31 de maig del 2015

LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Déu ens guarda com la nineta dels ulls, perquè puguem viure, escoltar la seva veu, reconèixer-lo com l’únic Déu i així siguem feliços. Déu estima la vida i vol que tinguem una vida feliç.

Déu ens guarda com la nineta. Per això, és Pare misericordiós. Pare que ens ha comunicat l’Esperit Sant, perquè puguem donar testimoni que som fills de Déu, perquè puguem cridar: «Abbà, Pare». I així, puguem donar testimoni de la missió que ens ha ordenat el seu Fill Jesucrist, en el qual cadascú de nosaltres som hereus.

Déu ens guarda tota aquesta fortuna de glòria per sempre, en la mesura que vivim amb coherència la nostra missió, donant credibilitat a la nostra comunitat. Som coherents en el nostre baptisme? O bé, se’ns ha eixugat l’aigua de l’Esperit Sant que ens fa viure? Donem testimoni de vida de fills?

Però, nosaltres no podem anar a convertir a ningú. No podem convertir a ningú, si no és des de la nostra consagració que ens exhorta a morir a tot allò que no serveix, per a que faci estada en nosaltres la Santíssima Trinitat (cf. Angelus Silesius, El Peregrí Querubínic, Clàssics del Cristianisme 52).

La meva dedicació exclusivament és al Tot U, Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. Si és així, la pregària em farà descobrir la meva relació amb Déu, cridant: Pare, esbrinant la presència del Fill que prega en nosaltres cada dia fins a la fi del món, rebent la bonesa de l’Esperit per arribar al cel.

Només ens interessa una cosa: donar glòria a Déu, perquè com deia santa Teresa: «solo Dios basta».

Que Santa Maria, com va visitar Elisabet, ens visiti a nosaltres per poder magnificar a Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. I que de la mateixa manera que ens inclinem en honor i reverència de la Santíssima Trinitat, aprenguem a inclinar-nos cap al proïsme per magnificar el més necessitat i tingui una vida més feliç.

Déu ens guarda com la nineta dels ulls.

24 de maig del 2015

DIUMENGE DE PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2,1-11; Sl 103; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20,19-23

«El foc amagat i com apagat sota la cendra d’aquest món... esclatarà i abrusarà divinament l’escorça de mort». (Gregori de Nissa, PG 45,708B)

La litúrgia d’aquesta solemnitat amb la qual acabem el temps de Pasqua ens parla de foc, de llum, de vida... Ens parla d’un Esperit a qui demanem un raig de llum, una llum que il·lumini els nostres cors, un Esperit que ens consoli habitant en el nostre interior... un foc que transformi els nostres cors, com ho va fer amb els Apòstols.

Perquè l’experiència a la qual ens obre avui la vida és de foscor, de mort, de falta de pau. Falta pau en el nostre interior. Vivim sobresaltats, inquiets, portats pel ritme frenètic de la vida.

Celebrem la festa de l’Esperit Sant, Pentecosta. Celebrem la festa d’Algú que habita dins nostre, Hoste de l’ànima. Ell és foc, és llum i vida, però està amagat a dins, sota la cendra de mort d’aquest món. Aquest Hoste és dintre nostre des que ens va fer néixer des de la seva font de vida; i, de manera especial, des que ens va renovar submergint-nos en la deu de les aigües de vida nova del Baptisme.

Celebrem amb goig aquesta solemnitat, però ens hem de preguntar com desvetllem aquest foc amagat que portem dintre. Potser molt del malestar que tenim en la nostra vida es a causa de tenir tancat aquest foc, alhora que ens sentim ofegats amb les cendres, els residus de mort d’aquest món. Perquè si el nostre cor està fet, configurat, programat, per contemplar aquesta flama de foc que portem a dins, quan es vessa com a llum i com a vida a l’exterior, i els nostres moviments són més aviat de tancament, de foscor i de mort, estem vivint en la contradicció. No tenim veritable pau, aquella pau que dóna el Ressuscitat, que és un do del seu Esperit.

Potser hem de contemplar l’experiència del salmista, que escriu un bell poema contemplant l’obra de Déu. El salm 103. En ell tot està en moviment. Un gran dinamisme de vida que el porta a beneir al Creador. El salmista passeja la mirada per l’obra de la creació i s’estremeix d’entusiasme davant la bellesa de tanta vida: «Que en sou de gran, Senyor! Glòria al Senyor per sempre! Quan envieu el vostre alè reneix la creació i renoveu la vida».

Aquest salm ens presenta l’home com un treballador que va a les seves tasques a la vinya del Senyor; ara dilata el seu horitzó amb la festa. L’home ha de gaudir contemplant un Déu feliç amb la seva obra, ha de gaudir veient Déu feliç. «Que s’alegri el Senyor contemplant el que ha fet; que li sigui agradable aquest poema; els meus versos i els meus cants d’alegria són per a ell. Que li sigui agradable aquest poema!».

El Senyor ha vessat bellesa, com diu sant Joan de la Creu:

«Mil gracias derramando,
pasando por estos sotos con presura,
i, yéndolos mirando,
con sólo su figura
vestidos los dejó de hermosura ...»


Com escrivim el nostre poema al Senyor? Els nostres cants, les nostres paraules de vida, els nostres pensaments, els nostres sentiments... ¿són per a ell?

Això ens porta a contemplar l’acció de l’Esperit en la vida dels homes. Ja que en la nostra relació amb els altres, tenim més bellesa, per escriure més versos en el nostre poema per a Déu.

«Déu està ficat dins la seva obra i actuant en ella» (A. Schökel), però d’una manera especial en la seva obra mestra principal que és l’home, fins al punt de portar incorporada la mateixa imatge divina, per reeditar, en la seva vida, l’amor. Per això demanem a l’oració col·lecta d’avui: «vesseu els dons del vostre Esperit arreu de la terra i repetiu en els cors dels qui creuen en Vós allò que vau fer al principi de la predicació de l’Evangeli».

¿I què va fer?

Vessar dons diversos, per donar lloc a serveis diversos; tot ve de la mateixa i única font que és l’Esperit de Déu. Però difícilment farem miracles diversos, si no som conscients d’aquesta diversitat de dons que ens ha de portar a contemplar i escoltar la vida dels altres per aprendre camins de vida nova, per aprendre noves paraules, noves actituds, pensaments, sentiments... que ens proporcionen matèria per a construir nous i bells versos perquè el nostre poema es agradable a Déu.

