26 de desembre del 2017

SANT ESTEVE, PROTOMÀRTIR

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, procurador general de l’Orde Cistercenc
Fets 6,8-10.7,54-59; Mt 10,17-22

Tot i que per la importància que té el dia de Nadal, allarguem aquest dia tot una octava, avui, festa de sant Esteve, protomàrtir i diaca, és l’endemà de Nadal, perquè avui 26 és l’endemà del dia 25. Sant Esteve és la festa de l’endemà de Nadal. L’endemà... Pensar en l’endemà, quan ens disposem a fer un projecte personal o comunitari, pensar en el dia després de tot allò que planifiquem i projectem, forma part d’aquella saviesa evangèlica que el Senyor lloà d’aquell home que volent construir una casa, va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca: quan vingué la inundació, el riu va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè estava ben edificada (Lc 6, 48). Pensar en l’endemà significa calcular les necessitats per poder acabar una obra, no fos cas que hom se sentis dir aquelles altres paraules evangèliques: Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar (Lc 14, 30). I és que sant Esteve és l’endemà de Nadal: no només perquè la seva festa s’escau l’endemà del dia de Nadal, sinó sobretot perquè representa teològicament l’endemà del Nadal.

En efecte, Nadal és la celebració de l’encarnació del Fill de Déu: Déu es fa home per nosaltres i per la nostra salvació. Nadal és la celebració del naixement de Jesús, el Déu que es fa infant, que neix per tots nosaltres, per donar-nos vida. Naixement de Jesús segons la carn. Sant Esteve és la festa del naixement del primer servidor i del primer testimoni a la vida nova: és l’endemà de Nadal. Jesús és el Déu que es fa home per tots nosaltres; Esteve representa el primer dels qui servint (la missió del diaca) i donant testimoni (la missió del màrtir), dóna la vida per Jesús, com l’infant nascut a Betlem la donà per tots nostres al calvari a Jerusalem. Per això, sant Esteve és l’endemà de Nadal.

Si l’Advent ha estat la preparació per al Nadal, la preparació per commemorar i renovar la primera vinguda del Senyor que va venir per salvar-nos, la festa de sant Esteve marca el camí per una nova preparació, la de la vinguda del Senyor als nostres cors cada dia per ajudar-nos a servir els germans i la de seva vinguda final, a la fi dels temps, que ens prepara per donar testimoni del ressuscitat. Sant Esteve representa, d’una banda, el final de l’escena del naixement del Senyor: ens assenyala on ha d’acabar la nostra vida. Passant per la configuració a Crist que ha nascut per donar-nos la vida, la nostra vida ha de ser donada pels germans, per poder així compartir amb el Senyor i amb sant Esteve la vida nova, que neix amb el Nadal. Això és posar un fonament ben sòlid, capaç de resistir tempestes i inundacions, a la construcció d’aquella casa que és la nostra vida. Però la festa de sant Esteve d’avui representa també com hem de viure per poder acabar la vida on ell la va acabar: servei i testimoni, donació i lliurament. Seguir Jesús és servir els germans i donar testimoni així de la seva resurrecció. La festa d’avui ens diu com hem de calcular les necessitats que ens permetran poder acabar l’obra de la nostra vida que volem construir.

En aquest dia de vuit dies que és el Nadal, l’Església ens fa celebrar l’endemà mateix de Nadal la festa de l’endemà de Nadal, la festa de sant Esteve, per tal que en contemplar l’infant que ha nascut per salvar-nos, no ens oblidem que aquesta salvació passa pel misteri de la seva mort, resurrecció i ascensió al cel per preparar-nos-hi estada, i que tots nosaltres hi som cridats en la mesura en què fem de la nostra vida una vida de servei als altres i de testimoni de la resurrecció de Jesús, fins al vessament de la sang.

25 de desembre del 2017

NADAL

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

Déu ningú no l’ha vist mai però al llarg de la història de la humanitat, al llarg de la història de la salvació no ha deixat de fer-s’hi present. La Paraula, la força abassegadorament creadora de Déu, aquella que ja existia al principi, que era amb Déu i era Déu, aquella sense la qual res no ha pogut existir, que té en ella mateixa la vida i que és la llum veritable dels homes; avui s’ha fet carn, ha vingut a casa seva, ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle. Tota la força creadora de Déu s’ha contingut en la nostra pobre humanitat. Perquè és pel Fill que Déu ha completat la seva revelació, ho ha fet en Jesucrist. Ell que ha parlat en diverses ocasions i de moltes maneres ens parla ara en la persona del Fill, la Paraula per la qual tot ha vingut a l’existència.

El pròleg del quart Evangeli i de la Carta als Hebreus se centren en l’origen diví de Jesús, en la persona del Fill pel qual tot ha existit, aquella paraula que ja en la creació Déu es posava a la boca i tot esdevenia realitat. El Verb és el preexistent, Ell és des de sempre, Ell revela Déu i dona accés al Déu real. En Jesús, ara és l’enviat que sortint de Déu ha vingut al món per acomplir la missió del Pare. Per acomplir el que el Pare li ha encomanat amb fidelitat i obediència, amb caràcter plenipotenciari, i un cop acomplerta la missió, Jesús ha de tornar al Pare, al qui l’ha enviat. Té una missió, no ha vingut a fer res més que venir al món; és la seva pròpia vinguda i la seva presència la que salva; la seva missió i la missió són la mateixa cosa. Jesús mateix és la missió, ja no es tracta com en els profetes de dues coses diferents. Ara tot apunta a la presència permanent en Jesús d’aquell qui l’ha enviat, el misteri de la presència de Déu en Jesús. És també el Fill i aquesta denominació, aquest títol, defineix la seva relació amb el Pare. No hi ha Jesús sense el Pare, Jesús no pot ser entès sense el Pare i per Ell nosaltres també esdevenim fills del Pare, hereus amb Crist. Sense Jesús no es pot entendre la nostra filiació divina, som fills de Déu per Ell i amb Ell.

La Paraula s’ha fet carn per redimir-nos; aquesta és la claror d’aquest dia sant, perquè avui ha baixat a la terra una gran llum, la llum que és la vida dels homes, la llum de la qual Joan era testimoni, la llum veritable que en venir al món il·lumina tots els homes. Déu compartint la nostra condició humana ens ofereix de compartir la seva divinitat. Aquell per la força del qual vàrem ser admirablement creats de manera encara més admirable ha vingut per restaurar la imatge de Déu en nosaltres, enterbolida per les nostres mancances.

La primera que va obrir el cor, la qui el va portar en les seves entranyes, que l’infantà i el contemplà fou Maria, la mare. Una noia senzilla de Galilea esdevingué el temple de la saviesa, l’arca de la nova aliança, font d’amor vers l’amor inesgotable; el Fill era en ella i era amb ella. Per Maria la paraula s’ha fet home perquè l’home esdevingui Déu.

