29 de setembre del 2016

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Ara és l’hora» de collir les figues que queden, però no és temps de quedar-se a l’ombra de la figuera. Ara ens cal posar-nos en moviment cap a l’encontre amb el Crist.

Perquè avui els àngels ens porten a la contemplació de les coses del cel.

«Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu», per això, ens hem de preocupar de cultivar la nostra ànima. Sí, cultivar l’ànima amb tots els sentits al nostre abast per donar glòria a Déu, que això és la nostra tasca, el viure com a monjos.

Així podrem reconèixer el Fill de Déu en «l’hora del seu poder i del seu regne», l’hora que Crist governa, perquè per la seva sang tot el mal ha estat vençut. Per això, ara celebrem l’Eucaristia.

I si Déu, per la seva misericòrdia ens ha estimat tant, fins a la mort del seu Fill únic, ara és l’hora de part nostra, de dedicar-nos a ser instruments de la seva misericòrdia i estimar. Al capdavall això és la voluntat de Déu.

Ja sabem i tenim notícies i veiem que de moment «el gran Drac, la Serp Antiga, l’anomenat Diable i Satanàs, que desencamina tot el món», encara ronda per la terra.

Però hem de sortir de l’ombra de la figuera perquè els seus pàmpols ens impedeixen mirar més enllà. Cal veure més enllà i viure sense enganys diabòlics. Cal apostar per viure una vida de misericòrdia.

Així, donarem culte a Déu, vivint la vida senzilla de monjo, de cristià. I si donem goig a Déu per la nostra vida, segur que veurem els àngels de Déu, pujant i baixant. I més encara, podrem enfilar-nos amb el àngels cap al cel.

Sí, ara és bona hora perquè els àngels ens acompanyin cap a la veritat absoluta de Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant.

21 de setembre del 2016

SANT MATEU, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ef 4,1-7.11-13; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 9,9-13

Els denaris de plata, ben brunyits de tant passar de mà en mà, brillants, amb la imatge del Cèsar i la inscripció. Després venien les didracmes i els sextercis, els quadrants, i les més petites, els asos i els leptons. Les coneixia bé, totes les monedes, i a ulls clucs us hauria dit el valor i el nom de totes les que passaven per les seves mans. Aquell matí, Leví, el publicà, havia sortit de casa, com sempre, per anar cap al seu teloni, al lloc fronterer, on col·lectava els impostos per a l’invasor. Era l’hora màgica en què tot just comença a trencar el dia, el fred és viu i se senten, netes, totes les olors. L’havia despertat el soroll de les moles, com sempre, i també, com sempre, una mica més avall de casa seva, Rut, la prostituta, acomiadava l’últim client, un soldat romà ressagat, a la porta del seu catau. Un dia com qualsevol altre... un dia, però, que, al capdavall, no seria com qualsevol altre.

Molts anys després, assegut a la seva cambra del carrer Recte, prop de l’àgora, a Antioquia de Síria, encara el recordava aquell dia. Recordava el contacte de la mà de Jesús, el rabí, damunt les seves espatlles, la profunditat del seus ulls i el to de la seva veu, entre dolç i peremptori alhora, i aquella sola paraula que ho capgirà tot: «Segueix-me!» (Mt 9,9). Ho recordava mentre escrivia la paràbola dels treballadors de la vinya. La seva comunitat li havia demanat de confegir un relat ordenat sobre Jesús, qui era, el que va dir i el que va fer, per tal de poder-s’hi emmirallar, ara que anaven morint els qui l’havien conegut o n’havien sentit parlar de primera mà. La paràbola del denari! El mateix jornal per a tots! A cada u un denari! Vet ací l’àlgebra divina (Mt 20,1-16). L’important és la crida i la resposta, no les hores treballades. ¿I la feta del peix, quan preguntaven a Pere si Jesús no pagava el tribut del temple? De la boca del peix en va sortir un estàter, i Jesús va dir a Simó: «dóna’ls la moneda, per tu i per mi» (Mt 17,24-27). Per tu i per mi. Tot en una mateixa moneda. Encara, l’àlgebra divina. En Jesús, que és la moneda divina del rescat de la humanitat, s’han unit per sempre en un de sol dos destins, el de Déu i el de l’home, dues històries, la humana i la divina, en un mateix negoci.

