TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY VII
Diumenge 8è durant l'any
Comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ambròs, bisbe (L VII,124)
«Mireu els ocells del cel». Un bell exemple, digne de ser imitat per la fe. Perquè si els ocells del cel, que no practiquen cap mena d'agricultura ni recullen el fruit copiós de la collita, reben tanmateix sens falta de la providència divina l'aliment que necessiten, hem de concloure que l'avarícia és la causa de la nostra indigència. Perquè si ells disposen en abundància d'uns recursos que no han obtingut amb el seu treball, és gràcies al fet que no reivindiquen com a propietat privada aquests fruits que els han estat donats com a aliment per a tots, mentre que nosaltres hem perdut justament els béns que teníem en comú en reivindicar les nostres propietats. Res no és propietat de ningú, perquè no hi ha res que duri en aquest món. ¿Per què considereu vostres les riqueses, quan Déu ha volgut que fins i tot la vida la tinguéssiu en comú amb els altres animals? Els ocells del cel no consideren res com a propi i és per això que no coneixen la indigència, ja que no envegen els altres.
«Fixeu-vos com creixen els lliris dels prats. I si Déu vesteix així l'herba dels prats, que hi és avui i demà ja la tiren al foc...» Bella paraula, també, i ben humana. Amb la paràbola del lliri i de l'herba, el discurs del Senyor ens invita a confiar que Déu ens concedirà la seva misericòrdia, sigui perquè, segons el sentit literal, no podem allargar ni un sol instant la nostra vida, sigui perquè, en el sentit espiritual, no podem ser homes en plenitud sense l'ajut de Déu. ¿Quina altra cosa ens pot convèncer millor que veure fins i tot els éssers irracionals ben vestits per la providència de Déu, sense que els manqui res de tot allò que els pot embellir i ornar? Amb més raó, doncs, hem de creure que a l'home racional, si posa sense dubtar la seva confiança en Déu en totes les necessitats, no li mancarà mai el favor diví.
De les Confessions de sant Agustí, bisbe (L 10,26)
Tard et vaig estimar, Bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar! I tu estaves dins meu i jo fora, i així per fora et buscava, i, deforme com era, em llançava sobre aquestes coses boniques que tu vas crear. Tu estaves amb mi, mes jo no estava amb tu. Aquelles coses que, si no estiguessin en tu, no existirien, m'allunyaven de tu. Em vas cridar i trucar, i vas desfer la meva sordesa; refulgires, resplendires, i vas guarir la meva ceguesa; vas exhalar el teu perfum i el vaig aspirar, i ara et desitjo; et vaig assaborir, i ara sento fam i set de tu, em vas tocar, i vaig desitjar amb ànsia la pau que procedeix de tu.
Quan jo m'adhereixi a tu amb tot el meu ésser, ja no hi haurà més dolor ni treball per a mi, i la meva vida serà realment viva, plena tota de tu. Tu, el qui omples de tu, l'enlaires, però, com que jo encara no m'he omplert de tu, sóc encara per a mi mateix una càrrega. Lluiten les meves alegries, dignes de ser plorades, amb les meves tristeses, dignes de ser aplaudides, i no sé de quina part està la victòria.
