10 de desembre de 2017

DIUMENGE II D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 40,1-5.9-11; Sl 84; 2Pe 3,8-14; Mc 1,1-8

Estimats germans i germanes:

Si afirmem que «l’Advent és temps d’esperança», per què les boires del moment present ens oculten l’estel del Nadal que ens ensenya el camí a seguir? Si eliminem Déu i els valors espirituals, no trobem respostes, caminem perduts i els bons projectes esdevenen impossibles. L’esperança no és una utopia, ni una reacció desesperada davant de les crisis i inseguretats del moment present. L’esperança cristiana ve del Crist viu entre nosaltres i dins nostre, que és el camí vers la veritable humanitat, la veritat que dóna sentit a tot, que ens ajuda a creure en «un cel nou i una terra nova on regnarà la justícia». Creiem que el «Déu de l’esperança» (cf. Rm 15,13) torna a trucar a les nostres portes per desvetllar-nos i, junts, fer possible el nostre somni d’un món més humà.

Estem en camí vers un encontre joiós, la satisfacció d’un nou començament. Jesús ve, té moltes coses a dir-nos, i vol introduir-se més plenament a les nostres vides. El necessitem i l’esperem. Ell ens fa contemplar Déu, la nostra esperança que és més forta que tots els nostres dubtes. Jesús s’ha fet company de camí. Camí que anem fent junts en el treball, en la joia i en el sofriment, en la fidelitat i en l’amor. Que les preocupacions de la vida diària no ens apartin mai de Jesús. Diu la segona lectura: «Penseu com heu de viure, amb quina santedat i amb quina pietat us heu de comportar».

«Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». El començament solemne de l’Evangeli de sant Marc emmarca quatre paraules, quatre idees, essencials: Senyor, camí, obrir i aplanar. Per tal que el Senyor ens acompanyi en el nostre camí, cal obrir-li el cor perquè Ell aplani les nostres dificultats. El Senyor arriba per la ruta que li hem preparat; quan més l’estimem, més ens sentirem estimats per Ell. Enmig dels reclams lluminosos de la publicitat ha de brillar l’estel de la llum de la fe, que ens condueix a contemplar l’Infant Jesús. Preparem a Déu un camí en el nostre desert; desert on la soledat ens mena a un desig de comunicació, i l’absència de fruits a un desig de transformació i de conversió. «Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». També ens ho diu a nosaltres, que hem de ser testimonis de Crist, la nostra Llum i la nostra Esperança. Cal aplanar-li el camí! On hi ha muntanyes d’egoisme i d’orgull hem de posar-hi generositat i senzillesa; on hi ha fondalades d’inseguretat i de ressentiment cal posar-hi confiança i compassió. Això vol dir augmentar el nivell de la nostra responsabilitat i compromís; i abaixar les muntanyes, imaginaries o reals, que posem per tal de justificar-ho tot. «El terreny escabrós serà una vall quan aquest món el convertim en un cel nou i una terra nova».

Creiem, com el salmista, en l’acció de Déu: «El Senyor donarà la pluja, i la nostra terra donarà el seu fruit». El cristià veritable és com el pagès, sap que tard o d’hora vindrà la pluja que assaona la terra. Mentrestant es manté en una espera activa, i així la seva terra dóna fruit. Com el salmista, creiem també en els seus fruits: «la bondat... i la pau».

Germans, quin programa de vida! Advent, una nova oportunitat, una nova esperança. Estiguem a punt, sempre preparats i en actitud d’escoltar la veu del Senyor que ens crida al fons del nostre cor. Cal alliberar-se de l’altra veu, la de la publicitat, que ens vol vendre «objectes indispensables» per assolir una «felicitat» que no és felicitat, com una il·lusió que aviat s’apaga, com una planta que mor perquè no té arrels profundes. Cada dia tenim ocasió de trobar-nos amb aquest Jesús que ve a nosaltres. Ell ens parla amorosament, ens consola i perdona. No tinguem por d’escoltar-lo i estimar-lo!

«Senyor, feu-nos veure el vostre amor i doneu-nos la vostra salvació!»