Admirable intercanvi en el qual és Déu qui pren la iniciativa, qui es dona a si mateix, qui ofereix a l’home la participació en la seva nova condició de Fill de Déu. Mentre els homes tan sols som capaços d’oferir-li la migradesa de la nostra condició humana.

En celebrar el naixement del Senyor, celebrem també el nostre naixement, el dels homes a la vida nova i plena, a la vida de fills de Déu, que arrelant en el misteri del Nadal culmina en la Pasqua. Després d’haver parlat en moltes ocasions i de diverses maneres, ara en aquests dies que són els darrers, Déu ens parla a nosaltres en la persona del Fill. Crist, nostre Senyor, aquell que essent invisible com a Déu se’ns ha fet visible com a home i ha entrat en la nostra història per retornar-nos al Regne, per salvar-nos.

NADAL

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

Passant al ras la freda nit, un grup de pastors guarda i vetlla el seu ramat reclòs a la pleta; intentant de descansar però amb una orella atenta per si s’acosta algun perill per les seves ovelles. De sobte la glòria del Senyor els envoltà de llum i la por els envaí, s’esglaiaren davant d’aquell àngel que els anunciava una gran alegria, el naixement del Messies, el Salvador, el Senyor. De temps antics els profetes ho havien anat anunciant, de l’estirp de David havia de néixer el Messies, però qui ho havia de dir, qui s’ho hagués pogut imaginar que seria anunciat a uns humils pastors que ni un sostre tenen per aixoplugar-se i que les seves senyes serien un nen en bolquers, no pas en un palau sinó posat en una menjadora, nascut ni tant sols en una casa, perquè no havien trobat lloc a l’hostal.

L’amor de Déu s’ha revelat en la més absoluta pobresa i senzillesa, aquell que ha vingut per fer-se un com nosaltres, llevat del pecat, el qui vol la salvació de tots els homes, ens ensenya des del bressol que també nosaltres hem d’abandonar la impietat, la duresa dels nostres cors, els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, tot esperant l’acompliment de la glòria de Jesucrist. El conseller prodigiós, el Déu-heroi, el Pare per sempre, el príncep de la pau, aquell qui el regne del qual estarà fonamentat sobre el dret i la justícia i que no tindrà fi; ha nascut quasi bé al ras i ha estat posat en una menjadora. El cel se n’alegra, la terra hi fa festa, bramula el mar amb tot el que s’hi mou, jubilen els camps amb tot el que hi ha i criden de goig els arbres del bosc; perquè avui la pau ha baixat del cel i aquesta nit santa brilla amb la llum veritable.

El senyal de Déu és la senzillesa, la petitesa, la humilitat. Déu no ve a nosaltres amb gran poder, amb força i majestat, sinó que per a nosaltres es fa petit; ve com un infant desvalgut, necessitat de la nostra ajuda, necessitat del nostre amor; no vol de nosaltres res més que el nostre amor perquè aprenguem així d’Ell mateix, del seu desvaliment a estimar els petits, els dèbils, els famolencs, els sense sostre, els perseguits, els desvalguts. En cadascun d’aquests, en els més febles de la nostre societat hi ha la imatge de Déu, la imatge d’aquest infant fill de Maria que essent Fill de Déu s’ha volgut fer home com nosaltres, per fer-se accessible a nosaltres, per posar-se al nostre abast; s’ha fet el nostre pròxim, s’ha donat a si mateix, s’ha fet regal per a nosaltres.

En aquest temps de regals i presents no oblidem que Déu fet home, fet infant, és el millor regal i ens ha ensenyat que donar-nos a Déu, donar-nos als altres, amb generositat, amb humilitat, amb senzillesa, sense esperar res a canvi, és el millor regal que podem donar i alhora el millor que podem rebre. Deia el Papa Francesc el passat dimecres que «una proposta de fe per arribar a realitzar-se ha d’implicar el cor, l’ànima, l’esperit i tot el nostre ésser, ha de deixar que Déu neixi i reneixi en el pessebre del nostre cor, ha de deixar que l’estel de Betlem ens guiï cap al lloc on han posat el Fill de Déu, no entre els reis i el luxe, sinó entre els pobres i els humils.»

Aquells pobres pastors que a la serena vetllaven pel seu ramat i que envoltats de llum es van esglaiar, tot i això es varen arribar fins a Betlem a veure el que havia succeït, el que l’àngel els havia fet saber; i allí trobaren Maria i Josep i el nen posat en una menjadora i començaren a anunciar tot el que els havien dit d’aquell infant, glorificant Déu i lloant-lo. Com ells nosaltres anunciem de dia en dia que Déu ha vingut a salvar-nos, contem a totes les nacions, a tots els pobles aquest gran prodigi. Ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes, on el trobarem és en els qui tenen fam i set, en els forasters i immigrants, en els que no tenen ni casa ni vestit; en els malalts i els ancians, en els presos i els perseguits; perquè tot allò que deixem de fer a un d’aquests més petits, a Ell li neguem, ens dirà Jesús. Ells són la glòria de Déu i els qui estima el Senyor amb predilecció. Reconeguem en ells Jesucrist i esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist.

Una gran llum ha vingut per als qui avancem a les fosques; ens ha d’omplir una alegria immensa, aquesta nit s’ha revelat l’amor de Déu que ve a salvar-nos.

24 de desembre del 2017

NADAL

MISSA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 62,1-5; Sl 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

Nadal és l’inici de la nostra redempció, ara acollim aquest infant pobre i desvalgut com a redemptor, amb l’esperança que el puguem contemplar com a jutge quan porti el bé i la salvació a la fi dels temps; quan apareixerà com un raig de llum, com una torxa encesa. Avui sabem que ve a salvar-nos i demà esperem veure la seva glòria.

Déu s’ha fet home, ha nascut d’una verge per obra de l’Esperit Sant i ha escollit el llinatge de David per venir a salvar-nos. Així ho havien anunciat de temps antic els profetes; que de la descendència de David havia de venir el Salvador. Aquest Jesús que avui ha nascut en la solitud de la nit; aquest que no ha pogut trobat ni un racó en un hostal, aquest però que participa del llinatge d’Abraham, d’Isaac, de Jacob, de David, de Salomó; del poble que ha patit la deportació a Babilònia en haver perdut el favor del seu Déu, en haver-se allunyat del seu Senyor i que avui ha vingut a salvar al seu poble.

Jesús participa del llinatge de Josep, l’espòs de Maria, d’aquest home bo que en veure la seva promesa embarassada dubta i dubtant, somiant, un àngel li diu que perdi la por, que agafi Maria i la prengui a casa seva perquè és per obra de l’Esperit Sant que espera un fill que salvarà del pecat el seu poble. Josep dorm enmig d’un mar de dubtes i de pors, i es desperta decidit a acomplir allò que l’àngel li ha manat; amb esperit ben prompte, com el que nosaltres hem de tenir per acollir avui l’inici de la nostra redempció.

