Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antífones de la O 2012. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antífones de la O 2012. Mostrar tots els missatges

23 de desembre del 2012

OH EMMANUEL,

Rei i legislador nostre,
esperança i salvació de les nacions.
VINE a salvar-nos,
Senyor Déu nostre.


Oh Emmanuel, esperança dels pobles, desitjat de cada cor, vine, instrueix-me en aquesta saviesa que va brillar en la teva mare! Ella, la primera deixebla que va comprendre la veritable saviesa celestial. El seu «sí» va canviar la història del món.

Aquesta història és un projecte d’amor de Déu envers la seva criatura. Elegits per l’Amor, per ser consagrats totalment a l’amor, destinats a ser un himne a la gloriosa generositat de Déu (cf. Ef 1,1s), una melodia d’amor a l’Amor. Aquest projecte d’amor, aquesta melodia assoleix uns nivells de perfecció insuperables quan es consumen la mútua penetració de l’Amor i l’amor de la seva criatura. Emmanuel, et fas Emmanuel. Ja res ni ningú no podrà apagar aquest foc abrandat en el cor de la humanitat. Un Déu que parla com foc que consumeix:

Posa’m com un segell sobre el teu cor;
com un segell sobre el teu braç,
perquè l’amor és fort com la mort,
la passió, inexorable com l’abisme:
les seves flames són flames abrandades,
una flama divina.
Els mars profunds no podran apagar l’amor,
ni ofegar-lo les fonts dels oceans...
(Ct 8,6)

Emmanuel... L’amor està consumat. Romanguem en el seu cor com un segell, un segell en el seu braç. El Verb. Aquest foc de Déu, aquesta flamarada del Senyor Déu, es troba com un segell indestructible en el cor de la seva criatura. Roman en el teu cor...
S’ha consumat aquest projecte diví, aquesta història d’amor, que els profetes ens relaten amb colors molt vius:

Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor.
Allà em correspondrà com quan era jove,
quan pujà del país d’Egipte.
Et prendré com a esposa per sempre,
et prendre com a esposa,
i pagaré per tu bondat i justícia,
amor i misericòrdia,
et prendré com a esposa pagant un preu de fidelitat,
Així coneixeràs qui és el Senyor...
(Os 2,16s)

Déu necessita tan sols, per part nostra, que li oferim un racó de silenci en el cor, una petita porció de desert perquè ell pugui penetrar-hi amb força, i nosaltres, alhora, experimentar la necessitat que en tenim per caminar, en l’experiència de la seva presència. Tan sols un reduït espai de silenci...

Qui és aquesta que puja del desert
recolzada en el seu estimat?
(Ct 8,5)

Necessitem caminar recolzats en l’Amat. Interioritzar aquesta aliança profunda, íntima, amorosa, que ens faci exclamar: el meu estimat és tot meu, i jo sóc tota seva (Ct 2,16). És un amor que s’anirà consumant dia a dia en el diàleg amorós de la meva vida en ell i d’ell en mi, és un amor que ens demana viure dia a dia la seducció divina.

M’has robat el cor, germana meva, esposa,
amb una sola mirada m’has robat el cor,
amb una sola perla dels teus collarets.
Que en són de delicioses, les teves carícies,
germana meva, esposa!
Les teves carícies són més dolces que el vi.
L’olor dels teus perfums,
més agradables que tots els bàlsams.
Els teus llavis, esposa, destil·len nèctar,
tens mel i llet sota la llengua...
(Ct 4,9-10)

Necessitem escoltar aquestes paraules d’amor. Meditar-les en el silenci del cor. Escoltar el desig de l’Amat, jo, que sóc per a ell objecte del seu desig (7,11). Potser dubtem en el cor d’aquest amor d’Emmanuel, d’aquest Déu amb nosaltres. I per això les nostres paraules i els nostres gestos es manifesten sovint amb un cert aire de dubte:

Tant de bo fossis germà meu!,
alletat als pits de la meva mare!
Si et trobava pel carrer, et besaria,
i ningú no m’ho podria retreure.
Et portaria, i et faria entrar
a casa de la meva mare.
Tu m’instruiries en l’amor
i jo et faria beure vi amb aromes,
most de les meves magranes...
(Ct 8,1-2)


Ell és el nostre germà, ell és EMMANUEL, és DÉU AMB NOSALTRES. Ens ho repeteix amb paraules i maneres molt diverses:

Jo mateix en persona buscaré les meves ovelles, en faré el recompte... acamparan segures al desert... i sabran que jo, el Senyor, sóc el seu Déu. (Ez 34)

No tinguis por, Maria, Déu t’ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús... El seu regnat no tindrà fi. (Lc 1,26 s)

Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món. (Mt 28,20)

Maria serà la primera criatura que viu aquest amor profund, íntim. La Mare de Déu. La mare que fa l’experiència singular de l’Amor viscut en el cor. La mare en comunió estreta amb aquest fill, que parla amb ell, que somia amb ell, que fa l’experiència única del creixement de l’amor en el seu cor de criatura.