«Deixa’t portar per la compassió, ja que quan ella es troba en el teu cor és en tu la icona de la santa bellesa, a la semblança de la qual has estat creat» (Isaac el Sirià, Discurs 1).

Que esclati el foc amagat en el nostre cor i foragiti les cendres d’aquest món!

21 de maig del 2015

DIJOUS VII DE PASQUA

Glossa pasqual de fra Lluís Solà
Fets 22,30;23,6-11; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 1); Jo 17,20-26

«El motiu de ser acusat és l’esperança en la resurrecció dels morts». Amb una sola frase, i en un moment decisiu —Pau és a punt d’emprendre el viatge cap a Roma— l’Apòstol resumeix el sentit de la seva vida, l’entrellat de la seva lluita, el nucli de la seva fe. Altrament, seria el més desgraciat de tots els homes. Si aquestes soles paraules de Pau valen prou per a originar una discussió teològica, aquestes mateixes paraules han posat el fonament de la nostra esperança i de la nostra alegria.

Tenim un salm per a meditar i assaborir la resurrecció com a experiència de vida i de fe, i és el 15, un salm que cantàvem ja a la Vigília Pasqual, i just l’endemà de Pasqua, el dilluns de l’Octava. Un salm que posem en boca de Jesús, i que ens ajuda a endinsar-nos en el misteri de la seva intimitat amb el Pare. Un salm entranyable, que ens parla de Déu com a felicitat i refugi, com a heretat i possessió, com a calze, això és, com a destí i horitzó, amb el vi deliciós com símbol de l’amor i de la festa de Déu. Jesús sempre té present el Senyor, el seu Pare, el sap sempre a la dreta, com a força i ajuda, i també com a paraula de saviesa, com a guia pel camí, com a punt de referència.

Déu és sobretot per al salmista l’esperança de la vida, la seguretat més enllà de la mort, la festa i la joia per al cos i per al cor, per a tota la realitat humana. És la meta del seu camí, un camí que, guiat per Déu, és capaç de foradar la tenebra de la mort i d’anar més enllà, fins al país de la vida: «M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència».

Aquesta vida de Déu que vol ser compartida i que en Jesús es desborda per a tots, es resol en una paraula, amor. L’amor amb què Déu estima Jesús, i l’amor amb què Jesús estima el Pare, la donació i l’acolliment, és l’amor que ens abraça tots, que ens aplega en la unitat, que ens fa poble en camí, que supera les divisions i les fosses, tot allò que ens separa. Sempre que siguem sincers, és clar, a acollir i a donar aquest amor.

20 de maig del 2015

DIMECRES VII DE PASQUA

Glossa pasqual de fra Lluís Solà
Fets 20,28-38; Sl 67,29-30.33-35a.35bc i 36c (R.: 33a); Jo 17,11b-19

«Que siguin u com ho som nosaltres». Jesús prega al Pare per la unitat dels seus deixebles, dels qui el segueixen, dels qui el tenen com a punt de referència, dels qui creuen i confien en ell. I ell mateix els presenta el mirall on s’han de mirar per forjar, per aprendre aquesta unitat. No es tracta d’un simple desig de Jesús, d’un somni benvolent. No. Es tracta d’un veritable projecte, d’una tasca, d’un camí que confia als qui el segueixen.

La vida mateixa de Jesús ha estat un mirall de la unitat de la Santa Trinitat, una unitat en la diversitat, una unitat apresa i assumida també a partir del distanciament i del conflicte. Una unitat que és en realitat comunió i amistat. Recordem el crit de Jesús a la creu previ a l’al·leluia pasqual: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?». D’aquest crit esquinçat en brolla la unitat i aquella pau que el món no pot donar. És la Pasqua de Jesús que tot just acabem de celebrar.

Una unitat que brolla de la donació i de l’acolliment. En la Santa Trinitat el Pare és Donació, i el Fill Acolliment; i aquest dinamisme de donació i d’acolliment és l’Esperit, forjador de tota unitat, font de comunió i d’amistat.

Jesús ens convida a ser u així, d’aquesta manera, com un aprenentatge de donació i d’acolliment, en un àmbit de gran llibertat, que és igualment àmbit de l’Esperit. A ser u nogenysmenys com Déu és u en la diversitat, la donació i l’acolliment de les tres Persones.

Hem de mirar, encara, la vida de Jesús, el seu donar-se i el seu acollir concrets, l’acolliment de l’altre en la seva diversitat i en la seva unicitat com a persona estimada i volguda per Déu: el paralític, la samaritana, la dona encorbada, el leprós, el cec, el publicà, l’adúltera...

No es tracta, doncs, d’un somni de Jesús, que siguem u. Es tracta d’un projecte, d’una tasca, d’un camí. D’una missió, també, per sortir a trobar cada dia el Déu amb nosaltres que se’ns dóna com a salvació i així mateix vol ser acollit. Tanmateix, demanem al Senyor que des de Jerusalem, és a dir, des de la seva glòria, des del seu estar amb el Pare, donant i acollint, desplegui el seu poder i ens aplegui en la unitat autèntica.

19 de maig del 2015

DIMARTS VII DE PASQUA

Glossa pasqual de fra Lluís Solà
Sl 67,2-3.4-5ab.6-7ab (R.: 33a)

Juntament amb el salm 46, el 67 és l’altre salm propi de l’Ascensió. L’anem desgranant aquests dies de pregària intensa al cenacle, tot esperant la Promesa del Pare, el seu Esperit consolador: «S’aixeca Déu ... Canteu al Senyor, lloeu el seu nom, deixeu pas al qui té els núvols per carrossa».

El fragment d’avui ens presenta el rostre d’un Déu propici, que té cura del seu poble, de la seva família, en particular dels pobres, dels qui depenen d’ell i ho esperen tot d’ell. És el mateix Déu que encapçala aquesta processó litúrgica evocada pel salm i que simbolitza una mica el camí del poble d’Israel que avança cap a l’encontre amb el seu Senyor i Rei.

