29 de gener del 2012

DIUMENGE IV DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Dt 18,15-20; 1Co 7,32-35; Mc 1,21-28

«La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat».

Jesús havia crescut en aquelles contrades, allí s'hi havia fet gran. Per la reacció de la gent quan Jesús es posà a ensenyar per les sinagogues d'aquells llogarets, podem comprendre que fins aleshores la seva vida havia estat del tot normal: una vida on res havia destacat, on res feia estranyar ningú. Ara les coses havien canviat: Jesús havia estat batejat al Jordà per Joan Baptista, havia estat enviat al desert per ser-hi temptat i, ara, predicava per tot Galilea la bona nova de la presència del Regne enmig d'ells i s'havia posat a ensenyar a les sinagogues. El seu ensenyament deixà tothom astorat: els estranyava com ensenyava perquè ho feia amb autoritat, no com els mestres de la llei.

Els mestres de la llei devien repetir només allò que havien sentit o que estava escrit. Jesús quan ensenyava deia: «heu sentit a dir... però jo us dic...; està escrit.... però jo us dic....; sabeu... jo us dic...»; o simplement: «jo us dic: quan pregueu...» La diferència, la que configura autoritat a la manera d'ensenyar de Jesús, és la referència a la seva persona: «jo us dic». Què ho feia que Jesús pogués parlar així de l'Escriptura, que Jesús pretengués poder interpretar des de la seva persona l'Escriptura, la Llei i els Profetes? Què ho feia que, en poques paraules, pogués referir a ell mateix l'Escriptura i fer-ho amb autoritat? Com no havien de quedar sorpresos i estranyats els seus veïns en veure una actitud tal? O bé Jesús s'havia tornat completament foll o bé no havien entès encara qui era Jesús. Qui era Jesús... qui era Jesús?

La resposta la proclama aquell esperit maligne per boca de l'home que havia posseït: «Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu». L'esperit maligne confessa la vera identitat de Jesús: ell és el Sant de Déu. El que els homes encara no poden ni entreveure, els esperits malignes horroritzats confessen i davant la seva santa presència fugen xisclant i sortint violentament dels posseïts. És el primer signe de la presència del Regne enmig nostre: la destrucció de soca-rel del mal. Amb la presència del Sant de Déu a la terra, el mal i el maligne perden tota la seva força. I és que el Sant de Déu no és sinó el mateix Déu fet home per nosaltres.

Jesús parla amb autoritat, referint tota l'Escriptura a la seva persona, fent nova així, tota la doctrina, i pot manar els esperits malignes i fer-los fora, perquè Jesús és el Fill de Déu, que s'ha encarnat per donar-nos la seva vida i conduir-nos a Déu. El seu ensenyament i la seva nova doctrina, predicats des d'aquest moment a la sinagoga de Cafar-Naüm fins al dia de la seva mort, seran una invitació a qui escolti a descobrir la seva veritable identitat i a confessar-lo com a Fill de Déu. Per suscitar en els homes aquesta confessió, una confessió salvífica, estarà disposat a donar la seva vida dalt del patíbul de la creu.

Nosaltres, germanes i germans, hem estat convocats en aquesta assemblea per confessar Jesús com a Fill de Déu i fer-ho en la celebració del misteri que ell ens va deixar per commemorar la seva mort i la seva resurrecció, el seu triomf definitiu contra el mal i la mort, la porta oberta per a la nostra comunió amb Déu.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY
Diumenge 4t durant l'any (Cicle B)

Dels tractats sobre l'evangeli segons sant Marc, de sant Jeroni, prevere
«A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la Llei, sinó amb autoritat». En efecte, Jesús no deia: «Paraula del Senyor», o bé: «Així parla el qui m'ha enviat». Parlava en nom propi, ell que en altre temps havia parlat per boca dels profetes. Una cosa és dir: «Està escrit»; ja és una altra cosa dir: «Paraula del Senyor»; però és totalment diferent afirmar: «En veritat us dic». Compareu-ho amb un altre passatge: «Està escrit en la Llei —diu Jesús—: No mataràs, no acomiadaràs la teva muller». ¿Qui ho va escriure? Moisès, per ordre de Déu. Si ho va escriure el dit de Déu, ¿per què goses dir: En veritat us dic, si no ets el mateix que en altre temps ens donà la Llei?

«La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar». ¿I què ensenyava que no fos ja conegut? ¿Què afirmava que fos tan nou? Repetia el que ja havia dit per mitjà dels profetes. Però la gent se n'estranyava, perquè ensenyava amb autoritat i no com els mestres de la Llei. No parlava com a rabí sinó com a Senyor. No parlava remetent a algú més gran que ell sinó que la paraula que deia era seva. En fi, si mantenia aquest llenguatge és perquè afirmava com a present aquell del qual havia parlat a través dels profetes: «Jo, el qui parlava, sóc aquí».

«En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne que es posà a cridar: «¿Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou que ets el Sant de Déu. Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla, i surt d'aquest home». És com si li digués: «Surt de casa meva. ¿Què hi fas en el meu estatge? Jo hi vull entrar. Calla. Surt d'aquest home. Surt de la criatura racional. Deixa aquesta estança preparada per a mi. El Senyor vol disposar de casa seva. Deixa l'home: em pertany, és meu. Veure't en l'home, em fereix i m'insulta. L'home és el meu domini. Jo mateix he pres un cos humà. Jo habito en l'home. Aquest cos que posseeixes és part del meu cos. Vés-te'n de l'home».

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Cristian,

Gràcies per la teva carta. Molt interessant. Posa de relleu una vida, la teva, que es va orientant, des dels teus 30 anys, a un servei generós als altres, sobretot cap als joves, que necessiten avui dia tenir referències clares i exigents que els ajudin a ser ells mateixos en una maduració humana i religiosa de la seva persona. Em dius: «On més veig el reflex de la seva brisa —de l'amor del qual em sento ple— és en la tasca que faig amb els joves: Des de fa anys, em trobo amb joves que s'acosten a mi per preguntar qüestions sobre Déu. Per a mi no són molts, i mai són suficients, però la veritat, sense voler pecar de supèrbia, molts, escoltant, emprenen el camí de Déu, el camí de la pregària, el camí de l'Església, el camí de la fe, i, el dia d'avui, on vesso la meva passió més gran per Déu és en l'ajuda, per tal que el jove es trobi amb Ell, que comprengui que Déu l'estima, que Maria ens agafa de la mà i que junts ens porten al Pare. Que aquest camí és segur i fiable i que la felicitat en aquest món certament no els la garanteixo, però sí en l'altre».

Cristian, aquesta brisa de l'amor de la qual et sents ple és el que et dóna una força en la teva vida de servei a altres. Jo diria també: el que et dóna autoritat. I l'autoritat és una paraula que té una relació íntima amb la capacitat d'engendrar, de donar nova vida.

És el que fa Jesucrist en el seu ensenyament. «Per això els jueus quedaven sorpresos de la seva autoritat. La seva manera d'ensenyar amb autoritat era nova». Jesucrist transmetia paraules de vida i de veritat. Perquè Ell estava sempre mogut per l'amor del Pare. I l'amor sempre porta el segell del servei. A través del servei d'amor som capaços d'engendrar vida nova, i noves esperances.

