per després moure'ns en una resposta cap a fora, a l'exterior de nosaltres: per obeir, per buscar a un altre, per rebre'l...

Paraules, doncs, que remeten a la Regla. Aquesta experiència és per guardar-la, viure-la en nosaltres, i viure-la amb veritable delit, com allò que ens diu la Regla d'esperar la Pasqua amb deler espiritual.

La Paraula de Déu ens recorda que aquestes set paraules ens portaran a venerar el misteri diví i conèixer Déu, que obriran en la nostra vida camins de bondat i de justícia. Però també podem posar taps a les nostres oïdes per tancar-nos al missatge i invitació de la Paraula divina. Déu respecta sempre la nostra llibertat.

Fins aquí tenim una primera lliçó. En la lectura de Colossencs tenim una segona i preciosa lliçó. Una lliçó per a «escollits de Déu, sants i estimats». La nostra presència al monestir en primer lloc vol dir això: que hem donat resposta a l'elecció de Déu. Però la vida és dinamisme, distracció, errors, badades, encerts... diem que hi ha de tot a la vida. No està malament, per això, que la Paraula divina ens recordi quins han de ser els sentiments d'uns escollits. Ens ho recorda presentant una altra capseta, un estoig amb altres set paraules: «compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència, suportar, perdonar».

I per si tenim mala memòria —avui en dia això ens passa sovint— ens resumeix totes aquestes paraules en una de sola: «AMOR». I aprofita per donar-nos uns perfils concrets d'aquesta paraula-resum, fonamental. «L'amor que tot ho lliga». De vegades no som prou hàbils per fer nusos amb aquesta paraula, oi? Tot ho lliga i, a més, diu, ho «perfecciona». Aquí sí que podríem aplicar-nos-hi una mica més, perquè això ha de tenir relació amb la feina ben feta. La perfecció de l'obra ben feta. No hem de perdre prestigi davant la societat, que ens contempla com a guardians d'aquestes paraules.

I ens ha deixat petits indicis per saber si anem pel bon camí: la Pau. Cridats a una pau que té cura de la unitat i serveix a la unitat.

Aquesta és la Paraula de Crist. Ens exhorta a ser-ne acollidors. Però, és clar, aquesta paraula té ressonàncies diverses en cadascun de nosaltres. Per això acaba la lliçó suposant que som bons deixebles i fa una recomanació final: «instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres».

Podríem dir al Senyor aquelles paraules de Pere a Jesús: «Mireu, nosaltres, ho hem deixat tot per venir amb vos. Què ens tocarà?»