Em quedo amb l’expressió d’avui: un «Déu que ens porta», perquè és el Déu que salva i la seva benedicció és font de vida. Déu ens porta, com una mare porta el seu fill. Sabem que ens porta, però ell, el Senyor, ho fa d’una manera discreta, sense forçar els nostres processos, sense violentar la nostra llibertat, la nostra responsabilitat. Hi és, però és com si no hi fos. Acompanya el nostre camí, la nostra història, des d’aquesta absència lluminosa i plena de sentit que s’ha instal·lat al nostre horitzó després de l’ascensió de Jesús. No es tracta, certament, de mirar al cel, sinó a la terra, i de caminar tocant de peus a terra, però amb aquesta certesa: l’absència de Jesús és la penyora d’una nova presència, la d’aquest Déu salvador, que omple de benediccions totes les coses i, amb l’Esperit promès i concedit com un do a la seva comunitat, fa del nostre món, amb els seus silencis i els seus sons, una paraula eloqüent capaç de guiar-nos i d’instruir-nos.

«Senyor, vau fer caure una pluja abundant
per refer els vostres camps esgotats;
vau allotjar-hi la vostra família.
Instal·làreu els pobres, Déu nostre,
al país fèrtil del vostre patrimoni.

»Beneït sigui el Senyor dia rere dia;
és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre.
Per a nosaltres és el Déu que salva,
que pot rescatar de la mort.»

18 de maig del 2015

DILLUNS VII DE PASQUA

Glossa pasqual de fra Lluís Solà
Fets 19,1-8; Sl 67,2-3.4-5ab.6-7ab (R.: 33a); Jo 16,29-33

Les Vespres d’ahir acabaven amb aquest cant: «O rex gloriæ, Domine virtutum, qui triumphator hodie super omnes cælos ascendisti, ne derelinquas nos orphanos; sed mitte promissum Patris in nos, Spiritum veritatis, alleluia»: «Envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat». L’Ascensió del Senyor ens deixa a l’horitzó una promesa i marca l’inici del camí de l’església, una petita comunitat de deixebles, amb algunes dones, entre elles la mare de Jesús, que han d’aprendre pas a pas a relacionar-se amb el Mestre d’una manera nova, a través de la fe i de la confiança.

La promesa del Pare és l’Esperit de la veritat, és a dir, el qui ens ajuda en la nostra recerca de la veritat, pas a pas, mentre ens va desvelant el sentit amagat de totes les coses com a camí cap al Crist.

Aquells creients d’Efes respongueren a Pau «que ni sabien que existís un Esperit Sant». La resposta fins i tot ens fa somriure. El somriure, però, dissimula una de les grans buidors de la nostra església, aquest oblit de l’Esperit de la veritat. Hem absolutitzat tan la verbalitat, la paraula, i la Paraula, que hem passat per alt la veu i el vent que fan possible la Paraula, això és, l’Esperit. La pluralitat, la concordança de la diversitat, la novetat, la imaginació, la música, la gratuïtat, la bellesa... i tants matisos que completen aquesta realitat, l’Esperit.

Jesús ens parla de pau, a l’evangeli, un do que no sabríem deslligar tampoc de l’abundant generositat de l’Esperit. Per a Jesús la pau li brolla del seu estar unit al Pare, de l’amistat-filiació amb el Pare. Per això Jesús no està sol.

Nosaltres ens sentim potser una mica sols, avui, i una mica orfes. I, tanmateix, se’ns invita a reprendre i a renovar la nostra vida en Crist, la nostra amistat-fraternitat amb ell. Esperem la promesa del Pare, invoquem l’Esperit, ell és la mateixa vida que batega en el Fill i en el Pare. En l’Esperit, i només en l’Esperit, és possible el camí de la fe.

17 de maig del 2015

ASCENSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Mc 16, 15-20

La imatge que suggereix la Paraula de Déu en aquesta solemnitat de l’Ascensió és impressionant: Jesucrist envoltat dels seus amics, dels seus deixebles; arribat un moment, s’enlaira majestuosament davant la sorpresa i l’admiració de tots. Es queden bocabadats fins que els treuen de la seva sorprenent admiració els dos homes vestits de blanc, i els conviden a mirar a la terra.

Nosaltres estem cridats a viure aquesta mateixa admiració en celebrar aquest misteri de Crist acompanyats del ritme, de la lletra i la melodia del salm 46: «Déu puja, puja enmig d’aclamacions ... Aplaudiu pobles de tot el món ...»

Quan es tracta de Déu, a la Sagrada Escriptura s’acostuma a dir que baixa. Déu baixa a buscar-nos al país de les nostres esclavituds i ens fa pujar a la terra de la llibertat. Aquí, no, Déu puja acompanyat d’un immens cor. El cor dels pobles de tot el món. Cors i música. Aclameu, aplaudiu «... Amb la veu i amb les mans —diu sant Agustí—, aclamant amb la veu de l’alegria...» Aplaudiu pobles de tot el món. Un immens cor de tota raça i condició humana aclamant Déu. Un Déu que puja, el Crist, en un horitzó vespertí, en la plenitud dels temps, quan els últims raigs de sol del dia il·luminen amb foc els núvols, i una brisa suau movent els seus vestits, que els compositors d’algun himne gregorià ha sabut recollir en el ritme de la seva melodia.

«Déu puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor», canta el salmista descrivint-nos un escenari grandiós, de victòria i de festa. L’escena que ens suggereix és majestuosa, d’una bellesa singular. Per això ens convida a sumar-nos a la festa, a l’alegria de la victòria de Crist: «Aplaudiu, aclameu amb crits d’alegria, toqueu amb saviesa, canteu. Déu regna...»

El poeta Claudel ha reflectit també l’alegria del salm: «Aplaudiu totes les nacions de l’univers. Déu puja amb els accents de la trompeta i amb sons de victòria. Déu puja i totes les nacions com una de sola. Totes les nacions, per enlairar-les totes cap a ell...»

Em deia una persona en una ocasió: «Jo porto la música a la sang». I veia que aquesta persona, efectivament, vivia la música i mirava de transmetre-la als qui estaven al seu voltant.

Vosaltres també teniu la música a la sang, en aquest cas, és la melodia d’aquest preciós salm. És la melodia de Déu. Gravada a foc en el vostre cor. És el foc de Déu fet DESIG, que vol fer de tots els pobles un sol poble. Ell mateix ens ho diu a l’evangeli: «He vingut a calar foc a la terra, i com desitjo veure-la cremar».

