30 de gener del 2011

DIUMENGE IV DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
So 2,3;3,12-13; Sl145; 1 Co 1,26-31; Mt 5,12

Germanes, germans,

Els termes feliç, felicitat, són mots corrents en el nostre llenguatge ordinari, de la mateixa manera que la paraula amor. En són testimoni els repetits desigs de felicitat que manifestem en les felicitacions nadalenques, d'aniversaris o d'onomàstics, però no sempre el significat que els donem és comú a tothom. De fet ens hauríem de preguntar ¿què entenem per felicitat? ¿On està la clau de la mateixa? I ¿qui pot dir que és autènticament feliç? Les respostes a aquestes preguntes serien tan variades i desconcertants que ens deixarien molt probablement insatisfets.

En la Bíblia aquests termes són relativament freqüents. Des del punt de vista estadístic el mot ‘feliç' apareix 115 vegades en tota la bíblia. El plural, ‘feliços', 73 vegades, i el substantiu ‘felicitat', 35 vegades. En canvi el verb ‘felicitar' només apareix 6 vegades. I curiosament, referent al Nou Testament, és en l'evangeli de Mateu on trobem més vegades l'expressió ‘feliços', concentrada pràcticament en el fragment del sermó de la muntanya que hem escoltat avui: 9 vegades de les 10 cites que trobem en el primer evangeli.

Mateu presenta Jesús com el nou Moisès que proclama des d'un turó suau de la Galilea la Nova Llei, en contrast amb la Llei antiga comunicada per Déu a Moisès dins el marc terrorífic de la muntanya escarpada del Sinaí amb llamps i trons tot al voltant. L'actitud asseguda de Jesús és la pròpia d'un mestre que ensenya als seus deixebles. Moisès estava sol a la muntanya mentre Déu escrivia amb el seu dit sobre la roca els deu manaments. Jesús, en canvi, proclama les Benaurances de viva veu i amb una autoritat inqüestionable. I ho fa rodejat dels seus deixebles i d'una gran multitud que representen el nou poble de la Nova Aliança.

I a qui anomena feliços, Jesús? Justament a aquells que la societat considera desgraciats i desafortunats, aquells que la nostra societat opulenta i immisericordiosa considera inútils i inservibles. El missatge de les benaurances suposa el capgirament de tots els valors que la societat de tots els temps ha col·locat en primer lloc: riquesa, poder, força, plaer, influència. Només una autoritat com la de Jesús pot donar crèdit al programa desconcertant que ell proposa públicament. Només ell pot ser garant de la promesa d'una felicitat perfecta i perpètua. El missatge de les benaurances arrela de ple en el missatge dels profetes i fins i tot va més enllà, assegurant un destí etern als qui entren de ple en la categoria dels qui Jesús considera feliços.

A més a més, les benaurances són sens dubte l'autèntic autoretrat de Jesús, ja que ell les visqué perfectament des del pessebre a la creu, i per això vénen a ser també com la síntesi de tota la seva predicació, ja que l'evangeli de Jesús es pot dir que és Jesús mateix, ja que en ell, Persona i missatge, s'identifiquen. Jesús és l'únic que té la clau de la felicitat que pot satisfer el cor de l'home. Per això les benaurances només s'entenen en clau divina i no humana ja que són una autèntica revolució dels valors que prevalen en el món. La felicitat que proposa Jesús apunta a la dimensió escatològica i definitiva de la humanitat i no a un efímer gaudi temporal. Perquè si la felicitat només fos patrimoni dels qui ara estan sans, dels qui no els fa falta res i que se'n surten de tot, ¿quina seria la sort dels malalts, dels indigents, dels fracassats i dels oprimits per qualsevol causa? Jesús té una paraula d'esperança i de plenitud per aquells que la nostra societat menysprea i arracona. Ell es dirigeix justament a aquells que els ha tocat de viure una existència infrahumana, amb la condició que acceptin la seva situació desgraciada en referència constant al poder salvador de Déu. Cert que seria molt fàcil per a Déu de solucionar tots els problemes que pesen sobre la humanitat. Si no ho fa és perquè vol desvetllar en els homes el sentit de la transcendència per un costat i el de la solidaritat per l'altre.

Les nou benaurances de Mateu es poden resumir ben bé en la primera: "Feliços els pobres en l'esperit" o "els pobres de cor", és a dir, aquells que, amb béns materials o sense ells, se senten dependents de Déu en tot. Són aquells que, com diu el salmista, tenen l'esperança posada únicament en el Senyor i confien només en ell. S'identifiquen amb els pobres de Jahvé que omplen les pàgines de tota la tradició bíblica. I en la mateixa benaurança caldria posar també els humils, els qui estan de dol, els qui tenen fam i set de ser justos, els compassius, els nets de cor, els qui posen pau i els perseguits pel fet de ser justos o per causa de Jesús. Aquests darrers són els més radicalment pobres ja que no poden disposar de si mateixos i fins i tot pot ser que es vegin exposats a haver de donar la vida com a testimoniatge de fidelitat a la veritat.

He dit més amunt que les benaurances són l'autoretrat de Jesús, però també ho són de la seva Mare, la petita Maria, que tan bé les va cantar en el seu Magnificat. Un exemple pràctic de les mateixes ens el dóna també avui sant Pau en dibuixar-nos amb una pinzellada de realisme els elements que formaven la comunitat cristiana de Corint, fins al punt de dir-los: «Déu, per destruir els qui són alguna cosa, ha escollit els qui no valen per a res; així ningú no pot gloriar-se davant Déu». És la constant paradoxa evangèlica que Jesús no es cansa de repetir en forma de proverbi sapiencial: «El qui s'exalça serà humiliat i el qui s'humilia serà enaltit».

Germanes, germans, nosaltres, que volem ser feliços, revisem sovint el missatge de les benaurances i demanem a Déu que ens doni un cor humil i pobre per tal que ens convencem que només Ell és la nostra esperança joiosa i definitiva.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY
Diumenge 4t durant l'any

Dels sermons de sant Lleó el Gran, papa (Sermó 95, sobre les Benaurances)

Jesucrist nostre Senyor, estimats germans, recorria Galilea predicant l'evangeli del Regne i guarint malalties. Ara se separa de les multituds que l'envolten i es retira en una muntanya que hi ha allí tocant. S'hi emporta els apòstols. Des d'aquella seu sagrada els comunicarà instruccions excelses. Pel lloc des d'on els parla i per la manera com ho fa, els donarà a entendre que ell mateix des d'un lloc semblant s'havia adreçat a Moisès. Allí decretava una justícia terrible; aquí, en canvi, impartirà una clemència sublim. Qui havia parlat a Moisès parlava als apòstols. En el cor dels deixebles el Verb escrivia, «com amb una ploma àgil d'escrivà», els decrets del Nou Testament. No calia que es congriés entorn d'ell aquella negra espessor de núvols ni calia allunyar el poble estamordint-lo amb llampecs i trons terrífics. Aquest cop parlava amb serenor i transparència i es dirigia a tots els qui se li havien acostat. La suavitat de la gràcia anava llimant les asprors de la llei, i un afecte filial substituïa l'acatament temorós dels servents.

Sant Gregori de Nissa (Homilia 6 sobre les Benaurances)

La salut corporal és un bé per a l'home; però el que interessa no és saber què és la salut, sinó estar sa. En efecte, si algú explica els beneficis de la salut, però desprès pren un aliment que produeix en el seu cos humors malignes i malalties, ¿de què li haurà servit aquella explicació si es veu afligit per la malaltia? En aquest mateix sentit hem d'entendre les paraules que comentem, és a dir, que el Senyor anomena benaurats no els qui coneixen alguna cosa de Déu, sinó els qui el posseeixen en si mateixos. Feliços –doncs-, els nets de cor, perquè veuran Déu.

I no crec que aquesta manera de veure Déu, la de aquell qui té el cor net, sigui una visió externa, per dir-ho així, sinó que més aviat m'inclino a creure que allò que ens suggereix la magnificència d'aquesta afirmació és el mateix que, d'una manera més clara, va dir en una altre ocasió: el regne de Déu és dins vostre; per tal d'ensenyar-nos que aquell qui té el cor net de tot afecte desordenat a les criatures, en la seva mateixa bellesa interna, la imatge de la naturalesa divina.

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolgut Miquel,

Gràcies per la teva carta, promesa (una per a cada estació de l'any). No estava segur que la rebria. Va arribar. La teva carta també és bellesa. M'escrius coses com aquesta:

«Quina bellesa hi ha a la "Pulchrum Regina omnium nostra", del Llibre Vermell de Montserrat! L'estic escoltant mentre escric aquestes línies, i, del no res n'ha sorgit un moment especial: el silenci de casa esquinçat lleument per la música, el teu record ... I llavors he pensat que això és la Bellesa, aquest moment breu que gairebé ja ha passat. No és la bellesa vulgar que l'home pronuncia amb cada dues o tres paraules i que tanquen múltiples coses, pensaments, abstraccions. No sé tampoc definir-la».

