24 d’agost del 2008

DIUMENGE XXI DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

Ens hem aplegat una setmana més per a pregar i celebrar la Paraula de Déu, que ens ensenya i ens alliçona. Per continuar després amb l’Eucaristia per a donar les gràcies a Déu-Pare per tots els benifets que rebem de la seva mà. I és que hem vingut perquè Déu mateix va guiant la nostra vida i encamina els nostres passos cap a Ell. Hem vingut, també, per a refermar un cop més la nostra FE en Jesús, el Crist, el Fill del Déu viu. Deixem doncs que la Paraula, l’Acció de gràcies i la Comunió omplin els nostres cors i ens donin força per a continuar en aquest nostre camí de pelegrins vers la casa del Pare, on Ell ens hi invita d’anar-hi i ens hi espera.

Quan Jesús va demanar als deixebles: «I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?», Pere va contestar: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». Ho va dir en nom de tots, inspirat per Déu, i així proclamava la vertadera FE. Jesús li respongué: «Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra (que en hebreu: Pere i pedra significa el mateix, i aquí és un joc de paraules) edificaré la meva Església». Ell, Jesús, que és la pedra angular i fonament invisible de la seva Església, el posava a ell de fonament visible. A ell i la seva FE que havia manifestat.

Li prometé les claus d’obrir i tancar, el poder de lligar i deslligar, és a dir: li conferia autoritat sobre l’Església i l’en nomenava Majordom perquè fos un pare per a tots els cristians, a semblança de la misericòrdia de Déu-Pare, que perdona sempre els seus fills esgarriats.

Aquesta preeminència de Pere sobre els altres apòstols, continua en els seus successors sobre els altres bisbes. El ministeri de Pere és de preservar la cohesió i la unitat dels cristians, procurant la netedat de la FE i la fortitud de la germanor. És fer la unitat en la comunió dels uns amb els altres.

I així fonamentada en la FE de Pere, l’Església cristiana va travessant les centúries, ella que és a l’ensems terrena i celestial, alhora humana i pecadora, i divina i santa; que és visible i dotada d’elements invisibles, present i arrelada en el món i, això no obstant, pelegrina cap a la Glòria que és el nostre destí futur, després del pas per aquesta terra fugissera.

L’Església, la germanor universal dels cristians, que de vegades potser ens pot semblar plena de defectes, és també donadora de virtuts i promotora de la FE. Encara ara, en ella, per boca dels sants Pares, Pere continua proclamant que Jesús és el Fill de Deu viu... i nosaltres ens hem d’adherir també a aquest missatge de Pere, i ho hem de fer amb l’exemple de la nostra vida cristiana ben viscuda i ben sentida, que és la manera més palesa de dir la nostra FE en el Crist.

La Paraula que acabem d’escoltar, dóna pas i prepara l’Eucaristia, en què donem les gràcies del cada dia, ens unim al sacrifici incruent que Jesús renova i amb el qual es fa present enmig nostre, i el rebem en el nostre interior amb l’aliment del seu COS i la seva SANG. I Déu ens ho retorna, ara en forma de gràcies i benifets, i ens assegura que «serà sempre en nosaltres, per sostenir-nos, per fer-nos capaços de creure en Ell i seguir-lo», que això ens és una bona nova, i en penyora i esperança la vida futura que albirem. Amén.

20 d’agost del 2008

SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L'ESGLÉSIA

Professió solemne de fra Salvador Batet

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sav 7, 7-10. 15-16; Sl 62, 2-9; Fl 3, 17-4,1; Mt 5, 13-19

Fra Salvador: Escolta… Escolta, perquè és la primera paraula de la Regla de sant Benet i el punt de referència principal per a la nostra vida; i per altra banda, en aquesta celebració hi ha un missatge fonamental per a la teva vida com a cristià i monjo, de manera especial en la Paraula de Déu i en el ritu de la teva Professió.

Tu vas néixer un 20 d’Agost. Vas fer la teva professió temporal un 20 d’Agost. Ara fas la teva professió solemne, perpètua, un altre 20 d’Agost… El 20 d’Agost sembla ser molt significatiu en la teva vida. Sant Bernat et va acompanyant en el teu camí monàstic.

