27 de febrer del 2011

DIUMENGE VIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

Com cada diumenge, Jesucrist ens convida a la taula de la Paraula i de l'Eucaristia. I avui, a més, ens crida a alliberar-nos de les preocupacions que ens fan anar capficats pel món. Així, podrem servir amb més llibertat el Senyor en els homes i les dones que ens envolten, especialment els més desvalguts. I podrem fer-ho amb la serenor i la pau que ens vénen de l'Esperit.

I és que no podem servir Déu i les riqueses, perquè tant Déu com la riquesa volen un amor absolut [Mateu 6, 24-34]. Per tant, ens hem de decidir per Déu, sinó la riquesa ens esclavitzarà i ens farà mesquins; mentre que Déu ens protegirà i ens donarà el que ens sigui menester. Els ocells del cel volen contents cap el menjar que no han sembrat... i el Pare del cel els alimenta. I els lliris dels prats llueixen la formosor dels seus vestits que no han teixit... i el Pare del cel els vesteix. Nosaltres, tanmateix, que som gent de poca fe, hauríem de confiar molt més en Déu, ja que ens hem de convèncer que Déu ens estima i que vetlla per nosaltres.

El seu amor és fort com el d'una mare pel fill de les seves entranyes. D'aquí que, en la primera lectura se'ns deia: "Ni que una mare s'oblidés del nen que té al pit, jo no m'oblidaria mai de tu" [Isaïes 49, 14-15]. És que el seu amor és a la base de la nostra confiança. És un amor fidel i constant, que vol la nostra perfecció i la nostra plenitud. I la solidesa d'aquest amor és la nostra seguretat. Per això deia el salm: "Només ell és la roca que em salva, és el castell on em trobo segur" [salm 61, 3].

Podem confiar en Déu, perquè sabem que ens estima i no ens abandonarà. Podem caminar serens per la vida, sense patir pel demà. No ens cal neguitejar-nos pensant què menjarem o què beurem ni com ens vestirem, ja que el nostre Pare del cel sap prou bé què hem de menester. Nosaltres, sí, és veritat, hem de posar-hi la nostra responsabilitat i el nostre treball, però buscant per damunt de tot el Regne de Déu i esforçant-nos a ser justos tal com Ell vol. Car així hem de correspondre a l'amor que Ell ens té, i així hem de merèixer la seva protecció. Visquem, doncs, sense neguit, i treballant per resoldre els problemes de la vida, i el cada dia que se'ns presenta, però conscients de viure sota la providència d'un Pare que ens estima i vol el nostre bé.

L'Eucaristia con-forma la nostra vida a la de Crist. Així, quan combreguem, ens transformem en Aquell que rebem, en frase de sant Agustí. Per això, la celebració eucarística és una font sempre oberta per a la renovació del cor de tot cristià. Amén.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY VII
Diumenge 8è durant l'any

Comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ambròs, bisbe (L VII,124)

«Mireu els ocells del cel». Un bell exemple, digne de ser imitat per la fe. Perquè si els ocells del cel, que no practiquen cap mena d'agricultura ni recullen el fruit copiós de la collita, reben tanmateix sens falta de la providència divina l'aliment que necessiten, hem de concloure que l'avarícia és la causa de la nostra indigència. Perquè si ells disposen en abundància d'uns recursos que no han obtingut amb el seu treball, és gràcies al fet que no reivindiquen com a propietat privada aquests fruits que els han estat donats com a aliment per a tots, mentre que nosaltres hem perdut justament els béns que teníem en comú en reivindicar les nostres propietats. Res no és propietat de ningú, perquè no hi ha res que duri en aquest món. ¿Per què considereu vostres les riqueses, quan Déu ha volgut que fins i tot la vida la tinguéssiu en comú amb els altres animals? Els ocells del cel no consideren res com a propi i és per això que no coneixen la indigència, ja que no envegen els altres.

«Fixeu-vos com creixen els lliris dels prats. I si Déu vesteix així l'herba dels prats, que hi és avui i demà ja la tiren al foc...» Bella paraula, també, i ben humana. Amb la paràbola del lliri i de l'herba, el discurs del Senyor ens invita a confiar que Déu ens concedirà la seva misericòrdia, sigui perquè, segons el sentit literal, no podem allargar ni un sol instant la nostra vida, sigui perquè, en el sentit espiritual, no podem ser homes en plenitud sense l'ajut de Déu. ¿Quina altra cosa ens pot convèncer millor que veure fins i tot els éssers irracionals ben vestits per la providència de Déu, sense que els manqui res de tot allò que els pot embellir i ornar? Amb més raó, doncs, hem de creure que a l'home racional, si posa sense dubtar la seva confiança en Déu en totes les necessitats, no li mancarà mai el favor diví.

De les Confessions de sant Agustí, bisbe (L 10,26)

Tard et vaig estimar, Bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar! I tu estaves dins meu i jo fora, i així per fora et buscava, i, deforme com era, em llançava sobre aquestes coses boniques que tu vas crear. Tu estaves amb mi, mes jo no estava amb tu. Aquelles coses que, si no estiguessin en tu, no existirien, m'allunyaven de tu. Em vas cridar i trucar, i vas desfer la meva sordesa; refulgires, resplendires, i vas guarir la meva ceguesa; vas exhalar el teu perfum i el vaig aspirar, i ara et desitjo; et vaig assaborir, i ara sento fam i set de tu, em vas tocar, i vaig desitjar amb ànsia la pau que procedeix de tu.

Quan jo m'adhereixi a tu amb tot el meu ésser, ja no hi haurà més dolor ni treball per a mi, i la meva vida serà realment viva, plena tota de tu. Tu, el qui omples de tu, l'enlaires, però, com que jo encara no m'he omplert de tu, sóc encara per a mi mateix una càrrega. Lluiten les meves alegries, dignes de ser plorades, amb les meves tristeses, dignes de ser aplaudides, i no sé de quina part està la victòria.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Pau,

Ja sabràs, pels mitjans de comunicació, que aquests dies estem assistint a grans moviments de masses de població, sobretot de joves que s'aixequen contra els qui els representen (o haurien de representar-los) durant dècades i dècades de govern ferri, autoritari, dictatorial. Masses, generalment, famolenques, en països no sempre pobres. Masses manipulades política, religiosa, socialment...