Mireu: Aquella melodia de Crist pujant que deixava els deixebles bocabadats ha passat al vostre cor, on hi ha la lletra i la melodia de Déu. Ens ho ensenya molt bé sant Agustí quan escriu sobre «un Déu que és més íntim a nosaltres que nosaltres mateixos».

I ens recorda també santa Teresa amb els seus versos:

«Alma, buscarte has en Mí,
y a Mí buscarme has en ti»

Per això Jesús invita els deixebles a no mirar amunt sinó a caminar per aquesta terra i els diu: «Aneu per tot el món i prediqueu la Bona Nova de l’Evangeli». Era la melodia nova que va continuar sorprenent aquella societat antiga. Portaven el foc de Déu, una nova saviesa per a la vida de la humanitat.

La melodia d’aquesta saviesa nova la necessita avui el món, la necessitem tots. Sant Pau ens exhorta a demanar-la al Senyor: «que us concedeixi una comprensió profunda de la seva revelació, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades, l’heretat que ell us dona entre els sants... Que conegueu la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres els creients...»

La melodia de Déu és dins el vostre cor, però tenim necessitat d’assajar pels difícils camins d’aquesta societat, la qual cosa ens demana treballar per fer un bon cor, perquè les veus del cor s’ampliïn. Col·laborar en l’obra de Déu amb el nostre servei a la reconciliació i a la unitat, sense la qual cosa difícilment pot funcionar un cor cridat a cantar amb veus diverses un mateix salm de lloança a Déu.

16 de maig del 2015

DISSABTE VI DE PASQUA

Glossa pasqual de fra Lluís Solà
Fets 18,23-28; Sl 46,2-3.8-9.10 (R.: 8a); Jo 16,23b-28

«Apol·ló parlava molt bé i coneixia molt les Escriptures...» Aquests dies de Pasqua ho sentim per activa i per passiva, i alguna vegada en boca del mateix Jesús. Les Escriptures com a camí d’accés a Jesús, a la seva identitat més profunda, al significat de la seva vida, de les seves paraules, dels seus silencis, del seu misteri pasqual, d’allò que va acomplir per tots nosaltres a Jerusalem. «Parlava fervorosament, s’explicava amb tota exactitud...». Cal parlar fervorosament sobre Jesús i de Jesús, però no basta. Cal, a més, fer-ho amb exactitud. I per això hem de fer el camí de les Escriptures per arribar fins al Crist. És del tot imprescindible, «per defensar amb l’Escriptura a la mà que Jesús és el Messies», és a dir, el sentit de la nostra vida, l’acompliment del camí de la fe d’un poble creient, l’acompliment del camí de la fe cadascun de nosaltres.

Nosaltres, que no en formàvem part del camí d’aquest poble, tot llegint les Escriptures ens hem fet com aquells pobles «que s’uneixen al poble del Déu d’Abraham». Accedim a Déu, li pertanyem, fent-nos del seu poble, entrant a formar-ne part, com va fer Rut la moabita.

Amb Jesús, però, fem un pas més. Pertanyem al poble dels creients en ell, a través d’ell, pertanyent a ell, a través d’una relació personal amb ell. Rebem Déu, el seu do, la seva presència en nosaltres, a través de Jesús. Demanar a Déu en nom de Jesús vol dir això, apropar-nos a Déu assumint l’experiència de Jesús, aprenent d’ell la seva relació tan personal i íntima amb el Pare. L’itinerari de Jesús el resumeix bé el verset de l’al·leluia: «He sortit del Pare per venir al món; ara deixo el món i me'n torno al Pare» (Jo 16,28).

La Pasqua ens convida a viure aquest dinamisme, el de «tornar amb ell» cap al Pare, i tot avançant pel camí de la joia pasqual, allò que era velat ens és donat de contemplar-ho cada vegada amb més claredat.

15 de maig del 2015

DIVENDRES VI DE PASQUA

Glossa pasqual de fra Lluís Solà
Fets 18,9-18; Sl 46,2-3.4-5.6-7 (R.: 8a); Jo 16,20-23a

El salm responsorial d’avui i també el de demà, dissabte, el 46, ens recorda que ahir, dijous, hauríem celebrat l’Ascensió del Senyor, i per això la litúrgia de la paraula d’aquests dies ens fa pregar ja amb el salm propi de l’Ascensió: «Déu puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor».

Sant Agustí explica en el seu comentari al salm 150 que el Senyor va voler dividir els 50 dies de la Pasqua en 40 i en 10. El 40è dia se’n pujà al cel, i al cap de 10 dies envià el do de l’Esperit Sant. El 40, continua sant Agustí, simbolitza la terra, perquè durant 40 dies, abans de pujar al cel, el Ressuscitat va conviure amb els seus a la terra. El 10, en canvi, indica les realitats celestials. Així, d’una manera admirable, en el sagrament del nombre 50 se’ns ofereixen el cel i la terra units en un feliç agermanament, com cantem en el pregó pasqual: «Oh nit realment benaurada que uneix el cel i la terra, nit en què l’home retroba Déu».

Aquest és el fonament de la nostra alegria. Estem cridats, pel do de la Pasqua, a veure el Ressuscitat i a compartir la seva glòria, la glòria del seu Pare vers la qual ha tornat amb una humanitat com la nostra. És l’alegria que s’amaga en les dificultats i que va acumulant un pes incomparable de glòria.

La història de les primeres comunitats, que ens van desgranant els Fets dels Apòstols, és la història d’aquesta alegria, una alegria com a camí, que es va construint, que creix amb les dificultats, que s’enforteix en la persecució, però que només porta a la seva plenitud el do de l’Esperit, que és el nom de la Joia de Déu. I Jesús ens diu que aquesta alegria, l’alegria serena de la Pasqua, ningú no ens la podrà prendre.

14 de maig del 2015

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

¡Amor! La paraula més bella, resum del missatge evangèlic, i que compromet la nostra vida. Busquem amor, tenim necessitat d’estimar. Amor, perdó i pau caminen junts. La vida sense amor resultaria insuportable. L’amor ens allibera de l’esclavatge de l’egoisme, ens apropa als altres, ens possibilita ser cristians autèntics que viuen l’experiència de ser salvats per Jesucrist. Ell continua donant la vida per nosaltres. És la història d’amor dels sants, com Sant Maties. Estimats germans, els sants enmig de l’acció viuen un esperit contemplatiu que els permet redescobrir que allò que Déu els concedeix els fa més humans, més propers als altres i a la realitat. No coneixem les coses necessàries si omplim la nostra vida de coses supèrflues. L’exemple dels sants ens anima a estar més convençuts de les coses essencials, més enamorats de Déu. La santedat atreu i evangelitza.