Jo crec, Miquel que la bellesa no és per definir-la, sinó per viure-la, per a gustar-la en una experiència singular. A través d'una experiència musical com el Llibre Vermell, o també a través d'una relació personal viscuda en una combinació de silenci, paraula i afecte... Perquè crec, també, que la bellesa té molt a veure amb una sàvia combinació de silenci i de paraula.

Tu mateix parles «del silenci de la casa, esquinçat per la música». El silenci i una paraula, musical en aquest cas. La música també és una sàvia combinació de notes i silencis. Però, en el fons, opino que sempre hi haurà el ritme de la paraula com a font de bellesa. Amb la paraula manifestem el nostre món interior. En la paraula hi ha la vida, la bellesa. Avui no solem ser addictes a la paraula, a una bona paraula nascuda d'un silenci atent. No solem ser addictes o potser millor fidels a una bona paraula, o potser millor a la millor paraula que ens ha ofert l'Home: la paraula de les Benaurances. A aquesta paraula, que és el nucli de la vida del cristià, però que no mou tota la nostra existència. Ens atrau més la norma, la llei, el manament. Ens fa por l'aventura. Avui tot ho volem tenir amb assegurança, la norma: el quart, el sisè, el novè ... Per a tot volem una resposta. El full de garantia a les nostres mans. Fins i tot pel que fa a Déu. «I l'Esperit de Déu bufa on vol i quan vol».

Aquesta paraula no la tenim apresa. Com no tenim apresa, tampoc, aquesta lliçó de la Muntanya de les Benaurances, on es parla de temes importants per a la vida: justícia, pobresa, misericòrdia, pau... Desconeixem en gran manera la música d'aquestes paraules. El ritme musical d'aquestes paraules ens és necessari per a la vida. La vida no és norma, rigidesa ... la vida és aventura, flexibilitat, gràcia, misteri, color ... i molt de tot el que hi ha guardat en aquestes paraules té a veure amb les paraules del Sermó de la Muntanya.

Em comentava un amic músic, que viu la música i vibra amb ella fins al més íntim del seu ésser, que la música té color. Escoltant-lo, la seva paraula vibra parlant de música. El seu gest l'acompanya. La seva vida té color. Contagia entusiasme per la vida.

Tenim aquests tres signes preciosos: paraula, música, color. I a més crec que són molt necessàries per viure l'aventura de la vida amb entusiasme. Però els demanaria als meus amics pintors que, si haguessin de pintar el quadre de les Benaurances, quina paraula subratllarien amb un color determinat.

Miquel, gràcies per la teva carta plena de la bellesa de tardor... Una abraçada.

+ P. Abat

28 de gener del 2011

DIVENDRES DE LA SETMANA III DURANT L'ANY (I)

Sant Tomàs d'Aquino

Homilia predicada pel P. Maties Prades
He 10,32-39; Sl 36; Mc 4,26-34)

«Oh Déu, vós féreu admirable sant Tomàs d'Aquino en l'anhel de santedat i en l'afany per la ciència sagrada». Estimats germans: l'oració col·lecta i les dues paràboles volen dir-nos que l'acció de Déu és més important que l'esforç de la persona. L'Evangeli d'avui ens ensenya a comprendre com condueix Déu la nostra vida, de manera diferent als nostres càlculs. Podem tenir la sensació de que no avancem, que no tenim accés a grans actes heroics, que el món és contradictori... Molt al contrari, les dues paràboles són esperançadores. El valor que les coses petites tenen als ulls de Déu ens inviten a cultivar la interioritat per tal de comprendre la nostra identitat com a cristians sense perdre's en qüestions secundaries. Tenim «altres béns millors, que duren per sempre».

L'afany per la ciència sagrada ens ha de conduir a comprendre el misteri de la creu, que ens fa sostenir tantes lluites i sofriments, segons la primera lectura. Comprendre la saviesa del perdó i de la misericòrdia, que ens fa solidaris dels qui sofreixen. Comprendre la força de la Gràcia que actua silenciosament en nosaltres, i ens recorda: no perdeu aquesta valentia. Comprendre també la gratuïtat de l'amor veritable que ens asserena i conforta: «Sigui el Senyor la teva delícia, i et donarà el que desitja el teu cor», segons el salm. Tot això té una conseqüència, que va creixent com la llavor de mostassa: l'anhel de santedat.

Si volem que la nostra vida tingui branques grosses i bona ombra on s'ajoquin, com els ocells de la paràbola, les persones que esperen el nostre acolliment i la nostra comprensió, cal arrelar en Crist, tot confiant en el seu Amor, en la seva Paraula, que «germina i creix». Com la vida virtuosa que neix de l'oració, i creix quan fem la voluntat de Déu i no la pròpia. La fe i la confiança ens il·luminen per afrontar amb valentia i esperança les dificultats i problemes. Quan ens abandonem en Déu i confiem en el seu Amor, aprenem a ser pacients i a esperar-ho tot al seu temps.

«Encomana al Senyor els teus camins; confia en Ell, deixa'l fer».

26 de gener del 2011

SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 44, 1.10-15; Sl 149 1-6.9; He 11, 1-2.8-16; Mc 10, 24-30

«A continuació l'Abat i els seus germans, sense oblidar-se de la seva promesa, van determinar unànimement establir i guardar en aquell lloc la Regla de sant Benet, rebutjant qualsevol cosa que pogués oposar-se a la Regla, és a dir, serrells, pellisses, teles, i encara caputxes i calçons, llençols i cobertors, màrfegues de palla i diversos plats de menjars al refectori, llard i tota la resta que era contrari a la puresa de la Regla. D'aquesta manera, tenint en tot com a norma de conducta per a la seva vida la rectitud de la Regla, s'adaptaren a ella i es van conformar a les seves indicacions, tant en les observances eclesiàstiques com en les altres coses. Despullats de l'home vell, es gaudien d'haver-se vestit del nou» (Petit Exordi, 15).

Conseqüents amb l'etimologia del nom de monjo, seran des d'ara aliens a la conducta del món, ja que la saviesa del món no ha d'impregnar la vida del monjo. Maldaran per cercar la manera i l'estil de treball per sustentar-se a si mateixos i els hostes. Prendran conversos laics, obrers a sou. Acceptaran terres allunyades de les poblacions, ramats...

Jo crec que ens pot fer bé recordar aquesta saviesa de la Regla que els sants abats de Cister volien assumir en la seva nova vida, una fidelitat a la Regla per anar assolint, en el seu camí monàstic, despullar-se del seu home vell i revestir-se de l'home nou, segons Crist.

Ho van fer bé. Per això, com ens hi convida la Paraula de Déu en el llibre del Siràcida: «Fem l'elogi dels homes piadosos». Però no es tracta d'un elogi fúnebre, com s'acostuma a fer en l'homilia d'un funeral tot recordant aspectes positius del difunt. O com en la sepultura d'un no creient es fa un elogi de la seva obra, llegint fragments dels seus escrits. En aquests elogis les paraules passen, i el difunt és oblidat, i la vida continua ...

Nosaltres fem l'elogi d'uns homes piadosos, els sants abats de Cister, l'obra dels quals no ha passat, i les paraules dels quals romanen encara.

Fem l'elogi d'uns homes piadosos, «la bondat dels quals no ha estat oblidada». Fem l'elogi d'uns homes, «el bé dels quals persisteix en els descendents». L'elogi d'uns homes que van viure fidels a l'amistat íntima amb Déu, amistat que han rebut els seus fills. Fem l'elogi d'uns homes de bé que en aquest i en molts altres monestirs recordem any rere any, per explicar i celebrar la saviesa amb què van viure, en circumstàncies molt dures i difícils. Fem l'elogi dels sants pares Robert, Alberic i Esteve, perquè tot recordant la caritat amb què van viure volem pregonar i celebrar la lloança a Déu, i ser testimonis de l'amor que els va fer a ells viure i morir en pau.

Fem, avui, el nostre elogi d'aquests tres monjos avantpassats nostres. Fem l'elogi celebrant el mateix amor que ells van viure al voltant de la taula de l'Eucaristia. Però el nostre elogi fúnebre pot ser com en aquests funerals, on es llegeixen trossos literaris escollits, lloances vibrants... paraules, paraules, que queden abandonades, dissoltes, silenciades... en la solitud del cementiri.

També el nostre elogi pot ser diferent, perquè la seva obra no ha passat, i les paraules romanen... I algú em dirà, o més aviat molts diuen: però per poc temps. No hi ha vocacions, no hi ha futur, a l'Església, i per descomptat tampoc en els monestirs.

Aquestes expressions són pròpies dels qui són servidors del ventre, del seu ventre, o dels qui gaudeixen del plaer estètic d'un bell poema declamat a la vora d'una tomba oberta, que ja ningú no escolta. O que ignoren que el futur de l'home, de la història, i per tant el futur de l'Església i de la vida monàstica és Déu. I si aquest futur no és Déu, no hi ha futur per a ningú.