Jo t’he sentit parlar més d’una vegada dels valors que els teus pares Salvador i Ángels t’han ensenyat a nivell humà i cristià. També dels valors religiosos que has après de la teva mare, l’Església, en la teva parròquia, de la mà del teu rector mossèn Jaume, i de la teva comunitat de la Parròquia de la Sagrada Família d’Igualada... Això vol dir que les teves vivències religioses es remunten a uns primers anys que han arrelat profundament en tu. Aquí estan. Mai no les perdràs si ens tens cura.
Tot això també recorda les arrels que estan en els primers anys de la vida de sant Bernat. Una forta religiositat en un ambient cristià. Que comença a despertar llum i foc en el cor de Bernat, i a posar uns objectius alts, profunds, en l’horitzó de la seva vida.

Les arrels d’aquests primers anys t’han afirmat en la fe. T’han proporcionat una saviesa. Però ara l’Església et demana més. La vida monàstica vol despertar més la teva capacitat creativa en la vida de fe i de l’Església. L’Església et demana en aquesta consagració religiosa teva que deixis que Déu, que ha començat en tu l’obra bona, la dugui a bon terme deixant la teva petjada en ella amb un servei preciós, com ho va ser el de sant Bernat. Deixa que sant Bernat sigui cada dia un punt de referència en la teva vida, deixa que ell, juntament amb la Paraula de Déu, revifi en tu el foc, la llum i la vida de Déu.

La Paraula de Déu en la lectio divina ha de ser cada dia la teva passió; solament ella pot alimentar i acréixer aquest foc i aquesta llum divines en tu. Per això acceptes el compromís de prestar la teva veu a l’Església en la pregària de lloança a Déu de l’opus Dei, i del servei als qui no tenen veu en aquesta societat. No ho compleixis mai des de la lletra, ni com una càrrega, perquè el teu cor no s’endureixi com el de molts; sinó des de la generositat d’un cor cada dia més assedegat de Déu. I que ens fa generosos servidors del Senyor en els nostres germans.

I després sant Bernat. Que ell sigui també una permanent referència per a tu, per a la teva vida monàstica. Els punts de referència per a tu són innombrables, inesgotables, en la seva obra. Tan sols vull fer al·lusió al que ens suggereix la Paraula de Déu i que l’Església avui ens posa com un ensenyament molt valuós en la seva festa.

Vaig pregar Déu que em donés enteniment i m’ho concedí; vaig cridar l’Esperit de saviesa, i em vingué. La prefereixo a ceptres i trons. L’aprecio més que la salut i que la boniquesa, i vull que em faci de llum, perquè la seva claror no s’apaga mai. Que Déu em concedeixi de parlar sempre d’acord amb la seva voluntat, i que el meu pensament mai no desdigui dels dons que ell m’ha fet, perquè Déu és el guia de la saviesa, i el qui condueix els savis pel bon camí.

Quantes vegades va meditar aquestes paraules Bernat! I així parlava, com a resposta a les preguntes dels monjos: I si no trobo la saviesa seguint els meus desitjos, on la trobaré? M’abruso en ànsies de posseir-la, i no quedo satisfet de trobar-la, sinó que aspiro a una mesura generosa, satisfeta, curulla… Busca-la mentre hi ha possibilitat de trobar-la; i invoca-la mentre és a prop. Al teu abast està la Paraula, en els teus llavis i en el teu cor, amb la condició que la busquis amb rectitud de cor. Aixeca el cor, salta del llit, i no facis el sord al consell de tenir alerta el cor. Així trobaràs la saviesa del teu cor, i dels teus llavis en fluirà la prudència… (Sermó 15, o.c. t.VI, BAC 497, Madrid 88, pàg. 139).

Sant Pau et diu avui a la lectura dels filipencs: seguiu el meu exemple i ?xeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi… Això és el que va fer sant Bernat. Viu, doncs, aquesta saviesa paulina en la vida monàstica amb una profunda passió eclesial. Crist va ser la referència permanent, la passió única d’aquests dos homes d’Església. Cal que sigui també la passió del monjo, tal com ens exhorta la Regla quan ens recorda que no hem d’anteposar res al Crist, perquè Ell res no ha anteposat a nosaltres.