Ningú pregunta, com de vegades es fa en altres catàstrofes, on és Déu, si és que existeix? Déu ha deixat la terra? L'han llançat fora d'ella?

Una minoria, una elit "aristocràtica" va engruixint els seus comptes privats, i, inconscientment, aïllat de l'entorn, un entorn cada dia més viu, més conscient de la seva misèria, de la seva indigència, fam, pobresa suprema que va teixint llaços forts, vius, va teixint en la humanitat xarxes humanes que es deixen sentir. I aquí vindrà el crit de Déu. «¿És que una mare pot oblidar-se de la seva criatura, no commoure's pel fill de les seves entranyes?» És el crit de Déu per boca del Profeta. I aquest Déu, a la fi no cridarà mitjançant el Profetes, sinó amb la seva mateixa veu, la seva veu revestida de carn humana, de debilitat, de pobresa humana, però amb una profunda i rica humanitat.

Aquesta Mare divina, que va donar a llum la seva criatura i va posar aquest món a les seves mans, perquè el perfeccionés amb els seus dons. I a través d'un ritme molt diferent del ritme dels humans. Aquest Déu es va revestir de la nostra carn, de la nostra veu, dels nostres gestos, es va revestir d'allò més senzill de l'humà, per poder arribar a ser entès per tots. Però de manera especial pels més humils.

Però la criatura deixà entrar a casa altres veus... Aquesta criatura s'acostumà a altres sorolls: d'armes, de monedes... i deixà de percebre la veu que il·luminava els seus passos. La veu poc a poc s'apagà, i van créixer altres veus. Cal dir que encara avui segueixen creixent altres veus... I l'home va començar a confondre les veus, els gestos... I es va oblidant de tot allò de més genuïnament humà.

Però no tots els homes viuen en la confusió de les veus. N'hi ha que, perduts en la nua naturalesa, no poden sentir sinó la veu del seu estómac buit, de la seva misèria... sense veu, però amb capacitat per escoltar el cant dels ocells i contemplar la bellesa de les flors del camp. I la seva pobresa extrema els fa capaços d'escoltar la veu del Creador. En el seu interior. Perquè aquest Creador mai ha abandonat a la seva criatura, mai no s'ha separat d'ella. En un misteri que ens desborda, Déu el tenim compromès amb l'aventura humana. No arribem a penetrar en la intimitat d'aquest misteri. De vegades, ni dintre la seva Església. Aquest Déu només espera que li deixem prendre les nostres mans i instruir-nos en els seus camins. A l'escola del servei diví només hi ha un mestre. Però no tots comprenen això, i n'hi ha que es busquen més d'un mestre, estar al servei de dos amos si més no, o més amos encara, tan sols que a la fi intentarà desfer-se de tots ells, per erigir-se en mestre de si mateix. Busquen seguretats i es troben amb la més sagnant inseguretat.

És bo que l'home tingui la possibilitat d'un mínim temps de silenci a la seva vida, d'una mínima reflexió, que el pugui obrir a una dimensió més enllà de si mateix, on pugui trobar-se amb la força i la saviesa d'altres i poder arribar a una experiència de la transcendència. Que és el terreny bo per poder fer una bona experiència de Déu.
Pau, Déu està dintre teu, compromès en la teva mateixa apassionant aventura. Una abraçada.

P. Abat

22 de febrer del 2011

LA CÀTEDRA DE SANT PERE, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

«¿Què diu la gent del Fill de l'home?». Joan, Elies, Jeremies o algun altre profeta és la contestació del cercle de gent que comença a meravellar-se de Jesús. «I vosaltres, ¿Qui dieu que sóc?». Pregunta clau per als deixebles, cercle més íntim de Jesús. Resposta clau: «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu». Pere dóna en el clau. Després de tots els profetes, la última Paraula de Déu és Jesús, el Messies. Jesús, però deixa clar que és el Pare del cel qui li ho ha revelat, no cap home.

«Tu ets Pere». Pedra amb la funció i l'encàrrec que rep de Jesús. Pere, clau de volta que sosté l'Església, sagrament universal de salvació, on convergeixen les pedres de la volta de la nau de l'Església, que són els bisbes, els preveres, els diaques i tot el poble sant. On sota d'aquesta volta s'hi poden aixoplugar tots els cansats i afeixugats d'aquesta societat. Cada una de les pedres encastades unes amb altres convergiran en la clau de volta per a que l'Església formada per moltes altres pedres vagi fent l'edifici de la comunitat dels cristians, on la mort ja no té res a dir, ja que Jesús ha pagat el preu pels nostres pecats.

A Pere li han estat confiades les claus del Regne del cel. El bisbe de Roma successor de Pere, té el ministeri de servei de fe i d'amor com a primer entre els altres bisbes. Cadascú de nosaltres en la nostra mesura formem les pedres vives de la nau de l'Església. I en la mesura en que vivim en Jesús, ens sentim units a Pere, la clau de volta que ara recau en el sant Pare Benet XVI.

Els monjos portem damunt una clau de pas que ens permet obrir i tancar portes, ens permet anar amunt i avall per les estances del monestir sense cap impediment. Però, i la clau de pas per entrar al Regne del cel? La clau és reconèixer que Jesús, el Messies, és l'únic que ens salva i a més ho mostrem amb l'exemple de la nostra vida.

20 de febrer del 2011

DIUMENGE VII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Lv 19,1-2,17-18; Sl 102; 1Co 3,16-23; Mt 5,38-48

«Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial». L'evangeli de sant Mateu ens porta a l'escolta del sermó de la muntanya. Aquests diumenges a l'escola de la muntanya hem aprés les benaurances, l'actitud del deixeble de Jesús, la llum i la sal que hem d'esdevenir, la llei i el seu acompliment als ulls de Jesús.