I la vida cristiana és obrir-nos i deixar que l'ensenyament d'aquest Jesucrist ens il·lumini, que les seves paraules omplin el nostre cor. I des d'aquí deixar que es vessi des del cor l'aigua viva d'una vida nova, d'una fe que pot saciar la set d'altres, com poses de relleu en la teva carta.

Cristian, estima i cuida aquest servei als joves. Sigues generós sempre en aquest servei amorós. Des d'un cor en plenitud. I arribarà el moment en què et sentiràs centrat del tot en el Déu que cerques, i que avui t'està ja beneint.

No deixis de contemplar el silenci de Santa Maria. Ella sempre té a la falda el Fill. I des d'ella la nostra mirada llisca sempre cap al Fill.

Que en el silenci de Santa Maria escoltis sempre la Paraula del seu Fill. Una abraçada,

+ P. Abat

26 de gener del 2012

SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 44,1.10-15; Sl 149,1-6.9; Hb 11,1-2.8-16; Mc 10,24-30

«Els sants Robert, Alberic i Esteve, amb altres companys, van marxar a Cister per viure la seva professió monàstica observant la santa Regla».

Amb aquesta antífona comencem el primer nocturn de l'Ofici de Matines. Robert, Alberic i Esteve, amb altres companys, 21 monjos en total, marxen de Molesmes per anar cap a Cîteaux l'any 1098. En el segle XI torna l'ideal dels Pares del Desert, amb el desig de cercar un compromís més gran amb la pobresa i la perfecció, una oració més encarnada i menys espectacular que la que s'estilava a Cluny, una vida més descentralitzada. Una nova sensibilitat que, tot renunciant a institucions decadents, busca noves formes de vida religiosa.

Hom gosaria dir que el dia abans d'emprendre el camí cap al Nou Monestir van fer la «lectio divina» de Mc 10,24-30, l'evangeli que acabem de proclamar i que, tenint per referència evangèlica el jove ric que busca la vida eterna, planteja una forta exigència de superació, de maduració constant, en un camí de vida espiritual.

Els deixebles queden sorpresos davant les paraules de Jesús sobre la dificultat per als qui tenen riqueses d'entrar al Regne. L'aclariment de Jesús davant la sorpresa dels deixebles és fer més complexa la dificultat: «és més fàcil que passi un camell pel forat d'una agulla que un ric entri al Regne del cel». Els deixebles acaben desorientats, sense saber què dir.

Jesús, quan planteja l'exigència del Regne, no rebaixa aquesta exigència sinó que s'hi afirma, la subratlla.

Podríem pensar en altres textos evangèlics quan Jesús dialoga amb diferents persones, i sigui quina sigui l'actitud dels seus interlocutors, mai no fa un pas enrere en la seva exigència de vida espiritual. Així, per exemple, el discurs del Pa de vida, quan els jueus protestaven sobre com pretenia ser el Pa de vida i donar per menjar la seva carn. Jesús accentua més les seves paraules, proposant més exigència: «us asseguro que si no mengeu la carn i la sang del Fill de l'home, no tindreu vida en vosaltres. L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en el seu enviat» (Jn 6). L'obra que Déu vol, és que visquem una relació íntima amb Jesucrist, el seu enviat. Que tinguem fe en ell.

«La fe és un avançament d'allò que esperem». I què esperem? Veure Déu cara a cara. Aquí el veiem per la fe, com en un mirall, i així anem creixent de claredat en claredat, com ensenya sant Pau: «ens anem transformant en la seva imatge amb resplendor creixent, per reflectir la glòria del Senyor». (2Co 3,18)

Però aquest créixer de claredat en claredat, transformant-nos en la seva imatge, suposa acceptar i assumir en la nostra vida les noves exigències que ens proposa la vivència de la fe, el desig de progressar en la nostra vida espiritual, de complir la voluntat de Déu.

Aquest és el camí que van seguir els nostres avantpassats en la fe, i que avui ens ha recordat la lectura de la carta als Hebreus. I aquest és el camí dels nostres avantpassats, els sants abats de Cister. Per la fe responen a la crida de Déu. Per la fe, reben un nou vigor per al camí de la vida, i deixen una nova descendència.

La vida en el Nou Monestir no serà fàcil, més aviat extremadament dura. I moren amb la fe sense arribar a posseir la promesa, sinó veient-la i saludant-la des de lluny. Sempre amb la nostàlgia d'un passat, d'una pàtria que han deixat, tot sospirant, i desitjant una pàtria millor, una nova terra de la promesa.

Aquesta va ser l'experiència d'Abraham, i dels primers patriarques de la nostra fe. Aquesta va ser també l'experiència, molt dura, que van viure els nostres sants pares.

«Fem, doncs, l'elogi d'aquests homes de bé», d'aquests homes de Déu que ens van obrir un camí, que van viure una experiència que avui segueix sent un testimoni viu per a nosaltres, una invitació a viure uns valors que avui són necessaris per al nostre temps. Celebrem-los demanant una fe viva, que ens faci dignes d'ells. Perquè el seu record i el nostre perdurin per sempre. I no s'oblidi la nostra caritat.

25 de gener del 2012

LA CONVERSIÓ DE SANT PAU, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Llum o fosca. Encegats per la llum de Crist, quedem a les fosques del que érem per convertir-nos en el que no érem. I, travessant la fosca trobem la llum veritable.

L'escolta de la Paraula de Déu ens uneix com a germans d'un mateix Pare a tots els cristians d'arreu del món. I, som encoratjats per Jesús gloriós que ens diu: «Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'evangeli».

Però, com si vivim en un claustre? Però, com si no sabem predicar? No, no cal anar molt lluny per saber que l'anunci de l'evangeli es realitza amb el testimoni del propi creient, testimoni de vida il·luminada per l'esclat de Crist, la Paraula de Déu. La teva vida cal que sigui anunci de la Bona Nova, anunci de la glòria que esperem. Si creus veuràs miracles, el mal serà foragitat i el bé s'expandirà.

La bellesa de la vida monàstica és la clau del nostre testimoni, de la nostra predicació a tot el món.

Des del propi claustre de Poblet, el nostre testimoni es troba en el ser no en el fer. No es tracta de fer pastorals es tracta de ser monjo. És a dir, viure la bellesa de la vida monàstica admetent la llum i la fosca. Sabent que passant  la fosca ens vindrà la recuperació de la vista nítida per veure Crist. Crist ressuscitat que ens demana ser testimonis de la seva resurrecció. Així i sols així podrem anunciar la Bona Nova de l'evangeli.

22 de gener del 2012

DIUMENGE III DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Jo 3,1-5.10; Sl 24; 1Co 7,29-31; Mc 1,14-20

«Ha arribat l'hora». Som a la sala d'urgències. «Aquest món passa aviat». Totes tres lectures d'avui ens indiquen que estem davant d'una urgència: «Convertiu-vos».