Així viuràs l’evangeli d’avui. Un evangeli de gran bellesa, que ens convida a ser llum del món, sal de la terra. Un evangeli per a somiar. I un evangeli també per a sofrir. Perquè les paraules d’aquest evangeli, tot i ser de gran bellesa, són molt perilloses per a viure-les. Però solament qui les accepta amb senzillesa i generositat de cor pot viure amb sentit ple la seva vida de fe com a cristià i com a monjo.

Habitualment fruïm de la llum, o àdhuc som llum, però què és aquesta llum, d’on ve? No ens preguntem això, simplement ens aprofitem de la llum, gaudim amb ella… Una llum que es dóna humilment. Nosaltres, la llum, som mers instruments, d’altra part rebem la llum. I hem de donar aquesta llum amb la mateixa humilitat.

La sal del món. Quan prenem aliment diem si hi ha o no hi ha sal. Però no la veiem. La sal deixa aquí el seu sabor, però ella desapareix… Així som nosaltres també sal.

La llum que s’esvaeix en l’ambient, la sal que es perd dins l’olla… Això ens recorda la creu. Això ens recorda que el sofriment es fa present en la vida del cristià, del monjo. Que sense la creu no podem créixer en la nostra saviesa, sense la creu, la nostra fe no pot créixer. No pot il·luminar, ni donar un bon sabor. Aquesta creu va tenir també una forta presència en la vida de Bernat, en la seva vida personal, en la seva vida monàstica i també en la seva agitada i generosa projecció eclesial.

Tomàs Merton, comentant l’encíclica del papa Pius XII, «Doctor Meliflu», sobre sant Bernat, es pregunta pel tret dominant del més gran dels cistercencs, i ve a dir-nos que en opinió del Papa és la Saviesa. Per això, ens dirà aquest contemplatiu: si volem comprendre sant Bernat hem de tornar als evangelis i a sant Pau i buscar la saviesa de Déu, que és bogeria per a l’home. Hem de deixar a Crist que penetri els nostres cors i ens transformi en Ell pel poder de la seva Creu (San Bernardo, el último de los Padres, Edit. Rialp, Madrid 56, pàg. 112).

Salvador, guarda en el teu cor tot el que viuràs en aquest dia i retorna una vegada i una altra a aquesta Paraula de Déu que acabes d’escoltar en les lectures d’aquesta Eucaristia, en la qual et consagres a Déu, és a dir, a viure amb una consciència joiosa el fet de ser propietat seva, i viure-ho, no escapant-te del món, sinó en un servei generós al món, en la teva comunitat, i allí on et demani el Senyor.

17 d’agost del 2008

DIUMENGE XX DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Escolta Israel

Aquesta invitació és el gran regal que Déu feu al poble de l’Antiga Aliança, el gran do que el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob va oferir als israelites, ja que, a través d’aquestes simples paraules, d’aquesta invitació a escoltar, Déu volia fer-se present enmig del seu poble i entrar en comunió amb ells. Car escoltar és obeir.

En efecte, l’escolta de la llei, de la paraula, i la resposta a aquesta invitació, es converteixen en una actitud fonamental d’obediència, de resposta fidel a aquesta mateixa paraula que Déu adreça al seu poble. L’actitud contrària a aquesta invitació que correspon al primer dels manaments de la llei de Déu és la desobediència: la desobediència és, en poques paraules, deixar d’escoltar. Deixar d’escoltar la paraula de la llei revelada, però també deixar d’escoltar la paraula escrita en el món que ha sortit de les mans de Déu i que, com bellament expressa sant Agustí en les seves Confessions, ens assegura que no és Déu sinó que és Déu qui l’ha fet.

La lectura de la Carta als Romans que hem escoltat avui ens recorda que la desobediència ha captivat tots els homes: tant els qui havien nascut fora de la Llei, com aquells que per haver nascut dins de la Llei, eren dipositaris de les promeses i de l’aliança mateixa. I és que Déu ha deixat els uns i els altres captius de la desobediència. I si l’obediència, que neix d’acceptar la invitació a escoltar, condueix a la comunió, la desobediència no pot sinó conduir a l’exclusió. Pagans i jueus, abans de la vinguda de Crist entre els homes, s’han trobat, doncs, tots exclosos de la presència gloriosa de Déu per causa de la pròpia desobediència. Però això no sense raó, ja que Déu ha deixat els uns i els altres captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots.