«Sigueu sants, perquè jo , el Senyor, el vostre Déu, sóc sant». Són les paraules que avui ressonen en aquesta sagrada nau. Però, ressonen en el nostre interior? «Vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu». Sí, nosaltres som de Crist encara que ens trobem a les antípodes de la santedat. «El Senyor és compassiu i benigne», sempre.

«¿No sabeu que sou un temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres?». Cada persona és un temple de l'Esperit més gran que aquesta sagrada nau.

L'escolta del discurs de Jesús ens porta a l'actitud del retorn a la semblança de Déu. A imatge i semblança hem estat creats, tots i cadascú, creients i no creients, pecadors i sants, tothom i tota dona, amics i enemics. La imatge de Déu no l'hem perduda, però la semblança sembla que ens resulta molt fàcil perdre-la. Tota la predicació de Jesús és en bé nostre, per a que aquests dies de la nostra vida recuperem la semblança de Déu.

Semblança que hem de recuperar amics i enemics. «Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial». L'enemic ha de ser sant, jo he de ser sant. Tots estem en el mateix sac, vulguem o no vulguem, ens n'hi adonem o no. Tots estem en el mateix estudi de restauració –que és aquest món- per a recuperar la nostra originalitat. Com podem posicionar-nos davant de l'altre? «Estimeu», i no tan sols als qui ens resulta còmode. «Estimeu els enemics». Ja que «Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bon i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos».

L'actitud, el comportament, la misericòrdia que Jesús ens transmet, són la base essencial de la nostra restauració, per recuperar la policromia de la semblança de Déu. «Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY VI
Diumenge 7è durant l'any

Sant Lleó el Gran, papa (sermó VIII de l'Epifania)

Qui vulgui saber si habita en ell el Déu de qui ha estat dit: «Déu és admirable en els seus sants», que escruti amb un examen sincer el fons del seu cor i que cerqui atentament amb quina humilitat resisteix l'orgull, amb quina benvolença combat l'enveja, en quina mesura no es deixa portar per les paraules afalagadores i frueix del bé dels altres; que cerqui si no desitja tornar mal per mal i si s'estima més deixar sense venjança les injúries que no pas perdre la imatge i la semblança del seu Creador, el qual crida tothom a conèixer-lo per mitjà dels seus dons, que «fa ploure sobre justos i injustos i que fa sortir el sol sobre bons i dolents».

I perquè aquesta recerca no es perdi en l'examen escrupolós de múltiples punts, que es demani si, en els replecs del seu cor, hi ha la mare de totes les virtuts: la caritat. Si troba que tot el seu cor tendeix cap a l'amor de Déu i del proïsme fins al punt de voler que els seus enemics rebin els béns que desitja per a ell mateix, aleshores aquell que es troba en aquestes disposicions no pot dubtar que Déu el porta i fa estada en ell. Car aquells de qui ha estat dit: «El Regne de Déu és dins vostre», no fan res si no és per l'Esperit d'aquell la voluntat del qual els condueix.

Sabent, doncs, germans, que Déu és caritat, ell «que ho obra tot en tots», cerqueu la caritat per tal que els cors de tots els creients s'uneixin en un mateix sentiment d'amor pur.

Comentari de sant Efrem sobre el Diatésaron (1,18-19)

Aquell, doncs, que arribi a assolir alguna part del tresor d'aquesta paraula no cregui que s'hi troba només el que s'ha trobat, sinó que ha de pensar que, de les moltes coses que hi ha en ella, això és l'únic que ha pogut assolir. Ni pel fet que aquesta sola part ha pogut arribar a ser entesa per ell, tingui aquesta paraula per pobre i estèril i la menyspreï, sinó perquè considera que no pot abastar tota, doni gràcies per la riquesa que amaga. Alegra't pel que has aconseguit, sense entristir pel que et queda per assolir. L'assedegat s'alegra quan beu i no es entristeix perquè no pot esgotar la font. La font ha de vèncer la teva set, però la teva set no ha de vèncer a la font, perquè si la teva set queda sadollada sense que s'esgoti la font, quan tornis a tenir set podràs de nou beure-hi, en canvi, si en saciar la teva set s'assequés també la font, la teva victòria seria en perjudici teu.

Dóna gràcies pel que has rebut i no t'entristeixis per l'abundància sobrant. El que has rebut i aconseguit és la teva part, el que ha quedat és la teva herència. El que, per debilitat, no pots rebre en un determinat moment ho podràs rebre en una altra ocasió, si perseveres. Ni t'esforcis amb egoisme per prendre d'un sol glop el que no pot ser engolit d'una vegada, ni desisteixis per mandra del que pots anar prenent a poc a poc.

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolgut Joan,

Primer, moltes felicitats per la teva néta. Em dius que vols donar-li una part de l'amor d'«avi», perquè juntament amb l'amor dels seus pares arribi a tenir un amor ple de paciència, esperança en el futur...

Un nou ésser que s'incorpora al caminar d'aquesta societat confusa, difícil, però apassionant ... Un matrimoni amic fa uns anys em van comunicar el naixement de la seva filla. L'havien rebut amb alegria, però em mostraven la seva preocupació pel camí de la seva filla en aquest món tan desesperançat. Jo li deia a la mare que amb el naixement de la seva filla el món era una mica millor, al món hi havia més il·lusió, més esperança, més amor... El mateix et dic a tu, encara que et mostres més entusiasmat que aquella mare preocupada. La qual cosa sembla donar la raó a aquella expressió que deia una persona gran, amb un cert to d'humor: «Jo, si tornés a néixer, no voldria ser pare, sinó avi».

En qualsevol cas és veritat la necessitat de l'amor en la vida de la teva néta. Un nou ésser que ve al món és un fruit preciós de l'amor. És una esperança viva d'amor. És una nova capacitat d'estimar que desperta el món a la vida. És un temple de Déu cridat a mostrar la bellesa de l'amor, que és on trobem el veritable sentit de la vida.