L'obra d'aquests homes de bé no ha passat, romanen les seves paraules, resta viva la seva obra. Aquesta és la meva afirmació certa, convençuda. Aquesta afirmació és també la d'aquells que donen la resposta d'una vida monàstica fidel a l'evangeli, a la Regla, als nostres avantpassats.

És també la vostra, vosaltres que celebreu, que festegeu aquests homes piadosos.

La nostra resposta està en la nostra fe. «La fe, que, com ens ha dit la mateixa Paraula de Déu, és posseir anticipadament allò que s'espera».

En conserveu el comprovant d'aquesta bestreta?

Per la fe es respon a la crida de Déu, se surt per caminar, sense saber cap a on es va. Però, no m'entengueu malament: no responem a la crida de Déu sortint del monestir per caminar cap a horitzons on no trobarem res, sinó que responem sortint de nosaltres mateixos per caminar cap al cor de l'altre, al cor de la comunitat. Dit així, germans, són paraules molt boniques, oi? Però qui hagi intentat viure això, o intenta en aquest temps viure-ho, sap que no és fàcil, que no són només paraules boniques, sinó dures, difícils. Però qui s'atreveix a viure-les experimenta un nou vigor. Sap el que és viure de la fe. I no oblidem que el just viu de la fe.

Però per experimentar aquest nou vigor cal aprimar-se. O no passem pel forat de l'agulla. A l'Exordi es parla de prescindir del llard. Hi ha llard de moltes menes del qual hem de prescindir. O no passarem pel forat de l'agulla, que és la porta d'entrada al Regne. No hem de pensar que és simplement una metàfora, perquè quan els deixebles s'espanten i pregunten: «llavors, qui es pot salvar?» Jesús respon que «és impossible per als homes, però no per a Déu». Però aquest treball no el farà solament Déu. Nosaltres som cridats a posar-hi de la nostra part. És la part que ens exigeix la nostra fe. Ja heu sentit la resposta de Pere: «Mireu, nosaltres ho hem deixat tot i us hem seguit».

Nosaltres, veritablement, ho hem deixat tot? O ens sobra encara molt de llard per facilitar l'obra de Déu?

Jo crec que aquesta festa és també una ocasió molt propícia per tornar a fer, personalment, un repàs del capítol 7è de la Regla, aturant-nos, sobretot, en els graons sisè i setè de la humilitat. O si ho preferiu, per dedicar un temps a allò que cal que sigui el pa nostre de cada dia: la contemplació de la humilitat de Crist a la Creu.

24 de gener del 2011

DILLUNS DE LA SETMANA III DURANT L'ANY (I)

Sant Francesc de Sales
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

L'apòstol de Chablais —que era ensems el bisbe de Ginebra, en els temps de Calví— va néixer al castell de Thorens (a la Savoia) l'any 1566 i morí a Lió el 28 de desembre del 1622; va passar la major part de la seva vida a Annecy, d'on era el bisbe, i on dipositaren el seu cos el 24 de desembre del 1623.

Allà s'entregà completament a la seva missió d'apòstol i de pastor, fent-se senzill amb els senzills, i discutint de teologia amb els protestants; i iniciant amb la «Vida devota» a les ànimes deleroses d'entregar-se a Crist —com fou el cas de la baronessa de Chantal, amb la qual fundà les religioses de la Visitació—, i donant-los-hi accés als secrets de l'amor de Déu, preocupant-se sempre per posar la vida espiritual a l'abast dels seglars. «La devoció —deia— quan és autèntica, no espatlla res, sinó que, més aviat, tot ho perfecciona: fa plàcida la cura per la família, més sincer l'amor de l'espòs i l'esposa, i més suaus i agradables qualssevols ocupacions que siguin». Mai, en totes les seves actuacions, s'apartà d'una gran dolcesa, que res tenia d'afectació, sinó que més aviat brollava d'un humil amor pels demés; essent la virtut dels forts, d'aquells que troben la seva íntima pau i el seu equilibri en una inalterable docilitat a l'Esperit. [Ens trobem encara en la setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians: no deixem d'elevar el nostre prec al Senyor, a fi que un dia hi hagi un sol ramat baix un sol Pastor].

Pel que fa a la lectura contínua, la primera segueix essent de la carta als cristians hebreus [9, 15. 24-28], en què el tret destacat ha estat el que «Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots, i després tornarà a revelar-se... per salvar aquells qui esperen el moment de rebre'l» (verset 28). És a dir, si el summe sacerdot de l'Antiga Aliança penetrava un cop a l'any en el Sant dels Sants, Crist entrà en el santuari celestial, molt més autèntic que el del temple (24), per la seva Passió, i fou a la presència del mateix Déu; i això per sempre més. Pel què, amb l'ofrena de la seva vida Jesús ha abolit el pecat d'una vegada per totes (26). La conseqüència és, en aquest mateix punt decisiu, que quan Crist torna amb els seus (28), a l'estil del gran sacerdot que surt de la tenda, és per a exercir damunt d'ells una reialesa definitiva. I és que la creu és un esdeveniment que ha modificat de forma irreversible la història del món. I així, la solidaritat en el fracàs fa des d'ara lloc a la solidaritat en l'amor.

El salm responsorial escollit ha estat el 97 [1. 2-3ab. 3cd-4. 5-6 (R.: 1a)], que ens fa mirar d'un cap a l'altre de la terra. I perquè el Crist sigui aclamat com a Rei de totes les nacions, cal que hi sigui predicat; i com diuen els Fets dels Apòstols [1: 8]: «Amb la vinguda de l'Esperit Sant damunt vostre, rebreu una força, i em sereu testimonis a Jerusalem, a tota la Judea i Samaria, i de cap a cap de la terra».

I l'evangeli era de sant Marc [3, 22-30], que ens ha recalcat que «Satanàs no pot pas durar» (verset 26). I és que el pensament antic s'imaginava el món dominat pels «esperits». Foragitant dimonis, però, Jesús manifesta que aquest domini ha arribat a la seva fi. I un nou Esperit s'ofereix als homes perquè puguin orientar el món per ells mateixos. Les solidaritats que alienaven el cel i la terra són des d'ara substituïdes per noves solidaritats, suscitades per l'amor i els impulsos de l'Esperit. Cal, doncs, escollir amb tota lucidesa i evitar sobretot aquestes discussions estèrils que retarden l'elecció i acaben per eliminar-la (22). Avui, el món ja no es veu dominat pels esperits celestials, però continua sotmès a forces alienadores, com són: l'esperit de poder i de lucre, l'esperit d'egoisme i de superioritat. Pel què, únicament l'acollida de l'Esperit filial ens en podrà alliberar. Amén.

23 de gener del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY II
Diumenge 3r durant l'any

Dels sermons de Bossuet

Jesús comença les seves conquestes... Tira els seus filats; escampa les seves xarxes sobre el mar del món, un mar immens, un mar profund, un mar tempestuós i eternament agitat. En el món, vol agafar homes; i, per bé que l'aigua sigui tèrbola, no hi pesca cegament: ell sap prou qui són els seus; mira, considera, escull... «Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos pescadors, Simó i Andreu, el seu germà, i els digué: Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes».

Veniu, pescadors! Veniu, Andreu i Simó; vosaltres no sou res, no teniu res. En vosaltres, no hi ha res que valgui la pena de ser cercat, només hi ha una gran capacitat per a omplir; sou buits del tot, i sou principalment buits de vosaltres mateixos: veniu, doncs, a rebre, veniu a omplir-vos d'aquesta font infinita.

Quan la crida és clara i certa, qui és capaç de dubtar un moment és capaç, també, de no seguir-la totalment; qui pot deixar passar un dia pot deixar passar tota la vida. Com que necessàriament caldrà tallar alguna cosa, talleu des de bon començament, per tal de ser el més aviat possible d'aquell de qui voleu ser per sempre.

Mireu els apòstols, ells només van deixar una feina poc considerable; i Pere diu: «Nosaltres ho hem deixat tot». Unes xarxes: és tot el present que pengen al seu altar, són les seves armes, és el trofeu que aixequen en la seva victòria. Dóna bo de servir aquell que fa justícia i que sospesa l'estimació, aquell que de veritat ens vol fer comprar el seu regne i que té la bondat d'acontentar-se amb el que tenim a les mans.

Dels sermons de sant Gregori el Gran, papa (sobre els Evangelis V)

Pere i Andreu, després de sentir la primera invitació del Senyor, abandonaren les xarxes i la barca, i el van seguir. Amb una sola invitació del Senyor, obliden tot allò que posseïen. I nosaltres, deixem de seguir aquell qui ens crida i el nostre esperit orgullós no vol abandonar voluntàriament allò que cada dia ha de deixar per força.