És a aquest mateix fi que apunta la profecia d’Isaïes i l’Evangeli que acaben de ser proclamats enmig de la nostra assemblea. Ho hem sentit: els estrangers que s’han adherit al Senyor, que es posen al seu servei per amor del seu nom i volen ser els seus servidors, (...) [aquests] els deixaré entrar a la meva muntanya sagrada, aquella muntanya que és en la literatura profètica el símbol de la presència de Déu enmig dels homes. Tots els homes que es disposen a escoltar i a acollir en el propi cor la paraula redemptora del Senyor, gaudiran del goig immens de viure veient la claror de la mirada del Senyor.

Paradigma d’aquesta novetat és la dona estrangera que sortí cridant a l’encontre del Senyor Jesús. Deia: Senyor fill de David, compadiu-vos de mi! Una dona valenta que, tot i tenir la filla endimoniada –la filla endimoniada d’aquesta dona cananea és el símbol de l’esterilitat del fruit de les entranyes d’aquells qui viuen allunyats, estrangers, en la regió de la desobediència, dels homes i les dones que no escolten i es repleguen sobre si mateixos–: la dona –dèiem– surt a l’encontre del seu veritable i únic Déu i Senyor, el qual ha reconegut present enmig dels homes (és fill de David!); una dona que, plena de desig, haurà de sentir dels llavis del seu Déu i Senyor, que la seva és una missió que ha de començar per portar els fills a la casa paterna, les ovelles perdudes del poble d’Israel a la pleta de Déu, i que no està bé de prendre el pa dels fills. La fe d’aquesta dona, una fe capaç de reconèixer en el fill de David que té al davant, el Déu que la salva i la redimeix, ha merescut però que les antigues profecies arribessin al seu compliment. Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols.

Així, en Jesús, fill de David i Nou Adam, aquell qui de dos pobles n’ha fet un de sol per la seva mort, en ell concretament, s’esdevé el compliment de la profecia d’Isaïes: acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i les altres víctimes. El clam de la dona, la seva insistència i la seva humil perseverança davant del Senyor són el sacrifici veritable que la seva fe ofereix al seu Déu i Senyor. Des d’ara, doncs, tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració. Perquè, estimats germans, qui és el nou Temple del Senyor sinó el mateix Senyor Jesús, que va morir i va ressuscitar al tercer dia? I qui és el nou altar, capaç de rebre l’holocaust del poble pagà i de l’israelita alhora? Qui és la casa d’oració de Déu, on el poble hi pot celebrar les seves festes, sinó el mateix Senyor Jesús? I és que Déu per tal de compadir-se de la desobediència de tots, s’ha fet home com nosaltres i s’ha fet per a nosaltres veritable temple, altar i casa d’oració. La dona cananea amb la seva gosadia va fer arribar al Senyor el desig de tots els pobles pagans i va poder experimentar, en la guarició de la seva filla endimoniada, la redempció que suposa la vinguda del Senyor entre nosaltres.

I és que, germans, gràcies a l’encarnació del Fill de Déu i a la redempció oferta per ell, gràcies a l’obra de la compassió final de Déu per tots nosaltres, la invitació a escoltar present tant al nucli de l’Antiga Aliança com en el de la creació mateixa, ja no cau en cors tancats i en entranyes estèrils, sinó que pot fructificar en una resposta obedient, cosa que en cristià no vol dir sinó en el seguiment humil que vol imitar el mateix Crist, Déu i Senyor nostre. Un seguiment que ha de ser sostingut per una fe tan admirable com la de la dona cananea i que avui, en aquesta eucaristia dominical, demanem per a tots nosaltres. Amén.

15 d’agost del 2008

L'ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11, 19; 12, 1-3. 6. 10; Sl 44, 11-12. 16; 1Co 15, 20-27; Lc 1, 39-56

Escriu sant Bernat: Ens ha precedit la nostra Reina. Sí, se’ns ha anticipat i ha estat rebuda amb tots els honors; els seus petits servents la segueixen plens de confiança cridant: Porteu-nos amb vós. Correrem a l’olor dels vostres perfums. Els pelegrins hem enviat davant nostre la nostra advocada; és la Mare del Jutge i Mare de misericòrdia. Negociarà amb humilitat i eficàcia la nostra salvació (St. Bernat, Sermó sobre l’Assumpció, 1, 1).

