15 de gener de 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Dídac,

En la teva carta, que traspua poesia, em dius: «Hi ha salutacions que, només de recordar-les, t'encongeixen i et fan mal al cor. Altres són bàlsams de goig, llum i consol. Uns, amb la seva pintura, ens van deixar una salutació que és un bany de llum, altres, una salutació de pedra fraternal, en altres la salutació és una invitació a buscar noves formes de convivència».

La salutació és un gest, un somriure, una paraula que es dóna en una relació entre persones, conegudes o també desconegudes. Un primer pas en l'obertura del misteri de la meva persona a una altra persona.

Jo diria que mitjançant la salutació obrim la porta del nostre misteri personal a l'altre. Rebutjar o negar la salutació, és rebutjar i negar la relació amb l'altre. Aquest altre no ens interessa o el sentim com un perill per a nosaltres. Negar-lo o rebutjar-lo ens porta a replegar-nos sobre nosaltres mateixos, i així retallem l'horitzó de la nostra vida que per si mateixa és obertura, comunicació.

Què deixem, avui, nosaltres amb la nostra salutació? Jo diria que una empremta feble. A to amb la debilitat o superficialitat de la nostra vida. Jo crec que ens és fàcil distribuir en una trobada salutacions per a tothom, dir una paraula, tenir un gest amb molts, però això sol no basta. Necessitem entrar a través d'aquesta porta de la salutació i mostrar més profunditat en la nostra vida, i rebre vida profunda de l'altre. Això només és possible quan el nostre oceà interior està en calma, pacificat. I, a més, que m'interessi el misteri personal de l'altre.

La paraula ha de ser un camí de pacificació. Però diem tantes paraules!

Dídac, jo et diria que a mi m'impressiona la salutació de Jesús. Jesús de Natzaret va haver d'aprendre de la seva mare Maria a dir poques paraules. Poques i saboroses paraules. Paraules embolcallades de silenci, com les paraules d'aquesta mare única.

Com és la primera trobada de Jesús amb els seus deixebles? Lacònica en gestos i paraules. «Dos segueixen Jesús, aquest es gira i els diu: —Déu vos guard, què busqueu? —On vius? —Veniu i ho veureu. I es van quedar amb ell tot el dia».

Una salutació breu, unes hores compartides són l'inici d'una profunda amistat. És el misteri de la paraula i de la vida d'una persona. Aquí es tracta de Jesús de Natzaret. Però podria tractar-se de tu, o de mi, o d'altres que posen en joc, amb saviesa, la seva vida amb el valor de la paraula.

Hi ha un altre moment clau en la vida de Jesús de Natzaret i dels seus amics. Després de ressuscitar, quan aquests estan desconcertats, es presenta enmig d'ells i els saluda: «Pau a vosaltres!» I repeteix: «Pau!» I aquesta salutació els omple d'alegria. I conversarà novament amb ells. Aquesta salutació, una salutació d'una única paraula, és la porta perquè aquells amics de Jesús surtin i es juguin la vida per ell.

Dídac, hem de trobar salutacions que portin llum i consol. Que pacifiquin el cor. Salutacions que ens portin a altres formes de convivència. Potser necessitem abreujar el nostre diccionari i obrir el cor a horitzons més amplis.

Tenim capacitat per a això. Sigues parc en la teva salutació i profund en el teu silenci. Una abraçada,

+ P. Abat