De vegades penso que el Regne de Déu passa per damunt del nostre cap mentre nosaltres estem capficats amb el cap cot apedaçant les xarxes de la nostra existència.

I és ara i ací que Jesús ens interpel·la: «Convertiu-vos i creieu en la bona nova». «No podem deixar perdre l'oportunitat present». La sala d'urgències és aquest lloc de Poblet que Déu ens ha donat. «No podem deixar perdre l'oportunitat». Jesús ens crida a cadascú personalment: «Veniu amb mi».

Però, vora quin llac estem situats? Tal vegada el llac de l'egoisme, la remor de les ones del qual no ens deixa sentir la Paraula? Paraula de Déu que ens crida amb urgència? Nínive és ara la nostra aldea global en la què ens movem i existim. Quaranta dies o més però la nostra fi arriba.

Què hem de fer? Davant d'urgència tan vital cal posar tota la nostra confiança en el metge Jesús. Cal deixar la barca de les nostres comoditats, gronxada per les ones de l'egoisme què ens fa viure endormiscats. Cal deixar les xarxes que ens oprimeixen i no ens deixen respirar la llibertat de fills de Déu.

A cadascú de nosaltres, que estem vora el llac gronxant-nos a la barca inestable dels nostres desitjos i embolicats en les nostres pròpies xarxes, Jesús ens convida urgentment a seguir les seves petjades per terra ferma, terra adobada amb la Paraula de Déu. Cal una reconversió de vida i creure la bona nova, l'evangeli de Crist, tot per ell, amb ell i en ell. Jesucrist és l'únic que ens pot ensenyar la bellesa de la vida que ens portarà al Regne de Déu. Creure en l'evangeli és veure-ho tot i millor encara viure-ho tot amb els ulls de Crist. «No podem deixar perdre l'oportunitat present».

Avui els infants de les missions ens demanen la nostra conversió de cor, una pregària confiada, perquè tot allò que sigui a les nostres mans per ajudar-los pugui arribar a donar el seu fruit. La necessitat és gran i nosaltres els hem d'ajudar des de les nostres possibilitats.

Tampoc aquests dies no hem d'oblidar la nostra pregària per la unitat dels cristians. Cal il·luminar la nostra fe i esperança per un esperit d'ecumenisme en la caritat que tot ho lliga i perfecciona. «Ha arribat l'hora». Tot urgeix per a la conversió.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 3r durant l'any (Cicle B)

Del llibre «Exhortació als grecs», de Climent d'Alexandria
«Desvetlla't, tu que dorms, aixeca't d'entre els morts, i t'il·luminarà el Crist», el sol de la resurrecció, «engendrat des del principi», que dóna la vida amb els seus raigs. Que ningú no menyspreï la Paraula: això fóra menysprear-se a si mateix, inconscientment. Perquè l'Escriptura diu en un indret: «Avui, quan escolteu la seva veu, no enduriu els cors com en el temps de la rebel·lió, el dia de la prova en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares i em temptaren». ¿Voleu saber quina és aquesta prova? L'Esperit Sant us l'explicarà: «Disgustat durant quaranta anys, vaig dir d'aquella generació: “És un poble de cor esgarriat, que desconeix els meus camins”. Per això, indignat, vaig jurar: “No entraran al meu lloc de repòs”». Vegeu l'amenaça, l'exhortació, la pena. ¿Per què, doncs, fer canviar encara la gràcia en còlera, no rebre la Paraula amb oïdes ben obertes, i no oferir a Déu l'hospitalitat en uns cors purs? La gràcia de la seva promesa és abundant si, avui, sentim la seva veu; i aquest «avui» es nou cada dia, perquè ressona cada dia aquell «avui». Fins a la consumació dels segles dura l'avui i la possibilitat d'aprendre; i en aquesta consumació, el veritable avui, el dia sense posta de Déu, esdevé igual a l'eternitat. Obeïm, doncs, sempre la veu del Verb de Déu, perquè aquest avui és etern; és la imatge de l'eternitat i el dia és el símbol de la llum. Ara, el Verb és la llum dels homes que ens permet de veure Déu. La gràcia serà, doncs, sobreabundant per a aquells que creuen i obeeixen.

Ningú no sabria commoure's per unes exhortacions d'altres sants com per aquestes del Senyor, amb tot el seu amor per als homes; perquè no té altra preocupació que la de salvar-los. Ell crida, doncs, per a estimular-los a salvar-se: «El Regne de Déu és a prop». Ell mira de convertir els homes que se li atansen.

«Tasteu i veureu que n'és, de bo, el Senyor». La fe us introduirà, l'experiència us ensenyarà, l'Escriptura, com un pedagog, us guiarà. Escolteu, doncs, «vosaltres els de lluny»; escolteu, «vosaltres els de prop»; la Paraula no resta amagada per a ningú: és una llum per a tots els homes, brilla per a tots ells.

De la Constitució Sacrosanctum Concilium, del Conc Vaticà II, n º 7-8

Crist està sempre present en la seva Església, sobre tot en l'acció litúrgica. És present en el sacrifici de la missa, tant en la persona del ministre, oferint ara per ministeri dels sacerdots el mateix que llavors s'oferí en la creu, com, sobretot, sota les espècies eucarístiques. És present amb la seva força en els sagraments, de manera que, quan algú bateja, és Crist qui bateja. És present en la seva paraula, ja que, quan es llegeix en l'Església la sagrada Escriptura, és ell qui parla. És present, finalment, quan l'Església suplica i canta salms, ja que ell mateix va prometre: «On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells».

En veritat, en aquesta obra tan gran, per la qual Déu és perfectament glorificat i els homes santificats, Crist s'associa sempre amb si mateix la seva estimadíssima esposa, l'Església, que invoca el seu Senyor i per ell tributa culte al Pare etern.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Carme,

Jo crec que el llenguatge de l'evangeli és precís, i molt clar. Per exemple quan Jesús comença la seva vida pública, ho fa amb poques paraules i gestos expressius: «Convertiu-vos, i creieu la Bona Nova». «Convertiu-vos». És un llenguatge clar: cal girar-se i mirar cap a un altre horitzó. Quin horitzó? El de la Bona Nova. I quina és aquesta Bona Nova? Una persona, Jesús de Natzaret. Que en una altra ocasió dirà: «Apreneu de mi que sóc benèvol i humil de cor».

Em dius a la teva carta: «Sento que avui necessita (l'Església) d'un altre llenguatge, que vagi desgranant en expressions que puguin transmetre més comprensió i ajuda pràctica, per conduir la vida en el dia a dia de cada instant, que hem d'assumir, de donar resposta adequada davant la realitat humana que ens acompanya. Cal adonar-nos, acceptar que les 7 famílies (com jo anomeno els set pecats capitals) són presents i com fantasmes dansen constantment en el nostre entorn. No ho podem ignorar, com tampoc podem ignorar les set virtuts que els acompanyen. Sovint em faig la pregunta: com vivim la ira, la supèrbia? Com fer-ho per assolir i experimentar la humilitat, la temprança, la bondat».

