Benvolgut Joan,
Primer, moltes felicitats per la teva néta. Em dius que vols donar-li una part de l'amor d'«avi», perquè juntament amb l'amor dels seus pares arribi a tenir un amor ple de paciència, esperança en el futur...
Un nou ésser que s'incorpora al caminar d'aquesta societat confusa, difícil, però apassionant ... Un matrimoni amic fa uns anys em van comunicar el naixement de la seva filla. L'havien rebut amb alegria, però em mostraven la seva preocupació pel camí de la seva filla en aquest món tan desesperançat. Jo li deia a la mare que amb el naixement de la seva filla el món era una mica millor, al món hi havia més il·lusió, més esperança, més amor... El mateix et dic a tu, encara que et mostres més entusiasmat que aquella mare preocupada. La qual cosa sembla donar la raó a aquella expressió que deia una persona gran, amb un cert to d'humor: «Jo, si tornés a néixer, no voldria ser pare, sinó avi».
En qualsevol cas és veritat la necessitat de l'amor en la vida de la teva néta. Un nou ésser que ve al món és un fruit preciós de l'amor. És una esperança viva d'amor. És una nova capacitat d'estimar que desperta el món a la vida. És un temple de Déu cridat a mostrar la bellesa de l'amor, que és on trobem el veritable sentit de la vida.
Però, també, un nou ésser que ve al món és una crida a la responsabilitat als qui estem en aquests camins de la societat contemporània. Responsables de viure el que s'espera de nosaltres com a temples de Déu, o com a fruits de l'amor.
Som responsables com a persones humanes, i més encara com a cristians, d'incorporar a la nostra agenda la saviesa de l'amor, que no és precisament la saviesa que brilla en el món, manipulada per altres al·licients. I, no sempre, ni tan sols humans.
L'evangeli de Mateu (5,38-48) ens recorda una saviesa que sembla estar molt arrelada en el nostre món: «ull per ull, dent per dent». Aquesta és la saviesa de la confrontació, de la violència, de la guerra, de la mort... Per desgràcia abunda bastant aquesta manera de fer, o de comportar-se. La saviesa que necessitem és la de fer el bé, la d'estimar els enemics, la de tenir un cor obert, universal, acollidor de tot l'humà, i treballar per ser animadors de l'humà.
Això demana, també, tenir imaginació, capacitat de sacrifici, generositat ... Tot això no s'improvisa. Un nou ésser que ve a la nostra família necessita l'escalf d'una acollida, que cal mostrar en l'atenció plena de tendresa, d'amor, de dialogar molt amb ella, no a satisfer capricis que, momentàniament, a la gent gran la deixen, enganyats, amb la consciència més tranquil·la.
Un nou ésser, una nova vida, que ha aparegut com a fruit del misteri de l'amor d'uns pares, en connexió amb la Font de la vida. Serà necessari inserir cada dia a la filla, o a la teva néta, en aquest misteri d'amor. Perquè aquest és el camí d'una donació de sentit de la vida. I de posar més esperança en el món. Qui digui que no té temps, caldria dir-li que s'ha equivocat de galàxia.
Em temo que molts porten l'hora canviada. En aquest cas ens esperen dies difícils. Perquè per aquí va la saviesa d'aquest món que fabrica necis. Diuen: «tot és nostre». I punt. Es queden aquí. En canvi la saviesa intel·ligent, la saviesa de l'amor continua la frase: «tot és nostre, nosaltres, de Crist i Crist de Déu». Que la néta sigui una veritable benedicció per a tota la família. Una abraçada,
+ P. Abat