Potser, però, hi ha algú que pensa dintre seu: «¿Quina importància tenia allò que van abandonar aquells dos pescadors que amb prou feines si posseïen res?». Però aquí, germans estimats, ens cal valorar més les disposicions del cor que no pas allò que hom pot perdre. Abandona molt aquell qui no guarda res per a si mateix. Abandona molt aquell qui renuncia sense reservar-se'n res al poc que posseïa. Nosaltres, en canvi, ens aferrem al que tenim i busquem àvidament allò que no tenim encara. Pere i Andreu, doncs, van abandonar molt, ja que, en renunciar als seus béns, renunciaren a tot el que haurien pogut desitjar si no l'haguessin seguit.

Que ningú, doncs, en veure que altres han renunciat a grans possessions, no es digui en el seu cor: «Jo prou voldria imitar-los en el menyspreu del món, però no tinc béns que pugui abandonar». Sapigueu que renuncieu a molt si renuncieu als desigs del món. Els nostres béns externs, per mínims que siguin, ja plauen al Senyor, perquè el Senyor no mira els béns sinó el cor; més que no pas l'ofrena que li és feta, té en compte les disposicions que l'acompanyen.

Perquè si ens fixem en els béns exteriors, ens adonem de seguida que els nostres sants van pagar la vida eterna amb el preu de les xarxes i de la barca. El Regne de Déu no té preu; i, amb tot, val tot el que tenim. A Zaqueu li costà la meitat dels seus béns, ja que l'altra meitat l'havia retinguda per retornar quatre vegades més a tots aquells a qui havia defraudat injustament. A Pere i a Andreu els valgué les xarxes i la barca. A la viuda li costà tan sols dues peces de moneda. I a un altre no li costa sinó un vas d'aigua fresca.

Als ulls del Senyor la mà no és buida d'ofrena quan el tresor del cor és ple de bona voluntat. És el que diu el salmista: Mantinc les prometences, Déu meu, les compliré en acció de gràcies. Que és com si digués: «Si no tinc presents materials per oferir-vos, almenys m'adono que hi ha en mi quelcom per presentar a l'altar de la vostra lloança, perquè no són pas les ofrenes que us plauen, sinó que més aviat us deixeu guanyar per l'oblació del nostre cor».

Ningú, això és ben cert, no pot oferir a Déu res de més valor que una bona voluntat.

LA CARTA DE L'ABAT

Amic Felip,

Em dius en una carta que no saps si m'escrius per buscar respostes a les principals qüestions de la vida, que potser jo he trobat.

Felip, jo crec que mai no tenim una resposta definitiva a les principals qüestions de la nostra vida, perquè un ingredient principal de la vida és també la nostra mort. Per a mi això revela la gran saviesa del nostre Creador. Ens ha creat com a partícips del misteri, del seu propi misteri, que ens desborda i ens fascina, ens atreu. I crec que la posició més correcta davant d'una vida entroncada amb la mort és l'obertura, per estar en una recerca permanent de sentit.

Jo crec que per aquí va la crida de la Paraula de Déu quan l'evangeli de Mateu recull la invitació de Jesucrist: «Convertiu-vos».

La conversió ha de ser el retorn cap al profund del misteri, però amb tots els recursos de la nostra persona, un gir total. Això ens exigeix treballar la nostra persona en una línia d'unificació. Gens fàcil. Quan en aquesta vida és tan freqüent allò que diu sant Pau, queixant-se de les divisions dels cristians: «Jo sóc de Pau, jo d'Apol·lo, jo de Pere, jo de Crist». Divisions que són freqüents també en la vida social, cultural, política ... Caminem amb moltes tenebres al cap i al cor ...

Jo distingiria tres nivells en els quals estem cridats a incidir per poder accedir al fons del misteri: el nivell del pensament, de les idees; el nivell de les emocions, dels sentiments; el nivell de les obres, de la nostra acció concreta.

La persona humana, de vegades té un gran "cap", però li falta "cor"; pot tenir un gran cor, però no tenir el "cap" ben il·luminat. En altres ocasions la nostra "conducta", les nostres accions, no es corresponen amb el que diem saber o sentir. Hem unificar-nos. No podem ser dogmàtics, el dogmatisme asseca la vida, la divideix i problematitza, la fa infructuosa. En canvi aquell que escolta aquella paraula del profeta: «el meu cor em diu: busca el meu rostre», posa una gran passió en la seva vida, que eli va il·luminant el camí. Llavors, ni la vida, ni Déu són un problema. Tot és una invitació a penetrar en el misteri.

Això em recorda alguna de les paraules que va escriure el contemplatiu Tomàs Merton en un missatge a l'home d'avui, que li va demanar el papa Pau VI. «No es coneix Déu tan profundament, com per intentar resoldre el" problema de Déu ". Intentar resoldre el "problema de Déu" és buscar veure a si mateix els propis ulls. Hom no pot veure els seus propis ulls, ja que és amb ells amb els que es veu. Déu és la llum per la que nosaltres veiem, i gràcies a la qual veiem, no un "objecte" ben definit anomenat Déu, sinó que ho veiem tot en ell, el Invisible. Déu és Aquell que mira, la Mirada i Aquell que es veu. Déu es busca en nosaltres, i l'aridesa i tristesa del nostre cor és la tristesa de Déu que roman desconegut, i no es troba encara en nosaltres perquè nosaltres no ens atrevim a fiar-nos de la increïble veritat: la seva vida en nosaltres. Ja que, de fet, nosaltres no existim més que per això: ser el lloc de la seva presència, de la seva manifestació en el món, de la seva epifania».

Felip, hem de tornar, convertir-nos, cap al misteri de Déu... El camí passa per tornar cap al misteri de l'home, cap al nostre propi misteri. És el nostre camí de llum. Que no et falti mai aquesta llum...

+ P. Abat

21 de gener del 2011

SANT FRUCTUÓS, BISBE, I SANT AUGURI I SANT EULOGI, DIAQUES, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
He 10,32-36; Sl 33; Jn 17,11b-19

U. Què vol dir això de la unitat? Ja sabeu de sobres que no vol dir uniformitat.

La Trinitat és unitat, però és clar que no és pas uniformitat. Així, amb els ulls posats en la Trinitat, que és unitat del pare, del Fill i de l'Esperit Sant, és com la vida de cada cristià s'ha de reflectir en la unitat, que no és pas uniformitat.

Jesús prega al Pare, per nosaltres: «Perquè siguin u com ho som nosaltres». Cadascú de nosaltres en aquesta Eucaristia, cada monjo, cada cristià està cridat a la unitat. I des d'aquesta unitat és quan podrem fer el camí que se'ns demana: « Jo els he enviat al món tal com vós m'hi heu enviat a mi», ens diu Jesús. El nostre camí passa pel món. Tot i no ser del món som enviats al món.

Per a què? Per a donar testimoni de la veritat. La veritat que hem rebut de la llum de la fe. Donant testimoni de la nostra esperança i el nostre amor, sempre, malgrat les lluites internes i els sofriments que ens hi poden arribar de l'exterior. Així, complirem la voluntat de Déu i obtindrem el bé promès d'estar on ell està.

Fructuós, Auguri i Eulogi tot i ser tres persones, també són unitat, són u davant del fet de donar testimoni de la seva fe. Com l'Església estesa d'orient a occident amb tots els seus carismes, no és pas uniforme. Però, si que cal tenir present en aquests dies el que ens uneix, el sentit de la unitat de tots els cristians. En Crist som u.

20 de gener del 2011

DIJOUS DE LA SETMANA II DURANT L'ANY (I)

Octavari de pregària per la unitat dels cristians

Homilia predicada per fra Lluís Solà
He 7,25-8,6; Sl 39,7.8-9.10 i 17 (R.: 8a i 9a); Mc 3,7-12

Només podrem pregar i treballar per refer els lligams trencats entre els cristians si hem experimentat el dolor per la comunió trencada, tant si nosaltres hem provocat aquest trencament com si n'hem sofert les conseqüències. D'aquest dolor, d'aquesta ferida en neix la pregària i el treball per refer els vincles de la unitat: de la creu de Crist, que és la font de tota reconciliació. Quan ens apropem al misteri de la creu —i ho farem d'ací uns instants damunt l'altar— fem l'experiència, prop de Déu, d'aquella comunió indestructible, com la que experimentaren Moisès i els seus acompanyants a la Santa Muntanya, en la lectura que llegíem ahir a Vespres. Però en la nostra realitat quotidiana, fem l'experiència del trencament i de la divisió, i de la fragilitat de les relacions humanes. I per això preguem. Perquè ni tan sols els cristians hem pogut conservar intacta aquella túnica de Jesús teixida sense costures que els soldats no s'atreviren a trossejar, símbol ben expressiu de la unitat i del Crist com a font d'aquesta unitat.

L'evangeli d'avui ens presenta una bonica imatge de la missió de la comunitat dels deixebles de Jesús d'aplegar tothom en la seva amistat. Entorn de Jesús s'aplega gent vinguda d'arreu amb les seves xacres. És la humanitat que es retroba reconciliada entorn de Crist. Però parem esment en l'estil de Jesús, que haurà de ser també el de la seva església, en aquest treball per a la reconciliació: Jesús s'aparta una mica, dalt la barca, i no vol ser descobert. La discreció i l'amagament són imprescindibles per a l'autèntica evangelització, per tal que les nostres comunitats puguin barrejar-se com el llevat amb la pasta, amb la pasta del món, que necessita el ferment de la unitat.