Un altre llenguatge, sí, però més senzill. Un altre llenguatge, sí, però amb menys paraules. Un altre llenguatge, sí, però amb més gestos de vida. L'Església, els creients, tots, ens movem en la vida de cada dia enredats en moltes reunions, molts plans, documents. Què hem de fer per arribar als allunyats, o als joves? Què hem de fer? Què hem de fer?

Ens preguntem, en canvi, molt menys si deixem endinsar-se Crist en la nostra vida. Ens preguntem menys si deixem que la seva Paraula ressoni dins nostre, en el nostre cor. Ens inquietem menys si els seus gestos van arrelant en les nostres vides, en el nostre cor.

És a dir, m'he de preguntar si estic orientat cap al Crist que passa cada dia. Si escolto la seva Paraula. Una Paraula que segueix ressonant clara i forta, a través dels malalts, dels pobres, dels desheretats i oprimits d'aquesta societat de privilegiats i exclosos. Crist passa cada dia, i em porta una Bona Nova. Però no sempre la meva bústia està oberta.

«Apreneu de mi, que sóc benèvol i humil de cor». És la imatge del Crist que avui necessita contemplar la nostra societat. I si aquesta imatge no es configura en la nostra vida mitjançant aquests valors concrets de mansuetud, humilitat, paciència, bondat. la dansa d'aquestes 7 famílies de pecats capitals ens enredarà en la seva música i dansa infernal, i neutralitzarà l'escolta de la Bona Nova.

Necessitem desvetllar la nostra capacitat d'escolta. Escoltar la vida, les persones. Deixar-nos mirar per elles. Que aquesta mirada ens arribi al cor. I, després? Doncs, potser, intentar viure el que diu un filòsof de l'alteritat: «Des de l'instant mateix en què l'altre em mira, jo sóc responsable d'ell. I és que aquesta responsabilitat amb l'altre és anterior a qualsevol compromís».

Gràcies, Carme, per la teva carta, que també portava aromes de jardí, perfumat amb les ones de la Mediterrània, i suggeriments de pau per inquietar el nostre cor. Una abraçada,

+ P. Abat

16 de gener del 2012

LECTIO DIVINA

Salm 26[25]

1 Fes-me justícia, Senyor! És honrat el meu camí.
Confio en el Senyor, no tinc por de caure.

2 Examina'm, Senyor, posa'm a prova,
depura'm al foc el cor i les entranyes.
3 Tinc present el teu amor,
visc d'acord amb la teva veritat.
4 No m'assec amb homes falsaris,
no tinc tractes amb gent malèfica;
5 detesto les colles de malvats,
no m'assec amb els impius.

6 Ja que estic net de culpa, em rento les mans
i giro entorn del teu altar, Senyor,
7 cantant ben alt l'acció de gràcies
i anunciant les teves meravelles.
8 Senyor, m'estimo la casa on habites,
l'indret on resideix la teva gloria.
9 No em comptis entre els pecadors,
entre els homes que cometen crims de sang;
10 a les seves mans hi ha males intencions,
són plenes de regals per subornar.

11 la meva vida és honrada:
allibera'm i compadeix-te de mi.
12 Els meus peus van pel camí dret;
beneiré el Senyor enmig del poble reunit.

Idees generals sobre el salm

El salm presenta un judici d'apel·lació. Un home, potser un levita, acusat en fals, apel·la al tribunal de Déu en el temple. És un acte de confiança en Déu jutge. La consciència no m'acusa de res que sigui greu, diria l'acusat, però, tot i això, em sotmeto al judici de Déu.

La conducta es manifesta en actes externs, que es poden constatar, encara que sempre queda una zona amagada d'actituds, intencions, que l'home no aconsegueix conèixer o dominar, i que ara sotmet al judici de Déu.

Pr 20,27 diu: «la llàntia del Senyor és l'alè que ha infós en l'home: li resegueix els racons més íntims». Però n'hi ha d'altres: Pr 16,2: «l'home creu que sempre actua de manera irreprotxable, però Déu és qui sospesa les intencions». Pr 21,2: «l'home creu sempre que els seus camins són dreturers, però el Senyor és qui sospesa les intencions del cor». O el Salm 19,13.

Presenta el perfil dels malvats amb diversos noms: perversos, mentiders, malfactors. El perfil del salmista podria semblar d'autosuficiència, però el conjunt no dóna aquesta impressió. La seva protesta més aviat és la necessitat que la seva consciència sigui ratificada per Déu. Potser es refereix més a una honradesa substancial, sense delictes greus. Un text paral·lel el trobem a 1Co 4,3-4.

Aquesta purificació prèvia és necessària per participar en el culte.

Llegeix

Fes una lectura del salm a la llum de les idees generals, tot considerant com la teva pròpia conducta com a persona religiosa. Considera també els adversaris, o circumstàncies, que et sotgen en la teva vida de fe. Situacions positives o negatives que et porten a viure una vida de confiança en el Senyor.

Medita

v.1 Comença mostrant la confiança en el Senyor, un home que no es recolza en la seva conducta, sinó que, fidel a l'Aliança, es fia de Déu. Per això no s'ha desviat. «Aquell dia jo et salvaré: no cauràs víctima de l'espasa, tindràs la pròpia vida com a premi, perquè has confiat en mi» (Jr 39,18). La fe és una confiança plena en Déu fruit d'una relació personal viva, i conscient que sense ell res podem fer. «Qui es refia d'ell mateix és un neci» (Pr 28,26). Són molts els textos de l'Escriptura que ens parlen de la confiança en Déu: Sl 12,6; Sl 21,5-6; Sl 35,11; Is 42,6-9; Is 51,1-2. «Qui pensa rectament de Déu i el busca amb un cor senzill, a aquest, Déu se li mostra com es va mostrar al cec de naixement». (Sant Ciril d'Alexandria)

v. 2 A l'home només pot jutjar-lo Déu, que coneix el seu interior, un espai on no arriba mai la mirada humana: «No et fixis en el seu aspecte ni en la seva estatura. El que val no és allò que l'home veu: l'home veu l'aparença, el Senyor el fons del cor» (1 Sa 16,7). L'home no ha de jutjar res amb una mirada superficial, ni tan sols a si mateix. Més aviat li cal tenir la preocupació d'obrir el cor. De tenir la mirada inclinada cap a l'espai interior on Déu «es mou» (cf Sl 138).

v. 3 La bondat de Déu s'ha manifestat en el seu misteri revelat en la Paraula. Aquí trobem la veritat autèntica de l'home i de Déu. I meditant aquesta Paraula assíduament, els nostres passos tenen sempre la llum del Senyor. Així afirma Eusebi de Cesarea: «Jo tinc sempre davant els ulls la vostra misericòrdia, i m'esforço per ser lleial amb vós». O com comenta Paul Claudel: «tinc un esperit gran obert a la vostra Veritat».

v. 4-5 Els verbs «seure» i «caminar» ens recorden també el salm 1. Qui camina a la llum del Senyor, de la seva Paraula, posa la seva vida sempre a la llum del dia. Diu Isaïes: «Ai dels qui volen amagar els seus projectes al Senyor! Tot ho tramen en l'obscuritat i pensen: ningú no ens veu, ni sap què fem» (29,15). Pr 22,17 ens convida a «escoltar les sentències del savi, i guardar-les».

v. 6-7 Referència al culte que apareix amb certa profusió: ritus, paraules, actitud, lavatori i processó, lloança i relat, amor a la casa de Déu. És la invitació d'Isaïes: «Renteu-vos, purifiqueu-vos, traieu de davant meu les vostres accions dolentes, deixeu de fer el mal i apreneu a obrar el bé» (1,16).

