Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 3, 9-15. 20; Sl 97, 1-4; Ef 1, 3-6. 11-12; Lc 1, 26-38
Maria és una carta escrita per Déu. Sant Pau diu a la comunitat de Corint: Vosaltres sou una carta de Crist, escrita no amb tinta sinó amb l’Esperit del Déu viu, no en taules de pedra sinó en els cors (2Co 3, 3). I afirmarà Pau que aquesta carta és ben coneguda i llegida.
A Maria, com ningú més, es pot aplicar aquest ensenyament de Pau. La tradició ha parlat de la Verge com d’una taula de cera sobre la qual Déu ha pogut escriure tot el que ha volgut.
Orígenes ensenya que en la seva resposta a l’àngel Maria diu a Déu: Aquí em tens, sóc una tauleta encerada, que l’Escriptor escrigui el que li plagui, que faci de mi el que Ell vulgui.
Per sant Epifani es tracta d’un llibre gran i nou, del qual solament l’Esperit ha estat l’escriptor.
La litúrgia bizantina diu que Maria és el volum on el Pare ha escrit el seu Verb, la seva Paraula.
Tot això ja ens suggereix el que dirà el Concili Vaticà II: Maria va ser enriquida des del primer instant de la seva concepció amb la resplendor d’una santedat enterament exemplar (LG 43).
La definició del dogma per Pius XII ho dirà d’una manera més manifesta: La Mare de Déu va ser preservada intacta de tota taca de pecat original des del primer instant de la seva concepció, per una gràcia singular i singular privilegi de Déu omnipotent, atenent als mèrits de Jesucrist, Salvador del llinatge humà.
Al mateix temps, però, això va ser així, en ella, tot creixent gradualment en aquest «que es compleixin les teves paraules» actualitzat per la seva fidelitat, per fer sempre la voluntat de Déu, alimentada en l’escolta i l’estudi de la Paraula del Senyor.
La lectura de la carta als Efesis posa de relleu el misteri diví. Ens ensenya que és un projecte curosament preparat per Déu i revelat ara en la plenitud dels temps, tot revelant-nos el seu designi secret: portar la història a la seva plenitud, fer la unitat de l’univers per mitjà del Messies. Aquest himne d’Efesis és el pòrtic de tot discurs cristià: en Crist, Déu vol fer universal la santedat. I havia de ser plenament santa aquella que el revestiria de la nostra naturalesa. És pura lògica.
Tot gira entorn de Crist. En Ell, Déu ens beneeix amb tota mena de béns. Ens elegeix per ser sants, per viure l’amor. Ser fills seus. I finalment per rebre l’herència. I ser lloança de la seva glòria. Crist és el Camí per fer aquest camí cap a les profunditats del misteri diví. Crist és la porta per penetrar-hi.
Però abans de mostrar-nos aquest Camí, d’obrir-nos la Porta, ha elegit des d’abans de la creació del món una criatura com a Vas espiritual per excel·lència, Maria. L’ha destinat a ser Porta del cel, perquè Ella ha acollit el Senyor d’aquest cel, i ha acceptat ser la porta per on entrarà en el nostre món, a parlar-nos en el nostre llenguatge humà, cridant-nos a ser amics i fills de Déu.
Aquest himne d’Efesis que amb tanta freqüència cantem a l’Ofici coral és molt apropiat per meditar-lo personalment en clau del Messies i alhora en clau de Santa Maria.
Però d’altra banda la litúrgia d’avui ens ofereix dues interessants escenes, paral·leles i contraposades. L’escena d’Eva al Paradís, en un diàleg molt viu amb Déu. Eva busca eludir la responsabilitat personal davant l’exigència del manament posat pel creador. En l’altra escena, també molt viva, Maria se centra en el diàleg amb l’enviat de Déu, i amb una forta projecció cap a la intimitat del cor.
Adam i Eva rebutgen Déu, són expulsats, veuen per primera vegada pondre’s el sol. S’eclipsa Déu en la vida de la humanitat. Eva tracta d’amagar-se «esquinçat el vestit de bellesa que el Creador em va teixir» (Andreu de Creta). Comença a falsejar les paraules i usar-les no com a ecos del Verb; tot queda enrarit.
És expressiu el reportatge que fa d’aquesta escena l’Eclesiàstic (c. 40): Greus problemes han estat creats per a tots els homes, un jo feixuc pesa sobre els fills d’Adam, des del dia que surten de les entranyes de la mare, fins al dia que retornen a la terra, mare de tots, des del qui seu en un tron fins al qui jeu humiliat a la pols, tots coneixen la ira i la gelosia, la torbació i el trasbals, la por de la mort, la rancunia, la discòrdia... Eva és la nostra part natural i malalta.
L’escena de Maria és anunci de la nostra salvació. De Jesús, que ens salva. L’escena de Maria és un quadre viu de bellesa. Alegra’t, plena de gràcia. El Senyor és amb tu. Ens mostra que la bellesa i l’home es pertanyen essencialment. Maria és bella per dintre i per fora.
La clau de tot és la Concepció Immaculada... un lloc del món fora del desastre del pecat original i on la puresa pot comunicar-se al món i fer florir el nou paradís perdut. La Verge és això.
Maria és la nova Eva, que ens mostra els trets valuosos del quadre humà, les possibilitats de salut i creativitat. És la representació del normal. Maria viu un diàleg viu, senzill amb Déu. Viu escoltant i acollint la Paraula i deixant fer a aquesta Paraula en la seva vida: que es compleixin les teves paraules.
Kirkeegard va escriure: Encara no he trobat l’home que tingui el coratge i la sinceritat de romandre tot sol amb la Paraula de Déu. Tot sol amb la Paraula de Déu! Després d’obrir el llibre, el primer passatge que cau sota els meus ulls s’apodera de mi i em constreny; és com si Déu mateix em preguntés: Vols posar-ho en pràctica això? I jo tinc por i evito el seu qüestionament prosseguint ràpid la meva lectura i passant curiosament a un altre assumpte…
Nosaltres coneixem ja una criatura que ha estat capaç de romandre amb la Paraula, i de dir-li: «que es faci». És Santa Maria, la nova Eva. La veritable devoció a ella cal que ens porti també a dir: «que es faci...»