Maria és la carta més bella de Déu. Pensada amorosament per Déu des d’abans dels segles i escrita magistralment en el nostre temps per la seva pròpia mà. És la gota fresca oferta gratuïtament a tot el qui defalleix en els paratges àrids del camí. És la carta que hem de rellegir moltes vegades, tantes com hem rebregat la cara de la nostra mare amb una abraçada, amb un petó molt fort, per dir-li: T’estimo. I romandre assossegats, en pau, sentint sobre el nostre cap el seu somriure, però, dintre nostre, una sensació indicible de llum i de companyia que ens fa sentir feliços.

Però la relectura d’aquesta carta de Déu, la celebració d’aquesta solemnitat potser no sigui molt adequada en aquests dies per als creients, més preocupats potser dels seus ritus de vacances que de celebrar l’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel. Davant una coreografia mundana de dissipació i superficialitat, en un clima de dispersió, de distracció programada, quan es busca buidar el cap dels pensaments habituals de la vida que li acreixen la fatiga del cor.

I precisament és una festa que ens convida a buidar el cap dels nostres pensaments habituals, de creients o de monjos. Potser, caldria dir, més aviat, buidar, aprofundir, fer més profunds i senzills els nostres pensaments.

El significat de la vida, la destinació última, la presència del mal en el món, l’exigència de la nostra vida de fe i monàstica, la responsabilitat cap als altres, el servei, la reconciliació… són alguns dels aspectes que tenen una relació estreta amb el missatge d’aquesta solemnitat de santa Maria, que hom ha definit com la icona escatològica de l’Església.

L’Assumpció és una imatge expressiva de l’obra de Crist, el fruit que millor podria definir i clausurar el cicle de l’encarnació, redempció i resurrecció de Crist; mostra la veritat de l’amor de Déu a l’home, concretat en l’encontre personal definitiu, i gloriós, amb la seva Mare.

Aquest dogma de l’Assumpció el confessem en un moment en què es vol afirmar una consciència materialista que només admet un possible paradís terrenal. La concepció d’un món sense Déu. L’Assumpció ens recorda la destinació transcendent de la persona, la plenitud de la seva vocació. Que el desig de l’home per romandre sempre no quedarà frustrat.
Maria no puja al cel en tant que ella sola, sinó des del seu ésser Mare de Déu, i paradigma madur de l’Església. D’alguna manera podríem dir que el femení arriba a la Trinitat per mitjà de Maria. Integra esperit i matèria. Anticipa el procés universal d’integració radical de tots els contraris. Realitza un dels anhels més antics de l’home, sobre el qual van escriure els Pares de l’Església: aixecar-se de la terra als cels, unir l’home amb Déu.

Això ens ha de recordar que el veritable home no és encara a casa. Que queda un futur obert i fascinant per endavant, per seguir l’obra suggerida per l’obra de Déu en Maria. Que el missatge de reconciliació de l’home amb Déu que ha vingut a portar Jesucrist, el Verb de Déu, ha tingut una primera redacció de gran bellesa en aquesta «carta de Déu», que és Maria.

Però no hem de ser ingenus, l’escena de la Paraula de Déu es repeteix: el drac s’atura davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill; el Fill va ser endut cap a Déu i cap el seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc…

I aquesta lluita continua. Entre el drac i l’Església. L’Església segueix donant a llum aquest Fill, el Fill que ha de governar totes les nacions, que ha de fer fructificar més fruits d’aquest arbre de la humanitat. Però aquesta Església, com la dona, té preparat un lloc en el desert. Perquè té necessitat de dipositar tota la seva confiança en el Senyor. I és allí, en el desert, l’espai elegit per Déu per seduir la seva criatura.

I seduïts per Déu, és quan hem de rellegir aquesta carta de Déu, que és Maria. Rellegir tot el que l’amor de Déu ha anat escrivint en el seu cor i que ella proclama ara en veu alta en la seva visita a la seva cosina Elisabet.