«No us emporteu a la bossa cap moneda» —va dir Jesús—; «ni d’or, ni de plata, ni de coure», recordava Mateu, tot trempant una ploma al seu escriptori; «perquè, on tens el tresor, hi tindràs el cor», escriví (Mt 10,9; 6,21). El tresor enterrat en un camp. Tota una vida per cercar-lo. I, si no el trobes, deixa’t, si més no, trobar per Jesús, ara, avui, un dia qualsevol. Deixa que sigui ell qui porti els teus comptes. Una mateixa moneda, un estàter, per tu i per mi, al teloni dels publicans i dels pecadors, que és la taula de l’església, per canviar-la en la moneda del Regne, a la taula de la joia i del perdó a la frontera del cel.

«Ell s’aixecà, i el va seguir» (Mt 9,9). Amén.

18 de setembre del 2016

DIUMENGE XXV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Am 8,4-7; Sl 112; 1Tm 2,1-8; Lc 16,1-13

Estimats germans i germanes,

Aquest diumenge i el següent tenen la característica comuna de presentar-nos a la primera lectura la clara denúncia del profeta Amós contra el mal ús de les riqueses. Les seves paraules dures troben una confirmació exigent a l’Evangeli: «Ningú no pot servir dos amos... No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses».

La paràbola que inclou l’Evangeli d’avui si no escandalitza, almenys sorprèn. El protagonista és un administrador poc escrupulós a qui el seu amo acomiada de la feina. L’home és llest i en veure’s al carrer, sense diners ni ganes de treballar, pensa com pot fer-se amb nous amics que l’ajudin el dia de demà. I amb aquesta intenció, comença a reduir els deutes de tots els qui estaven endeutats amb el seu amo. Aquí trobem allò que ens sorprèn a la paràbola. Quan esperàvem la renyina de l’amo al seu administrador per lladre i la consegüent lliçó moral, tot invitant a l’honradesa, ens trobem que l’amo felicita el trampós. Però no pas per haver robat, sinó perquè va ser tan llest que va saber aprofitar aquesta ocasió per preparar-se un bon futur.

Jesús ens proposa una actitud valenta: fer un ús prudent dels béns i ajudar els menys afortunats en les seves necessitats. El deixeble de Crist ha d’usar ponderadament de les riqueses i fer-se amic dels febles i desemparats. Aquesta és la millor «inversió». És una temptació fàcil fer del diner un ídol. El diner és la gran prova de l’amor, no perquè sigui dolent, sinó perquè desperta la cobdícia i ens condiciona la generositat i fins i tot la justícia.

El relat de sant Lluc ens presenta un tema de plena actualitat, sobre el qual hem de reflexionar. Podem treure conclusions. En primer lloc, s’insisteix en la responsabilitat del seguidor de Crist en l’administració quotidiana del béns confiats: dons i talents, la seva gràcia i el seu amor. Déu ens dóna béns de gran valor, que hem de compartir i posar al servei del altres. Som administradors que hem de vetllar pels interessos del Senyor, que ens ha ensenyat el manament de l’amor. Cal que caminem sempre vers la pràctica d’un amor actiu i concret amb cada ésser humà. Som cridats a treballar pel futur usant evangèlicament totes les possibilitats que tenim perquè cal tenir imaginació en la pràctica de la caritat. En segon lloc, s’indica l’actitud fonamental que el cristià ha de tenir davant la riquesa: honestedat i transparència. No hi ha cap alternativa entre Déu i les riqueses, entre el Déu veritable (que ens condueix a l’amor, a la vida i a la llibertat) i el «déu» diner (causa i principi d’injustícies, discòrdies, guerres, baralles i discussions). ¿A qui volem servir? Servir Déu implica una total adhesió i disponibilitat. Servir les riqueses condueix a l’esclavitud i a l’obsessió, com una droga que crea dependència.