Però, també, un nou ésser que ve al món és una crida a la responsabilitat als qui estem en aquests camins de la societat contemporània. Responsables de viure el que s'espera de nosaltres com a temples de Déu, o com a fruits de l'amor.

Som responsables com a persones humanes, i més encara com a cristians, d'incorporar a la nostra agenda la saviesa de l'amor, que no és precisament la saviesa que brilla en el món, manipulada per altres al·licients. I, no sempre, ni tan sols humans.

L'evangeli de Mateu (5,38-48) ens recorda una saviesa que sembla estar molt arrelada en el nostre món: «ull per ull, dent per dent». Aquesta és la saviesa de la confrontació, de la violència, de la guerra, de la mort... Per desgràcia abunda bastant aquesta manera de fer, o de comportar-se. La saviesa que necessitem és la de fer el bé, la d'estimar els enemics, la de tenir un cor obert, universal, acollidor de tot l'humà, i treballar per ser animadors de l'humà.

Això demana, també, tenir imaginació, capacitat de sacrifici, generositat ... Tot això no s'improvisa. Un nou ésser que ve a la nostra família necessita l'escalf d'una acollida, que cal mostrar en l'atenció plena de tendresa, d'amor, de dialogar molt amb ella, no a satisfer capricis que, momentàniament, a la gent gran la deixen, enganyats, amb la consciència més tranquil·la.

Un nou ésser, una nova vida, que ha aparegut com a fruit del misteri de l'amor d'uns pares, en connexió amb la Font de la vida. Serà necessari inserir cada dia a la filla, o a la teva néta, en aquest misteri d'amor. Perquè aquest és el camí d'una donació de sentit de la vida. I de posar més esperança en el món. Qui digui que no té temps, caldria dir-li que s'ha equivocat de galàxia.

Em temo que molts porten l'hora canviada. En aquest cas ens esperen dies difícils. Perquè per aquí va la saviesa d'aquest món que fabrica necis. Diuen: «tot és nostre». I punt. Es queden aquí. En canvi la saviesa intel·ligent, la saviesa de l'amor continua la frase: «tot és nostre, nosaltres, de Crist i Crist de Déu». Que la néta sigui una veritable benedicció per a tota la família. Una abraçada,

+ P. Abat

14 de febrer del 2011

DILLUNS DE LA SETMANA VI DURANT L'ANY (I)

Sant Ciril i sant Metodi
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Metodi, i el seu germà Constantí, eren fills d'un alt funcionari de Bizanci destinat a Tessalònica. Aquí fou on van néixer, vers l'any 825. Després d'haver estudiat a Constantinople, van ser enviats pel Patriarca Foci a Moràvia, on aconseguiren un gran èxit apostòlic amb la traducció de la Bíblia i la celebració de la litúrgia en llengua eslava. Però en foren denunciats al papa Nicolau I pels missioners llatins i hagueren d'anar a Roma a presentar-hi les seves disculpes (l'any 868). Portaren amb ells les restes del papa sant Climent, que havien descobert, o creien ells que ho eren, a Crimea. Per això foren rebuts amb gran honor en la Ciutat apostòlica. Allà mateix moriria Constantí un xic més tard, després d'haver fet professió monàstica baix el nom de Ciril, el 14 de febrer del 869. Pel que fa a Metodi, el Papa el consagrà com a arquebisbe de Sirmi, i l'envià en qualitat de llegat seu per a tots els països eslaus. Encara hi haurien certes discrepàncies entre Roma i el seu llegat en relació a la llengua litúrgica, però no tingueren cap gravetat. En morir Metodi a Vellehrad (avui Txecoslovàquia), el 6 d'abril del 885, els seus funerals se celebraren en llatí, grec i eslau.

De les lectures de la sisena setmana, la primera era del llibre del Gènesi [4, 1-15. 25], on se'ns ha fet notar que "Caín es llençà sobre Abel, el seu germà, i el matà" (verset 8). Veïna dels hebreus, la tribu dels quenites tenia una tradició oral sobre el seu avantpassat epònim, un tal Caïm. Com que les relacions entre aquests veïns eren bastant freqüents, no ens ha d'estranyar que trobem a la Bíblia característiques pertanyents a aquesta tradició. Però quan els hebreus es mantenien tan units al seu passat nòmada, en els quenites ja s'havia operat el canvi, adaptant-se a la vida sedentària i agrícola, especialitzant-se en l'artesania. Caín era, doncs, agricultor quan Abel era pastor. Exaltant el sacrifici d'Abel, l'autor d'aquesta tradició pren el partit de la cultura nòmada, perquè –per a ell- totes les desgràcies vindran per l'estabilitat, i ens dirà que, espiritualment, la cosa té una certa veritat, ja que la fe no es desenvolupa en un terreny on les seguretats són molt nombroses.

Pel que fa al salm responsorial, l'escolli't ha estat el 49 [1 i 8. 16bc-17. 20-21 (R.: 14a)], que s'ha decantat vers a "una litúrgia autèntica", ja que cal que la nostra vida estigui d'acord amb tot allò que expressem en les celebracions litúrgiques. És que Déu rebutja el culte insincer. I cada celebració litúrgica ens judica sobre aquesta autenticitat, perquè qui celebra l'Eucaristia sense el degut discerniment, menja i beu la seva pròpia condemna (com ens ho diu sant Pau a 1 C 11).

I l'evangeli era de sant Marc [8, 11-13 i cf. 14-21], on es demana "un senyal pels homes d'aquesta generació?" (verset 12). I és que Marc insisteix molt en el desconeixement i la incredulitat que envolten el missatge de Jesús. Aquest acaba de multiplicar els pans (Mc 8, 1-10). I entre dues travessades del mar, una discussió amb els fariseus posa de manifest llur ceguesa (vv. 11-13). Però, després, i a la barca, una altra discussió amb els seus deixebles els mostra desatents al significat dels miracles realitzats, ja que estan massa preocupats per les coses materials (16), quan, de fet, tenien amb ells l'únic "pa" veritablement digne d'interès, que no era altre sinó el propi i mateix Jesús (14b). Aspecte aquest a considerar també per nosaltres, a fi que les coses materials no ens ofeguin. Amén.