La redempció comença avui, amb aquest nen que portarà el nom de Jesús, que significa Déu que salva, i el d’Emmanuel, que significa Déu és amb nosaltres. Perquè el Déu que salva és ja amb nosaltres, s’ha fet home i creiem que en ell i des d’ell Déu ens acompanya, ens beneeix i a la fi ens salvarà. Com sant Josep sovint dubtem, ens preguntem; perquè com deia el Papa Francesc el passat dimecres «una fe que no ens posa en crisi és una fe en crisi; una fe que no ens fa créixer és una fe que ha de créixer; una fe que no ens interroga és una fe sobre la qual hem de preguntar-nos; una fe que no ens anima és una fe que ha d’estar animada; una fe que no ens commou és una fe que ha de ser sacsejada».

Si ens refiem de Déu, confiats despertarem amb esperit ben prompte del nostre sotrac i acomplirem el que el Senyor ens mana. El nostre Senyor, el nostre Salvador, és aquí. Avui sabem que el Senyor ha vingut a salvar-nos.

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2S 7,1-5.8-12.14-16; Sl 88; Rm 16,25-27; Lc 1,26-38

I l’àngel es va retirar ...

I després, queda el silenci. Després de la Paraula sempre el silenci. La Paraula que engendra la vida, a la cambra del silenci.

Acabem d’escoltar un diàleg únic, de singular bellesa, i esperança per a tota la humanitat, per a tu, per a mi, per a cada ésser humà...

I a continuació del diàleg, l’àngel es va retirar. Queda el silenci. I més enllà del silenci ens trobem amb Maria. Contemplo santa Maria en aquell silenci que es fa després de la retirada de l’àngel. I em ve a la memòria una bella pàgina de «Paraules callades»:

«Asseguda a la meva finestra, com cada dia, em vaig mirar les mans banyades per la llum de l’alba. Asseguda al costat de la finestra, vaig començar a recitar els salms que sabia des que era infant. M’agradava l’anar i venir dels seus versos com un flux i reflux d’onades:

»A tu, que tens el tron en el cel
Alço els meus ulls
Com l’esclava posa els ulls
En les mans de la mestressa...
Senyor, cantaré tota la vida, els vostres favors,
d’una generació a una altra anunciaré la vostra fidelitat ...

»Cada matí, la penombra em convidava al silenci. De sobte, com sempre que entrava en el silenci, el meu ésser interior es va eixamplar, i es va obrir com un abisme en les entranyes. Sentia que a poc a poc les coses de fora s’havien desdibuixat, i la meva ànima es perdia inundada, arrossegada en un mar de llum. Vaig caure en una profunditat insospitada que no sabria definir. Vaig sentir en els rius de les meves venes una inundació. Alguna cosa nova, molt especial, estava passant dins meu».

I l’àngel es va retirar ... va quedar el silenci.

Ahir se’ns deien en una bella homilia els noms concrets i innombrables d’il•lustres comentadors del Magníficat al llarg de la història. El comentari del Magníficat continua avui.

Ara, podríem dir una cosa semblant d’aquesta escena de l’Anunciació. Han estat molts pintors els qui han plasmat amb els seus pinzells o esculpit a la pedra o el retaule l’escena d’aquest singular diàleg de l’Arcàngel Gabriel i Maria. Obres d’art que han nascut del silenci. Aquell silenci interior on es comença a configurar l’obra de bellesa per passar-la després a la tela, a la pedra, o, en definitiva, a la vida on es pot admirar.

Però aquesta obra de bellesa continua avui, ja que amb les celebracions d’aquests dies el pla de Déu, que estava amagat en el silenci dels segles, com ens ensenya sant Pau, i que comença a manifestar-se amb la creació, ara arriba a la plenitud amb el Misteri del Naixement de Déu revestit de la nostra feble naturalesa humana.

I comença a manifestar-se a través del silenci de santa Maria, ja que ella com ensenyen els Sants Pares de l’Església va concebre Jesús abans en el cor que en el cos.

Però aquesta manifestació de l’amor, Déu la vol seguir revelant a la humanitat a través de l’Església. Per això també ensenyen els Sants Pares que el que Maria ha donat a llum en el seu cos, l’Església ha de fer-ho mitjançant la força de l’Esperit de Jesús mateix.

I l’àngel es va retirar....

I queda el silenci ... Després de la Paraula sempre el silenci. La Paraula engendra la vida, però sempre s’engendra a la cambra del silenci.

L’evangeli, avui, ens convida a contemplar aquesta escena singular, aquest diàleg únic de Déu i la seva criatura. És una invitació a cadascú de nosaltres a viure un diàleg amb Déu. El teu diàleg, el meu diàleg, el diàleg de cada ésser humà, de cada criatura amb Déu. I que és únic per a cadascú.

Maria ens ensenya en la recitació i en l’escolta de la Paraula. Es la nostra mestressa. «Feliços els qui escolten i compleixen la Paraula ... ». Maria ens ensenya a cantar la fidelitat i l’amor de Déu.

I l’àngel es va retirar ...

Ara, el silenci ...

23 de desembre del 2017

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«O» de relació. «O» de recepció. «O» de contemplació.

Què serà aquest noi? I Joan va ser el profeta de l’Altíssim. El qui va preparar el camí per rebre el perdó i la salvació del cel: Jesús, que il·lumina els nostres passos per camins de pau.

Zacaries, després del silenci per manca de fe, canta les benediccions del nostre Déu. Perquè així, ens adonem que encara que visquem en la foscor i a les ombres de la mort tenim Jesús el Senyor que ens ve a salvar a cadascú en particular i a tots els pobles i nacions. Perquè Jesús el Senyor és l’Emmanuel, Déu que és amb nosaltres.

Què serà de nosaltres? Ja no som ni un nen, ni un noi. Però som cristians, som monjos. I, en l’Església tenim la tasca de ser profetes i anunciadors de la Bona Nova del perdó i de la pau que ens porta Jesús.

Si Déu és amb nosaltres, la humilitat farà estada en nosaltres. Perquè Déu en el seu fer-se home s’ha encarnat en la humilitat.

Viu la relació en la pregària, viu la recepció en l’Eucaristia, viu la contemplació de Déu des de la humilitat i la seva presència et salvarà.

22 de desembre del 2017

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1S 1,24-28; Sl 1S 2,1.4-5.6-7.8abcd (R.: 1a); Lc 1,46-56

Si busqueu a la viquipèdia en anglès trobareu una llarga llista dels compositors que, al llarg de la història, han posat música al càntic del Magníficat: des de John Dunstaple (s. XIV), fins als nostres dies: John Browne, Cristobal de Morales, Tomás Luis de Victoria, Monteverdi, Buxtehude, Pachelbel, Vivaldi, Bach, Mozart, Schubert, Mendelssohn, John Rutter... i tants d’altres; i més a prop nostre, encara, Domènec Cols, Gregori Estrada, Odil·ló Planàs, Jordi M. Bou, Antoni Aguado... El P. Abat Maur Esteva ens deia que cada cristià hauria d’escriure el seu comentari al Credo, i cada monjo el seu a la Regla. I al Magníficat? Per què no hi posem la nostra música?