Recordem la coneguda consigna: «Viure en el món sense ser del mon». És a dir, viure ben arrelats i compromesos en el món, però nets de la seva malícia, sense que el mal entri en el nostre cor. Ens agradaria viure en un món més humà, més fraternal, menys violent. Es fa difícil viure en aquest món seguint els principis evangèlics i anant a contracorrent. El nostre món te les seves lleis, les seves exigències i la seva ètica: «El negoci és el negoci», «El fi justifica els mitjans», «Tothom ho fa...». Per això, els cristians podem caure en una doble temptació: o viure al marge del món, sense assumir els nostres compromisos; o ser un més amb totes les implicacions, sense deixar-nos conduir per la llum de l’Evangeli. Crist ens demana, avui, que siguem «fills de la llum», que omplim el món de llum i d’esperança, però amb l’astúcia dels «fills d’aquest mon».

Hem de recordar, abans d’acabar, la recomanació de sant Pau a la segona lectura: cal que preguem! Ja que la voluntat de Déu és la salvació de tots els homes, pertoca a l’Església d’interessar-se per totes les realitats humanes i fer-ne pregària davant Déu. Preguem, doncs, els uns pels altres: Que Déu ens doni capacitat de discerniment i força per ser-li fidels!

8 de setembre del 2016

NAIXEMENT DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Maties Prades, sotsprior de Poblet
Mi 5,1-4a; Rm 8,28-30; Mt 1,1-16.18-23

Estimats germans i germanes,

Mai acabem de comprendre la complexitat i el misteri de l’ésser humà. Al llarg de la vida diferents paraules ens poden definir. Sentir-nos fills d’una bona mare ens dóna equilibri, pau i estabilitat. És difícil imaginar-se la vida cristiana, que és un camí dels fills vers la casa del Pare, sense una Mare que ens estimi i ens recordi sempre: «feu el que Jesús us digui». L’amor que inspira la Mare, accessible i acollidora, dóna confiança i estimula a la maduresa i responsabilitat. A través de les diferents advocacions marianes, Maria comparteix les històries de cada poble. Diu l’oració postcomunió: Maria és «esperança de tot el món i albada de la salvació».

La festa de la Nativitat és una de les més arrelades en la tradició popular cristiana. Les lectures i oracions de la Litúrgia d’avui canten, si voleu poèticament, que avui és el preludi d’una alegria compartida, on s’anuncia la salvació: de Maria va néixer el Sol d’una nova vida, Jesús. «Ens visitarà un Sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca... i guiar els nostres peus per camins de pau». Segons l’oració col·lecta, de Maria «ens ha nascut el sol de justícia, Crist, Déu nostre».

La genealogia de Jesús no és només una llarga llista de noms estranys que hi apareixen. Si la meditem, apreciem que la Història està teixida de pecat i virtut, de mediocritat i heroisme tot barrejat, de persones mogudes per passions i situacions extremes. Conèixer persones i situacions no vol dir resignar-se, més bé vol dir millorar i cercar solucions. Els salms ens ajuden a viure la felicitat que trobem en la saviesa de l’amor i en l’amor a la saviesa. «Feliços els homes de conducta irreprensible, que segueixen la Llei del Senyor... i busquen el Senyor amb tot el cor» (Sl 118,1-2). Déu no s’aparta del mal del món, de la nostra inclinació al pecat. Ell ve, misericordiós, a ajudar-nos. El Senyor, que contempla la nostra petitesa, obra meravelles en els qui confien en el seu Amor. La seva profunda pietat i compassió l’empeny a perdonar, a acompanyar, a donar el medicament que necessitem. La seva misericòrdia és l’amor que cerca, que s’abaixa per aixecar l’altre. Hem de fer nostra l’afirmació del salmista: «Jo, sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. El meu cor s’alegra: ja em veig salvat!» Aquestes reflexions ens duen a la contemplació i adoració: agraïts pel seu afecte, tendresa, compassió, perdó i una nova oportunitat. Ell ens aixeca fins a formar part de la seva família. «Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen».

Si Déu és misericòrdia, aquesta esdevé la llei fonamental de tot ser humà. Continuen havent-hi llargues llistes de persones actuals mogudes per passions que destrueixen la convivència i la pau. Cal, però, construir i reconstruir. L’amor i el perdó han de modelar la nostra manera de ser, de pensar, de sentir i d’actuar. Només així trobem la felicitat. Segons el Papa Francesc, hem d’evitar actituds com «la indiferència que humilia, la monotonia que anestesia l’ànim i impedeix de descobrir la novetat, i el cinisme que destrueix». Si estem units a Jesucrist i seguim els seus camins, «la fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau» (Sl 84,11).