Solament «Jesús té el poder de salvar-nos definitivament, a nosaltres, que per mitjà d'ell ens hem acostat a Déu», com ens deia la carta als Hebreus. Demanem-li a aquest nostre Gran Sacerdot, Jesús, que faci de nosaltres, grans de blat dispersos pel terrer del món, un sol pa d'olor agradable per a ser-li presentat. Així ho pregava una antiga anàfora. Preguem-ho també nosaltres en acostar-nos a l'altar per consagrar el pa i el vi de la unitat, que són sagrament de Crist i nostre. Amén.

16 de gener del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 2n

Del comentari a l'evangeli segons sant Joan, d'Orígenes, prevere

El Fill de Déu prengué la forma d'esclau per tal de deslliurar els qui estaven subjectes al pecat. Aquest és el sentit de la paraula que li adreça el Pare en la profecia d'Isaïes: «Tu ets el meu servent», i, una mica més avall, continua: «És una gran cosa per a tu de ser anomenat el meu servent». La bondat del Crist s'ha mostrat més gran i més divina i més semblant a la imatge del Pare en el moment en què s'ha anorreat a si mateix, fent-se obedient fins a la mort i una mort de creu i no ha tingut en compte la seva igualtat amb Déu ni l'ha guardada gelosament com un botí. No ha refusat de fer-se esclau per la salvació del món.

I per això, volent-nos ensenyar que la missió de servent l'ha rebuda com un do admirable del Pare, s'afanya a dir-nos en la mateixa profecia: «Déu serà la meva força» i, més avall, afegeix: «Déu m'ha dit: és per a tu una gran cosa de ser anomenat el meu servent». En efecte, si no s'hagués fet esclau, no hauria pas pogut restablir les tribus de Jacob ni fer tornar els dispersats d'Israel, no hauria estat la llum de les nacions ni una font de salvació fins als extrems de la terra.

De la Carta als Efesis, de sant Ignasi de Antioquia

És just que vosaltres glorifiqueu de totes les maneres a Jesucrist, que us ha glorificat a vosaltres, de manera que, units en una perfecta obediència, submisos al vostre bisbe i al col·legi dels preveres, sigueu plenament santificats.

Encara que estic encadenat pel nom de Jesucrist, encara no he arribat a la perfecció en Ell. Ara, precisament, és quan començo a ser deixeble seu, i us parlo com els meus condeixebles. Perquè el que necessito més aviat és ser enfortit per la vostra fe, per les vostres exhortacions, la vostra paciència, la vostra equanimitat. Però, com l'amor que us tinc m'obliga a parlar-vos també de vosaltres, per això m'he avançat a exhortar-vos que camineu d'acord amb el pensament de Déu. Perquè Jesucrist, el nostre viure inseparable, és el pensament del Pare.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Carme,

Acabem de passar els dies de Nadal, on celebrem l'amor de Déu als homes, un amor tan desbordant que el porta a revestir-se de la nostra fràgil naturalesa. I tot això pel desig diví d'apropar-nos una llum especial que ens il·lumini i orienti en la confusió de la nostra existència.

I d'alguna manera mostrem el nostre desig i la nostra necessitat de llum en aquests dies, quan, en l'ambient de les cases, de les ciutats, hi posem més llums. Però tinc la impressió que aquest desig i necessitat roman en nosaltres, que no arribem a pacificar el nostre cor amb l'encontre de la llum, que continuem en el camí endinsats en força tenebres. Sempre tenim necessitat de llum.

Per això vaig voler parlar amb tu, que et mous de manera especial en aquest món de la llum, dels objectes il•luminats, que busques plasmar persones que besllumen llum.

Les teves paraules em van resultar molt suggestives: «La llum és un element primordial, intangible, present en el fons, a la base. Jo parteixo d'aquesta llum que és a la base, en el blanc. Aquesta llum es tradueix, després, a través del color. A través de transparències, amb pigments molt diluïts en capes, "pujo"cap al color».

I jo em pregunto si la paraula del profeta no està en aquesta línia quan Déu diu a través d'ell: «El Senyor m'ha format des del si de la mare perquè fos el seu servent... És massa poc que siguis el meu servent, t'he fet llum de tots els pobles».

La llum divina és a la base de la nostra vida, que necessitarà manifestar-se "per transparències" i "pujar fins al color" de les coses, de les persones, en una paraula de la vida mateixa.

Som llum en el Senyor, ensenya sant Pau: «Viviu en la llum i en ple dia. No pertanyem a la nit ni a les tenebres. Estem desperts».

És a dir cal incorporar a aquest "blanc de la base" els pigments "que ens portin cap al color de la vida.

Hi ha una altra cosa molt interessant per a mi quan dius que «poses les notes de color per dirigir la mirada de l'espectador cap a un objecte concret» ... Jo crec que també la nostra llum no és per posar-nos a nosaltres mateixos en primer pla, sinó per portar la mirada del cor cap al profund. La mirada de l'altre, perquè es trobi amb la llum. Llavors és quan jo em faig servidor de la llum, que neix també de la base, del profund. L'important és l'altre... Jo em pregunto, moltes vegades, a mi mateix, perquè ens costa tant prendre consciència que l'important és l'altre, que en la mesura que l'altre té un protagonisme a la meva vida, i no buscant el seu domini, la meva vida adquireix més maduresa, més plenitud, és vida més autèntica.

I això vindria a estar també d'acord amb tu quan em dius que «la llum és una eina al servei d'un sentiment interior».

Així ha de ser en la nostra existència: la llum com una eina que emergeix des del nostre món interior, però per a posar-se al servei d'una lluminositat exterior.

Avui ens diu la Paraula: «Et faig llum dels pobles». Jo hauria d'escoltar aquesta paraula en la blancor del meu cor, i mitjançant "transparències" anar perfilant pel color la bellesa i la veritat de la meva vida.

Però potser la "base" no està del tot blanca. Necessitar tenir cura de la blancor del cor. Gràcies, Carme, per les teves paraules, per la teva llum i per la bellesa del teu color. Una abraçada,

+ P. Abat

15 de gener del 2011

DISSABTE DE LA SETMANA I DURANT L'ANY

Dia 15 de gener: Sant Maur i sant Plàcid, deixebles de sant Benet

Homilia predicada pel P. Maur Esteva i Alsina,
abat resignat de Poblet i abat general emèrit de l'Orde Cistercenc

Reverendíssim Pare Abat i germans,

D'ençà que en l'Evangeli de la missa del dia de Nadal vam llegir: «la Paraula es va fer home i habità entre nosaltres»; vingué, després, la Primera Carta de San Joan que ens diu: «Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui es la Paraula de la vida, ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist, i en donem testimoni, i us anunciem el qui ès la vida eterna, que estava també amb el Pare i se'ns ha manifestat…» (1 Jn 1,1-2); ben aviat, però, vam escoltar la trobada de Joan i Andreu, deixebles de Joan Baptista qui, veient passar Jesús, els digué: «Mireu l'Anyel de Déu, mireu el qui lleva el pecat del mon» —identificant-lo així amb l'Anyell Pasqual: Nativitas Domini, Natalis Agni Paschalis est. Ells, tot seguit, anaren a trobar-lo i, decidits, li preguntaren: «Mestre, on habiteu? Veniu i ho veureu!» Després de passar unes hores amb ell el conduiren al lloc on hi havia el germà d'Andreu i vingué, llavors, la crida de Pere, d'Andreu i dels altres.

També hem celebrat el Baptisme de Jesús; escoltat la narració del primer miracle davant la multitud i dels deixebles, seguits —com recordeu— d'altres episodis prodigiosos, precedits del pròleg a la Carta als Hebreus.

Ara que hem vist com començaven a verificar-se les expectatives de l'Advent, ¿és possible posar-nos a predicar la seqüela, si abans no s'ha sabut escoltar i si un hom no es coneix a si mateix, ni la fragilitat de la pròpia condició humana? ¿és que hi ha una certesa que autoritza el predicador a parlar en nom de Déu? Més d'una vegada he pensat posar-me, sense estola, a la fila i no obrir més la boca.

Mentre en el món hi ha guerres, terrorisme material i, ens els monestirs, també terrorisme espiritual; la gran crisi econòmica; la transmigració i conseqüent pèrdua d'identitat cultural; les comunitats s'han disminuït —les Actes dels Capítols Generals O.Cist. en l'edició de J.M.Canivez ja parlaven de la manca de vocacions. La vida monàstica, doncs, està en crisi, ella mateixa és una crisi vivent i nosaltres ens preguntem: ¿què en quedarà de tot plegat d'aquí a pocs anys, com ho hem escoltat en el llibre «Llum del món», de Benet XVI, en el refectori on l'hem llegit?