Escriu sant Ciril de Jerusalem: «les mans són el símbol de l'acció; en rentar-les suggerim la puresa dels nostres actes».

Necessitem d'aquesta purificació per tornar a començar un diàleg amb Déu. És un ritu amb el qual en alguns dies comencem l'Eucaristia.

v. 8 La bellesa d'aquesta casa la contemplem en el món de la creació, la bellesa d'aquesta casa Déu la vol també en el cor de l'home. La bellesa és un indici de la presència de Déu, que s'ha manifestat d'una manera especial en la nostra naturalesa assumida pel Verb de Déu. En aquest sentit escriu Joan Pau II en la seva Carta als Artistes: «El desenvolupament de la bellesa ha trobat la seva saba en el misteri de l'Encarnació. En efecte, el Fill de Déu, en fer-se home, ha introduït en la història de la humanitat tota la riquesa evangèlica de la veritat i del bé, i amb ella ha manifestat també una nova dimensió de la bellesa, de la qual el missatge evangèlic està ple» (núm. 5)

v. 9-10 El salmista demana no veure's embolicat amb els pecadors. «Que no destrueixi el just amb el culpable, ja que no és propi de Déu». (Gn 18,24) «Déu no vol que ningú es perdi, vol la salvació de tothom». (2Pe 3,8 s)

v. 11 El salmista, en dir això, no es recolza en si mateix sinó en Déu, per això li demana que tingui misericòrdia d'ell. En aquesta línia s'expressa sant Pau: «Si d'alguna cosa ens podem gloriar és d'allò que assegura la nostra consciència: que ens hem comportat enmig del món, i especialment entre vosaltres, amb la simplicitat i la sinceritat que venen de Déu; ens guiava la gràcia divina i no una saviesa humana» (2Co 1,12)

«Qui pronuncia aquestes paraules (v.11) guarda amb amor la pau de la seva ànima», diu Orígenes.

v. 12 «Tenir els peus ferms» és una expressió de seguretat total, especialment interna. «M'ha tret de la fossa fangosa, del llot i del fangar; ha plantat els meus peus sobre la roca i m'hi sento segur» (Sl 40,3) És la seguretat que trobem en Déu, i no en nosaltres mateixos. Per això convé recordar l'Escriptura: «Qui es pensi estar dret, que miri de no caure» (1Co 10,12).

Prega

«Fes-me justícia, Senyor, però ensenya'm a obrar amb justícia;
sondeja el meu cor, però fes-me atent als teus moviments
en el meu cor.
M'acosto al teu altar per proclamar les teves lloances,
obre'm els llavis per comptar les teves meravelles.
Sedueix-me amb la teva bellesa, la bellesa del Crucificat,
que camini cada dia sota la llum de la Bellesa
i la meva boca et beneirà, i cantarà la glòria i bellesa del teu nom.
Perquè Tu ets bo i amic dels homes. Amén».

Contempla

En la soledat, i en el silenci, deixa que vinguin a la teva ment els punts del salm que més t'han commogut, i intenta aturar-t'hi.

15 de gener del 2012

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 2n durant l'any (B)

Del comentari al salm CXVIII, de sant Ambròs, bisbe
La Saviesa diu: «Em buscaran els dolents i no em trobaran». No és que Déu no vulgui deixar-se trobar pels homes, ell que s'oferí fins als qui no el cercaven. Sinó que els qui el cercaven ho feien amb un comportament que els feia indignes de trobar-lo.

Simeó, en canvi, que l'esperava, el va trobar. També el va trobar Andreu. Després aquest s'adreça a Simó i li diu: «Hem trobat el Messies». Més tard Felip trobà Natanael i li digué: «Escolta; hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en el Llibre de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret». I fent-li veure com es pot trobar el Crist, li va dir: «Vine i ho veuràs». Qui busca el Crist que no camini amb les passes del cos, sinó amb les passes de l'ànima; i que el vegi, no pas amb els ulls materials, sinó amb els espirituals, que el qui és Etern no es presta a la vista corporal; «perquè les coses que es veuen són temporals, però les que no es veuen són eternes».

El Crist, certament, no és temporal, sinó que procedeix de Déu abans del temps, com a Déu, com a veritable Fill de Déu, etern, inabastable a la mort: «el seu morir va ser un morir al pecat una vegada per sempre, el seu viure, en canvi, és un viure per a Déu».

Sents què diu l'apòstol? «Morí al pecat una vegada per sempre». Un cop el Crist ha mort per tu, pecador, un cop batejat, no pequis més. Per a tothom, en general, ha mort una sola vegada, i també per a cadascú en particular, i no pas diverses vegades. Ets pecat, home! Per això el Pare totpoderós va fer pecat el seu Crist. El va fer home per carregar-se els nostres pecats. Per tant, és a favor meu que el Senyor Jesús ha mort al pecat: «per tal que nosaltres, gràcies a ell, obtinguem la rehabilitació de Déu». Ha mort per mi, per ressuscitar a favor meu. Només morí una vegada, i només ressuscità una vegada. Tu, mort amb ell, amb ell sepultat i amb ell ressuscitat pel baptisme, tingues cura de no tornar a morir una altra vegada, perquè has mort amb ell una vegada per sempre.

Ja no moriries al pecat, sinó al perdó; un cop ressuscitat no tornis a morir per segona vegada. No perdis aquest benefici. Per tu el Crist es va sotmetre al domini de la mort, per alliberar-te'n. Es va fer esclau de la mort, perquè tu rebessis la llibertat de la vida eterna.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Dídac,

En la teva carta, que traspua poesia, em dius: «Hi ha salutacions que, només de recordar-les, t'encongeixen i et fan mal al cor. Altres són bàlsams de goig, llum i consol. Uns, amb la seva pintura, ens van deixar una salutació que és un bany de llum, altres, una salutació de pedra fraternal, en altres la salutació és una invitació a buscar noves formes de convivència».

La salutació és un gest, un somriure, una paraula que es dóna en una relació entre persones, conegudes o també desconegudes. Un primer pas en l'obertura del misteri de la meva persona a una altra persona.

Jo diria que mitjançant la salutació obrim la porta del nostre misteri personal a l'altre. Rebutjar o negar la salutació, és rebutjar i negar la relació amb l'altre. Aquest altre no ens interessa o el sentim com un perill per a nosaltres. Negar-lo o rebutjar-lo ens porta a replegar-nos sobre nosaltres mateixos, i així retallem l'horitzó de la nostra vida que per si mateixa és obertura, comunicació.

