3 de juliol de 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 14è durant l'any (Cicle A)

D'un sermó de sant Agustí, bisbe (LXIX,1-4)
¿De què ve aquesta invitació: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats?» Indubtablement és per alliberar-nos de la nostra pena; perquè tot seguit hi afegeix la promesa: «i jo us faré reposar».

«Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus». Apreneu de mi no pas a construir el món, a crear l'univers, visible i invisible, no pas a fer miracles en aquest món, ni tan sols a ressuscitar els morts. Apreneu, en canvi, «que sóc benèvol i humil de cor». ¿Vols ser gran? Comença per fer-te petit. ¿Somnies de construir un edifici ben alt? Pensa primer en els fonaments, ben profunds, ben enfonsats a la terra. Com més alta volem fer la construcció, més ens cal enfondir els fonaments. L'edifici s'enlaira cap al cel, certament, però l'obrer que excava els fonaments s'enfonsa terra avall. D'aquesta manera, podríem dir, la construcció mateixa s'abaixa abans d'enlairar-se; i només és coronada un cop ha estat enfonsada a terra.

¿I quin és el coronament d'aquest edifici que ens esforcem a construir? ¿Fins a quina alçada ens cal pujar? T'ho dic de seguida: fins a la visió de Déu. Mireu si n'és, d'alt! Si n'és, de gran! Es tracta de veure Déu! Tothom qui té aquest desig sap de què parlo. Ens és promesa la visió de Déu, la visió del Déu veritable, la visió de l'Altíssim. Perquè el bé consisteix en això; el bé és veure Aquell que hi veu. Els adoradors dels falsos déus no s'han d'escarrassar gens per veure els seus déus; contemplen, simplement, uns ídols que «tenen ulls, però no hi veuen». A nosaltres ens és promesa la visió d'Aquell qui viu, d'Aquell que hi veu. D'aquesta manera s'inflamarà el nostre desig de veure aquest Déu del qual diu l'Escriptura: «Aquell qui ha fet l'orella, ¿no hi sentirà? Aquell qui ha fet l'ull, ¿no hi veurà?»

Tant si ho vols com si no, ell et veu. No et pots amagar enlloc de la seva mirada. «Si puges fins al cel, ell hi és; i si baixes als inferns també li trobes». No t'entestis a voler restar en la teva vida dolenta, a voler fugir de la mirada de Déu. I com t'hi esforces, tanmateix!

Però, escolta què diu: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats». No es pas fugint que trobaràs el repòs per a la teva fatiga. ¿Vols fugir del Senyor, en comptes de fugir cap a ell? Troba, si pots, un refugi i ves-te'n. Però no el pots pas defugir, perquè ell és a tot arreu. És millor que fugis cap a Déu, present allí on ets tu.

Filoxè de Mabburg (sermó LX,270-273)
«Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar». ¿A qui s'adreça nostre Senyor? ¿No s'adreça potser a tots els qui estan afeixugats per la superfluïtat de les riqueses i que porten el jou pesat de les preocupacions del món? ¿Quina fatiga és més pesada que la que hom experimenta en allò que hauria de ser precisament motiu de repòs? La recerca de la riquesa és un camí sense retorn en la vida: com més s'hi avança, més llarg es fa; no hi ha res que en sigui el terme, llevat de la mort. Prou t'afanyes a amuntegar riqueses per poder un dia reposar. Però el teu repòs mateix se't torna una fatiga; i si el repòs del món és una fatiga, ¿com l'haurem d'anomenar? El món és un pes feixuc per les moltes ocupacions, i els qui porten els seus fardells no en tenen pas consciència, perquè l'estimen; com cecs que no se n'adonen hi ensopeguen; porten càrregues pesades, i les troben lleugeres; es cansen per guanyar pèrdues sense saber-ho.

Nostre Senyor, veient els homes fatigar-se per no res, els diu: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar». No hi ha repòs per al vostre cansament, però la fatiga engendra la fatiga, i el treball és font de més treball, i la riquesa atresora pobresa; el vostre plaer és dolor; el vostre lleure, una tasca ingrata; el vostre respir, un ofec constant. El camí del desig de riquesa que heu fressat en la vostra voluntat no té final; però si veniu a mi, el camí que jo us proposo té el terme en mi. Heu experimentat el camí del món, proveu ara el meu i, si no us plau, ja podreu deixar-lo; heu portat els pesos feixucs del món, i heu pogut experimentar si n'eren de pesats: deixeu-vos persuadir i preneu sobre vostre el meu jou; aprendreu per experiència que és un jou suau i lleuger. Certament, no faré pas de vosaltres un d'aquests rics que tenen necessitat de moltes coses, sinó que us faré rics de les riqueses veritables, rics que no necessiten res; perquè el ric no és pas el qui posseeix molt, sinó aquell a qui res no manca. En mi, si renuncieu a tot, sereu rics. Però si intenteu de satisfer les vostres cobejances, sapigueu que us deixaran amb fam; com més el ric s'enriqueix, més pobre es torna; com més argent s'aplega, més se'n vol atresorar.

Veniu, doncs, a mi tots els qui esteu cansats per la riquesa, i reposeu en la pobresa; veniu, senyors de béns i de possessions, i complaeu-vos en la renúncia. Veniu, amics del món que passa, gusteu el món etern. Ja heu experimentat el vostre món; veniu a experimentar el meu: ja heu fet la prova de la vostra riquesa, veniu a provar la meva pobresa. La vostra riquesa és una pobresa, la meva pobresa és la riquesa; no té res d'extraordinari que la riquesa s'anomeni una riquesa, el que és admirable és que la pobresa sigui la riquesa, que la humilitat sigui la grandesa.