Fets 16,22-34; Sl 137,1-2abc.2d-3.7c-8 (R.: 7c); Jo 16,5-11
El bell relat de la 1a lectura és com un ressò dels relats de la resurrecció de Jesús que escoltàvem els primers dies de la cinquantena pasqual. Un terratrèmol sobtat, portes obertes, l’esglai inicial, la constatació posterior que hi són tots els qui hi han de ser, és a dir, que la resurrecció no és motiu de dispersió sinó llavor de retrobament en la unitat de l’església. Així, la presó alliberada de les seves cadenes per la força dels càntics i dels himnes —de la fe— de Pau i Siles, esdevé la casa de l’església, la casa dels aplegats per i en el Ressuscitat. Els signes sacramentals del baptisme, que reben l’escarceller i els de casa seva, i de l’àpat final —la fracció del pa— confirmen aquesta dinàmica pasqual i eclesial que es mou entre la sorpresa, l’astorament, la conversió i l’acceptació per la fe. I és que les promeses del Senyor, com canta el salm 137, sempre sobrepassen el que podíem pensar i imaginar, sempre ens sobrepassen.
Un altre tret d’aquesta església que es posa en camí amb la força i l’alegria pasqual, és l’absència de Jesús. «Us convé que me’n vagi», diu Jesús. Aquest «us convé», que és la clau de la seva absència, omple de sentit el camí de la nova comunitat, simbolitzada en Pau i Siles, en els presos alliberats, en l’escarceller i els seus, en tots els qui accepten la fe i en fan motiu de vida i de celebració; l’omple de sentit i del dinamisme consolador d’aquest Defensor que Jesús envia per confortar la seva església, per encoratjar-la, per guiar-la pels camins de la llibertat plena, una llibertat que des d’ara signa els himnes i els càntics que cantem «en l’Esperit del Senyor Jesús».
Així doncs, no tinguem por de trencar cadenes i dels camins que s’obren davant nostre. Perquè «el sobirà d’aquest món ja ha estat condemnat». Ho ha estat, certament, però també és tasca nostra fer fracassar les seves tramoies, denunciar-les i desarticular-les.
Amén. Al·leluia.