Que aquesta Eucaristia sigui també una reunió de família. Com a fills de Maria, i acompanyats per Ella, presentem-nos al Senyor units com aquestes flors al peu de l’altar que formen un sol ram. Que com Maria, «la plena de gràcia», i Josep, «un home bo», sapiguem estar disponibles al projecte de Déu en nosaltres. Com un prec, podríem acabar citant l’estrofa d’un salm (Sl 32,22) cantada en l’himne «Te Deum»: «Que el vostre Amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en Vós».

4 de setembre del 2016

DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Sv 9,13-18; Sl 89; Flm 9-10.12-17; Lc 14,25-33

«Quin home pot conèixer què desitja Déu?»
«Qui pot descobrir la voluntat del Senyor?»

El llibre de la Saviesa, en allò que hem escoltat a continuació, no ens dóna raons per a una resposta positiva: «els raonaments dels mortals són insegurs, el cos és una cabana de terra que es descompon, amb prou feines ens afigurem les coses de la terra», tot just plantegem amb saviesa i encert el que tenim a mà, i no obstant això pretenem conèixer i pontificar sobre el que està més enllà de l’espai humà.

Potser hauríem de recordar les paraules de Déu a Job, quan l’home es planta davant Déu i li demana comptes: «Qui és aquest que enfosqueix els meus plans, amb paraules d’ignorant: Vinga! Preparat com un home i tu m’instruiràs. On eres tu quan jo posava els fonaments de la terra? I quan la mar brollava del si matern, qui la clogué amb dos batents. Jo la vaig vestir de núvols, la vaig embolcallar amb bromada. Jo li he marcat els límits, amb dos batents i un travesser. Has visitat les fonts de la mar, o has caminat pels fons de l’oceà? Has descobert les portes de la Mort?, l’entrada dels país de la foscor? Qui es el pare de la pluja?, ¿qui engendra les gotes de rosada?, ¿de quin ventre surt el glaç?, qui infanta les gebrades?» (Job 38) «I Job va respondre: jo només et coneixia d’oïda però ara t’he vist amb els meus ulls. Per això ara em retracto, penedit sobre la pols i la cendra...» (Job 42)

I amb tot Déu s’ha apropat a nosaltres, s’ens ha revelat, ens ha donat a conèixer el seu Amor en Jesucrist. I Jesucrist, a més, ens ensenya a invocar Déu amb el nom de Pare, i en aquesta relació amb aquest Déu Pare, estem d’acord a fer la seva voluntat. Així ho diem en el Parenostre.

Tot això ens dóna confiança per dirigir-nos a Déu amb les paraules de l’oració col·lecta d’avui: «Vós ens heu redimit, i ens heu fet la gràcia de ser els vostres fills». Aquesta és l’obra que ha dut a terme entre nosaltres Jesucrist: fer-nos fills de Déu Pare. Però segueix la pregària: «Mireu aquests fills que tant estimeu, i doneu la llibertat i l’herència eterna als qui creuen en Crist».

Li demanem que ens miri. «Que ens faci veure la claror de la seva mirada», com canta el salmista, que el seu amor ens sadolli, que per a això està fet el cor humà, per estimar, per gaudir de la llum d’aquesta mirada.

Necessitem aquesta mirada de Déu que il·lumini els passos de la nostra vida a la terra, i la llum de la nostra ment. Per conèixer el que desitja Déu de nosaltres, per descobrir la seva voluntat. Perquè a més nosaltres en els nostres camins ens fatiguem inútilment. ¿Per què no fer servir més el nostre temps en l’essencial?

Algú ple de saviesa va dir i ha cantat: «Jo necessito poques coses i les poques coses que necessito, les necessito molt poc». Potser aquí podem tenir una feina apassionant per adquirir saviesa: contemplar les coses, contemplar la vida i discernir el que realment necessito. La meva vida ha de ser un espai i un temps de simplicitat, la brevetat de la vida hauria de ser un pensament dominant en tots nosaltres, però quanta fatiga inútil!