Què fa Maria, per posar música al Magníficat? Rellegeix en primera persona la història de la salvació: és el fil que cabdella amb les mans, com dèiem abans d’ahir, en les icones de l’Anunciació. La rellegeix a partir de la seva experiència personal amb Déu, a partir d’allò que Déu ha obrat i obra en ella. I ho fa com a dona creient d’Israel que es refia de la paraula divina que li porta un àngel missatger. Recordeu que el seu Magníficat esclata just quan Elisabet la proclama benaurada per la seva fe, quan aquesta fe es torna camí compartit en l’abraçada de dues dones gràvides, quan aquesta fe esdevé, en ser comunicada, la fe de tot un poble creient.

Podrem posar música al Magníficat si permetem a Déu de cabdellar el fil de la nostra història personal. Si el deixem entrar en la nostra vida, si li obrim les portes de casa, si no ens quedem enfilats dalt d’un arbre per veure’l passar de lluny, sinó que baixem a la pols del camí per deixar-nos trobar per ell, pelegrí d’amor, i caminar plegats. La música del Magníficat de la Mare de Déu neix de la fe que es posa en camí, que escala les muntanyes amb el desfici joiós de l’Esperit Sant i troba l’harmonia en el servei de l’amor que es posa a disposició de l’altre, per visitar-lo amb una presència activa i discreta.

Germans, en gregorià tenim vuit tons, vuit modes per a cantar el Magníficat. Posem-hi, aquest Nadal, també el nostre. Mirem de trobar-lo, amb els pastors i els àngels, amb els mags que fan via desert enllà, amb la dona del pou i el pescador, amb tota la gent menuda i senzilla del pessebre de la nostra vida, de la nostra comunitat, de les nostres famílies, de la nostra història personal i col·lectiva: «Perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació» (Lc 1,49-50). Amén.

21 de desembre del 2017

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«O» de goig. «O» de joia. «O» de glòria.

Dues dones, Elisabet i Maria, plenes del do de la gràcia de Déu. «Feliç tu que has cregut!». Si Maria, feliç tu que has cregut. Elisabet és plena de l’Esperit Sant. Per això, proclama amb goig la joia de Maria, la glòria de la gràcia del do de Déu.

Dos infants, l’esperança de les mares, l’esperança del poble d’Israel, l’esperança de la vida nova que Déu vol de la humanitat sencera.

Déu ens ve a visitar, ve a salvar-nos. Perquè en les mares ja s’albira la presència de Déu que ho transforma tot. ¿Qui sóc jo perquè el Senyor vingui a visitar-me? Sí! Ets un fill i, com a fill de Déu pots viure la presència de la plenitud de la gràcia de l’Esperit Sant.

Només cal un cor purificat per veure les meravelles que Déu fa en la teva vida. De goig, de joia i de glòria esclataràs quan siguis ple a vessar del do de la gràcia de Déu. El que és ple vessa, el que tens al cor sobresurt a fora.

Donant glòria a Déu en aquests dies, viuràs amb joia el teu camí, mentre el goig de conviure amb els germans et donarà l’esperança del Senyor que ve a salvar-nos.

20 de desembre del 2017

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Is 7,10-14; Sl 23,1-2.3-4ab.5-6 (R.: 7c i 10b); Lc 1,26-38

El bon Déu de l’Aliança no és un dèspota il·lustrat. Ja ho sabeu, allò de «tot per al poble però sense el poble». Nosaltres hi actuem, de vegades, com a dèspotes il·lustrats. Creiem que una cosa és bona per als altres i la portem avant, però sense comptar amb aquests altres. Quan Déu es disposa a fer la cosa millor que podia fer per als homes —fer-se ell mateix un de nosaltres— ho fa comptant amb els homes. Aquest tarannà diví ja el coneixíem, de fet, en tants bells passatges de l’Escriptura: Abraham, Moisès, el profeta Isaïes ... Un Déu que dialoga amb la seva creatura respectant-ne la llibertat i la dignitat, un Déu que quasi demana permís i s’arrisca al refús, perquè el diàleg sempre és arriscat: comporta, d’alguna manera, exposar-se a una confrontació.

En l’escena que tot just hem escoltat, Déu dialoga amb Maria. I ho fa per mitjà del seu àngel, algú que té un rostre ben humà, algú de qui la creatura no sabria espantar-se. Un Déu que s’abaixa al nivell de la creatura per enraonar-hi de tu a tu, amb respecte i amb franquesa.

En aquest diàleg, suscitat per una salutació sorprenent i per una proposta no menys inesperada, les preguntes de Maria van obrint el contingut i el significat de la revelació divina. Déu no força res, no s’imposa, deixa que el seu mot vagi creixent a través d’aquest diàleg, talment que la creatura s’anirà descobrint ella mateixa implicada en el projecte de Déu, fins a la seva acceptació lliure i humil. A través de l’escolta i de l’acolliment de la fe, la Paraula farà el seu camí des del pensament de Déu cap al cor de Maria, teixint-se en carn com un brodat en les seves entranyes.

Les icones orientals de l’Anunciació representen Maria amb un fus, filant un fil misteriós. És el fil de la Paraula divina que es va entreteixint amb la nostra història, amb la nostra realitat humana, amb la nostra carn. És el senyal prodigiós de l’Emmanuel «tan avall com vulguis, a les profunditats del país dels morts, o tan amunt com vulguis, dalt al cel» (Is 7,11). És el senyal del Déu amb nosaltres. És la clau de David que ens obre les portes del regne etern, perquè nosaltres, «pobra descendència del castigat Adam» (Bernat de Claravall, Missus est IV,8) puguem cantar la seva glòria.

Esperem-la, amb sant Bernat, la resposta de Maria. Amb ella consentim també nosaltres, en Jesucrist, en qui totes les promeses de Déu han trobat un «Sí» i un «Amén» (cf. 2 C 1,20). Per sempre.

19 de desembre del 2017

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«O» d’amor. «O» d’admiració. «O» d’adoració.

De vegades perdem la «O», entre els quefers diaris i no podem entendre el missatge de Déu.

Tal vegada recuperem les bones noves que l’àngel del Senyor ens vol portar, lletrejant aquestes dues parelles de les lectures que hem escoltat.

L’esterilitat no és bona per a ningú. Amb la benedicció de Déu l’amor creix. Creix l’amor i davant del missatge diví només pot haver-hi admiració. On no hi havia fecunditat rebrota la vida. Les mares infanten els fills consagrats al Senyor. I, en el cor de tots ells només hi cap l’adoració.

Sigues just i irreprensible en els manaments del Senyor i la teva esterilitat es tornarà fecunda. Estima, admira i adora. El Senyor ve, no trigarà.