¡Déu és amor! Ha enviat al món el seu Fill perquè visquem gràcies a Ell. Amb els ulls i el cor atents, comprenem la alegria i la amistat que ens ofereix Jesús... Ens cal, doncs, perdonar-nos i estimar-nos els uns als altres: es tracta del camí de pau, de reconciliació i de construcció d’un món millor, més just, a tots els nivells; essent col•laboradors del projecte de Déu, Amic de les persones bones, de les persones santes. Els sants es converteixen tal com vol dir el nom “Maties” en do de Déu. La bondat, generositat i misericòrdia de les persones bones ens permet continuar somniant en un món millor; i ens ajuda a fer-ho possible.

Per vocació estem destinats a estimar. Units a Crist, com les sarments al cep, donarem fruit. La saba dóna força, la vitalitat de la pregària fa créixer les sarments, la vida ens esporga, el temps ens fa madurar. El nostre fruit serà l’amor. El nostre amor no ha de ser només de paraules i frases, sinó de fets i de veritat. Si estimem de veritat, la nostra vida serà fecunda, i l’alegria ben plena. Les paraules de Jesús són profundes com el misteri de l’amor. Qui estima com Jesús, viu alleujant el patiment i eixugant les llàgrimes dels altres, viu respectant la dignitat del proïsme.

¡Déu és amor! Deixem-nos, doncs, abraçar pel seu Amor. Que la intercessió de l’apòstol Sant Maties ens ajudi a assaborir les paraules del Senyor, deixant que entrin al fons de l’ànima per tal que es converteixin en llum, pau, consol i vida.

SANT MATIES, APÒSTOL

Glossa pasqual de fra Lluís Solà

Les lectures d’avui, entorn del fet misteriós de l’elecció de Maties per a completar el nombre dels apòstols, el nombre sagrat i simbòlic de dotze, contenen un dinamisme interessant, que cal recordar sovint: el camí dels salms, el camí de l’Escriptura de la primera aliança com a camí que porta al Crist i a l’Església, el nou poble dels qui creuen. És ben significatiu, en efecte, que la primera lectura subratlli, per boca de Pere, l’acompliment exacte de la profecia del salm: «Que duri poc la seva vida i que un altre ocupi el seu càrrec» (108,8). És l’Esperit Sant que parla per boca de David, en les Escriptures, i ara per boca de Pere, per boca de l’Església. L’Esperit, ben cert, va guiant pel solc misteriós de la història humana el camí del projecte de Déu, un projecte amorós, que vol salvar tothom, que vol, de tothom, fer-ne un poble de fe, una església testimoni de l’alegria i de la vida nova del Ressuscitat.

Esteve és cridat a servir el projecte de Déu, a tirar-lo endavant en la història, no ell tot sol sinó en l’església, com a membre dels dotze, testimoni qualificat del Testimoni fidel, Jesucrist, en qui s’encarnà d’una manera definitiva el projecte amorós de Déu. Un Déu que s’inclina vers la nostra realitat, fins al nivell dels nostres peus, per a rentar-nos-els, donant així al seu amor concret per nosaltres el nom de servei en la caritat.

L’amor de Déu per nosaltres, concretat en Jesús de Natzaret, i del qual Maties és fet servidor, assumeix encara un altre matís. L’evangeli d’avui el rellegeix amb el nom d’amistat. La relació dels deixebles amb Jesús es concreta en el marc humà i psicològic de l’amistat, que té en compte la realitat de l’altre i s’hi identifica en l’espai generós i transparent de la gratuïtat. Jesús ens ha lliurat l’amor del seu Pare d’una manera concreta, encarnada, íntima i personal. Perquè el projecte de Déu contingut en aquest amor és, en definitiva, que esdevinguem homes de veritat, en plenitud, portant a l’extrem diví el dinamisme de la nostra humanitat.

Que sant Maties, el cridat a darrera hora, ens hi faci caminar.

13 de maig del 2015

DIMECRES VI DE PASQUA

Glossa pasqual de fra Lluís Solà
Fets 17,15.22-18,1; Sl 148,1-2.11-12.13.14; Jo 16,12-15

Un Déu desconegut que vol ser buscat. Un Déu que no es deixa agafar per cap de les nostres imatges, dels nostres ídols, de les nostres representacions. Un Déu present, com embolcallant tot el nostre esdevenir, però, tanmateix, un Déu implícit, discret, amagat al cor de la realitat. Aquestes pinzellades podrien glossar ben bé l’entrellat de les aventures de Pau a l’antiga capital de la saviesa. Atenes és el lloc on hem après a conjugar el Déu del Sinaí, del qual Pau és missatger, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, com a sentit (logos) del que existeix i de les nostres vides. Assistim, amb Pau, al primer balbuceig del diàleg entre la fe i la saviesa mundana, la cultura, la ciència.

L’Esperit és qui ens fa avançar en aquest camí de recerca de Déu com a veritat i sentit de la nostra existència. Ens en va desvelant el rostre, però també ens l’amaga. La icona de la bardissa flamejant de Moisès ho expressa prou bé. Un Déu proper, que escalfa com el foc, i invita al caliu i a la intimitat, però alhora un Déu que s’esmuny, que no es pot atrapar, que no podem contenir en cap definició. L’Esperit mateix, foc i vent, és el Senyor, el Déu que infon la vida.

El llenguatge que més ens apropa al misteri del Déu proper i inabastable és, sens dubte, el de la lloança. La lloança ens posa en contacte d’alguna manera amb allò que Déu deixa veure d’ell mateix, la seva glòria. És una mica com el sol, com les estrelles, que no podem abraçar amb la mirada, però sí que ens sentim abraçats, embolcallats per elles, per la seva lluïssor i la seva bellesa.

