Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11, 19; 12, 1-3. 6. 10; Sl 44, 11-12. 16; 1Co 15, 20-27; Lc 1, 39-56
Escriu sant Bernat: Ens ha precedit la nostra Reina. Sí, se’ns ha anticipat i ha estat rebuda amb tots els honors; els seus petits servents la segueixen plens de confiança cridant: Porteu-nos amb vós. Correrem a l’olor dels vostres perfums. Els pelegrins hem enviat davant nostre la nostra advocada; és la Mare del Jutge i Mare de misericòrdia. Negociarà amb humilitat i eficàcia la nostra salvació (St. Bernat, Sermó sobre l’Assumpció, 1, 1).
Maria és la carta més bella de Déu. Pensada amorosament per Déu des d’abans dels segles i escrita magistralment en el nostre temps per la seva pròpia mà. És la gota fresca oferta gratuïtament a tot el qui defalleix en els paratges àrids del camí. És la carta que hem de rellegir moltes vegades, tantes com hem rebregat la cara de la nostra mare amb una abraçada, amb un petó molt fort, per dir-li: T’estimo. I romandre assossegats, en pau, sentint sobre el nostre cap el seu somriure, però, dintre nostre, una sensació indicible de llum i de companyia que ens fa sentir feliços.
Però la relectura d’aquesta carta de Déu, la celebració d’aquesta solemnitat potser no sigui molt adequada en aquests dies per als creients, més preocupats potser dels seus ritus de vacances que de celebrar l’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel. Davant una coreografia mundana de dissipació i superficialitat, en un clima de dispersió, de distracció programada, quan es busca buidar el cap dels pensaments habituals de la vida que li acreixen la fatiga del cor.
I precisament és una festa que ens convida a buidar el cap dels nostres pensaments habituals, de creients o de monjos. Potser, caldria dir, més aviat, buidar, aprofundir, fer més profunds i senzills els nostres pensaments.
El significat de la vida, la destinació última, la presència del mal en el món, l’exigència de la nostra vida de fe i monàstica, la responsabilitat cap als altres, el servei, la reconciliació… són alguns dels aspectes que tenen una relació estreta amb el missatge d’aquesta solemnitat de santa Maria, que hom ha definit com la icona escatològica de l’Església.
L’Assumpció és una imatge expressiva de l’obra de Crist, el fruit que millor podria definir i clausurar el cicle de l’encarnació, redempció i resurrecció de Crist; mostra la veritat de l’amor de Déu a l’home, concretat en l’encontre personal definitiu, i gloriós, amb la seva Mare.
Aquest dogma de l’Assumpció el confessem en un moment en què es vol afirmar una consciència materialista que només admet un possible paradís terrenal. La concepció d’un món sense Déu. L’Assumpció ens recorda la destinació transcendent de la persona, la plenitud de la seva vocació. Que el desig de l’home per romandre sempre no quedarà frustrat.
Maria no puja al cel en tant que ella sola, sinó des del seu ésser Mare de Déu, i paradigma madur de l’Església. D’alguna manera podríem dir que el femení arriba a la Trinitat per mitjà de Maria. Integra esperit i matèria. Anticipa el procés universal d’integració radical de tots els contraris. Realitza un dels anhels més antics de l’home, sobre el qual van escriure els Pares de l’Església: aixecar-se de la terra als cels, unir l’home amb Déu.
Això ens ha de recordar que el veritable home no és encara a casa. Que queda un futur obert i fascinant per endavant, per seguir l’obra suggerida per l’obra de Déu en Maria. Que el missatge de reconciliació de l’home amb Déu que ha vingut a portar Jesucrist, el Verb de Déu, ha tingut una primera redacció de gran bellesa en aquesta «carta de Déu», que és Maria.
Però no hem de ser ingenus, l’escena de la Paraula de Déu es repeteix: el drac s’atura davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill; el Fill va ser endut cap a Déu i cap el seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc…
I aquesta lluita continua. Entre el drac i l’Església. L’Església segueix donant a llum aquest Fill, el Fill que ha de governar totes les nacions, que ha de fer fructificar més fruits d’aquest arbre de la humanitat. Però aquesta Església, com la dona, té preparat un lloc en el desert. Perquè té necessitat de dipositar tota la seva confiança en el Senyor. I és allí, en el desert, l’espai elegit per Déu per seduir la seva criatura.
I seduïts per Déu, és quan hem de rellegir aquesta carta de Déu, que és Maria. Rellegir tot el que l’amor de Déu ha anat escrivint en el seu cor i que ella proclama ara en veu alta en la seva visita a la seva cosina Elisabet.
Aquí tenim un programa concret, nítid, lluminós. Hem d’escoltar-lo fins que sentim la veu que ens pacifiqui el cor, com el més bell i veritable t’estimo. La bellesa no consisteix en l’artístic genial, sinó en el senyal de la paraula sobirana que «no torna buida» (Is 55, 10), en l’impossible que es profetitza.
Escriu el poeta León Felipe: Un escrit sense rima i sense retòrica aparent es converteix d’improvís en poema quan comencem a advertir que les seves paraules segueixen enceses i que rimen amb llums llunyanes i pretèrites que no s’han apagat i amb unes altres que comencen a encendre’s en els horitzons tenebrosos (Leon Felipe, Antología rota, Edit. Losada, Buenos Aires, 72, p.84).
Santa Maria és la carta més bella escrita per Déu per a comunicar-nos que la seva profecia no és impossible, que la seva paraula no torna buida… Déu espera la nostra resposta a la seva carta.