18 de desembre del 2017

FÈRIA PRIVILEGIADA D'ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,1-24

En la seva Bíblia il·lustrada, «La Bíblia de tots», l’entranyable Pilarín Bayés dibuixa a la coberta i a la portada interior una simpàtica corrua de gent, gent bigarrada, diversa, amb aquells ulls, aquells nassos i aquelles boques que ens porten als dies de la infantesa. És la corrua del poble d’Israel, encapçalada, i quasi estirada per Jesús, un Jesús jove i xiroi, acompanyat dels deixebles, de la seva mare i de les dones de l’evangeli. És una manera bonica d’interpretar les paraules que acabem d’escoltar, proclamades per mi mateix. Jesús ens estira, ens mena endavant, cap a l’abraçada del Regne. Els últims de la fila i els del mig no ho saben, encara, però Jesús els estira, sempre endavant, cap al sentit de la pròpia vida, cap a la felicitat de la història.

Una corrua d’històries i de persones concretes, de vides rectes i no tan rectes, fins i tot tortes. Cada nom dels que hem escoltat és la història d’una relació personal i irrepetible amb el bon Déu de l’Aliança que ens envia Jesús el seu Fill. I aquesta relació, aquesta història personal, s’esdevé en el secret de Déu —ho hem escoltat també a l’evangeli—, en la discreció del silenci de Déu que travessa la història i la va fecundant de sentit, de significat, de Paraula, en majúscules.

El bon Déu de l’Aliança tenia un somni, un somni tot seu i tot nou per a l’home, per a cadascun dels homes d’aquesta corrua. I Josep, el bon fuster de Natzaret, tenia un altre somni, ben diferent. Tal vegada el somni de passar la vida al costat de la seva promesa estimada, Maria, entre els encenalls del seu obrador, la bona olor de la fusta i del pa acabat de coure. Però Déu li proposa el seu somni, i l’hi proposa enmig del desconcert, del dolor, de la perplexitat: Josep, decebut, es proposava de repudiar Maria en secret. Aquest somni és un nom, un nom que conté un projecte de salvació: Jesús, el fill de David, el qui estira la llarga corrua de la humanitat i la salva del pecat. El somni de Déu és un nom i també un signe, el signe de la mare verge, la flor de la pobresa i de l’obertura radical que s’esbadella com un miracle de fecunditat sota l’escalf del sant Esperit.

Germans, no deixem morir els nostres somnis. Obrim-los, més aviat, al somni del bon Déu de l’Aliança, i esdevinguem nosaltres mateixos, amb Santa Maria, el seu somni, el somni somniat per Déu.

Glòria a vós, Senyor, Adonai, cap de la casa d'Israel, que al Sinaí donàreu la llei a Moisès i en féreu somni d’amor i d’esperança per a tot el poble. Pels segles dels segles. Amén.

17 de desembre del 2017

DIUMENGE III D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Ets sord? Ets cec? Davant la Llum, davant la veu: Qui ets tu? Aquesta és la pregunta que els jueus, sacerdots i levites fan a Joan; però avui va per nosaltres. Davant de l’encarnació, davant de la vinguda del Messies esperat, davant del Diví Nadó, l’Emmanuel, davant de Jesús el Salvador, davant de la presència de Déu en la teva vida: Qui ets tu?

L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre teu des del baptisme. No pots sufocar l’Esperit, no pots desestimar els dons de profecia, cal discernir allò que és bo i guardar-te de tota ombra de mal.

Vius content com a cristià? Perquè si som cristians, hem de donar testimoni vivint sempre contents, pregant i donant gràcies en tota ocasió. Perquè Déu ens faci del tot sants.

Qui ets tu? ¿Ets un testimoni de la Llum, perquè tothom arribi a la fe? ¿Ets una veu que crida en el desert de la nostra societat, de la nostra cultura, del nostre ambient familiar?

Joan dóna testimoni del qui ha de venir. Ara ets tu el qui ha de donar testimoni del qui ha vingut, del qui ve sempre i ha de venir a la fi dels temps.

Com un vitrall lluu la llum del sol, cada cristià està cridat a viure donant testimoni de la Llum. Perquè ets tu amb la teva vida que deixaràs transparentar la Llum veritable als altres. Perquè ets tu que amb la teva veu parlaràs del qui és la Paraula certa. Així aplanaràs els camins perquè molts puguin arribar a la fe.

Joan crida, crida en el desert: «Aplaneu el camí al Senyor». Nosaltres ja tenim el camí aplanat per l’Església, amb els sagraments. Ja podem atansar-nos a Déu que ens ve, que ja el tenim entre nosaltres en els germans que ens interpel·len, en els més desafavorits, en els més necessitats. I ara, en la celebració d’aquesta Eucaristia podrem alimentar-nos, a la menjadora de l’altar, amb el mateix cos de Crist que ens portarà a la vida per sempre, a la vida eterna. Obre els ulls i no et facis el sord, viu content anhelant Déu que ve per nosaltres.

14 de desembre del 2017

DIJOUS DE LA SETMANA II D’ADVENT

Dia 14 de desembre
SANT JOAN DE LA CREU, PREVERE I DOCTOR DE L'ESGLÉSIA
Homilia predicada per fra Borja Peyra, diaca
Is 42,13-20; Sl 144,1-9; Mt 11,11-15

Germans,

Molt sovint, les expressions més obscures i antipàtiques de l’Escriptura són les que aporten més llum a la nostra vida si fem l’esforç de no apartar-les massa ràpidament de la nostra consideració o de sotmetre-les còmodament a les nostres tranquil•litzadores categories racionals.

Avui l’Evangeli ressalta del Baptista i dels qui són com ell, no llur fe ni llur bondat, sinó la seva violència, que els fa capaços d’apoderar-se del regne. Realment, és aquesta una estranya virtut! Es tracta d’una violència sagrada, una violència que està ben lluny de l’obscura tendència que tots coneixem i que deixem tan fàcilment arrelar en el nostre cor. I no penséssim pas que la violència destructora és cosa només de les llunyanes notícies dels diaris, perquè realment aquest és un patrimoni comú i quotidià, ja que, encara que sigui en la soledat de la nostra cel·la, encara que ningú ens vegi ni ho sàpiga, amb el nostre judici i menyspreu subtil i secret ens fem solidaris i responsables del mal en el món, renovem el pecat d’Adam i oblidem com ell que no “no hi ha res d’amagat que no s’hagi de saber” (Mt 10,26).

No, la violència de Joan i dels qui s’apoderen del Regne és d’un altre tipus, és la violència del qui tot ho menysprea i tot ho posterga en funció del Regne. És la violència de l’obedient que es venç a si mateix per ser fidel al seu deure sagrat; és la violència del pacífic, que lluita valentament per no acomodar-se a la pressió unànime de la massa enfervorida i restar fidel a la veritat; i és la violència del profeta que, per compassió, denuncia implacablement la malícia del poble i la seva impietat autosuficient.

Sí, Joan baptista és un violent ferotge perquè no dubta en trepitjar totes les convencions humanes per anunciar el Regne de Déu. I com ell, Jesucrist és doblement violent perquè, tal com Déu va lluitar amb Jacob tota la nit i va perdre (Gen 32,25), Jesús es fa perdedor per nosaltres en la nit de la passió.