Des que vaig entrar a l'Orde, sento parlar de crisi de vocacions i he vist fer noves fundacions quan alguns membres de diverses comunitats entraven en conflicte amb els germans o bé amb les germanes, si es tractava de monestirs de monges. Amb aquestes actituds i situacions ¿com anunciarem i explicarem la Paraula de l'Evangeli que s'obre camí enmig de les paraules humanes constituint el centre del culte? Fins l'any 1933 no entraren uns pocs Vietnamites a l'Orde i ara són més de 850.

Preguntes, preguntes i més preguntes, mentre passen els anys volant y es camina amb la velocitat d'un Transatlàntic vers una fi incerta o bé vers una desaparició certa, topant amb un iceberg en aquesta mena de seqüela concreta del Mestre, que és la vida monàstica.

Els textos bíblics escoltats en aquest inici d‘any fins avui, i les que en endavant escoltarem, ¿què ens diuen sobre Déu? Ja hem trobat un Déu que en aquests temps penúltims ens diu: «exhorteu-vos mútuament, mentre duri aquest avui» (He 2,13), que al seu torn es refereix a Ex 17,7, quan el poble posà Déu a prova a Meribà, textos que ens estimulen a una actitud oberta i humil enfront d'Ell, que el trobem disgustat, si nosaltres endurim el nostre cor, com cantem cada dia en al salm 94 a vigílies.

En la relació amb Crist i amb els germans, però, tenim la possibilitat de restaurar la frescor de la nostra fe, perquè cada matí és un nou començament de la nostra vida i cada dia un tot acabat (Dietrich BONHOEFFER).

«Feu que escoltem, Senyor la vostra veu», repetíem el dijous, en el salm responsorial, després de la primera lectura de la missa, cantant-lo amb més bona voluntat que competència, però intentant seguir com ho fa el solista, que mai com ara els cantors havien aconseguit fer-vos avançar al seu ritme.

El salm 94/95 parla d'escoltar avui la seva veu i de no endurir el nostre cor, i també de quaranta anys disgustant-lo i del nostre cor esgarriat, i a més del desconeixement que tenim dels seus camins, ens anuncia que per això ens podem quedar sense entrar en el seu lloc de repòs.

Sortosament en aquesta primera quinzena de l'any —en la lectura de la Bona Nova —, ja s'ha encetat el tema de la confrontació de la misèria humana —el leprós, el paralític, i més malalts que tenen necessitat de guarició—, amb la potència divina, com és ara la trobada de la misèria amb la misericòrdia és a dir: Jesús i la dona sorpresa en adulteri, els publicans —no religiosos— i Ell, potència divina vivent. En el fragment escoltat del leprós, el trobem guarit, però desitjós de publicitat. Se'l pot contrastar amb la recerca de l'amagament de Jesús. La Paraula del Senyor ens ha parlat sobre d'ells i també ha parlat al ser humà.

Què diuen els textos també a mi, si ha parlat als homes? Em quedo com bocabadat davant del missatge bíblic, com un espectador davant d'un film? Tal vegada penso que va per als altres i així no deixo entrar la paraula interrogadora com un foc que devora, penetrar com una espasa de dos talls que arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos i esclareix les intencions i els pensaments del cor (He 4,12-16)?

Què diu sobre mi?

Quaranta anys com abat, més de cinquanta com monjo. No he estat sord?, frenèticament ocupat i preocupat per diversos afers sense escoltar què deia d'Ell i sobre el ser humà, què em deia i concretament ¿què deia de mi? ¿Com m'ha fet entendre que tot l'escoltat encara valia també per mi?, ¿com m'ha deturat? ¿com a Pau esbojarrat en el meu camí de Damasc?

Fins que no he arribat a quaranta anys d'abat, no m'he adonat que tot allò que es feia al meu entorn i que la gent pensava que jo n'era l'autor, en realitat ha estat Ell qui ho ha fet tot per mitjà dels seus fills els homes. No puc doncs, tenir desig de publicitat com el leprós guarit, i solament hauria d'aprendre a cercar l'amagament, imitant el Senyor perquè no tinc cap mèrit meu, com quan s'havia de preparar una festa per celebrar un esdeveniment, jo solament havia d'arribar a taula i asseurem-hi per presidir l'àpat, com l'hebdomadari arriba a la sagristia, es revesteix i surt a fer el seu recital. Tenia raó el Rei blanc de l'altre dia.

Cinquanta anys de professió, sovint allunyat de l'Intellectus fidei, de reflexionar sobre la fe fins que no arribaren els Cursos de Formació Monàstica, que han estat per a mi una catequesi salvadora. Fins fa ben poc per exemple, no m'he sabut explicar la mobilitat de la Pasqua: equinocci de primavera (21-23 de març) seguit immediatament del pleniluni i llavors, al diumenge següent a aquest pleniluni, és la Pasqua, però si el pleniluni és abans del 21, llavors la Pasqua serà molt més llunyana de l'equinocci, és a dir, un mes desprès. No havia après com explicar la mobilitat de la Pasqua, estudiant el Concili de Nicea, i com això d'altres coses per l'estil.

A la fi del curs de la meva vida, quan ja estic en el Carrer de Ponent, en el crepúscle de la meva vida, al Sunset Boulevard, aprenc que estic en perill, en l'acte de transmetre el text bíblic escoltat, d'ésser inautèntic, sigui perquè el text em sembla dur, sigui perquè no l'entenc, sigui perquè m'interroga però jo no vull fer allò que em diu, i també, tal vegada, perquè tampoc el vull escoltar: «observeu tot això que jo us predico de part del Senyor», deia Moisès al poble (Dt 4,2), però ja he fet tard. Quantes vegades manipulem el Sermó de la Muntanya! En canvi no serem cristians fins que no ens deixarem interpel·lar per ell. Una cosa és la fides directa, implícita, la rebuda en el baptisme i l'altra és la fides explicita fruit de la nostra reflexió sobre el credo, i això té molt a veure amb la gràcia a bon preu, i la gràcia a baix preu —fer actes de culte, rebre sagraments, inflació d'indulgències, i així comprar la gràcia a bon preu—, però, en canvi, és amb la gràcia cara, la gràcia que costa, de cost elevat —és a dir, vivint el Sermó de la Muntanya i les obres de misericòrdia—, com participem en el dolor de Déu en el sofriment del homes, això costa un preu alt, és car, això és, però, ésser cristià i no pas el sol acte religiós.

Cinquanta anys de desert —és així com s'anomenava la vida monàstica—, però, ¿on era jo? ¿Què n'havia entès? Quaranta anys com abat i no m'adonava ni veia que no era jo qui feia les obres en el monestir i en l'Orde sinó que era Ell i és Ell qui les fa a través del talents del homes, dels monjos, que han cregut obeir-lo col·laborant amb l'abat, coordinador dels seus talents per al bé comú. Gràcies a tots, — permeteu que encara ho repeteixi, perquè sou tots, cadascun a la seva manera, qui ha ofert el seu contribut i així ha donat la vida per als altres. I, finalment, encara sou vosaltres qui m'heu aixoplugat, quan ja no em queda res per a donar-vos a canvi, ni tampoc he estat com l'arbre generós de Shel Silverstein, que ho donà tot als altres: fulles, ombra, fruits per menjar i vendre, branques per fer una cabana, el tronc per a fer una barca i, finalment, la soca per asseure-s'hi i reposar.

Aquells al costat dels quals he viscut i que han hagut de seguir allò que deia, són i seran els qui podran fer la millor lectura de la meva manera d'actuar com persona, com monjo i com abat. Em queda solament cercar el viure amagat i demanar la misericòrdia de Déu i la de l'Orde, que sou vosaltres, per continuar, coixejant, la meva seqüela Christi, precisament en el dies de treva que ara em són concedits per tal de poder evitar escoltar que Déu em digui el què mereixo: ets un poble de cor esgarriat, no coneixes els meus camins, per això he jurat en la meva indignació: No entraràs en el meu lloc de repòs.

El joves, que avui celebreu amb fra Plàcid i amb mi la festa dels dos deixebles de sant Benet, apreneu ben aviat —us ho prego—, molt més aviat que no pas jo no ho he fet fins fa quatre anys, això que us he dit, i no hàgiu d'arribar, com jo, amb les mans buides al vostre jubileu. Tot i que enguany el Reis de l'Orient hagin pogut dir que, si deixaven regals a Poblet, no era pas per causa dels monjos, sinó perquè el monestir té uns novicis tan magnífics, dignes d'asseure's a la taula de la presidència i ser servits per aquells instal·lats allí que no renten mai els plats, tot i saber vosaltres, que la seva manera de rentar plats és un altra i que també hi deixen la vida fent-ho, però el vostre fou un mode de dir jocós que agradà a tots.

Germans, encara no us havia parlat fins avui, quan ja fa quatre mesos que m'heu recollit humaníssimament i ni tan solament he obert boca per agrair l'haver-me obert la porta. Ho faig ara que el Pare Abat m'ha ofert presidir aquesta eucaristia el dia dels nostres patrons. Moltes gràcies a ell i a tots, principalment als qui foren els nostres pares en el monaquisme i encara avui estan aquí presents!