Què deixem, avui, nosaltres amb la nostra salutació? Jo diria que una empremta feble. A to amb la debilitat o superficialitat de la nostra vida. Jo crec que ens és fàcil distribuir en una trobada salutacions per a tothom, dir una paraula, tenir un gest amb molts, però això sol no basta. Necessitem entrar a través d'aquesta porta de la salutació i mostrar més profunditat en la nostra vida, i rebre vida profunda de l'altre. Això només és possible quan el nostre oceà interior està en calma, pacificat. I, a més, que m'interessi el misteri personal de l'altre.

La paraula ha de ser un camí de pacificació. Però diem tantes paraules!

Dídac, jo et diria que a mi m'impressiona la salutació de Jesús. Jesús de Natzaret va haver d'aprendre de la seva mare Maria a dir poques paraules. Poques i saboroses paraules. Paraules embolcallades de silenci, com les paraules d'aquesta mare única.

Com és la primera trobada de Jesús amb els seus deixebles? Lacònica en gestos i paraules. «Dos segueixen Jesús, aquest es gira i els diu: —Déu vos guard, què busqueu? —On vius? —Veniu i ho veureu. I es van quedar amb ell tot el dia».

Una salutació breu, unes hores compartides són l'inici d'una profunda amistat. És el misteri de la paraula i de la vida d'una persona. Aquí es tracta de Jesús de Natzaret. Però podria tractar-se de tu, o de mi, o d'altres que posen en joc, amb saviesa, la seva vida amb el valor de la paraula.

Hi ha un altre moment clau en la vida de Jesús de Natzaret i dels seus amics. Després de ressuscitar, quan aquests estan desconcertats, es presenta enmig d'ells i els saluda: «Pau a vosaltres!» I repeteix: «Pau!» I aquesta salutació els omple d'alegria. I conversarà novament amb ells. Aquesta salutació, una salutació d'una única paraula, és la porta perquè aquells amics de Jesús surtin i es juguin la vida per ell.

Dídac, hem de trobar salutacions que portin llum i consol. Que pacifiquin el cor. Salutacions que ens portin a altres formes de convivència. Potser necessitem abreujar el nostre diccionari i obrir el cor a horitzons més amplis.

Tenim capacitat per a això. Sigues parc en la teva salutació i profund en el teu silenci. Una abraçada,

+ P. Abat

8 de gener del 2012

Diumenge després d'Epifania / BAPTISME DEL SENYOR (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 55,1-11; Is 12; 1Jn 5,1-9; Mc 1,7-11

Estimats germans i germanes,

Estem acabant les festes de Nadal i la contemplació de l'Infant Jesús. D'Ell hem après moltes coses, però no ens podem quedar aquí. Betlem sols és l'inici del nostre camí compartit amb Jesús. L'Evangeli de Marc comença de manera poètica: un missatger, un camí, una veu que crida en el desert, un temps, una hora. Cal dir que l'original grec, no utilitza la paraula kronos, que es refereix al temps del calendari, sinó que diu kairós, que significa temps de gràcia, de favor de Déu, d'oportunitat de salvació. També nosaltres estem vivint una hora, un temps de gràcia, en que Déu es fa present en la nostra vida, oferint-nos la salvació. «El Senyor és el Déu que ens salva, confiem i no ens espantem... d'Ell ens ve la força».

Per això, nosaltres necessitem contemplar Jesús en la plenitud de totes les etapes de la seva vida. Gràcies a aquesta contemplació, creixem interiorment i ens sentim alliberats i salvats. L'escena del Jordà és una manifestació de Déu: Déu s'hi manifesta en la seva essència trinitària. Déu forma un cercle de tres Persones en el qual regna una unió de Vida i d'Amor. Una conseqüència molt important de creure en Déu és el comprendre el sentit profund de la relació i de la comunicació. La comunitat cristiana és el lloc on els germans es troben, es comuniquen i s'estimen en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. Quan entre nosaltres hi ha l'amor de Déu, que flueix de forma imperceptible, la comunitat progressa en la fraternitat i la pau. Quan estimem ens convertim en presència de l'Amor de Déu. Jesucrist ens condueix vers el Pare, acompanyats per la força de l'Esperit de Déu.

No ens hauríem de cansar de plantejar-nos què vol dir ser cristià i meditar sobre les conseqüències del Baptisme en nosaltres. La primera carta de S. Joan ens fa veure, amb quatre verbs, com ha de ser el nostre camí que comença en el Baptisme: creure, néixer, estimar, vèncer. Fent-se home, Déu ens explica com és Ell realment i quina incidència pot tenir en la nostra vida. Creure en Déu ens allibera de les nostres pròpies limitacions i ens fa néixer a una nova esperança. Recordem la renovació de les promeses del Baptisme la nit de la Vetlla Pasqual. Diem explícitament que renunciem al pecat, al mal, a l'error, a la violència i a l'egoisme. «Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostre guanys en menjars que no satisfan?», escriu el profeta Isaïes.

El verb vèncer el podem aplicar a la segona sèrie de renúncies: a les nostres enveges i odis; a les pereses i indiferències; a les covardies i complexos; a les tristeses i desconfiances; als materialismes i sensualitats; a les injustícies i favoritismes; a les manques de fe, d'esperança i de caritat. «Escolteu bé i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida», diu el Senyor.

Recordem la tercera sèrie de renúncies en la nostra renovació de les promeses del Baptisme.  Si ho aconseguim, fem realitat el quart verb: estimar. Afirmem renunciar sense ser massa conscients del que diem. Renunciem a creure'ns els millors, a veure'ns superiors als altres, a estar massa segurs de nosaltres mateixos, renunciem a creure que ja estem convertits del tot, renunciem quedar-nos en les aparences i en la superficialitat perquè volem anar cap a Déu. «Que els injustos abandonin els seus camins, i els homes malèfics, els seus propòsits; que es converteixin al Senyor i Ell se n'apiadarà d'ells, que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar».

Voldria acabar aquesta invitació a la fe, l'esperança i la caritat, citant les paraules de Benet XVI en una al·locució pronunciada el 15 d'octubre de 2011 comentant una frase: «El món necessita persones que parlen a Déu per poder parlar de Déu. Diu: Us demano que us deixeu impregnar de la Gràcia de Déu... Sigueu signes d'esperança, capaços de mirar el futur amb la seguretat que prové del Senyor Jesús... Comuniqueu a tots la alegria de la fe amb l'entusiasme que prové de l'estar moguts per l'Esperit Sant que fa noves totes les coses...»

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL NADAL
L'Epifania del Senyor

Del comentari al Diatéssaron, de sant Efrem de Nísibis (Cap II, 18-21.23-25)
Va aparèixer una estrella perquè els profetes havien desaparegut. Va córrer, l'estrella, per explicar qui era aquell cap al qual corrien les paraules dels profetes. Tal com, en temps d'Ezequies, el sol va córrer des de l'Occident cap a l'Orient, també ara, a causa del nen posat a la menjadora, corre l'estrella des de l'Orient cap a l'Occident.

