4 de desembre de 2017

DILLUNS DE LA SETMANA I D’ADVENT

MISSA PELS DIFUNTS DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet al Monestir de Valldonzella
Is 2,1-5; Sl 121,1-2.3-4a.4b-5.6-7.8-9; Mt 8,5-11

Havia de ser un centurió, un representant del poder de Roma que ocupava tota la ribera de la Mediterrània, el qui anés a trobar a Jesús. Un personatge certament peculiar que l’Evangeli de Mateu ens mostra com algú que primer que tot cerca Jesús, que creu fermament, cegament en Jesús de Natzaret. No tan sols el va a trobar, sinó que, sentint-se indigne d’acollir-lo a casa seva, arriba a causar l’admiració de Jesús. Ens ho ha dit el profeta Isaïes que totes les nacions hi afluiran, tots els pobles hi aniran, cap a aquell que posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, aquell que convertirà en relles les espases i en falçs les llances, totes les armes de guerra en instruments de pau. Per Ell cap nació emprarà mai més la violència contra una altre, ni cap poble s’entrenarà per fer la guerra.

El centurió va a l’encontre de Jesús, hi va humil, sentint-se indigne d’acostar-s’hi; hi va a més per demanar quelcom per a un criat seu, no pas per demanar res per a ell mateix, no el mou l’egoisme sinó la generositat. Per això diu Jesús que en molta gent d’Israel no ha trobat aquesta disposició, aquesta fe, aquesta humilitat. Per arribar a Jesús no hi ha cap condició prèvia, a Ell hi arriben gent d’orient i d’occident, tots els qui siguin justos s’asseuran a la taula amb Abraham, Isaac i Jacob. Perquè el que compta no és la genealogia, la genètica, pertànyer a tal o tal altre poble; sinó la disposició del cor.

El centurió té molt per ensenyar-nos, ell es dirigeix a Jesús amb fe. El primer que el mou i empeny a acostar-s’hi és la necessitat de guarició del seu criat; la segona actitud és la de la humilitat. L’expressió: «no sóc digne que entreu a casa meva», que la litúrgia ha adoptat tot just abans de rebre el cos i la sang de Crist en cada Eucaristia, és la millor síntesi de la seva disposició de cor. La humilitat d’algú que ni tan sols es creu digne que el mateix Jesús s’acosti a ell. Segurament per la seva procedència no era ni un home religiós, ni coneixia massa l’Escriptura; però sí que sabia qui era, no es creia més del que era, se sabia així, humil i limitat, i per això demanà en veritat, no demanant ni més del que necessitava, ni més del que li corresponia. Ho demanà amb el cap cot, ho demanà pregant. Sentint-se necessitat i amb humilitat.

Avui encomanem els nostres germans difunts, demanem al Senyor que, com el centurió, els hagi reconegut llur fe i els hagi assegut a la seva taula. Ara a ells i quan ens arribi l’hora també a nosaltres amb ells. Encetem aquest temps d’Advent, temps d’espera i d’esperança, fits els ulls en el Messies, que vingué, que ha de venir i que vindrà; i ho fem tot encomanant al Senyor les ànimes dels nostres estimats difunts, dels qui ens han precedit en el senyal de la fe. Que el Senyor els convidi a la seva taula per sempre més.