13 de febrer del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY V
Diumenge VI durant l'any

Sant Ireneu de Lió, bisbe (Contra les heretgies, IV,13,1-2)

Els preceptes naturals de la Llei, Déu no els ha pas abolit, sinó que els ha amplificat i els ha acomplert. Amb aquests preceptes naturals vull dir tots aquells pels quals l'home esdevé just; preceptes que ja observaven abans mateix que fos donada la Llei, els homes justificats per la fe i que eren plaents a Déu.

«Si la vostra justícia no sobrepassa la dels escribes i els fariseus, no entrareu pas en el Regne del cel». La Llei, imposada a esclaus, educava l'ànima a partir de les realitats externes i corporals, i la feia seguir com per una cadena cap a l'obediència dels manaments, per tal que l'home aprengués a obeir Déu. El Verb, però, ha alliberat l'ànima, i ha ensenyat a purificar el cos des de l'interior, a partir de la voluntat i del cor. Calia aleshores suprimir les cadenes de l'esclavitud per les quals s'havia educat l'home; calia suprimir-les per poder seguir Déu sense cadenes; però també calia que fossin ampliats els preceptes de la llibertat i que augmentés la submissió al Senyor, perquè ningú no fos indigne del seu Redemptor.

És per això que el Senyor ens ha manat de no cobejar, en lloc de l'antic precepte de no cometre adulteri; i en lloc del precepte de no matar, ens mana de no enfadar-nos; ens mana no solament d'estimar el nostre proïsme, sinó àdhuc els nostres enemics; ens obliga no solament a ser generosos i disposats a compartir els nostres béns, sinó encara de donar, sense reclamar, els béns que ens hauran pres: «A qui et pren la túnica, dóna-li el mantell i tot», de tal manera que, no solament no ens hem de contristar com aquells que es veuen desposseïts contra el seu grat, sinó que ens haurem d'alegrar com els qui donen de bon grat, perquè de fet serà un do gratuït al nostre proïsme, més que no pas un cedir de mala gana a la necessitat. «Si algú t'obliga a fer una milla, fes-ne dues amb ell», per tal de no seguir-lo com un esclau, sinó de precedir-lo com un home lliure. En totes aquestes coses, d'aquesta manera, miraràs de fer-te útil al teu proïsme, si no tens en compte la teva dolenteria i, en canvi, li aboques plenament la teva bondat; d'aquesta manera seràs semblant al teu Pare del cel que «fa sortir el sol damunt de bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos».
Comentari de sant Efrem sobre el Diatésaron (1,18-19)

Qui hi ha capaç, Senyor, de penetrar amb la seva ment una sola de les teves questions? L'assedegat que beu de la font, molt més és el que deixa que el que pren. Perquè la paraula del Senyor presenta molt diversos aspectes, segons la diversa capacitat dels qui l'estudien. El Senyor va pintar amb multiplicitat de colors la seva paraula, perquè tot el que la estudiï pugui veure-hi el que més li plagui. Amaga en la seva paraula varietat de tresors, perquè cada un de nosaltres pogués enriquir-se en qualsevol dels punts en què concentrés la seva reflexió. La paraula de Déu és l'arbre de vida que t'ofereix el fruit beneït des de qualsevol dels seus costats, com aquella roca que es va obrir al desert i va rajar de tot arreu una beguda espiritual. Van menjar —diu l'Apòstol— el mateix aliment espiritual i van beure la mateixa beguda espiritual.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Despenjo de la felicitació de Nadal la segona estrella: l'esperança. Aquesta és una paraula important avui dia, la necessita el món d'avui, la necessitem tots. Perquè no és gaire fàcil viure avui animats d'aquesta virtut. No és fàcil, no tenir avui un tros de pa per donar als fills i esperar poder disposar d'ell amb el nou dia; no és fàcil viure en la violència de la guerra, i esperar que demà tornarà la pau; no és fàcil quedar-se avui sense feina i esperar que demà n'aconseguirem; no és fàcil trencar la família i esperar que en breu es recompondrà; no és fàcil que un responsable de la comunitat abandoni, i que la comunitat no perdi nivells d'esperança...

Tot un llarg rosari de situacions, d'allò més diverses, en la vida, que l'home viu amb esperança. Cada dia acabem el dia en situacions materials o anímiques molt diverses, però en qualsevol circumstància apaguem la llum amb la seguretat que tornarà l'albada, i que amb el dia nou viurem una situació nova. Jo crec que hi ha com una comunió total, o una sintonia perfecta entre la persona humana i el medi ambient. Aquesta sintonia jo diria que és fruit «d'una flama tremolosa, com diu el poeta Peguy, que travessa el gruix dels temps, una flama impossible de dominar, impossible d'apagar a l'alè de la mort. Aquesta flama, una nena de res, travessarà els mons plens d'obstacles... Una flama que fa caminar el món sencer, que l'arrossega».

Jo crec que aquí podem veure la mà de Déu, que en crear l'ésser humà, i en infondre-li un alè de vida, va deixar dins d'ell aquesta "flama" que ja no s'apaga. És el que suggereix la paraula de sant Pau en la seva epístola als Romans: «Trobem motius de gloriar-nos perquè sabem que la tribulació engendra paciència; la paciència, virtut provada; la virtut provada, esperança. I l'esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5,4).

L'esperança és una flama viva dins nostre, que ens fa capaços de somiar, i simultàniament de despertar noves energies, nous desitjos ... per crear novetat, per buscar noves i millors situacions. Per això la paraula esperança va acompanyada d'una altra important: responsabilitat. És a dir que l'esperança no és passivitat, sinó resposta, una resposta que fa néixer des de dins aquesta "flama" que vol anar més enllà de la saviesa d'aquest món.

Per això l'evangeli d'aquest diumenge 6è de durant l'any, contraposa dues maneres de plantejar la vida: «Es va dir»... «Però jo us dic». És la saviesa del món d'una banda, i la saviesa de Crist de l'altra, la saviesa misteriosa, amagada ... La saviesa, la flama, que alimenta la presència del seu Esperit, que ningú pot apagar.