Aquell senyal del sol fou un blasme per a Israel, i els mags desconcertaren el poble amb els presents que portaven. Vingueren amb llurs signes, com els profetes, i donaren testimoni del naixement de Crist a fi que, quan aparegués, ningú no el prengués per un estranger, sinó, al contrari, tothom conegués el seu naixement.

Aquesta estrella, però, era mestressa del seu propi camí: pujava i baixava com si cap lligam no la retingués, perquè tenia poder sobre els espais del cel i no estava fixada al firmament. Si es va amagar un moment als ulls dels mags fou perquè aquests no arribessin a Betlem pel camí més dret i més clar. Déu els l'ocultà per tal de provar Israel, perquè els mags vinguessin a Jerusalem, i allà els escribes els parlessin del naixement del Senyor i hi rebessin un testimoniatge autèntic de la boca dels profetes i dels sacerdots. S'esdevingué així, també, perquè els mags no creguessin que hi ha un poder superior al del Senyor que té el seu repòs a Jerusalem.

Els orientals foren il·luminats per l'estrella perquè els israelites, en despuntar el sol, això és, el Crist, restaren cecs. És doncs l'Orient el primer d'adorar el Crist, com ho havia cantat ja Zacaries: «Ens visitarà un Orient des de les altures». Quan l'estrella hagué guiat els mags fins al sol, s'aturà, com arribada ja al seu terme: Joan era la veu que anunciava la Paraula, però quan el qui és la Paraula s'encarnà i es manifestà al món, la veu que li preparava el camí exclamà: «Ell ha de créixer, i jo he de minvar».

Els mags, adoradors dels astres, no haurien consentit a anar vers la llum si aquella estrella no els hagués seduïts amb la bellesa del seu esclat. L'estrella atragué llur amor, lligat a una llum passatgera, vers la llum que mai no s'apaga.

Aquesta estrella, posada al servei dels homes sense tenir en compte les lleis de la natura, va preparar els camins als mags i els exhortà a esperar en aquell Déu que s'havia sotmès als homes per mostrar-los el camí que condueix al seu Regne. I, igual com el sol s'enfosquí en el moment de la seva mort, a fi que totes les criatures en tinguessin coneixement, també l'estrella, apareguda per manifestar a tot el món el naixement del Fill de Déu, acabà finalment per enfosquir-se.

«Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra». Or en reconeixement de la seva humanitat; mirra com a signe de la mort que hauria de sofrir; i encens en homenatge a la seva divinitat. O bé: or com a rei, encens com a Déu, i mirra com al qui ha de ser ungit per a la sepultura. O bé, encara: or, perquè hom l'adora; mirra i encens per indicar el metge que havia de guarir la ferida d'Adam.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Ma Lluïsa,

Em dius en la teva carta que «la meva felicitació per a tu seran silencis, del color de l'esperança». Veritablement el silenci és una bona felicitació. El silenci és un camí de felicitat. La felicitat és un estat d'ànim positiu, en el qual hom es troba bé, a gust, perquè es posseeix un bé, o estàs en unes circumstàncies que donen sentit i sabor a la teva vida, o en camí d'aconseguir-ho. En esperança. Jo crec que estar en camí, estar caminant, és felicitat. Perquè ja tens en el teu cor el que busques, el que et fa caminar. «L'esperança no defrauda, perquè l'amor que Déu ens té inunda els nostres cors» (Rm 5,4). I és aquest amor el que ens mou a fer camí. Ho podria dir amb una altra frase: «Busco Déu, perquè ja l'he trobat, i aquesta experiència m'omple, dóna sentit a la meva existència».

Però a més em dónes una altra motivació: «S'han revelat la bondat, la tendresa i l'amor de Déu en Jesús» (Tt 3,4). Han aparegut en el silenci de la nit. En el silenci de la nit dels homes. Aquella nit que comença a il·luminar la llum del Baptista. Una llum que s'anirà apagant mentre anirà creixent la de Jesús. Una llum que ve en la nit de les nacions, una llum que ve en la nit dels cecs, en la nit dels captius .

Una llum que ve a les nostres nits, però he d'acceptar el silenci de la nit. Això no sempre és fàcil. Perquè no acceptem la nit, llevat que sigui una nit de festa, de música i dansa. Nits que no saben del silenci.

Cal acceptar la nit. La nit silenciosa. Hi ha una gran varietat de nits silencioses en la vida dels homes. Cal acceptar la nit silenciosa, aquesta nit, el silenci et posa davant tu mateix. Davant la teva pobresa, el teu buit. Però també davant la teva esperança. Cal entrar en aquesta caixa del silenci, on només aquesta paraula, esperança, com un ganivet fi, obre una escletxa a la llum. Per aquí tornarà a aparèixer la bondat, la tendresa i l'amor de Déu, perquè Déu sent el vertigen davant el buit humà. Déu ho és tot. És tot bondat, tot tendresa, tot amor, i no pot abocar-les si no és en un buit total. Aquest Déu gelós que no té rival. Igual que al principi tot era caòtic, buit, i la seva Paraula vessada comença a ser llum, so, vida, també ara, en el caos d'una vida humana informe, buida, es torna a vessar com a bondat, tendresa i amor.

Ma Lluïsa, jo diria que nosaltres, els amics de Déu, un Déu que obre i ofereix la seva amistat a tots els homes, estem cridats a preparar els camins. Cridats a fer molts silencis, i també a practicar molt aquesta bondat, tendresa i amor, que porten el segell de Déu. El cor de tots els homes porta el segell de Déu. Però no tots timbren la carta. Una abraçada,

+ P. Abad

6 de gener del 2012

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71,2.7-13, Ef 3,2-3.5-6; Mt 2,1-12

Festa de l'Epifania, anomenada, més popularment, «Dia dels Reis», i lligada a tot un festival de regals i cavalcades. Hom ha escrit: «A partir d'una certa edat les coses que demanaríem als Reis ja no te les poden portar, perquè no caben en paquets i no es troben a les botigues. El temps no s'atura ni va cap enrere, els que marxen ja no tornen, el que ha passat no s'esborra».

Què porten avui els Mags? Una pregunta, amb una Bona Nova: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s'aixecava la seva estrella i venim a adorar-lo».

Com reacciona Jerusalem? Amb sobresalt, amb inquietud profunda. Primer el poder polític. Herodes. El poder polític no adora altra cosa que el poder pel poder. Per això la primera determinació d'Herodes serà suprimir aquest nou rei.

Després el poder religiós. Els sacerdots i lletrats. El poder religiós no adora cap altre poder fora del seu. El poder religiós és només i únicament servei, altrament és un poder demoníac. Per això quan arribi el moment àlgid de la seva manifestació, aquest rei el clavaran en una creu. I buscaran d'arrencar fins i tot el rètol de la creu que manà penjar-hi el governador romà.

Diu sant Bernat: «No és estrany que Herodes es contorbi, que se sobresalti, imaginant un successor. L'estrany és que se sobresalti amb ell Jerusalem, la ciutat de Déu, que és visió de pau».

