Estimat Pau,
Ja sabràs, pels mitjans de comunicació, que aquests dies estem assistint a grans moviments de masses de població, sobretot de joves que s'aixequen contra els qui els representen (o haurien de representar-los) durant dècades i dècades de govern ferri, autoritari, dictatorial. Masses, generalment, famolenques, en països no sempre pobres. Masses manipulades política, religiosa, socialment...
Ningú pregunta, com de vegades es fa en altres catàstrofes, on és Déu, si és que existeix? Déu ha deixat la terra? L'han llançat fora d'ella?
Una minoria, una elit "aristocràtica" va engruixint els seus comptes privats, i, inconscientment, aïllat de l'entorn, un entorn cada dia més viu, més conscient de la seva misèria, de la seva indigència, fam, pobresa suprema que va teixint llaços forts, vius, va teixint en la humanitat xarxes humanes que es deixen sentir. I aquí vindrà el crit de Déu. «¿És que una mare pot oblidar-se de la seva criatura, no commoure's pel fill de les seves entranyes?» És el crit de Déu per boca del Profeta. I aquest Déu, a la fi no cridarà mitjançant el Profetes, sinó amb la seva mateixa veu, la seva veu revestida de carn humana, de debilitat, de pobresa humana, però amb una profunda i rica humanitat.
Aquesta Mare divina, que va donar a llum la seva criatura i va posar aquest món a les seves mans, perquè el perfeccionés amb els seus dons. I a través d'un ritme molt diferent del ritme dels humans. Aquest Déu es va revestir de la nostra carn, de la nostra veu, dels nostres gestos, es va revestir d'allò més senzill de l'humà, per poder arribar a ser entès per tots. Però de manera especial pels més humils.
Però la criatura deixà entrar a casa altres veus... Aquesta criatura s'acostumà a altres sorolls: d'armes, de monedes... i deixà de percebre la veu que il·luminava els seus passos. La veu poc a poc s'apagà, i van créixer altres veus. Cal dir que encara avui segueixen creixent altres veus... I l'home va començar a confondre les veus, els gestos... I es va oblidant de tot allò de més genuïnament humà.
Però no tots els homes viuen en la confusió de les veus. N'hi ha que, perduts en la nua naturalesa, no poden sentir sinó la veu del seu estómac buit, de la seva misèria... sense veu, però amb capacitat per escoltar el cant dels ocells i contemplar la bellesa de les flors del camp. I la seva pobresa extrema els fa capaços d'escoltar la veu del Creador. En el seu interior. Perquè aquest Creador mai ha abandonat a la seva criatura, mai no s'ha separat d'ella. En un misteri que ens desborda, Déu el tenim compromès amb l'aventura humana. No arribem a penetrar en la intimitat d'aquest misteri. De vegades, ni dintre la seva Església. Aquest Déu només espera que li deixem prendre les nostres mans i instruir-nos en els seus camins. A l'escola del servei diví només hi ha un mestre. Però no tots comprenen això, i n'hi ha que es busquen més d'un mestre, estar al servei de dos amos si més no, o més amos encara, tan sols que a la fi intentarà desfer-se de tots ells, per erigir-se en mestre de si mateix. Busquen seguretats i es troben amb la més sagnant inseguretat.
És bo que l'home tingui la possibilitat d'un mínim temps de silenci a la seva vida, d'una mínima reflexió, que el pugui obrir a una dimensió més enllà de si mateix, on pugui trobar-se amb la força i la saviesa d'altres i poder arribar a una experiència de la transcendència. Que és el terreny bo per poder fer una bona experiència de Déu.
Pau, Déu està dintre teu, compromès en la teva mateixa apassionant aventura. Una abraçada.
P. Abat