Amb la caiguda de les primeres fulles, vaig començar a combregar amb el fill que portava a dins. Totes les mares imaginen i fan càbales sobre com serà el seu fill. Somien despertes i van dibuixant el seu possible perfil, els seus gustos, el seu caminar. Parlen en la intimitat amb ell. En mi hi havia una estranya barreja. L’agombolava en el meu interior, sí, li parlava com a un nen, i alhora la meva ànima s’anorreava, es perdia, s’agenollava davant seu, esglaiada per allò que ja intuïa de l’amor i l’energia inexplicable que estava brollant dins meu. Quan tancava els ulls i intentava escoltar les sensacions que em transmetia el fill que portava en les meves entranyes, només sentia una pau sense nom i, això sí, una força interior que naixia de la feblesa, d’una cosa tan fràgil i petita com jo.[1]

Nosaltres també hem de viure aquesta comunió amb qui ha fet de nosaltres un temple, somiar amb ell, tenir cura del cor on creix aquest Amor fins a manifestar-se en amor.
No tinguis por pel risc de dilatar el teu cor i trobar respostes sempre noves que et descol·loquen, perquè es tracta de la presència de l’Amor. Viu el moment present omplint-lo d’amor com Maria. Omple tots els moments del sentit de l’essencial. La vida està feta de molts i breus minuts d’esperança i en aquest camí, els petits passos són temps de Déu. Ell pot complir els teus somnis.

Endinsa’t dia rere dia en aquest hort, jardí tancat, font segellada, pou d’aigües vives, on l’Amat ha entrat per assaborir els fruits saborosos, per collir la seva mirra i el seu bàlsam, i menjar la seva bresca i la seva mel. Entreu-hi, endinseu-vos-hi: mengeu i beveu, embriagueu-vos amb l’Amat. (Ct 4,12s)



[1] P. Miguel Lamet, Las palabras calladas, Diario de María de Nazaret, Editorial Edigrabel, Barcelona 2008, p. 65.

22 de desembre del 2012

OH REI, desitjat de les nacions,

pedra angular de l’Església
que de dos pobles n’has fet un,
VINE a salvar l’home
que vas formar del fang.


Gràcies al Messies, vosaltres, els qui abans éreu lluny, ara la sang del Crist us ha apropat. Ell és la nostra pau. De dos pobles n’ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i, en ell, n’ha creat un de sol, la nova humanitat. Ha fet morir en ell l’enemistat i, per la seva mort en creu, els ha reconciliat tots dos en Déu i els ha units en un sol cos... Per ell, uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare. (Ef 2,13s)

El desig d’unitat l’experimentem tots en el més profund del nostre ésser. Aspirem a tenir una unitat de vida en nosaltres mateixos. Una aspiració molt noble i molt necessària; i més encara quan avui són nombroses les forces que es projecten sobre nosaltres, forces que no sempre s’orienten cap a la unificació de la persona; tampoc cap a una relació d’unitat i reconciliació amb els altres. Caldria afegir, encara, el problema ecològic que posa de relleu la dificultat d’una unió harmònica amb el cosmos. I tot això porta la conseqüència més greu per a l’home: l’exili de Déu en la vida de l’home.

El nostre Rei, el desitjat dels pobles, desitjat conscientment o inconscientment, és un artífex d’unitat i reconciliació. Ell ve a satisfer aquest desig, a ser la pedra, la roca com a base d’unitat i reconciliació amb Déu, amb tot l’humà, i a posar-nos també a nosaltres en comunió i sintonia amb l’univers sencer.
Ell, Déu amor, ve a seduir la seva criatura amb el do del seu amor, amb l’ofrena d’un amor que vol ser correspost. Un Déu que, de vegades, es presenta en solitari, com l’Amat esperat:

Una veu! El meu estimat!
Mireu, ve trescant per les muntanyes,
saltant per les collades.
(Ct 2,8)

O també, ve amb tot un seguici fastuós que ens suggereix tot un pla, un projecte d’amor amb la seva criatura. És una escena irreal, fins i tot estranya: un seguici puja a Jerusalem des del desert enmig d’un núvol de pols. En aquest cas un núvol de pols perfumat, un núvol de mirra i encens, i essències aromàtiques precioses, com a núvol teofànic que protegeix.