Càntic de lloança de tots els qui l’estimen! (Sl 148,14)

12 de maig del 2015

DIMARTS V DE PASQUA

Glossa pasqual de fra Lluís Solà
Fets 16,22-34; Sl 137,1-2abc.2d-3.7c-8 (R.: 7c); Jo 16,5-11

El bell relat de la 1a lectura és com un ressò dels relats de la resurrecció de Jesús que escoltàvem els primers dies de la cinquantena pasqual. Un terratrèmol sobtat, portes obertes, l’esglai inicial, la constatació posterior que hi són tots els qui hi han de ser, és a dir, que la resurrecció no és motiu de dispersió sinó llavor de retrobament en la unitat de l’església. Així, la presó alliberada de les seves cadenes per la força dels càntics i dels himnes —de la fe— de Pau i Siles, esdevé la casa de l’església, la casa dels aplegats per i en el Ressuscitat. Els signes sacramentals del baptisme, que reben l’escarceller i els de casa seva, i de l’àpat final —la fracció del pa— confirmen aquesta dinàmica pasqual i eclesial que es mou entre la sorpresa, l’astorament, la conversió i l’acceptació per la fe. I és que les promeses del Senyor, com canta el salm 137, sempre sobrepassen el que podíem pensar i imaginar, sempre ens sobrepassen.

Un altre tret d’aquesta església que es posa en camí amb la força i l’alegria pasqual, és l’absència de Jesús. «Us convé que me’n vagi», diu Jesús. Aquest «us convé», que és la clau de la seva absència, omple de sentit el camí de la nova comunitat, simbolitzada en Pau i Siles, en els presos alliberats, en l’escarceller i els seus, en tots els qui accepten la fe i en fan motiu de vida i de celebració; l’omple de sentit i del dinamisme consolador d’aquest Defensor que Jesús envia per confortar la seva església, per encoratjar-la, per guiar-la pels camins de la llibertat plena, una llibertat que des d’ara signa els himnes i els càntics que cantem «en l’Esperit del Senyor Jesús».

Així doncs, no tinguem por de trencar cadenes i dels camins que s’obren davant nostre. Perquè «el sobirà d’aquest món ja ha estat condemnat». Ho ha estat, certament, però també és tasca nostra fer fracassar les seves tramoies, denunciar-les i desarticular-les.
Amén. Al·leluia.

10 de maig del 2015

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Ac 10,25-26.34-35.44-48; Sl 97; 1Jn 4,11-16; Jn 17,11b-19

Germanes, germans,

En aquest diumenge previ a la solemnitat de l’Ascensió del Senyor, la litúrgia de la paraula ens presenta en primer lloc la conversió del centurió Corneli en el llibre dels Fets dels Apòstols. Es tracta d’un esdeveniment molt significatiu pel poble jueu, ja que fa referència a la conversió d’un pagà i de la seva família, una conversió de la qual el mateix Esperit Sant s’ha avançat als esdeveniments a través d’un element simbòlic que és relatat per dues vegades en el text dels Fets. Pere és el protagonista privilegiat d’aquesta missió entre els pagans, i el testimoni qualificat per garantir l’autenticitat de la presència de l’Esperit entre tots els qui escoltaven la seva predicació. Per això no dubta en batejar-los en el nom de Jesucrist. D’aquesta manera la predicació de l’evangeli surt dels estrets límits del judaisme i s’expandeix d’una manera definitiva als pobles pagans.

El fragment de la primera carta de sant Joan que hem escoltat, després de donar la primacia de l’amor de Déu, ens exhorta també a traduir aquest amor que Déu ens té als nostres germans. Si ens estimem de debò, no hi ha dubte que l’amor de Déu fa acte de presència en nosaltres, i si Déu està en nosaltres, el seu amor hi fa estada en tota la seva plenitud de tal manera que Ell s’estima també en nosaltres per la presència del seu Esperit d’amor, un amor on ja no hi manca res. El testimoniatge del apòstol avança encara més quan confessa que Jesús és el Fill d Déu i que Jesús i Deu formen una unió indissoluble, una unió centrada en un amor perfecte. Déu és amor, i qui viu en l’amor, Déu fa estada en ell.

El fragment de l’evangeli escollit per avui correspon a una part de la llarga pregària anomenada sacerdotal de Jesús abans de la seva passió. És una pregària que Jesús dirigeix en veu alta al Pare i que comprèn tres parts: la primera correspon a la pregària de Jesús per sí mateix (pregària sacerdotal), a continuació Jesús prega pels seus deixebles i en la tercera Jesús prega pels qui creuran en els seus deixebles. El nostre fragment correspon a una part de la pregària de Jesús pels seus deixebles.

Jesús invoca al Pare amb el qualificatiu de ‘Sant’ demanant-li que guardi els que ell li ha donat per tal que es mantinguin en la unitat mateixa que existeix entre el Pare i el Fill. Jesús garanteix el seu interès en vetllar per ells mentre era amb ells, però ara Jesús torna al Pare i cal que les seves paraules es mantinguin en ells enmig d’un món hostil amb el qual ells no combreguen perquè no són del món com Jesús tampoc no ho és. Jesús parla del món segons dues connotacions: el món bo és aquell al qual Jesús ha estat enviat, i també els deixebles, i el món dolent és aquell que no acull la paraula de Jesús i fins i tot s’hi oposa perquè està dominat pel Maligne. Finalment, el fragment fa referència a consagrar els deixebles en la veritat, és a dir, separats del món entren en l’esfera divina i participen de la vida de Déu, que és essencialment veritat.

Nosaltres recollim aquest testimoniatge de Jesús dirigit als seus deixebles com a missió que també nosaltres hem de portar a terme en el nostre context. Jesús ens vol seguidors seus, i ens demana que visquem en la unitat, unitat en l’amor amb què ell ens ha estimat que és el mateix amor del Pare i que ha d’arrelar en les nostres vides per tal que el nostre testimoniatge no perdi la força de la veritat amb què ell ens ha consagrat amb la seva paraula.

3 de maig del 2015

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Ac 9,26-31; Sl 21,26b-27.28 i 30ab.30c-32; 1Jn 3,18-24 i Jn 15,1-8

«L’Església s’anava consolidant, vivia reverenciant el Senyor i creixia gràcies al consol de l’Esperit Sant.»