Aquí tenim un programa concret, nítid, lluminós. Hem d’escoltar-lo fins que sentim la veu que ens pacifiqui el cor, com el més bell i veritable t’estimo. La bellesa no consisteix en l’artístic genial, sinó en el senyal de la paraula sobirana que «no torna buida» (Is 55, 10), en l’impossible que es profetitza.

Escriu el poeta León Felipe: Un escrit sense rima i sense retòrica aparent es converteix d’improvís en poema quan comencem a advertir que les seves paraules segueixen enceses i que rimen amb llums llunyanes i pretèrites que no s’han apagat i amb unes altres que comencen a encendre’s en els horitzons tenebrosos (Leon Felipe, Antología rota, Edit. Losada, Buenos Aires, 72, p.84).

Santa Maria és la carta més bella escrita per Déu per a comunicar-nos que la seva profecia no és impossible, que la seva paraula no torna buida… Déu espera la nostra resposta a la seva carta.

8 d’agost del 2008

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE SANTA MARIA, VERGE

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 3, 9-15. 20; Sl 97, 1-4; Ef 1, 3-6. 11-12; Lc 1, 26-38

Maria és una carta escrita per Déu. Sant Pau diu a la comunitat de Corint: Vosaltres sou una carta de Crist, escrita no amb tinta sinó amb l’Esperit del Déu viu, no en taules de pedra sinó en els cors (2Co 3, 3). I afirmarà Pau que aquesta carta és ben coneguda i llegida.

A Maria, com ningú més, es pot aplicar aquest ensenyament de Pau. La tradició ha parlat de la Verge com d’una taula de cera sobre la qual Déu ha pogut escriure tot el que ha volgut.

Orígenes ensenya que en la seva resposta a l’àngel Maria diu a Déu: Aquí em tens, sóc una tauleta encerada, que l’Escriptor escrigui el que li plagui, que faci de mi el que Ell vulgui.

Per sant Epifani es tracta d’un llibre gran i nou, del qual solament l’Esperit ha estat l’escriptor.

La litúrgia bizantina diu que Maria és el volum on el Pare ha escrit el seu Verb, la seva Paraula.

Tot això ja ens suggereix el que dirà el Concili Vaticà II: Maria va ser enriquida des del primer instant de la seva concepció amb la resplendor d’una santedat enterament exemplar (LG 43).

La definició del dogma per Pius XII ho dirà d’una manera més manifesta: La Mare de Déu va ser preservada intacta de tota taca de pecat original des del primer instant de la seva concepció, per una gràcia singular i singular privilegi de Déu omnipotent, atenent als mèrits de Jesucrist, Salvador del llinatge humà.

Al mateix temps, però, això va ser així, en ella, tot creixent gradualment en aquest «que es compleixin les teves paraules» actualitzat per la seva fidelitat, per fer sempre la voluntat de Déu, alimentada en l’escolta i l’estudi de la Paraula del Senyor.

La lectura de la carta als Efesis posa de relleu el misteri diví. Ens ensenya que és un projecte curosament preparat per Déu i revelat ara en la plenitud dels temps, tot revelant-nos el seu designi secret: portar la història a la seva plenitud, fer la unitat de l’univers per mitjà del Messies. Aquest himne d’Efesis és el pòrtic de tot discurs cristià: en Crist, Déu vol fer universal la santedat. I havia de ser plenament santa aquella que el revestiria de la nostra naturalesa. És pura lògica.

Tot gira entorn de Crist. En Ell, Déu ens beneeix amb tota mena de béns. Ens elegeix per ser sants, per viure l’amor. Ser fills seus. I finalment per rebre l’herència. I ser lloança de la seva glòria. Crist és el Camí per fer aquest camí cap a les profunditats del misteri diví. Crist és la porta per penetrar-hi.

Però abans de mostrar-nos aquest Camí, d’obrir-nos la Porta, ha elegit des d’abans de la creació del món una criatura com a Vas espiritual per excel·lència, Maria. L’ha destinat a ser Porta del cel, perquè Ella ha acollit el Senyor d’aquest cel, i ha acceptat ser la porta per on entrarà en el nostre món, a parlar-nos en el nostre llenguatge humà, cridant-nos a ser amics i fills de Déu.