La violència de Déu és la violència de l’amor. Déu no tem fer-se violència a si mateix, no tem forçar-se per encabir la seva divinitat en l’exigu receptacle de la nostra humanitat, i no tem tampoc morir per salvar-nos. Imitem-lo, doncs, germans, siguem violents, lluitem pel regne de Déu i deixem-nos vèncer pels altres. Siguem soldats de la feblesa tal com ho va ser Jesús.

Sant Joan de la Creu, la memòria del qual celebrem avui, va ser un campió de la violència sagrada i de la feblesa victoriosa. Que la seva intercessió ens ajudi, d’ara en endavant, a seguir el camí de l’amor i de la pau.

10 de desembre del 2017

DIUMENGE II D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 40,1-5.9-11; Sl 84; 2Pe 3,8-14; Mc 1,1-8

Estimats germans i germanes:

Si afirmem que «l’Advent és temps d’esperança», per què les boires del moment present ens oculten l’estel del Nadal que ens ensenya el camí a seguir? Si eliminem Déu i els valors espirituals, no trobem respostes, caminem perduts i els bons projectes esdevenen impossibles. L’esperança no és una utopia, ni una reacció desesperada davant de les crisis i inseguretats del moment present. L’esperança cristiana ve del Crist viu entre nosaltres i dins nostre, que és el camí vers la veritable humanitat, la veritat que dóna sentit a tot, que ens ajuda a creure en «un cel nou i una terra nova on regnarà la justícia». Creiem que el «Déu de l’esperança» (cf. Rm 15,13) torna a trucar a les nostres portes per desvetllar-nos i, junts, fer possible el nostre somni d’un món més humà.

Estem en camí vers un encontre joiós, la satisfacció d’un nou començament. Jesús ve, té moltes coses a dir-nos, i vol introduir-se més plenament a les nostres vides. El necessitem i l’esperem. Ell ens fa contemplar Déu, la nostra esperança que és més forta que tots els nostres dubtes. Jesús s’ha fet company de camí. Camí que anem fent junts en el treball, en la joia i en el sofriment, en la fidelitat i en l’amor. Que les preocupacions de la vida diària no ens apartin mai de Jesús. Diu la segona lectura: «Penseu com heu de viure, amb quina santedat i amb quina pietat us heu de comportar».

«Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». El començament solemne de l’Evangeli de sant Marc emmarca quatre paraules, quatre idees, essencials: Senyor, camí, obrir i aplanar. Per tal que el Senyor ens acompanyi en el nostre camí, cal obrir-li el cor perquè Ell aplani les nostres dificultats. El Senyor arriba per la ruta que li hem preparat; quan més l’estimem, més ens sentirem estimats per Ell. Enmig dels reclams lluminosos de la publicitat ha de brillar l’estel de la llum de la fe, que ens condueix a contemplar l’Infant Jesús. Preparem a Déu un camí en el nostre desert; desert on la soledat ens mena a un desig de comunicació, i l’absència de fruits a un desig de transformació i de conversió. «Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». També ens ho diu a nosaltres, que hem de ser testimonis de Crist, la nostra Llum i la nostra Esperança. Cal aplanar-li el camí! On hi ha muntanyes d’egoisme i d’orgull hem de posar-hi generositat i senzillesa; on hi ha fondalades d’inseguretat i de ressentiment cal posar-hi confiança i compassió. Això vol dir augmentar el nivell de la nostra responsabilitat i compromís; i abaixar les muntanyes, imaginaries o reals, que posem per tal de justificar-ho tot. «El terreny escabrós serà una vall quan aquest món el convertim en un cel nou i una terra nova».

Creiem, com el salmista, en l’acció de Déu: «El Senyor donarà la pluja, i la nostra terra donarà el seu fruit». El cristià veritable és com el pagès, sap que tard o d’hora vindrà la pluja que assaona la terra. Mentrestant es manté en una espera activa, i així la seva terra dóna fruit. Com el salmista, creiem també en els seus fruits: «la bondat... i la pau».

Germans, quin programa de vida! Advent, una nova oportunitat, una nova esperança. Estiguem a punt, sempre preparats i en actitud d’escoltar la veu del Senyor que ens crida al fons del nostre cor. Cal alliberar-se de l’altra veu, la de la publicitat, que ens vol vendre «objectes indispensables» per assolir una «felicitat» que no és felicitat, com una il·lusió que aviat s’apaga, com una planta que mor perquè no té arrels profundes. Cada dia tenim ocasió de trobar-nos amb aquest Jesús que ve a nosaltres. Ell ens parla amorosament, ens consola i perdona. No tinguem por d’escoltar-lo i estimar-lo!

«Senyor, feu-nos veure el vostre amor i doneu-nos la vostra salvació!»

8 de desembre del 2017

IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

«La Benaurada Maria, va romandre sempre Verge, va ser la Mare del Verb encarnat, Déu i Salvador, nostre senyor Jesucrist, i ella, per la seva singular elecció, en atenció als mèrits del seu Fill fou redimida de la manera més sublim, va ser preservada immune de tota taca de culpa original i superant així àmpliament en do de gràcia exímia a totes les altres criatures. Ella està lligada per un vincle estret i indissoluble al misteri de l’encarnació i de la redempció. La Beatíssima Mare de Déu, Inmaculada, acabat el curs de la seva vida terrestre, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial, i feta semblant al seu Fill, va rebre anticipadament la sort de tots els justos; esdevenint precursora de la resurrecció que Crist, morint i ressuscitant, va oferir a tota la humanitat i realitzarà quan arribi el seu Regne. Així la Santíssima Mare de Déu, la nova Eva, la Mare de l’Església, continua en el cel exercint el seu ofici matern pel que fa als membres de Crist, pel qual contribueix a engendrar i augmentar la vida divina en cadascuna de les ànimes dels homes redimits» (cf. Credo del Poble de Déu del beat Pau VI). En aquesta línia el beat Pau VI resumia la doctrina de l’Església sobre Maria, la Mare de Déu.

Avui recordem especialment un dels aspectes doctrinals referits a Maria, la seva Immaculada Concepció. Pau VI recollia en el seu Credo tota la doctrina de l’Església i molt especialment la del Concili Vaticà II. Déu Pare volgué que l’acceptació per part de Maria, que havia estat predestinada des de sempre a ser la mare, precedís l’encarnació, perquè, així també contribuís a la vida. Maria fou dotada d’una santedat del tot singular des del primer moment de la seva concepció, per això anomenem Maria Mare dels vivents perquè en el seu interior immaculat va dur la font de la vida.