La primera comunitat esdevé fidel al manament del Senyor de creure en Jesucrist i estimar-se els uns als altres. En la comunitat que viu sota aquesta regla d’or de la vida sovint per difondre la bona nova Déu es val de peces de rebuig. Pau que ha esdevingut evangelitzador, propagador d’aquest missatge ha estat perseguidor; en ell la llavor d’Esteve, el primer màrtir cristià, ha donat un fruit admirable, en ell que era un dels qui assentien en la seva mort. Déu l’ha cridat i l’ha fet testimoni, fora d’hora, de la resurrecció del seu Fill i l’ha portat a Jerusalem on molts, amb raó, encara no creien en la seva conversió. Pau fidel a l’amor no sols amb paraules sinó també amb fets i veritat, esdevé la sarment ben empeltada al cep, empeltada a Crist. Jesús, el Crist, s’ha fet un de nosaltres i ara en la vinya del Senyor, el poble de Déu, el Pare hi ha plantat al seu mateix Fill, la vinya ja no cal que sigui arrancada però la sarment perquè no s’assequi i pugui donar fruit cal que rebi la saba de Crist. Jesús és el Messies, la llum del món, el pa de vida, la porta de les ovelles, el bon pastor, la resurrecció, el Senyor, el Mestre, el camí, la veritat, la vida; el Fill de Déu. Tot això ens convida a compartir-ho amb nosaltres que estem empeltats al cep veritable i estant en Ell, Ell està en nosaltres.

Tota la nostra vida de cristians esdevé així un sense sentit si manca la unió amb Jesús i aquesta unió implica coneixement i amor. Tot deixeble, com Pau, ha estat cridat a donar fruit, a estimar a Déu i als altres no sols amb paraules, sinó en veritat i amb obres. Sense Ell no podem fer res; ésser cristià exigeix una experiència vital de Jesucrist, una passió pel seu projecte Les preocupacions de cada dia no ens han de fer oblidar que som sarments del cep veritable, si la sarment s’asseca és que la saba de Crist no hi flueix i no mou la nostra vida, és que no deixem que Crist entri dins nostre i ens cal deixar-la fluir lliurament per comunicar la joia del ressuscitat. Si no vivim amarats de la saba de Crist no podrem transmetre el missatge, sinó en som testimonis en obres i en veritat la sarment s’assecarà i en lloc de transmetre la alegria de la bona nova, en lloc de ser-ne testimonis que contagien l’alegria contagiarem, com tants cops hem fet, pors, angoixes i sofrences. Acostant-nos a Déu amb tota confiança, amb la consciència tranqui-la, obtindrem allò que li demanem, en creure en Jesucrist i estimant als altres, tal com Ell ens ho ha dit, romandrem en Jesús i en l’Evangeli.

2 de maig del 2015

DISSABTE DE LA SETMANA IV DE PASQUA

Primera missa del P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Ac 13,44-52; Sl 97,1.2-3ab.3cd-4; Jn 14,7-14

«Fa tant de temps que estic amb vosaltres i encara no em coneixes?»

En el quart Evangeli la relació de Jesús amb el Pare és un punt que esdevé fonamental en el discurs final de Jesús i en la seva idea de creure, en el camí vers la fe que passa necessariament per aquesta relació de paternitat i filiació. Perquè si a «Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.» Jesús és el Fill únic que s’ha fet un com nosaltres. El relat del quart Evangeli ens presenta una aproximació en clau familiar a Déu i ens mostra al Pare en tant que Jesús fa el que li ha vist fer i diu el que li ha sentit dir i així ens fa a nosaltres fills del Pare, fills de Déu.

La presència del Pare per mitjà de Jesucrist, que és l’únic mitjancer, ens mostra que Jesús no és ni l’inici ni la fi en si mateix sinó com Ell mateix ens diu «He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me’n torno al Pare.» El Fill és el camí, en tant que és la veritat, però la vida és del Pare i li dona al Fill perquè la pugui apropar a l’home.

La presència del Pare per mitjà del Fill se’ns fa real en l’Eucaristia en l’assemblea reunida en nom seu, en la seva Paraula proclamada, essencialment en l’Eucaristia que és presència real del fill de Déu però també és present en el rostre dels altres i som nosaltres mateixos els qui l’hem de fer present al voltant nostre, arreu del món. Fa tant de temps que coneixem a Jesús que a voltes se’ns oblida que està al nostre costat, tant ens sovinteja la seva presència que acabem per no ser-ne prou conscients.

Fa uns dies el Papa Francesc ens convidava a no oblidar mai el primer amor, a no oblidar el primer encontre amb Jesucrist. Fa temps que el coneixem, potser des del baptisme, sempre el tenim present en l’Eucaristia i ens parla per l’Evangeli però sovint la seva presència i la seva veu ens passen desapercebudes i demanem de nou a Jesús un gest extraordinari en el que ens mostri al Pare. Els gentils s’alegraren en sentir la Paraula i la lloaven i els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant. Recobrar al frescor de la Paraula, de la presència de Crist en les nostres vides ens ha de portar a reconèixer al Pare en el rostre de Jesús i en el dels germans. La nostra relació amb Crist és una relació d’amor, una relació bilateral, entre el tu del Crist i el jo nostre; acceptant, envigorint i mantenint aquesta relació ja no ens caldrà res més. Mantinguem la frescor del primer dia, l’entusiasme dels inicis, la joia del primer encontre, del primer amor amb Jesús i en Ell coneixerem al Pare.

1 de maig del 2015

ORDENACIÓ PRESBITERAL DE FRA OCTAVI VILÀ MAYO

Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol i Balcells
Fets 13,26-33; Sl 2; He 5,1-10; Jn 15,9-17

Benvolguts P. Abat i comunitat de Santa Maria de Poblet, i especialment tu, fra Octavi, que avui rebràs l’ordenació sacerdotal. Saludo també els preveres concelebrants i diaques. Saludo els teus familiars, i a tots vosaltres, germans i germanes que assistiu en aquesta celebració eucarística.

És per a mi un goig molt gran poder ordenar avui fra Octavi, un membre de la vostra comunitat monàstica, un fill del Cister. En el vostre web, on anuncieu l’ordenació sacerdotal, es pot llegir: «Per la imposició de mans, la pregària d’ordenació i la unció amb el crisma, el nostre fra Octavi serà instituït servidor de la litúrgia i de la caritat en el si de la nostra comunitat monàstica. En donem gràcies a Jesucrist, ungit per l’Esperit per portar l’alegria als pobres i la llibertat als oprimits.»
Abans de comentar els bonics textos que has escollit per a aquesta eucaristia d’ordenació sacerdotal, penso que és important que et recordi, Octavi, que a través del ministeri sacerdotal continuaràs vivint i observant la regla de vida del teu Orde, que t’exigeix l’ascesi, la pau interior i la recerca de Déu. Amb la teva vida buscaràs continuar guiant els fidels «cap a la contemplació de Crist encarnat i de la seva mare Maria». Un dels objectius de l’espiritualitat cistercenca és estar atent a la paraula de Déu i impregnar-se’n per portar-te cap a Déu.