Cuida-la molt, aquesta flama. Una abraçada,

+ P. Abat

10 de febrer del 2011

DIJOUS DE LA SETMANA V DURANT L'ANY (I)

Santa Escolàstica, verge

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Gn 2,18-25; Sl 127; Mc 7,24-30

Jesús es mou cap a un lloc de silenci, en un país paga. Allà tal vegada no el reconeixen i tindrà temps de preparar els seus deixebles amb més cura. Però, entra en joc una dona, una dona sirofenícia que fa trontollar el joc de Jesús. Vés tu per on? Jesús és reconegut com a salvador. Humilitat i esperança entren en joc per part de la dona que vol la gràcia de la curació per a la seva filla.

La salvació és per al jueus en primer lloc. Els altres pobles, encara no els hi ha arribat l'hora. Jesús és aspre, experimenta la tensió relativa a la finalitat del seu ministeri: «Deixa que mengin primer els fills: no estaria bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». La dona hi està d'acord. Amb les paraules que Jesús pronuncia la dona encara en treu profit: «També els cadells, sota la taula, mengen les engrunes que els fills deixen caure». A Jesús li agrada la resposta de la dona: «Tens raó: vés que el dimoni ja ha sortit de la teva filla». Jesús li garanteix que la filla ja està curada. Humilitat i esperança vencen la resistència de Jesús.

L'home de Déu Benet (cf. Capítol XXXIII, Llibre II, dels Diàlegs, de sant Gregori), es troba amb la seva germana Escolàstica. Al vespre ella li demana de quedar-se, per parlar fins a l'endemà, de les alegries de la vida del cel. Benet refusa la petició: «Amb què surts, germana! No puc pas quedar-me fora del monestir!». El cel és seré. Escolàstica prega: «Fou una sola i única cosa alçar ella el cap i començar a caure la pluja». Benet s'emprenya. «Ella li va respondre: Veus? T'he pregat i no has volgut escoltar-me. He pregat al meu Senyor i m'ha escoltat».

La qui estimava més ha estat la qui ha guanyat la partida. Escolàstica ha pogut vèncer al seu germà. La dona sirofenícia amb l'amor per la filla ha vençut tot impediment.

Davant les contrarietats de la vida ens cal humilitat i esperança. L'amor és el qui guanya sempre la darrera partida.

6 de febrer del 2011

DIUMENGE V DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 58,7-10; Sl 111; 1Co 2,1-5; Mt 5,13-16

Estimats germans i germanes: Com viure la nostra fe i posar en pràctica allò que sentim i estimem? Què ha de fer un cristià enmig de la societat? I com podem, entre tenebres i penombres, esdevenir nosaltres mateixos llum? Les lectures que hem escoltat ensenyen un programa de vida molt concret i actiu.

La primera resposta la tenim ja en el profeta Isaïes, que ens diu que allò que Déu espera de nosaltres no són grans manifestacions exteriors de pietat, sinó accions concretes i efectives en favor dels necessitats: alimentar els qui passen fam, acollir els desemparats, vestir els despullats... Podríem afegir: estimar sempre tothom sense mesura ni condicions. El profeta diu que qui actua així, i després acudeix a Déu, Déu li dirà de seguida: «Aquí em tens». L'espiritualitat bíblica es caracteritza per una relació directa entre l'amor a Déu i l'amor al proïsme. Aquest pensament arribarà a la seva culminació en les paraules de Jesús: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25,40). Aquest comportament ens condueix cap a Déu, i omple de llum la nostra foscor.

La segona resposta la trobem en l'Evangeli d'avui; és una concreció de les benaurances que escoltàvem el diumenge passat. Només si del seu contingut em fem vida serem sal i llum. Ser sal i llum, ajudant de mil maneres als altres i compartint el que som i tenim, és el millor testimoni que pot donar un cristià en la família o en la comunitat, en el treball i en la societat. És el llenguatge de l'amor que tothom entendrà. I és la millor manera d'imitar Jesús, que al llarg de la seva vida «passà fent el bé». Se'ns demana que il·luminem amb la nostra vida la dels altres, que els donem esperança, que els ajudem a trobar sentit a les seves vides, que siguem persones de pau i de tolerància i de diàleg enmig del nostre món, com la sal que fa agradable el menjar. «L'home just, compassiu i benigne és llum que apunta en la fosca», diu el salm.

Germans, siguem fars de llum pel nostre exemple d'amor, de solidaritat i de servei. Si som coneguts "perquè anem a Missa", o "perquè som monjos", o "perquè pensem que som bones persones"... que siguem també automàticament coneguts perquè "sempre estem disposats a ajudar", evitant de dir: "això no em toca, no està en el programa". Si manifestem la nostra fe amb valentia i fidelitat, s'estarà bé al nostre costat. L'Evangeli d'avui ens diu: «Vosaltres sou la llum del món... la vostra llum ha de resplendir davant la gent».

L'última frase de l'Evangeli aclareix el sentit de tot el text: el testimoni dels deixebles es realitza a través del bé que obren, de la seva manera de viure. Fent el bé, serem un reflex de la llum de Déu, de la presència divina en el món. Units a Crist, tot ho podem; fins i tot superar el nostre egoisme i mediocritat. Si tenim el coratge d'acceptat la nostra imperfecció, evitarem de viure amb la consciència tranquil·la i ens obrirem millor a l'acció de Déu que ens vol transformar. No ens quedem només amb paraules boniques. La satisfacció de viure evangèlicament amb responsabilitat superarà amb escreix l'esforç que comporta ser-ne fidels. Pensem en la Vetlla Pasqual: encenem el nostre ciri personal, com tots, del Ciri gran que és imatge de Crist, Llum del món. Estimats germans, en l'Eucaristia tenim sempre una font inesgotable de força i un estímul per viure una generositat sempre renovada.