Predestinada pel Pare, coberta per l’ombra de l’Esperit Sant i temple de Jesucrist, la nova aliança. Fou saludada per l’àngel Gabriel amb aquestes paraules: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu», plena de gràcia, és a dir estimada, elegida, escollida per acollir aquell qui és el do més preuat, l’amor de Déu fet carn. Maria és la benaurada perquè ha cregut, perquè la seva fe en Déu és ferma i plena. En Maria la Paraula de Déu troba escolta, resposta i estada. La Paraula de Déu troba en Maria el si que li permet de fer-se carn i habitar entre nosaltres. En Maria i per Maria tota la humanitat s’obre a Déu, acull la seva gràcia, es disposa a fer la seva voluntat.

Déu l’ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; l’elegí abans de crear el món, perquè fos santa, irreprensible als seus ulls. Per amor, Déu la destinà a ser llur filla predilecta, segons la seva benèvola decisió. En Maria no hi ha cap mena d’oposició a Déu, sols hi ha plena comunió, plena confiança, ple acord, plena disponibilitat, plena obediència. Maria diu sí a Déu i Déu diu sí a Maria; tota ella està plena de l’amor i la gràcia de Déu.

Sols així esdevé Mare de Déu, imatge i model de l’Església, elegida entre totes les generacions per a ser benaurada. Beneïda per Déu entre totes les dones i aquesta benedicció és algú concret, Jesucrist, el seu fill i fill de Déu, la font de la gràcia la qual Maria va acollir en el seu ventre virginal. L’acollí amb amor, i així el Senyor és amb ella, perquè tota plena de l’Esperit Sant, el poder de l’Altíssim que l’ha cobert amb la seva ombra li confiï el fruit sant que naixerà d’ella, aquell a qui anomenaran Fill de Déu.

Maria, esdevenint l’esclava del Senyor, és en qui les paraules de Déu esdevenen realitat de salvació per a tots nosaltres. Per Maria i en Maria Déu entra a la nostra història. Per ella arriba el consol dels miserables, la redempció dels captius, la llibertat dels condemnats, la salvació, finalment, de tots els fills d’Adam, de tot el seu llinatge.

4 de desembre del 2017

DILLUNS DE LA SETMANA I D’ADVENT

MISSA PELS DIFUNTS DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet al Monestir de Valldonzella
Is 2,1-5; Sl 121,1-2.3-4a.4b-5.6-7.8-9; Mt 8,5-11

Havia de ser un centurió, un representant del poder de Roma que ocupava tota la ribera de la Mediterrània, el qui anés a trobar a Jesús. Un personatge certament peculiar que l’Evangeli de Mateu ens mostra com algú que primer que tot cerca Jesús, que creu fermament, cegament en Jesús de Natzaret. No tan sols el va a trobar, sinó que, sentint-se indigne d’acollir-lo a casa seva, arriba a causar l’admiració de Jesús. Ens ho ha dit el profeta Isaïes que totes les nacions hi afluiran, tots els pobles hi aniran, cap a aquell que posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, aquell que convertirà en relles les espases i en falçs les llances, totes les armes de guerra en instruments de pau. Per Ell cap nació emprarà mai més la violència contra una altre, ni cap poble s’entrenarà per fer la guerra.

El centurió va a l’encontre de Jesús, hi va humil, sentint-se indigne d’acostar-s’hi; hi va a més per demanar quelcom per a un criat seu, no pas per demanar res per a ell mateix, no el mou l’egoisme sinó la generositat. Per això diu Jesús que en molta gent d’Israel no ha trobat aquesta disposició, aquesta fe, aquesta humilitat. Per arribar a Jesús no hi ha cap condició prèvia, a Ell hi arriben gent d’orient i d’occident, tots els qui siguin justos s’asseuran a la taula amb Abraham, Isaac i Jacob. Perquè el que compta no és la genealogia, la genètica, pertànyer a tal o tal altre poble; sinó la disposició del cor.

El centurió té molt per ensenyar-nos, ell es dirigeix a Jesús amb fe. El primer que el mou i empeny a acostar-s’hi és la necessitat de guarició del seu criat; la segona actitud és la de la humilitat. L’expressió: «no sóc digne que entreu a casa meva», que la litúrgia ha adoptat tot just abans de rebre el cos i la sang de Crist en cada Eucaristia, és la millor síntesi de la seva disposició de cor. La humilitat d’algú que ni tan sols es creu digne que el mateix Jesús s’acosti a ell. Segurament per la seva procedència no era ni un home religiós, ni coneixia massa l’Escriptura; però sí que sabia qui era, no es creia més del que era, se sabia així, humil i limitat, i per això demanà en veritat, no demanant ni més del que necessitava, ni més del que li corresponia. Ho demanà amb el cap cot, ho demanà pregant. Sentint-se necessitat i amb humilitat.

Avui encomanem els nostres germans difunts, demanem al Senyor que, com el centurió, els hagi reconegut llur fe i els hagi assegut a la seva taula. Ara a ells i quan ens arribi l’hora també a nosaltres amb ells. Encetem aquest temps d’Advent, temps d’espera i d’esperança, fits els ulls en el Messies, que vingué, que ha de venir i que vindrà; i ho fem tot encomanant al Senyor les ànimes dels nostres estimats difunts, dels qui ens han precedit en el senyal de la fe. Que el Senyor els convidi a la seva taula per sempre més.

3 de desembre del 2017

DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle B)

ANIVERSARI DE L’ELECCIÓ ABACIAL DEL P. ABAT OCTAVI

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 63,16b-17.19b.64,2b-7, Sl 79,2ac i 3bc.15-16.18-19, 1C 1,3-9 i Mc 13,33-37

No saben si el Senyor vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada. Vindrà a l’hora menys pensada. Sabem que el Senyor ha de tornar, ho va anunciar Ell mateix, ho recitem en la nostra professió de fe, en el Credo que resumeix la nostra fe quan diem «tornarà a judicar els vius i els morts i el seu regnat no tindrà fi». Sabem també que quan vingui serà el temps decisiu. Però no tenim cap idea ni de quan ni de com serà això. El cristià esdevé així l’home i la dona sempre en espera, sempre alerta, sempre vetllant.

Déu salva, Déu estima, Déu està en els qui esperen en Ell, perquè és el nostre pare, el terrissaire que ens ha modelat, que ens ha fet amb les seves pròpies mans; com ens diu el profeta Isaïes. Quan giri des del cel els seus ulls i vingui a visitar aquesta vinya que, plantada per la seva mà, ha fet Ell mateix robusta i forta, i que som nosaltres, com ens diu el salmista, serem renovats, salvats, el veurem cara a cara i la claror de la seva mirada resplendirà davant nostre. La nostra ha de ser una vetlla, amb la torxa encesa i oli suficient com les verges assenyades de l’Evangeli de sant Mateu; vivint tot esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor, que ens mantindrà ferms fins a la fi, com ens diu l’apòstol, perquè puguem ser trobats irreprensibles el dia decisiu.