En la primera lectura, llegim en els Fets dels Apòstols la predicació de Pau a la sinagoga d’Antioquia de Pisídia, on els anuncia la bona nova que Déu, ressuscitant Jesús, ha complert en bé de nosaltres, els fills, la promesa feta als nostres pares (cf. Ac 13,31). És la predicació del que és essencial, del kerigma, del que hem de proclamar constantment: la passió, mort i resurrecció de nostre Senyor Jesucrist. És el nucli central de la nostra fe. Sí, Crist ha ressuscitat realment, ens ha salvat, i només ell és qui ens pot salvar i donar un sentit a la nostra vida, l’autèntica esperança.

Medita sovint el text de la segona lectura treta de la Carta als hebreus, tan plena de riquesa sobre el sacerdoci. Tu, Octavi, que avui reps lliurement el sacerdoci ministerial, has estat escollit per Déu entre els homes. No has estat tu qui ha pres la iniciativa, sinó el Senyor; ningú no es pot apropiar l’honor de ser sacerdot: Déu és qui escull. I si, amb paraules inspirades, se’ns recorda que tampoc Crist no es va conferir a si mateix la dignitat de gran sacerdot, sinó aquell que li va dir: «Tu ets el meu fill, jo t’he engendrat avui», ¡què hauríem d’afirmar de nosaltres mateixos, que som pobres criatures, plenes de misèries i defectes! Veritablement, el ministeri sacerdotal, com qualsevol vocació divina, és un regal esplèndid de la Santíssima Trinitat.

Mai no oblidis, doncs, que la iniciativa d’aquesta nova crida ha partit de Déu, encara que has estat proposat per ordenar-te prevere seguint els criteris i la praxi que teniu en el vostre Orde. El mateix que fa anys et va convidar a servir dins aquesta comunitat cistercenca et concedeix ara per sempre el do del sacerdoci.

Alta és la meta a la qual ets cridat, però no tinguis por: Déu és amb tu i no et deixarà sol. Confia particularment en l’ajuda de l’Esperit Sant. La teva ordenació sacerdotal es realitza precisament en l’any que l’Església dedica a la vida religiosa, en el V Centenari del naixement de Teresa de Jesús. Pots considerar que aquesta circumstància et porta una ajuda especial del Paràclit en l’exercici del teu ministeri sacerdotal futur.

L’Epístola als hebreus mostra també el contingut de la missió sacerdotal quan afirma: el sacerdot, escollit entre els homes, està constituït en favor dels homes pel que fa a Déu, per oferir dons i sacrificis pels pecats i per compadir-se dels ignorants i extraviats, ja que ell mateix està envoltat de debilitat.

En aquesta direcció apunta l’Evangeli de sant Joan que estem llegint en aquest temps pasqual i que tu, Octavi, has escollit. És la llarga confidència que Jesús va tenir amb els seus deixebles en l’Últim Sopar. Jesús els demana que «si observeu el meus manaments, us mantindreu en el meu amor». I d’allí vindrà l’alegria veritable, perquè un dels fruits més característics de la Pasqua ha de ser l’alegria. I és el que Jesucrist vol per als seus deixebles: una alegria que sigui plena, una alegria forta, no superficial ni tova; la mateixa alegria que omple el cor de Jesús, perquè se sent estimat pel Pare, ja que està complint la seva voluntat per a la salvació del món. I ara ens vol comunicar aquesta alegria a nosaltres. Aquesta alegria la sentirem en la mesura que «estem en l’amor» de Jesús, «guardant els seus manaments», seguint el seu estil de vida, encara que resulti difícil i moltes vegades anem a contracorrent.

Però en aquest text Jesús afegeix matisos entranyables: «Ja no us dic servents, sinó amics.» I sobretot, assenyala una direcció més compromesa d’aquest seguiment: «Això us mano: que us estimeu els uns als altres.» No és un suggeriment, és un manament.

Aquestes paraules de Jesús no necessiten gaires explicacions. El fruit de la Pasqua que aquí se’ns proposa, junt amb l’alegria, és l’amor fraternal, un amor que certament no és fàcil. Com no ho va ser l’amor de Jesús als seus, pels quals, després d’haver lliurat les millors energies, va oferir la vida. Tots podem contribuir en la nostra vida a fer més amable la vida als altres. Saber estimar com ho ha fet Jesús, sortint de nosaltres mateixos i estimant no de paraula, sinó d’obra, amb la comprensió, amb l’ajuda oportuna, amb la paraula amable, amb la tolerància, amb la donació gratuïta de nosaltres mateixos.

Tot cristià, pel fet d’haver rebut en el baptisme el sacerdoci comú, i també en virtut de la comunió dels sants, ha de sentir el pes de portar la humanitat sencera a Déu i de viure aquest gran manament de l’amor al proïsme. Però qui a més queda ungit amb el sagrament de l’orde, adquireix una nova responsabilitat, derivada de la seva nova configuració amb Crist, que no és només més intensa, sinó essencialment diferent de la dels altres fidels. Diria que estàs cridat a ser un servidor fidel dels teus germans de comunitat en primer lloc i servidor també de tots els homes.

Avui és Sant Josep Obrer. No va ser fàcil, la vida de Josep. El Senyor va permetre que sofrís el bandejament, l’exili, la fugida davant l’amenaça de mort… i, sobretot, no li va estalviar les dificultats normals d’una vida de treball com la nostra. I és aquí, enmig d’aquesta vida comuna i corrent, on Josep ens ensenya a practicar el que el Senyor ens demana. Fe, amor, esperança: aquests són els eixos de la vida de sant Josep i els de tota vida cristiana No es queixa: va d’un lloc a un altre amb fe, obedient al manament de Déu. S’esforça, esperançat, a resoldre els problemes que se li presenten. El sosté en la lluita l’amor a Maria, a Jesús, a Déu.

Sant Josep, prega per l’Església, i avui, junt amb la teva esposa santa Maria, prega per aquest fill teu que ara ordenarem prevere.