Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Escolta Israel
Aquesta invitació és el gran regal que Déu feu al poble de l’Antiga Aliança, el gran do que el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob va oferir als israelites, ja que, a través d’aquestes simples paraules, d’aquesta invitació a escoltar, Déu volia fer-se present enmig del seu poble i entrar en comunió amb ells. Car escoltar és obeir.
En efecte, l’escolta de la llei, de la paraula, i la resposta a aquesta invitació, es converteixen en una actitud fonamental d’obediència, de resposta fidel a aquesta mateixa paraula que Déu adreça al seu poble. L’actitud contrària a aquesta invitació que correspon al primer dels manaments de la llei de Déu és la desobediència: la desobediència és, en poques paraules, deixar d’escoltar. Deixar d’escoltar la paraula de la llei revelada, però també deixar d’escoltar la paraula escrita en el món que ha sortit de les mans de Déu i que, com bellament expressa sant Agustí en les seves Confessions, ens assegura que no és Déu sinó que és Déu qui l’ha fet.
La lectura de la Carta als Romans que hem escoltat avui ens recorda que la desobediència ha captivat tots els homes: tant els qui havien nascut fora de la Llei, com aquells que per haver nascut dins de la Llei, eren dipositaris de les promeses i de l’aliança mateixa. I és que Déu ha deixat els uns i els altres captius de la desobediència. I si l’obediència, que neix d’acceptar la invitació a escoltar, condueix a la comunió, la desobediència no pot sinó conduir a l’exclusió. Pagans i jueus, abans de la vinguda de Crist entre els homes, s’han trobat, doncs, tots exclosos de la presència gloriosa de Déu per causa de la pròpia desobediència. Però això no sense raó, ja que Déu ha deixat els uns i els altres captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots.
És a aquest mateix fi que apunta la profecia d’Isaïes i l’Evangeli que acaben de ser proclamats enmig de la nostra assemblea. Ho hem sentit: els estrangers que s’han adherit al Senyor, que es posen al seu servei per amor del seu nom i volen ser els seus servidors, (...) [aquests] els deixaré entrar a la meva muntanya sagrada, aquella muntanya que és en la literatura profètica el símbol de la presència de Déu enmig dels homes. Tots els homes que es disposen a escoltar i a acollir en el propi cor la paraula redemptora del Senyor, gaudiran del goig immens de viure veient la claror de la mirada del Senyor.
Paradigma d’aquesta novetat és la dona estrangera que sortí cridant a l’encontre del Senyor Jesús. Deia: Senyor fill de David, compadiu-vos de mi! Una dona valenta que, tot i tenir la filla endimoniada –la filla endimoniada d’aquesta dona cananea és el símbol de l’esterilitat del fruit de les entranyes d’aquells qui viuen allunyats, estrangers, en la regió de la desobediència, dels homes i les dones que no escolten i es repleguen sobre si mateixos–: la dona –dèiem– surt a l’encontre del seu veritable i únic Déu i Senyor, el qual ha reconegut present enmig dels homes (és fill de David!); una dona que, plena de desig, haurà de sentir dels llavis del seu Déu i Senyor, que la seva és una missió que ha de començar per portar els fills a la casa paterna, les ovelles perdudes del poble d’Israel a la pleta de Déu, i que no està bé de prendre el pa dels fills. La fe d’aquesta dona, una fe capaç de reconèixer en el fill de David que té al davant, el Déu que la salva i la redimeix, ha merescut però que les antigues profecies arribessin al seu compliment. Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols.
Així, en Jesús, fill de David i Nou Adam, aquell qui de dos pobles n’ha fet un de sol per la seva mort, en ell concretament, s’esdevé el compliment de la profecia d’Isaïes: acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i les altres víctimes. El clam de la dona, la seva insistència i la seva humil perseverança davant del Senyor són el sacrifici veritable que la seva fe ofereix al seu Déu i Senyor. Des d’ara, doncs, tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració. Perquè, estimats germans, qui és el nou Temple del Senyor sinó el mateix Senyor Jesús, que va morir i va ressuscitar al tercer dia? I qui és el nou altar, capaç de rebre l’holocaust del poble pagà i de l’israelita alhora? Qui és la casa d’oració de Déu, on el poble hi pot celebrar les seves festes, sinó el mateix Senyor Jesús? I és que Déu per tal de compadir-se de la desobediència de tots, s’ha fet home com nosaltres i s’ha fet per a nosaltres veritable temple, altar i casa d’oració. La dona cananea amb la seva gosadia va fer arribar al Senyor el desig de tots els pobles pagans i va poder experimentar, en la guarició de la seva filla endimoniada, la redempció que suposa la vinguda del Senyor entre nosaltres.
I és que, germans, gràcies a l’encarnació del Fill de Déu i a la redempció oferta per ell, gràcies a l’obra de la compassió final de Déu per tots nosaltres, la invitació a escoltar present tant al nucli de l’Antiga Aliança com en el de la creació mateixa, ja no cau en cors tancats i en entranyes estèrils, sinó que pot fructificar en una resposta obedient, cosa que en cristià no vol dir sinó en el seguiment humil que vol imitar el mateix Crist, Déu i Senyor nostre. Un seguiment que ha de ser sostingut per una fe tan admirable com la de la dona cananea i que avui, en aquesta eucaristia dominical, demanem per a tots nosaltres. Amén.