LA CARTA DE L'ABAT

A Santa Maria,

Salve, Mare de la Llum. Jo més que enviar-te una carta, el que voldria és posar-me a mi mateix davant teu com una carta oberta, com ens va ensenyar sant Pau, evangelitzador, apassionat per l'obra del teu Fill Jesús: «Vosaltres sou la meva carta escrita en els vostres cors, carta oberta i llegida per tothom» (2Co 3,2).

Tu ets Mare de la Llum. Presentes aquesta Llum en el temple. Més endavant aquesta Llum es manifestarà a tot el món, perquè no caminem en la foscor. En els primers segles de la vida de l'Església, els artistes et representaven a tu i al teu Fill a la teva falda. Tu quedaves en segon pla, com en la penombra, perquè brillés amb força la llum, perquè totes les mirades el contemplessin preferentment a Ell.

Jo necessito mirar aquestes representacions romàniques teves, aquestes representacions que són també de l'Evangeli, on tu romans sempre present, sobretot en els moments àlgids de la vida del teu Fill, però en la penombra, donant lloc al fet que ressalti sobretot la llum del teu Fill. Tot essent el silenci de l'evangeli. El silenci que dóna lloc a la Paraula. Vull estar a prop teu per aprendre de tu a acollir la Paraula, i ser veritablement una carta oberta de Crist per al món.

Vull estar al teu costat, i mirar-te com fan representacions posteriors de tu amb el Fill que va girant la seva mirada cap a tu, com ho fa també en diferents moments a l'Evangeli. I així aprenem la mútua complicitat entre el Senyor i la seva criatura. Entre l'home i Déu. Ell ens mira, perquè nosaltres el mirem. Ell ens il·lumina, perquè nosaltres l'il·luminem en els nostres germans... Ell s'ha compromès amb tot el que és humà, perquè ens comprometem amb Ell en tot l'humà. «I esclati la nostra llum com la del matí».

Salve, Mare de la Llum. Jo també vull demanar-te per la dona, per tantes mares que presenten els seus fills al temple. Elles són cartes boniques que ens porten missatges de vida nova. Col·laboradores, com ho ets tu, del Déu font de la Vida. Com a mares, com tu, saben quedar-se a la penombra per mostrar la llum amb força en el portallànties. Beneïu-les perquè no s'apagui mai en el seu espai interior la remor de les aigües de la vida. I que en la seva mirada, en el seu gest, en la seva paraula trobem sempre un raig de llum que ens allunyi la foscor.

Salve, Santa Maria, Mare de la Llum. Beneeix-nos amb la teva llum.

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY IV
Diumenge 5è durant l'any

Homilia de sant Joan Crisòstom sobre l'evangeli segons sant Mateu

El Senyor diu: «Vosaltres sou la sal de la terra». «Vosaltres —ve a dir— no heu de tenir en compte només la vostra pròpia vida, sinó la de tota la terra. La vostra missió s'estén a la terra i al mar, sense cap més límit que els límits del món. I a una terra que està mal disposada.» En efecte, pel fet mateix de dir: «Vosaltres sou la sal de la terra», el Senyor els fa veure que tota la natura humana és insípida i corrompuda pels seus pecats. Per això, amb tota justesa, el Senyor els exigeix aquelles virtuts que són particularment necessàries i útils perquè els altres se'n puguin aprofitar. En efecte, tot aquell que és mansuet, modest, misericordiós i just, no es guarda tancades a dins, només per a ell sol, aquestes virtuts, sinó que les vessa, com una bona font, perquè els altres se'n puguin aprofitar. Igualment, el qui és net de cor, el pacificador i el qui és perseguit per causa de la veritat, disposa també de la seva vida per al bé de tothom.

«Si la sal ha perdut el gust, ¿amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi». El Senyor els havia dit: «Feliços quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies». Doncs bé, perquè no s'acovardeixin en sentir això i refusin de sortir cap al camp, els ve a dir ara: «Si no esteu preparats per a aquestes coses, vana és la vostra elecció. Perquè el que heu de témer no és que us maleeixin, sinó que us poguéssiu veure envoltats en la hipocresia comuna. En aquest cas us hauríeu tornat insípids i seríeu trepitjats per la gent».

El Senyor passa, després, a una altra comparació més alta: «Vosaltres sou la llum del món». Novament se'ns parla del món, de tota la terra. Se'ns parla d'una llum intel·ligible molt més preciosa que els raigs del sol; com també la sal, calia entendre-la en un sentit espiritual. Amb aquestes comparacions, el Senyor incita novament els seus deixebles cap a la perfecció de vida i a estar sempre a punt per al combat: «Heu de ser tan visibles a tothom, com si fóssiu un poble situat dalt d'una muntanya, com un llum que brilla en un lloc alt de la casa». Em sembla que amb aquestes paraules el Senyor ens vol infondre confiança. Perquè dir-los que un poble dalt d'una muntanya no es pot amagar, era com manifestar-los el seu propi poder: «Així com és impossible que un poble d'aquestes característiques quedi amagat, igualment és impossible, també, que la meva predicació quedi callada o amagada». Com que abans els havia parlat de persecucions, de malediccions, d'insídies i de guerres, ara els anima dient que la seva doctrina no es quedarà amagada, sinó que il·luminarà tota la terra.

2 de febrer del 2011

LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23, 7-10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Blanca es com un ciri,
pura com un lliri,
la Verge divina
al temple camina,
duent en sos braços,
com nadó de llet,
el bon Jesuset.

Quan sant Simeó
veié el rei del món,
el pren i se'l mira,
—Maria, quin glavi
de pena i dolor
vos passarà el cor!

La Verge Maria,
després d'aquell dia,
mirava el fill seu
enmig de dos lladres,
clavat en la creu.