13 de gener del 2011

DIJOUS DE LA SETMANA I DURANT L'ANY (I)

Dia 13 de gener: Sant Hilari, bisbe i doctor

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Hilari nasqué a Poitiers a començament del segle IV. S'havia casat i era pare d'una filla anomenada Abra —que és honorada com a santa—; es convertí a la fe cristiana amb la lectura de les Escriptures, ja que la revelació de Déu a Moisès i el pròleg de sant Joan, impulsaren amb la seva llum a aqueixa ànima en la recerca sincera de la "veritat", dient: "Déu és bell i d'una tal bellesa que la sentim sense poder comprendre-la". Hilari visqué llavors dins del resplendor de la bellesa. Poc temps després del seu baptisme fou promogut a l'episcopat (fou vers l'any 350). Nomenat bisbe de Poitiers es mostrà prompte com "un defensor constant de la divinitat del vostre Fill —de Crist— i a fer-ho "amb un zel infatigable" (col.lecta). Junt amb sant Atanasi defensà vigorosament contra els arrians la fe definida al Concili de Nicea. A causa d'això hagué de sofrir quatre anys d'exili, que, d'altra banda, foren plens d'una intensa labor intel·lectual, ja que fou llavors quan va escriure el seu "Tractat sobre la Trinitat". La lluita contra els poderosos i la composició de les seves obres, no foren obstacle perquè Hilari es mostrés proper als seus fidels i atent a les seves necessitats. En designar per a la seu de Ligugé al futur sant Martí, convertí el Poitou en el bressol de la vida monàstica a la Gàl·lia. Morí a Poitiers l'any 367.

Per a la lectura contínua, comencem amb la carta als cristians hebreus, adreçada a certs cristians d'origen jueu molt enganxats encara amb l'esplendor del culte jueu, fent-los notar el caràcter provisional d'aquest culte, ja que no passava de ser un símbol de les realitats de salvació operades per Jesucrist. El fragment escollit com a primera lectura per avui [3, 7-14] ens diu que "mentre repetim aquell ‘avui', exhortem-nos els uns als altres perquè la seducció del pecat no endureixi ningú" (verset 13). I és que, prenent com a base el salm 94, s'exhorta als cristians a romandre fidels, perquè l' "avui" de Déu és el temps present, en el qual transcurs es fa necessari escoltar la veu del Senyor i no permetre que els nostres cors s'endureixin, sinó que segueixin ferms fins a la fi.

El salm responsorial era el 94 [6-7. 8-9. 10-11 (R.: 8)], el qual títol és: Veniu i adorem-lo! I és que l'adoració és l'actitud que escau a l'home davant del seu Creador, perquè ens posa en disposició d'escoltar ‘avui' la seva veu i, interpel·lats per ella, convertir-nos i entrar en el repòs de Déu.

I pel que fa a l'evangeli era de sant Marc, que ens el presenta com l'evangeli de Jesucrist, Fill de Déu; i gràcies als relats recollits de la predicació dels apòstols, Marc revela poc a poc el misteri de Jesús de Natzaret. El fragment d'avui [1, 40-45] ens ha narrat la rehabilitació d'un leprós. Contada pels tres sinòptics, aquesta curació d'un leprós sembla haver estat un dels primeríssims miracles de Jesús i és un dels signes més clars de l'arribada dels temps messiànics. El leprós era un home bandejat de la societat jueva: guarint-lo, Jesús li torna la seva dignitat i posa en evidència la prohibició que fins llavors l'havia colpit. Marc posa en relleu que Jesús es compadí (verset 41); i és que Jesús manifesta l'amor potent guaridor de Déu a través d'aquests sentiments humans. El seu carisma de taumaturg es veu en la voluntat que demostra de curar els malalts que troba! Amén.

11 de gener del 2011

DIMARTS DE LA SETMANA I DURANT L'ANY (I)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
He 2,5-12; Sl 8; Mc 1,21-28

«¿Què vol dir tot això?». L'esperit maligne xoca amb Jesús. Els habitants de Cafar-Naüm queden intrigats. L'autoritat de Jesús és palesa amb l'expulsió de l'esperit maligne. Jesús és doctrina nova. La novetat de Jesús és el que crida l'atenció dels seus conciutadans. Jesús parla i guareix, les obres confirmen l'autoritat de les paraules.

«¿Què vol dir tot això?». Jesús ens porta la paraula i l'acció que guareix, l'home malalt queda trastocat al pas de Jesús. Tot el mal xoca i fuig davant la bellesa alliberadora de la salvació absoluta de Jesús.

«¿Què vol dir tot això?». Nosaltres també podem estar sense adonar-nos carregats amb una motxilla plena d'esperits malignes. Disposem-nos a acceptar que Jesús és el «Sant de Déu», l'únic que ens pot alliberar del pes de la motxilla per caminar lleugers cap a Déu.

Reconeixem doncs les nostres mancances, investiguem els nostres furs interns, perquè l'autoritat de Jesús ens alliberi de tot mal.

10 de gener del 2011

DILLUNS DE LA SETMANA I DURANT L'ANY (I)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
He 1,1-6; Sl 96,1 i 2b.6 i 7c. 9 (R.: cf. 7c); Mc 1,14-20

«A la riba humida
seu el pescador
—Veniu amb nosaltres?
—li fan els pastors.
—D'aquest riu que passa
espio el corrent.
En l'ona lluenta
cerco el peix d'argent
que amb la cua viva
travessa els cristalls
transparents i frescos
dels amagatalls
on mon ham l'espera
amb esquer traïdor
a l'ombra que en l'aigua
fa el saüquer d'or.
—Doncs au, bona pesca!
Seguim endavant.
—D'amagat dels pares
digueu a l'Infant
que li pesco els peixos
que haurà de donar
a les grans gentades
que iran a escoltar
les santes paraules
que voldrà dictar.
Ell, el Gran Pescaire,
se n'alegrarà».

Són versos del poema «El pessebre», de Joan Alavedra, a partir del qual Pau Casals va compondre el seu oratori «El Pessebre». El qui parlava era el pescador, que tantes vegades les nostres mans d'infant hauran col·locat a la vora d'un riu de paper de plata entre prats de molsa.

És el riu Jordà que, desbordant les tanques del pessebre, aboca les seves aigües vitals vers els paisatges del temps ordinari que tot just reprenem després de les solemnitats nadalenques i d'Epifania. Aigües vives, renovellades per la presència del Salvador que hi ha davallat, aigües plenes de peixos, que som nosaltres, els cristians; plenes de peixos, aliment per a tota la humanitat.

De fet la història comença, com acabem de llegir, amb la crida d'uns pescadors avesats als filats i a la pudor de peix i al quitrà de les barques. A Galilea, al llac, a les fonts del riu Jordà: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes», els acaba de dir el Gran Pescaire.

Sí, germans, som enviats a pescar. I som convidats, nosaltres mateixos, a esdevenir peixos, és a dir, altres Crists, en els rius de la vida i del món, per portar l'esperança, l'amor, la llum, la veritat, i el foc de l'Evangeli. El foc, i l'aigua viva. Amén.

9 de gener del 2011

Diumenge després d'Epifania: EL BAPTISME DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Is 42,1-4.6-7; Sl 28; Ac 10,34-38; Mt 3,13-17

El regal del temps fort de Nadal acaba amb un llaç trinitari: «Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua a l'instant. Llavors el cel s'obri i veié que l'Esperit de Déu baixava com un colom i venia cap a ell, i una veu deia des del cel: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut"».

Se'ns manifesta la veu del Pare, l'acció de l'Esperit i l'acceptació del Fill. El Fill accepta batejar-s'hi, complint «tot el que és bo de fer». El Fill baixa a les aigües per ensenyar-nos que Déu s'ha fet un de nosaltres, entre nosaltres, compartint les aigües del nostre perdó. Déu s'ha barrejat en les aigües del nostre món, de la nostra cultura, de la nostra societat.

L'estimat del Pare, en qui s'ha complagut és l'únic, l'únic que al baixar a les aigües ens purifica a tots «els qui creiem en ell i fem el bé». Perquè les aigües del baptisme ens donaran la llum, ens trauran de les nostres presons on vivíem encadenats i ens alliberaran de qualsevol taca de foscor.

El Fill baixa al riu per fer saludable l'aigua del nostre món, perquè nosaltres mitjançant el perdó esdevinguem saludables per al nostre món.

El nostre camí cristià per a la vida passa per baixar al riu, per baixar a rentar-nos amb les aigües que Jesús ha purificat. Jesús ha baixat al riu perquè nosaltres baixem. S'ha humiliat perquè nosaltres ens humiliem, perquè nosaltres sapiguem quin és el camí per accedir a Déu.

Ens cal humilitat per baixar al riu. I, baixant és com és puja cap a Déu, és com Déu ens reconeix i es complau de cadascú de nosaltres, fills estimats seus que som.

