Estimada M. Lluïsa,
Despenjo de la felicitació de Nadal la segona estrella: l'esperança. Aquesta és una paraula important avui dia, la necessita el món d'avui, la necessitem tots. Perquè no és gaire fàcil viure avui animats d'aquesta virtut. No és fàcil, no tenir avui un tros de pa per donar als fills i esperar poder disposar d'ell amb el nou dia; no és fàcil viure en la violència de la guerra, i esperar que demà tornarà la pau; no és fàcil quedar-se avui sense feina i esperar que demà n'aconseguirem; no és fàcil trencar la família i esperar que en breu es recompondrà; no és fàcil que un responsable de la comunitat abandoni, i que la comunitat no perdi nivells d'esperança...
Tot un llarg rosari de situacions, d'allò més diverses, en la vida, que l'home viu amb esperança. Cada dia acabem el dia en situacions materials o anímiques molt diverses, però en qualsevol circumstància apaguem la llum amb la seguretat que tornarà l'albada, i que amb el dia nou viurem una situació nova. Jo crec que hi ha com una comunió total, o una sintonia perfecta entre la persona humana i el medi ambient. Aquesta sintonia jo diria que és fruit «d'una flama tremolosa, com diu el poeta Peguy, que travessa el gruix dels temps, una flama impossible de dominar, impossible d'apagar a l'alè de la mort. Aquesta flama, una nena de res, travessarà els mons plens d'obstacles... Una flama que fa caminar el món sencer, que l'arrossega».
Jo crec que aquí podem veure la mà de Déu, que en crear l'ésser humà, i en infondre-li un alè de vida, va deixar dins d'ell aquesta "flama" que ja no s'apaga. És el que suggereix la paraula de sant Pau en la seva epístola als Romans: «Trobem motius de gloriar-nos perquè sabem que la tribulació engendra paciència; la paciència, virtut provada; la virtut provada, esperança. I l'esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5,4).
L'esperança és una flama viva dins nostre, que ens fa capaços de somiar, i simultàniament de despertar noves energies, nous desitjos ... per crear novetat, per buscar noves i millors situacions. Per això la paraula esperança va acompanyada d'una altra important: responsabilitat. És a dir que l'esperança no és passivitat, sinó resposta, una resposta que fa néixer des de dins aquesta "flama" que vol anar més enllà de la saviesa d'aquest món.
Per això l'evangeli d'aquest diumenge 6è de durant l'any, contraposa dues maneres de plantejar la vida: «Es va dir»... «Però jo us dic». És la saviesa del món d'una banda, i la saviesa de Crist de l'altra, la saviesa misteriosa, amagada ... La saviesa, la flama, que alimenta la presència del seu Esperit, que ningú pot apagar.
Cuida-la molt, aquesta flama. Una abraçada,
+ P. Abat