(Blanca com un lliri, de Jacint Verdaguer)

«La Verge divina al temple camina, duent en sos braços, com nadó de llet, el bon Jesuset». El profeta Malaquies anuncia aquesta vinguda del Senyor: «Tot seguit el Senyor que vosaltres busqueu, l'àngel de l'aliança que desitgeu, entrarà al seu temple... Serà com el foc de fonedor, s'asseurà a fondre i depurar la plata». Fa quaranta dies que aquesta llum va plantar la seva tenda entre nosaltres i la seva llum va començar a il·luminar la nit dels pastors de Betlem, per arribar fins i tot a la nit del món, a la nit de la història dels homes. És la llum que es revela a les nacions, com cantem en l'antífona d'entrada a la processó amb les candeles. Per revelar-se a cadascú de nosaltres. I refinar-nos amb el seu foc...

Déu, que és llum pura, surt de si mateix, s'aliena per encendre la llum fora d'ell mateix. La llum que és la imatge de la seva Veritat i de la seva Bellesa. Crea la seva llum més preciosa: la criatura humana, i en ella, feta a la seva imatge i semblança, hi plasma la seva Veritat i la seva Bellesa. La criatura humana brillarà en entrar a l'existència amb la divina llum tot residint en el seu ésser més íntim.

No serà estrany que una mare en la nit de Pasqua romangui extasiada mirant el rostre radiant del seu fill, recentment batejat. Tota una festa de llum: la mirada de la mare, font de vida, com a col·laboradora de Déu, el somriure balbucejant del fill mirant la seva mare, la lluminositat de la nit.

Però l'home, la llum de Déu posada en el portallànties, apagarà aquesta seva llum i es negarà a encendre-la de nou. En la creació, el sol, la lluna, les estrelles continuaran brillant, però la llum de Déu continuarà apagada, sumida en una profunda foscor.

Déu tornarà a encendre la seva llum. Es revesteix de la nostra naturalesa, per deixar dins el seu «foc de fonedor que purifica». El nostre Déu, que és llum, es fa de la nostra mateixa carn i sang, en tot semblant a nosaltres, els seus germans, per deixar dins nostre el seu foc de fonedor, foc que ens purifica. Per això dirà el llibre dels Proverbis: «La llàntia del Senyor és l'alè que ha infós en l'home, li ressegueix els racons més íntims» (20,27).

Quan ens fem conscients d'aquesta llum, ens fem llum per als altres. En aquest nova encesa, Maria serà qui amb el seu sí farà possible la llum, de nou neta, ardent i clara, il·luminant tota la casa i mostrant als homes el camí per tornar a la llum. Ella ens dóna en versió perfectament humana, molt humana, la Llum, la Llum que ens convidarà en el nostre mateix idioma: «Jo sóc la llum del món, qui em segueix no camina a les fosques, sinó que té la llum de la vida». Però serà una llum assetjada per les tenebres, com ens diu Verdaguer, recollint el pensament de la paraula:

—Maria, quin glavi
de pena i dolor
vos passarà el cor!

La Verge Maria,
després d'aquell dia,
mirava el fill seu
enmig de dos lladres,
clavat en la creu.

Potser per això mateix aquesta festa de la presentació del Senyor és ja a les portes de la Quaresma, mirant cap a la gran vigília de la Pasqua. Un temps, per tant, per contemplar la creu de manera més assídua. Necessitem contemplar la Creu: «Mireu l'arbre de la creu on morí el Salvador del món». La creu serà substituïda pel ciri pasqual, i el crit: «Mireu l'arbre de la creu» pel crit: «La Llum de Crist»; però no l'entonarem bé, amb el ritme just i adient, si prèviament no hem mirat l'arbre de la creu.

Des d'aquest dia, com Maria, mirem Jesús, entre dos lladres, clavat a la creu. Tot pensant que un d'aquests dos lladres puc ser jo o tu que m'escoltes, o qualsevol de nosaltres que estem celebrant la llum que ens salva, però conscients que Jesús, com diu sant Joan, «ha vingut a aquest món per fer un judici, que els qui no hi veuen hi vegin, i els qui hi veuen es quedin cecs».

Demanem que la llum del Naixement, contemplant la foscor de la creu, ens permeti de fer camí cap a la llum de l'Home nou.

Ens hi acompanya Santa Maria, a qui saludem en el nostre camí:

«Salve, plena de gràcia. Salve, tota radiant, per qui ha desaparegut la foscor i ha brillat la llum. Salve, plena de gràcia, per qui ha cessat la llei i ha aparegut la gràcia. Salve, inici del goig i fi de la maledicció. Salve, veritablement plena de gràcia, el Senyor és amb vós» (sant Andreu de Creta, Hom. 4 de la Nativitat de Maria).

Santa Maria, veniu amb nosaltres en el camí de la Llum.

1 de febrer del 2011

DIMARTS DE LA SETMANA IV DURANT L'ANY (I)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
He 12,1-4; Sl 21; Mc 5,21-43

La fe i l'esperança de Jaire i de la hemorroïssa s'han trobat amb l'amor de Jesús.

En el camí de la vida podem tenir sorpreses inesperades, circumstàncies que ens poden fer trontollar els fonaments de la nostra existència.

La triada teologal de les virtuts ens fa veure, si aprofundim, el joc de la fe combinat amb l'esperança i adobat amb l'amor.

En les proves del nostre camí tenim la possibilitat de tocar a Jesús. La fe, la nostra fe es combinarà amb l'esperança perquè Jesús ens adobi amb el seu amor. Així serem alliberats de les nostres pèrdues de sang, les nostres pèrdues de vida s'estroncaran amb el toc de Jesús. Així, podrem viure alliberats de tot impediment de pecat. Viure amb la plenitud que ens toca de part de Déu.

I, si com Jaire som dels qui intercedim perquè recobri la vida el nostre fill, encara que els salvadors del salvador no volen que amoïnem el mestre, si no tenim por, la nostra esperança i la nostra fe es tocaran en l'amor de Jesús, què salva aquells pels quals nosaltres monjos preguem.

Davant les proves, la fe i l'esperança ens obren el camí cap a l'amor de Déu.

Qui?
Qui m'ha tocat?
Si tota la gent us empeny.
És la meva fe, la què t'ha tocat, Senyor Jesús.
És la meva fe, la que m'ha fet saltar tot l'aldarull
fins arribar a tocar la borla del teu mantell.
Sóc jo que vull que em salvis.