El poder es troba bé instal·lat en el poder. No vol que el pertorbin en els seus somnis de més poder, de més seguretat. El temps, de vegades, sí que sembla aturar-se, i tornen temps passats, i l'home continua tenint somnis. El poder polític no vol que el molestin en el seu camí, a la conquesta d'un poder més absolut. El poder religiós no necessita, no vol que torni el Messies. I jo em pregunto: quin serà l'esperit amb el qual el poder religiós diu cada dia: «Pare nostre, vingui a nosaltres el vostre Regne»?

El poder polític i el poder religiós només poden portar més crisi. Com la que està patint aquesta societat, o patirà més fort encara. On uns tenen i busquen cada dia més diners, més poder, i els altres recullen més pobresa i desemparament.

Aquesta societat difícilment pot acceptar el regal dels Mags. Difícilment pot acceptar la Bona Nova que porten: «Hem vist com s'aixecava la seva estrella, i venim a adorar-lo».

L'home actual cada dia s'atrofia més per descobrir Déu. Es fa «incapaç de Déu». Quan només busca o es coneix l'amor sota formes degenerades, quan la vida està moguda exclusivament per interessos egoistes de benefici o guany, quelcom s'asseca en el cor. Són molts, avui, els qui han envellit prematurament, endurits per dins, sense capacitat d'obrir-se a Déu per cap escletxa de la seva existència, caminant per la vida sense la companyia interior de ningú. Aquest «enduriment interior» és el perill més gran per a l'home modern. És aleshores que l'home deixa d'aixecar les seves mans cap a l'estrella. L'home es fa incapaç per adorar, estimar, venerar.
Aquesta incapacitat per adorar Déu s'apodera també de molts creients que només busquen un «Déu útil». Només els interessa un Déu que serveixi als seus projectes privats o als seus programes sociopolítics, o als seus interessos religiosos personals.

Però avui, no tan sols és anunciat i manifestat el Messies, sinó que amb Ell ens ve un altre regal afegit: a la nostra casa s'hi afegeixen els gentils, els estranys, els llunyans. Amb el Messies ve la invitació per a tots els pobles. Amb aquest programa no hi comptaven els sacerdots i lletrats. Un Messies universal, sense fronteres és incòmode. Ho va ser llavors i ho continua sent ara. Ens treu nivells de seguretat, de tranquil·litat. Però hauríem de saber que el mateix Crist porta el programa perquè la cosa funcioni: Ell mateix és reconciliació, unitat. Sense aquesta, l'ordinador no funciona.

La festa d'Epifania és sobretot una invitació a crear xarxes, xarxes de solidaritat, d'organització social i econòmica justa. Invitació a posar en joc el cor i la imaginació per contribuir a dissenyar un món nou. En cas contrari perdrem l'estrella. I no arribarem a trobar el Salvador, que vol manifestar-se a tots els pobles.

1 de gener del 2012

SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Nm 6,22-27; Sl 66,2-8; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21

«Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava». Aquesta expressió apareix diverses vegades a l'evangeli, referida a Santa Maria. Acollia el misteri de Déu que se li anava manifestant en el seu fill Jesús amb una actitud d'obertura i de receptivitatm i tot ho vivia amb aquest tarannà: contemplar la vida, reflexionar, meditar-la, i finalment guardar al cor, tot esperant la llum plena del misteri de Déu.

«Maria, conservava aquests records en el seu cor i els meditava». El ritme de la vida no ajuda a tenir aquest tarannà. Perquè l'home, avui, aposta per altres ritmes. Fins i tot en la vida monàstica hi ha un ritme que no sempre és aquest ritme de Santa Maria. I, no obstant això, el nostre ritme, el d'un cristià normal, i molt més el ritme de la vida del monjo ha de ser aquest: «Maria, conservava aquests records en el seu cor i els meditava». Esperant que el Misteri de Déu es manifesti en el cor i s'imposi amb la seva força de llum, saviesa i vida nova.

L'Abat General, en el seu missatge de Nadal, hi feia referència d'alguna manera en afirmar que té la impressió que en els nostres monestirs falta més dedicació a l'escolta i meditació de la Paraula. Aquesta va ser precisament la tasca principal en la vida de Maria: meditar la Paraula i guardar-la en el cor. És allò que fa dir a Jesús quan escolta la lloança a la seva mare: «Feliços els qui escolten la Paraula de Déu i la guarden».

La Paraula de Déu, la Paraula revestida de la nostra naturalesa, Crist, el Verb encarnat, és el camí de la nostra pau. En el camí d'aquesta experiència necessitem aquesta companyia, aquesta referència, aquesta mestra, aquesta mare. La necessitem a ella que «conservava aquests records en el seu cor i els meditava». En tenim necessitat per saber guardar la Paraula en el cor i deixar néixer la Pau en el cor. Que en ell arreli amb força el misteri d'amor de Déu. En definitiva, és el néixer de Crist en nosaltres. En això incideix Benet XVI en el seu missatge per al dia de la pau: «Els cristians creiem que Crist és la nostra veritable pau: en Ell, en la seva creu, Déu ha reconciliat amb si mateix el món i ha destruït les barreres que ens separaven els uns dels altres (cf. Ef 2,14-18), en Ell, hi ha una única família reconciliada en l'amor».

Crist serà la pau, si vivim en una permanent tasca de reconciliació. Això és una crida a l'escolta com una preparació del cor per a la meditació i la guarda en el cor. Maria és la mestra i mare per excel·lència, per això diuen els Sants Pares que engendra a través de l'oïda. Així escriu sant Efrem:

«Per la nova orella,
la de Maria,
ha entrat la Vida
i ho ha dominat tot».

L'Esperit del Fill de Maria ja està en el nostre cor, com ens ensenya sant Pau. «I clama en nosaltres: Pare!» Així doncs, comportem-nos com a fills, no com a esclaus. Comportar-nos com a fills és viure amb la llibertat que ens suggereix aquest Esperit de Jesús, que impulsa sempre a obrar com Ell va obrar. I amb la seva Paraula escoltada ve la seva benedicció, que suposa una nova creació en el nostre interior, una nova vida cap a fora. Una vida que porta el segell de l'amor de Déu.

Amb aquest sentiment hauríem de començar a viure aquest nou any que el Senyor ens ha regalat. El Papa també es pregunta sobre com mirar aquest nou any i ens diu: «En el salm 129 [130] trobem una imatge molt bella. El salmista diu que l'home de fe espera el Senyor "més que els sentinelles el matí" (v. 6), l'espera amb una sòlida esperança, perquè sap que portarà llum, misericòrdia, salvació. Aquesta espera neix de l'experiència del poble escollit, el qual reconeix que Déu l'ha educat per mirar el món en la seva veritat, no deixant-se abatre ja per les tribulacions».

En la nostra foscor, no deixem d'esperar l'aurora de la qual parla el salmista. Però amb l'esperit de Maria, que guardava tot això en el seu cor. I el Senyor beneirà les nostres vides en aquest nou any 2012.