Aquest himne d’Efesis que amb tanta freqüència cantem a l’Ofici coral és molt apropiat per meditar-lo personalment en clau del Messies i alhora en clau de Santa Maria.

Però d’altra banda la litúrgia d’avui ens ofereix dues interessants escenes, paral·leles i contraposades. L’escena d’Eva al Paradís, en un diàleg molt viu amb Déu. Eva busca eludir la responsabilitat personal davant l’exigència del manament posat pel creador. En l’altra escena, també molt viva, Maria se centra en el diàleg amb l’enviat de Déu, i amb una forta projecció cap a la intimitat del cor.

Adam i Eva rebutgen Déu, són expulsats, veuen per primera vegada pondre’s el sol. S’eclipsa Déu en la vida de la humanitat. Eva tracta d’amagar-se «esquinçat el vestit de bellesa que el Creador em va teixir» (Andreu de Creta). Comença a falsejar les paraules i usar-les no com a ecos del Verb; tot queda enrarit.

És expressiu el reportatge que fa d’aquesta escena l’Eclesiàstic (c. 40): Greus problemes han estat creats per a tots els homes, un jo feixuc pesa sobre els fills d’Adam, des del dia que surten de les entranyes de la mare, fins al dia que retornen a la terra, mare de tots, des del qui seu en un tron fins al qui jeu humiliat a la pols, tots coneixen la ira i la gelosia, la torbació i el trasbals, la por de la mort, la rancunia, la discòrdia... Eva és la nostra part natural i malalta.

L’escena de Maria és anunci de la nostra salvació. De Jesús, que ens salva. L’escena de Maria és un quadre viu de bellesa. Alegra’t, plena de gràcia. El Senyor és amb tu. Ens mostra que la bellesa i l’home es pertanyen essencialment. Maria és bella per dintre i per fora.

La clau de tot és la Concepció Immaculada... un lloc del món fora del desastre del pecat original i on la puresa pot comunicar-se al món i fer florir el nou paradís perdut. La Verge és això.

Maria és la nova Eva, que ens mostra els trets valuosos del quadre humà, les possibilitats de salut i creativitat. És la representació del normal. Maria viu un diàleg viu, senzill amb Déu. Viu escoltant i acollint la Paraula i deixant fer a aquesta Paraula en la seva vida: que es compleixin les teves paraules.

Kirkeegard va escriure: Encara no he trobat l’home que tingui el coratge i la sinceritat de romandre tot sol amb la Paraula de Déu. Tot sol amb la Paraula de Déu! Després d’obrir el llibre, el primer passatge que cau sota els meus ulls s’apodera de mi i em constreny; és com si Déu mateix em preguntés: Vols posar-ho en pràctica això? I jo tinc por i evito el seu qüestionament prosseguint ràpid la meva lectura i passant curiosament a un altre assumpte…

Nosaltres coneixem ja una criatura que ha estat capaç de romandre amb la Paraula, i de dir-li: «que es faci». És Santa Maria, la nova Eva. La veritable devoció a ella cal que ens porti també a dir: «que es faci...»

3 d’agost del 2008

DIUMENGE XVIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 55, 1-3; Rm 8, 35. 37-39; Mt 14, 13-21

¿Com podem oferir esperança de pau i una harmonia duradora quan vivim situacions de conflicte i sofriment? Aquesta pregunta fou adreçada pel papa Benet als joves en les Jornades Mundials de la Joventut, a Sydney.

Estimats germans i germanes: la situació viscuda per Crist a l’Evangeli d’avui es va repetint constantment. Cerquem líders que ens ajudin a trobar el sentit d’una vida que ens alliberi de la superficialitat i de l’apatia, de l’egoisme que degrada i enverina les relacions humanes. Quan reflexionem una mica, comprenem que moltes diferències entre nosaltres són artificials, imposades per normes socials o per conveniències personals. Però quan anem a l’essencial, ens situem en la realitat: som pelegrins en busca d’un ideal, que pren nom diferent segons les distintes cultures i creences. Una gran gentada seguia i segueix Jesús. Som persones famolenques i assedegades de béns i valors espirituals. Només cal mirar els ulls de les persones per comprendre-ho. Però la paraula «Déu» algunes vegades fa por perquè s’escapa dels nostres càlculs matemàtics. A més, la trobada amb Déu comporta la trobada amb nosaltres mateixos. Algunes vegades cal ser molt valents per tal d’acceptar les nostres pròpies realitats. La pregària ens condueix a aquesta acceptació i a la humilitat. Quan fem «el viatge interior» —diguem-ho així—, on descobrim Déu dins nostre, tornem fora i contemplem la realitat de manera més realista i profunda.