Què és això que puja del desert,
com una columna de fum...?
que escampa olor de mirra i encens
i de totes les espècies exòtiques?
Mireu, és la llitera de Salomó!
Seixanta valents l’escorten,
la flor dels valents d’Israel...
El rei Salomó s’ha construït un baldaquí
de fustes del Líban;
n’ha fet d’argent les columnes,
d’or la respatllera, de porpra el setial;
per dintre l’han brodat amb amor...
Filles de Sió, sortiu,
contempleu el rei Salomó,
amb la corona que li posà la seva mare
el dia de les seves noces,
el dia de la joia del seu cor
(Ct 3,6 s)

Un seguici previ a una celebració nupcial, que ve amb tot el seu esplendor i la seva magnificència; hi destaca la bellesa del llit reial, que vol acréixer el desig de l’esposa. Una llitera que vol significar el pla de Déu, que és un pla d’amor envers la seva criatura, la revelació del seu desig d’incorporar la criatura al seu misteri d’amor trinitari. Un seguici victoriós defensant la veritat i la justícia. Al salmista, contemplant aquest seguici, se li deslliga la llengua que canta, la llengua que escriu amb el cor.

Ets el més bell de tots els homes,
exhalen gracia els teus llavis:
Déu t’ha beneït per sempre.
(Sl 44,3)

I ja no és només el desig d’ell, sinó que és la seducció que provoca, que el rei romangui enamorat de la bellesa de la seva criatura, i aquesta, seduïda pels perfums de la festa, recita els seus versos:

Que em besi amb besos de la seva boca!
Les teves carícies són més dolces que el vi.
Són embriagants els teus perfums...
(Ct 1,2)

Digues-me, amor de la meva ànima
on pastures el ramat,
on el fas reposar quan és migdia...
(Ct 1,7)

Una veu! El meu estimat!
Mireu, ve trescant per les muntanyes...
(Ct 2,8)

El meu estimat és tot meu i jo sóc tota seva...
Estic malalta d’amor...
(Ct 2,16.5)

El nostre cor està fet per estimar. Està fet per a Déu. Déu és amor. La revelació del seu amor sempre és una festa per a la seva criatura, que busca fer-se present en ella, com canta l’Amic:
L’amat va donar una gran festa i va reunir al voltant d’ell una cort de grans i nombrosos barons, i durant el festí els va fer el regal de grans dons. L’Amic va acudir al festí i l’Amat li va dir: Qui t’ha convidat per venir al meu palau? I l’Amic va respondre: —L’amor i la necessitat m’han fet venir per admirar els teus trets divins, les teves grans seduccions i la resplendor de la vostra glòria.[1]

L’Amic canta l’amor seductor de l’Amat.

El canta sant Agustí escrivint un vers d’amor: «Ens has fet, Senyor, per a tu i el nostre cor està inquiet fins que descansa en tu». I així comença la seva obra «les Confessions», veritable mostra de la seducció que l’Amat desperta en la seva criatura.

El canta, també, sant Bernat, en la seva obra i en les seves cartes:

L’espos, que és amor, només demana a canvi amor i fidelitat. Que l’esposa, doncs, no li oposi resistència i correspongui al seu amor. Pot l’esposa deixar d’estimar, tractant-se a més de l’esposa de l’Amor; pot no ser estimat el que és l’Amor per essència?... Per això on hi ha amor, no hi ha cansament, sinó sabor.[2]

El canta sant Joan de la Creu vessant la seva nostàlgia de l’Amat en la bellesa del cosmos:

«Pastors, els que anireu
allà per les mallades[3] al turó:
si per ma sort veieu
aquell qui més estimo,
digueu-li que pateixo, peno i fino».[4]

Però el canta sobretot aquella que va acollir aquest Amor en el seu cor i en les seves entranyes, per revestir-lo de la nostra naturalesa, el canta aquella amb la seva llengua i amb tota la seva existència:

La meva ànima magnifica el Senyor
el meu esperit celebra Déu que em salva...
L’amor que té als qui creuen en ell
s’estén de generació en generació...