Demanem a Déu amb el salmista «que ens ensenyi a comptar els nostres dies, els nostres anys, que no siguin fatiga inútil, per assolir la saviesa del cor». Es tracta que nosaltres, que creiem en Crist, com afirmàvem en l’aració col·lecta, «arribem a tenir el pensament de Crist», com ens ensenya sant Pau en les seves cartes. Tenim el pensament de Crist?

Tornen a l’Evangeli. Crist ens convida a un seguiment, no a mitges. Crist és l’Amor de Déu que se’ns ofereix com a camí de vida i de plenitud. Ell ens demana una determinació, a favor d’ell, total, sense mitges tintes. Però com que hi ha obstacles en el camí ens demana una reflexió seriosa sobre com seguir-lo. No fos cas que estiguem aixecant la torre dels nostres desitjos, de «a mi m’agradaria, jo faria, però...»

Ell, Crist, t’ha donat, i ha posat el seu Esperit dintre teu. No el deixis dormir, desvetlla’l. Que el seu buf ens porta a la plenitud de la vida.

Et suggereixo que primer aprenguis les seves matemàtiques, com diu el salmista: «Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies».

2 de setembre del 2016

SANT BERNAT, MONJO DE POBLET, I SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu».

Sí, cal estar a punt. A punt, per donar testimoni de la nostra fe. Fe en Déu Pare que en la seva misericòrdia ens ha donat el seu Fill, Jesucrist, perquè l’escoltem i amb la força de l’Esperit Sant seguim el camí de l’evangeli. I, perquè aquest camí el seguim concretament segons la pauta de la Regla de sant Benet.

Cal estar a punt. Perquè en els vaivens d’aquest món sapiguem viure la nostra experiència de Déu. L’experiència de Déu que ens protegeix i que ens ajuda en el nostre dia a dia. Ja que se’ns fa present, el tenim sempre al nostre abast en cada moment, en els petits treballs, en les petites accions de cada dia.

Perquè la resposta a la nostra raó de viure és simplement l’amor. L’amor que Déu ens té, l’amor que nosaltres li hem de professar i l’amor amb què nosaltres ens hem de donar als altres.

Però, tot aquest amor no ens allibera del sofriment, de l’odi que ens pot sobrevenir simplement pel nom de cristians, per creure en Crist.

Creure en Crist avui és arriscat. El cristià d’avui ha d’estar a punt per donar resposta a l’esperança que té. Una espiral d’odi a la fe s’aixeca com una nuvolada tempestuosa.

Però, la nostra esperança s’enforteix a mesura que en la pregària el nostre cor s’obre a la misericòrdia de Déu. I això, ningú no ens ho pot treure.

Si és voler de Déu, l’exemple de sant Bernat, l’exemple de conversió, ens porta a reverenciar de tot cor el Crist. El testimoni martirial de sant Bernat, santa Maria i santa Gràcia, avui l’hem de tenir molt present. És la paraula i l’acció necessària que Déu ens ofereix. I ara ens encoratja a estimar els nostres germans cristians que avui com sant Bernat, santa Maria i santa Gràcia, estan donant testimoni de la seva fe.

Perquè ells, els màrtirs, sense buscar-ho, estan parlant de la seva fe. Amb el sofriment estan dient al món sencer que, malgrat l’odi del germà, en Déu hi ha la raó de la seva esperança, més encara, de la seva existència.

Nosaltres potser encara no hem despertat al missatge de la llum divina que en l’Escriptura ens exhorta a viure la fe. Cal viure la nostra fe amb esperança, amb amor. Sí, estem exposats al sofriment, a l’odi, a la mort, per causa de la nostra fe. Però, som confortats amb l’exemple i el testimoni de fe de sant Bernat, santa Maria i santa Gràcia. Ells, amb la seva sang, van donar resposta a la raó de l’esperança que tenien. Han estat constants fins a la fi en la seva fe i s’han salvat. I ara, en la seva santedat, la seva sang continua regant encara avui la llavor dels cristians d’Alzira i de Carlet.

Preparem-nos i estiguem a punt a cada moment de la nostra vida per donar testimoni de l’amor, de l’esperança i de la fe que tenim. I no deixem mai de donar allò que tenim de fe, d’esperança i d’amor als altres més necessitats. En definitiva, la vida del cristià és donar-se i viure pels altres. Aquests són els màrtirs, els qui donen testimoni de la seva fe.