Segurament els joves que han anat a Sydney ho han experimentat. Penso que hauran comprés que l’Evangeli revela la nostra dignitat de persones i que el nostre destí és trobar la plenitud en l’amor. Els béns materials no ho donen tot. Segons la primera lectura, Això diu el Senyor: estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. El salm d’avui, el 144, revifa aquest desig profund i natural, sempre viu dins nostre, i que només Déu pot assaciar. Per tot això sortim de nosaltres, fem llargues distàncies per trobar en grup, en comunitat humana, aquest Crist que ens agermana perquè som fills del mateix Pare. Cerquem el silenci de la natura tan plena de respostes, moltes persones ens reunim en llocs concrets on poder experimentar els valors de l’esperit. Molts llocs s’han convertit en centres de peregrinacions.

Lurdes, per exemple. Allí, com la gentada de l’Evangeli d’avui, esperem escoltar Jesús, i ser guarits per Ell. Gent de totes les edats i països resen i callen, tot esperant. El riu tan pròxim sembla que s’emporta les nostres pregàries fins a l’immens oceà de Déu. Gent sana, cecs, paralítics, coixos, persones tocades per la malaltia o atribolades per la vida, ancians que ja no esperen més que una cosa, joves que cerquen el que ells ni saben. Hem dit al cant d’entrada: Déu meu, veniu a ajudar-me; no tardeu a defensar-me, Senyor. Sou Vós qui m’ajudeu i em deslliureu. Senyor, no trigueu més. Quelcom especial irradia la santa cova, plena de llum i de pregàries. Allí la nostra pròpia experiència de fe s’enforteix: hi descobrim que hi ha miracles quan comprenem el sofriment purificador, les contrarietats que ens maduren, l’autèntica llibertat que porta a la generositat, l’alegria immensa de sentir-se estimats, el valor de la pregària que ens refà i ens uneix a Jesucrist. Si el seguim, en la fe dels altres podem contemplar, amb ulls admirats, el Crist «transfigurat» dins d’ells. Si contemplem Jesús, podem mirar amb ulls misericordiosos el món, que està «desfigurat» perquè no sabem o no volem estimar com cal.

Admirant la imatge serena i dolça de Maria, la Mare de Jesús, comprenem que no hi ha res capaç d’allunyar-nos del Crist, que tant ens estima, en paraules de sant Pau a la segona lectura. Cap obstacle trobarem si anem amb un cor obert, senzill i confiat. Maria va dir: Feu tot el que Ell us digui (Jo 2, 1-12). I el Senyor: Veniu a mi, i us saciareu de vida.

La solució a la pregunta inicial la proposa el mateix Papa Benet quan diu als joves, i per extensió a tots: L’Església —i el món també— té necessitat de renovació. Té necessitat de la vostra fe, del vostre idealisme, i de la vostra generositat... En aquest món no hi ha res de perfecte, ni persones, ni comunitats, ni institucions. Penso, però, que l’única actitud valenta i vàlida és l’amor viscut en la vida quotidiana. Així com la pregària purifica i pacifica el nostre cor, l’amor renova les persones i el món. Hem de pregar constantment, callar per respecte als altres, parlar quan sigui l’hora, escoltar sempre, estimar cada dia més... Com Jesús, que a l’Evangeli d’avui no fa grans discursos, sinó que veié una gran gentada, se’n compadí i curava les seves malalties; finalment, digué la benedicció, partí el menjar i el donava als deixebles perquè el repartissin entre la gent.

L’Eucaristia pren tot el seu sentit quan ens donem, quan ens repartim, quan multipliquem els nostres actes d’amor. Tant si la vivim en grans concentracions com els joves de Sydney, o en el santuari marià de Lurdes, o en el nostre monestir... que cada Missa sigui un pas endavant vers Déu i els altres. Que l’exemple i la intercessió de Maria ens hi ajudi. Amén.