L’amor es converteix en una melodia viva i viscuda amb el cant del Magníficat. L’amor desvetlla el desig, el desig porta l’amor fins a l’extrem. I l’amor extrem ens torna a la vida. Vida que neix de les entranyes de la mort, com un do que s’ofereix voluntàriament, lliurement. Qui dóna la vida des de la força de l’amor la torna a recobrar. (cf. Jn 12,25) Contemplem, doncs, el qui és coronat de glòria. En contemplar el qui és enlairat per atraure tothom cap a ell, aprenem a estimar. Aprenem a estimar del Rei, del desitjat dels pobles i pedra angular de l’Església. Contemplem l’amor...
Aprenguem d’aquella de la qual neix la melodia d’amor més pur. Aprenguem d’aquella que és la primera contemplativa de l’amor. A mirar l’amor. A contemplar l’amor. Aprenguem de la qui va guardar l’amor amb més fidelitat en el seu cor. I el va manifestar amb més generositat. És una senzilla i bella crida a ser instruments de l’amor. I a cantar el Magníficat en nous encontres i misteris de Visitació.



[1] Ramon Llull, El Llibre de l’Amic i de l’Amat, 114.
[2] Sant Bernat, Sobre el Càntic dels càntics, sermó 83, o.c. V, BAC 491, Madrid 1987, p. 1031.
[3] Pleta: lloc o clos on es recull el bestiar que pastura al camp o a la muntanya.
[4] Sant Joan de la Creu, Càntic espiritual, 2. Versió catalana de Jaume Gabarró, Editorial Claret, Barcelona 1987.

21 de desembre del 2012

OH ORIENT,

esplendor de la llum eterna,
i Sol de justícia.
VINE, il·lumina els qui viuen
a la fosca, al país tenebrós.


Escolta les paraules del Mestre, Sol naixent, acull-les, no endureixis el cor, que en la seva bondat ens mostra el camí de la vida (cf. RB, Pròleg 1). El camí de la vida és el camí de l’amor. I són molts els qui moren sense amor! Escolta les paraules del Mestre!
I el Mestre ens diu: Jo, el Senyor, t’he cridat amb benvolença, t’he pres per la mà, t’he format, perquè siguis llum de les nacions (Is 42,6).
D’aquesta manera, tota la vida és un camí, un camí dialogat, un permanent diàleg d’amor entre Déu i la seva criatura, que ens reflecteix de manera molt viva el llibre del Càntic dels càntics:
Que n’ets de bella, estimada meva,
que n’ets de bella!
Els teus ulls són coloms
darrere el teu vel...
Ets tota bella, amiga meva,
no tens cap defecte.
Vine amb mi, esposa!
(Ct 4,1)
I l’estimada, seduïda per aquest amor del seu Creador, respon:

Oh, vine, estimat meu, sortim al camp,
fem nit en llogarrets!
De bon matí anirem a les vinyes...
Allí t’ompliré de carícies.
(Ct 7,12)

Es diria que ell està extasiat per la bellesa de la seva criatura, quan la contempla com l’obra del seu amor. «I Déu veié que era bo, bell». La paraula hebrea utilitzada en la narració de la creació, en el Gènesi, expressa ambdós matisos: la bondat i la bellesa de la creació als ulls del Creador. Bell és el que nodreix el desig que aixeca ponts cap l’Etern, buscant així un diàleg amorós la iniciativa del qual és portat sempre per Déu, i que ens guiarà vers una profunda intimitat amb la divinitat:

Qui és aquesta que guaita com l’aurora,
bella com la lluna, resplendent com el sol
impressionant com un exercit amb les banderes alçades?
(Ct 6,10)

Per exclamar ella:

No us fixeu en la meva morenor:
és el sol que m’ha embrunit.
(Ct 1,6)

Ella, l’esposa, que canta amb admiració el nom de l’espòs, que admira la seva figura, que guarda la seva paraula, se sent il·luminada pel Sol de justícia. Aquest Sol crema i il·lumina. Aquesta negror nostra, sempre suposa una part d’incredulitat, de desobediència que treu atractiu a les nostres obres i escalfor en el cor, que omple el nostre espai interior de foscor i de nit. Però arriba sempre una nova albada amb el Sol de justícia i la resplendor de la llum eterna, que ens convida a aixecar-nos i obrir els nostres ulls a la llum deïfica que ens xiuxiueja paraules d’amor: qui és aquesta que guaita com l’aurora, bonica, refulgent... I retorna el diàleg amorós. En aquest diàleg d’amor ell descriu la seva estimada:

Que n’ets de bella, estimada meva,
que n’ets de bella!
Els teus ulls són coloms,
darrere el teu vel...
Com un fil escarlata són els teus llavis,
la teva boca és un encís,
dues meitats de magrana són les teves galtes,
darrere el teu vel.
Ets tota bella, amiga meva,
no tens cap defecte!
M’has robat el cor, germana meva, esposa
amb una sola mirada m’has robat el cor,
amb una sola perla dels teus collarets.
(Ct 4)

És la bellesa de la criatura que sedueix Déu, fins al punt que el porta a revestir-se de la fragilitat de la nostra naturalesa, per enaltir encara més la dignitat, la grandesa, la bellesa de la seva obra. I ella, malalta d’amor, desitjant que la besi amb els besos de la seva boca, mira l’espòs i ens dibuixa el retrat que en guarda al fons del seu cor:

El meu estimat és blanc i rogenc,
es distingeix entre deu mil.
El seu cap és or finíssim,
els seus ulls són coloms
al costat dels rierols.
Els seus llavis són lliris, que regalimen mirra.
Els seus braços són cilindres d’or,
les seves cames són columnes d’alabastre,
majestuós com el cedre.
La seva boca és dolça.
Tot ell és una delícia...
(Ct 5,10s)

Així transcorre aquest singular diàleg amorós entre Déu i la seva criatura, contemplació de la bondat i de la bellesa de la creació, tensió apassionada del desig, fins arribar a l’èxtasi de l’abraçada:

Té l’esquerra sota el meu cap,
i amb la dreta m’abraça.
(Ct 2,6; 8,3)

En ell tot és llum, claredat que roman, Sol que no té posta... D’aquí el desig mutu:

Us conjuro, filles de Jerusalem,
per les gaseles i les cérvoles del camp,
no desvetlleu l’amor, no el desperteu
fins que ell mateix ho vulgui.
(Ct 2,7; 3,5; 8,4)

Els dos amants estan pendents l’un de l’altre. Fins i tot en el somni ella està pendent d’ell: Jo dormia, però el meu cor vetllava (5,2). I ell, sembla que tan sols viu per a la seva criatura: Jo sóc del meu estimat, i cap a mi ve la seva passió (7,11).
Però l’amor desperta, i acaba el diàleg amorós de manera sorprenent:

Fuig, estimat meu,
semblant a la gasela, al cervatell,
per les muntanyes del bàlsam!
(Ct 8,14)

Passa que l’amor veritable no té un final, no hi ha en ell un capítol últim. El misteri d’amor, de la relació amorosa és un misteri que envolta les persones que s’estimen, en una història que recomença cada dia, com el sol amb la seva albada. L’estimat ha de fugir com la gasela o el cervatell, per poder tornar, saltant per muntanyes i collades (Ct 2,8-9). L’amor dura i creix quan recomença amb la llum del nou dia. Cada dia, per als enamorats, és una invitació a viure la seducció de l’amor, i aquesta fidelitat, en la seducció amorosa, ens obre a la resplendor de la llum eterna. Cada dia s’ha d’iniciar un diàleg d’amor i de llum:

Porta’m darrere tu: Correm!...
Aixeca’t, amor meu,
bonica meva, i vine...

Cada dia cal encendre aquest llum, aquesta alegria, aquesta pau al cor, cada dia s’ha d’exercitar el cor en allò que li és propi: estimar, obrir-se a un nou diàleg d’amor, cada dia hem de mirar aquest punt de referència insubstituïble que és Santa Maria, que va viure en permanent fidelitat en aquesta apassionant aventura de l’amor de Déu amb la seva criatura, i de la resposta fidel d’aquesta al seu Creador, l’Amat. Cada dia vivint agraïda el regal de Déu, i oferint el seu al seu Creador. Estimulats per l’exemple del seu amor, cada dia serà bo i necessari avivar el nostre desig de l’amat:

Oh Sol naixent, que abans d’irrompre amb la teva llum, t’has tancat en el si de Maria, com en una arca sagrada i l’has il·luminada amb la resplendor de la teva llum eterna.
Oh Sol naixent, provocat pel «sí» de la mare, donant així el respir al món que l’esperava. Avui manté viva la seva esperança.
Oh Sol naixent, que vas embolcallar amb la teva vida i amb la teva llum la mare, deixant-te cobrir i embolcallar ensems per ella.
Oh Sol naixent, que refulgires amb llum pròpia el matí de la Resurrecció i ens vas fer fills i germans... VINE A IL·LUMINAR-NOS!