L’Evangeli ens repeteix aquest crit «vetlleu», una crida a viure sense que ens arrossegui la insensatesa que ens envolta i tempta, mantenint desperta la nostra fe, sense deixar que s’apagui en nosaltres la brasa de la bondat del Senyor. Una vetlla que ens convida a cercar el sentit últim de la vida. En el nostre món hi ha una crisi d’esperança, són moltes les il·lusions perdudes, les esperances defraudades, els sofriments i les angoixes; tots les tenim ben presents. Déu és la vertadera i única esperança, aquell a qui molts han oblidat, a qui molts han abandonat, a qui també nosaltres potser tal volta deixem a vegades de banda, en un segon o tercer terme, enterbolint la seva imatge, la que portem dins nostre com a fills de Déu, afeixugats per la nostra maldestra humanitat. Sols Ell ens pot donar, ens pot tornar l’esperança. L’esperança cristiana està inseparablement unida al coneixement del rostre de Déu, al rostre de Jesús, el Fill unigènit, que se’ns va revelar amb la seva encarnació, la seva vida terrena, la seva predicació, i sobretot amb la seva mort i resurrecció. Si ens manca Déu, l’esperança perd tot sentit; tot perd sentit. És com si ens manqués la dimensió de profunditat i totes les coses s’enfosquissin, s’empetitissin, privades del seu valor simbòlic; com si no es diferenciessin de la mera materialitat caduca que ens envolta.

Cada home està cridat a esperar corresponent al que Déu espera d’ell. L’esperança està indeleblement escrita en el cor de l’home, perquè Déu el nostre Pare és vida, i estem fets per a la vida eterna i benaventurada. En la vida, l’home està constantment a l’espera. Quan som nens volem créixer; quan som adults cerquem la realització i l’èxit; quan som d’edat avançada aspirem al merescut descans. Però arriba el moment en què descobrim que hem esperat en va, si fora de tot això, no ens queda res més per esperar. L’esperança marca el camí de la humanitat, però per als cristians està animada per una certesa: el Senyor està present al llarg de la nostra vida, ens acompanya i un dia eixugarà també les nostres llàgrimes, quan arribi el temps decisiu. Un dia, no llunyà, tot trobarà el seu acompliment en el Regne de Déu, regne de justícia i de pau.

Si el nostre temps no s’omple d’un present carregat de sentit, l’espera pot resultar insuportable; si esperem alguna cosa, però l’esperem amb les mans buides, cada instant que passi semblarà exageradament llarg, i l’espera es transformarà en quelcom de feixuc, si el futur esdevé sols incertesa i finitud. Quan el temps està carregat de sentit, i a cada instant percebem quelcom de positiu i esperançador, llavors la joia de l’espera omple de sentit també el present; el sentit i la joia és Crist a qui en aquest temps d’Advent esperem.

Visquem intensament el present, on ja tastem els dons del Senyor, visquem-lo projectats cap al futur, un futur ple d’esperança. D’aquesta manera, vivint així l’Advent, tindrem ocasió de despertar de nou en nosaltres l’esperança, tornant al cor de la nostra fe, que és el misteri de Crist, el Messies esperat i desitjat durant moltes generacions i que va néixer en la pobresa de Betlem per, esdevenint un com nosaltres, fer-nos fills de Déu.

2 de desembre del 2017

DISSABTE DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY / I

RECÉS D’ADVENT DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dn 7,15-27, Dn 3,82.83.84.85.87.86 i Lc 21,34-36

Arribem a la fi de l’any litúrgic; al llarg d’aquest l’Església ens proposa de viure, mitjançant la litúrgia, la història de la salvació i la nostra pròpia història. El centre de tot plegat és la mort i resurrecció de Crist, el punt fonamental de la revelació divina i el nou i profund sentit de l’existència humana. Crist, morint i vencent la mort, per la seva resurrecció, ens fa participar a tots de la filiació divina i de la vida eterna. Al llarg d’aquestes darreres setmanes la litúrgia ens ha proposat de reflexionar sobre la fi dels temps, sobre la nostra pròpia fi, que no és una fi definitiva, sinó el final de la nostra vida caduca per poder participar en plenitud d’aquella vida que no acaba. Davant d’aquesta fi, no ens hem de deixar dominar pels plaers que no ho són pas, pels déus que no són sinó il·lusions humanes i Jesús ens diu que hem d’estar alerta, vetllant i pregant en tota ocasió.

El model és Crist, el Fill de Déu fet home igual en tot a nosaltres, llevat del pecat; aquell que compartí els nostres sofriments i es feu obedient fins acceptar la mort i una mort de creu. Però tenim un altre model de disponibilitat, de servei, d’amor i d’obediència, Maria que és la font de salvació i el temple de l’Esperit Sant.

Maria va ser escollida per la seva petitesa, humilitat i senzillesa. Maria esdevingué la terra fèrtil on Déu plantà la seva llavor i on donà fruits. El seu si és triat perquè la gràcia de Déu s’encarni en naturalesa humana, i fet home habiti entre els homes. En Maria i per Maria Déu es fa present i fa present també el Fill de Déu entre nosaltres, que ens fa ciutadans del seu regne. Ella tenia un projecte senzill, esdevenir l’esposa de Josep, un projecte com el que podem tenir qualsevol de nosaltres, però Déu li canvia els plans, li canvia la vida perquè per ella ens canvies la vida a tots nosaltres i esdevinguéssim també fills de Déu. Déu ens demana de posar-nos en mans de l’Esperit, d’obrir els nostres cors, com Maria, i respondre al Senyor afirmativament deixant-nos portar segons la seva voluntat, defugint les preocupacions que afeixuguen els nostres cors.

Maria és per damunt de tot el model de l’esperança confiada i aquesta confiança esdevé per a nosaltres consol en la nostra tristesa. La tristesa envaeix el nostre món, ens fa sentir sols, angoixats; no trobem el sentit en moltes de les coses que succeeixen; estem tristos i, encara pitjor, nosaltres mateixos som causa de la tristesa dels altres. Maria, que és la dona més propera a Déu, la icona de l’esperança, la confiança i el consol, és la millor via per arribar a l’únic mitjancer, al vertader consol, que és Crist, el Fill de Déu fet home. Maria és el model en la tristesa i el model del consol; siguem com Maria dels qui porten consol als tristos i als afligits; seguint el model que Jesús, el seu fill i Fill de Déu, ens va ensenyar.

Iniciem de nou aquest vespre el camí de l’Advent, el camí de l’esperança. Fem-ho de la mà de Maria que és font d’esperança per a tots nosaltres. Ella vetllant i pregant rebé l’anunci de l’àngel que trastocà la seva vida. Vetllant pel seu fill i tot pregant per ell en la seva infantesa i adolescència, seguint l’activitat evangelitzadora del seu fill sempre amatent, vetllant i pregant; ella el vetllà vora la creu tot pregant i a la fi al cenacle vetllant i pregant amb els apòstols rebé de nou l’alenada de l’Esperit que perdura en l’Església.

Encomanem-nos a ella ara que començarem l’Advent, recorrem aquest temps d’esperança vers el Nadal vetllant i pregant al seu costat, com ella confiada esperà el naixement del seu fill, tota plena de l’Esperit Sant.