Homilia predicada pel P. Maties Prades
Am 8,4-7; Sl 112; 1Tm 2,1-8; Lc 16,1-13
Estimats germans i germanes,
Aquest diumenge i el següent tenen la característica comuna de presentar-nos a la primera lectura la clara denúncia del profeta Amós contra el mal ús de les riqueses. Les seves paraules dures troben una confirmació exigent a l’Evangeli: «Ningú no pot servir dos amos... No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses».
La paràbola que inclou l’Evangeli d’avui si no escandalitza, almenys sorprèn. El protagonista és un administrador poc escrupulós a qui el seu amo acomiada de la feina. L’home és llest i en veure’s al carrer, sense diners ni ganes de treballar, pensa com pot fer-se amb nous amics que l’ajudin el dia de demà. I amb aquesta intenció, comença a reduir els deutes de tots els qui estaven endeutats amb el seu amo. Aquí trobem allò que ens sorprèn a la paràbola. Quan esperàvem la renyina de l’amo al seu administrador per lladre i la consegüent lliçó moral, tot invitant a l’honradesa, ens trobem que l’amo felicita el trampós. Però no pas per haver robat, sinó perquè va ser tan llest que va saber aprofitar aquesta ocasió per preparar-se un bon futur.
Jesús ens proposa una actitud valenta: fer un ús prudent dels béns i ajudar els menys afortunats en les seves necessitats. El deixeble de Crist ha d’usar ponderadament de les riqueses i fer-se amic dels febles i desemparats. Aquesta és la millor «inversió». És una temptació fàcil fer del diner un ídol. El diner és la gran prova de l’amor, no perquè sigui dolent, sinó perquè desperta la cobdícia i ens condiciona la generositat i fins i tot la justícia.
El relat de sant Lluc ens presenta un tema de plena actualitat, sobre el qual hem de reflexionar. Podem treure conclusions. En primer lloc, s’insisteix en la responsabilitat del seguidor de Crist en l’administració quotidiana del béns confiats: dons i talents, la seva gràcia i el seu amor. Déu ens dóna béns de gran valor, que hem de compartir i posar al servei del altres. Som administradors que hem de vetllar pels interessos del Senyor, que ens ha ensenyat el manament de l’amor. Cal que caminem sempre vers la pràctica d’un amor actiu i concret amb cada ésser humà. Som cridats a treballar pel futur usant evangèlicament totes les possibilitats que tenim perquè cal tenir imaginació en la pràctica de la caritat. En segon lloc, s’indica l’actitud fonamental que el cristià ha de tenir davant la riquesa: honestedat i transparència. No hi ha cap alternativa entre Déu i les riqueses, entre el Déu veritable (que ens condueix a l’amor, a la vida i a la llibertat) i el «déu» diner (causa i principi d’injustícies, discòrdies, guerres, baralles i discussions). ¿A qui volem servir? Servir Déu implica una total adhesió i disponibilitat. Servir les riqueses condueix a l’esclavitud i a l’obsessió, com una droga que crea dependència.
Recordem la coneguda consigna: «Viure en el món sense ser del mon». És a dir, viure ben arrelats i compromesos en el món, però nets de la seva malícia, sense que el mal entri en el nostre cor. Ens agradaria viure en un món més humà, més fraternal, menys violent. Es fa difícil viure en aquest món seguint els principis evangèlics i anant a contracorrent. El nostre món te les seves lleis, les seves exigències i la seva ètica: «El negoci és el negoci», «El fi justifica els mitjans», «Tothom ho fa...». Per això, els cristians podem caure en una doble temptació: o viure al marge del món, sense assumir els nostres compromisos; o ser un més amb totes les implicacions, sense deixar-nos conduir per la llum de l’Evangeli. Crist ens demana, avui, que siguem «fills de la llum», que omplim el món de llum i d’esperança, però amb l’astúcia dels «fills d’aquest mon».
Hem de recordar, abans d’acabar, la recomanació de sant Pau a la segona lectura: cal que preguem! Ja que la voluntat de Déu és la salvació de tots els homes, pertoca a l’Església d’interessar-se per totes les realitats humanes i fer-ne pregària davant Déu. Preguem, doncs, els uns pels altres: Que Déu ens doni capacitat de discerniment i força per ser-li fidels!