Baixar per pujar, és el camí de la humilitat que hem de recórrer, l'únic camí per arribar a ser reconeguts com a fills estimats. L'únic camí per a que l'Esperit vingui a fer estada en cadascú de nosaltres.

Anem-hi, baixem-hi al riu, rentem-nos-hi amb l'aigua de la reconciliació.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL NADAL III
El Baptisme del Senyor

Del sermo II sobre l'Epifania de sant Odiló, abat

Avui el Crist s'ha manifestat al món. Avui ha rebut el baptisme i, en rebre'l, l'ha consagrat amb la seva presència divina. Avui, a Canà, tal com ho testimonia la fe dels creients, converteix l'aigua en vi. L'aigua es converteix en vi espiritualment, perquè en cessar la lletra de la llei, brilla gràcies al Crist la gràcia de l'Evangeli. El Crist rep el baptisme i nosaltres som despullats de l'home vell i revestits del nou. El primer home, que pel fet de procedir de la terra és terrenal, es veu foragitat. El segon, que pel fet de procedir del cel és celestial, ens és imposat com a vestit. En ser batejat el Crist fou consagrat el misteri del sant baptisme amb la presència de tota la Trinitat: es va sentir la veu del Pare que deia: «Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m'he complagut». I l'Esperit Sant va aparèixer en forma de colom. Jesús va voler ser batejat per Joan i manifestar-se com a Fill únic.

Del sermó XXXIX de sant Gregori Nazianzè, bisbe

Crist és il·luminat: deixem-nos il·luminar juntament amb Ell. Crist es fa batejar: baixem al mateix temps que ell, per ascendir amb Ell.

Joan està batejant, i Crist s'acosta, potser per santificar al mateix per qui serà batejat, i sens dubte per sepultar en les aigües a tot el vell Adam, santificant el Jordà abans de nosaltres i per la nostra causa, i així el Senyor, que era esperit i carn, ens consagra mitjançant l'Esperit i el aigua.

Però Jesús, per la seva banda, ascendeix també de les aigües; i ens porta juntament amb ell cap amunt, a tot el món, i mira com s'obren de bat a bat els cels que Adam havia fet que es tanquessin per a si i per a la seva posteritat.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Joan Pau,

Recordant el nostre recent diàleg a través del telèfon quan vaig dir-te: «hem de ser en aquest temps molt humans», tu vas respondre: «en això estem d'acord».

En altres coses no estem tan d'acord. Per exemple pel que fa a la nostra vida monàstica. És evident que no ets l'únic a tenir aquesta idea de la vida monàstica. Molts creieu que la nostra vida seria més eficaç en una vida cristiana més activa. Però no és l'activisme humà que canvia el món, ni tampoc, per descomptat, el cor de l'home. És l'amor. Només l'amor pot transformar el món. I difícilment pot transformar el món quan l'home viu l'amor a nivell de la superfície, ja que l'eficàcia de l'amor es produeix quan penetra a l'interior de l'home i arriba al cor. I avui l'home modern viu la vida superficialment. I per això també és humanament molt superficial.

La vida monàstica, els monestirs, són centres d'amor. Són comunitats que estan cridades a viure l'amor dins la nostra societat. I amb l'amor altres valors molt humans dels quals té necessitat l'home del avui. I això dins de la nostra debilitat humana, amb la qual sempre s'ha de comptar. No som super-homes.

Però en el nostre diàleg per telèfon encara apuntem a un nivell més profund: «i quan som profundament humans, de manera creixent, estem tocant el diví». Tu vas tornar a contestar: «en això estem també d'acord».

He pensat en aquestes línies amb motiu de la festa del Baptisme del Senyor, el proper diumenge, que també ens ve a recordar el nostre propi baptisme i la nostra responsabilitat cristiana, que en molts cristians no arriba a l'alçada.

Pel baptisme ens incorporem al Crist, a través de l'Església, rebem l'Esperit del Crist. Com que hi ha cristians no practicants, o que estan en contra del que fa l'Església, que tampoc ho fa tot malament, decideixen no batejar els seus fills, i que decideixin ells de grans.

Però incorporar un fill a l'Església pel baptisme és sobretot incorporar-lo a Crist, obrir-lo a l'Esperit de Crist, en una paraula: és posar-lo en el camí de Déu, començar a donar-li el sentit de Déu, com el sentit més il·luminador i ple de la seva vida. I aquest camí ha de ser sobretot un camí profundament humà, de creixement humà, perquè arribi a tenir un dia una experiència personal de l'«home»: Crist.

La Paraula de Déu de la festa del Baptisme ens ensenya també en aquesta línia: «Déu no fa diferències, acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui... Jesús va passar pertot arreu, entre els homes, amb la força de l'Esperit Sant, fent el bé i donant la salut».

Moltes altres referències podríem referir dels evangelis, que ens posen de relleu la profunda humanitat de Jesucrist, com el camí que Déu ha triat perquè l'home es trobi amb Ell.

Joan Pau, espero que continuem estant de acord. Una abraçada,

+ P. Abat

7 de gener del 2011

NADAL: Dia 7 de gener

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Jn 3,22-4,6; Sl 2; Mt 4,12-17.23-25

Estimats germans,

L'Infant Jesús adorat pels mags d'Orient avui ja se'ns manifesta com el Messies, el Mestre enviat per Déu. Els llums artificials del Nadal s'estan apagant. El proper dilluns tornarem al temps litúrgic de durant l'any, intentant seguir Jesús i escoltar-lo. On és l'estrella que ens condueix a Jesús? Hem de tenir en els nostres cors la Llum de Déu que il·lumina el nostre camí. Camí en que, segons Ramon Llull, les carreres per les quals l'amic encerca son Amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enluminades d'amor.

Per a molts, Déu apareix impotent enfront de l'omnipotència del mal i es pregunten: "On és Déu?". Per a Enzo Bianchi, fundador de la comunitat monàstica de Bose, la pregunta hauria de ser: "On és l'home?". On som nosaltres? On sóc jo? La lectura de la primera Carta de Joan i de l'Evangeli d'avui ens situa al lloc que ens pertoca com a cristians. Molts dels grans temes de l'Evangeli apareixen en la primera Carta de Joan: creure, estimar, confessar la fe, viure com Jesús... Insisteix en la tensió entre el bé i el mal, entre la llum i la tenebra. Cal discernir-ho guiats per l'Esperit de Déu. Corren pel món molts falsos profetes que desorienten, que aparten del camí encertat. Com a conseqüència hi ha sospirs i plors.

Però el nostre camí també esta enluminat d'amor, en paraules de Ramon Llull. El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum. La Llum de Déu. En el viatge de tornada, els Mags ja no necessiten cap estrella perquè la porten dins i il·lumina la seva vida: Jesús es va manifestar i ells cregueren. Convertiu-vos, ens diu Jesús. Creguem... estimem. Creguem en l'amor, germans. Moltes persones necessiten ser ajudades i estimades. Si imitem la manera d'actuar de Jesús no ens equivoquem. El que Ell fa, segons l'Evangeli d'avui, està en relació amb el text d'Isaïes que hem escoltat avui a Matines: curar els cors adolorits, proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum (Is 61,1). On som nosaltres? On sóc jo?

Si actuem com Crist posem de manifest que comprenem el seu missatge i que el seu manament d'estimar el proïsme és el nostre objectiu principal. Viure a les fosques vol dir viure en la desesperança, la divisió, l'enemistat, i en el silenci de la por. La llum, en canvi, és la alegria, la pau, les ganes de viure. Aleshores el nostre camí el veiem il·luminat per l'amor.

Demanem a Jesús el Senyor, en aquesta Eucaristia, que tinguem la intuïció dels senzills i la profunditat del savis, com els pastors i els mags que el van visitar. Adorem-lo també nosaltres.

6 de gener del 2011

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 712.7-13; Ef 3,2-3.5-6; Mt 2,1-12

Celebrem la solemnitat de l'Epifania. Una festa nadalenca que ens porta el missatge de la salvació per a tots els pobles: «tots els pobles tenen part en la mateixa herència, tots formen un sol cos i participen de la mateixa promesa», segons que hem escoltat en la lectura de sant Pau.

Així de clara i lluminosa és la Paraula de Déu: «Tots els pobles formem un sol cos». Però, com a mals escolàstics tenim la tendència de recórrer als apèndixs defectuosos. I solem afegir de pensament: «Tots els pobles formem un sol cos... però encara hi ha classes». I en el fons, el que ens creiem, és el que hi hem afegit nosaltres: encara hi ha classes. La nostra situació no l'acabem de contemplar aquí en allò d'un sol cos... És a dir, que no ens ho acabem de creure, almenys si es tracta de contemplar i acceptar certes conseqüències en la nostra vida de creients.

I d'aquesta manera la nostra vida es mou en la contradicció com el peix a l'aigua, com si aquest fos el nostre ambient evangèlic normal. I passa que la contradicció es fa extensa a múltiples matisos evangèlics:

Prediquem una moral sexual amb una forta exigència i caiem en el tema de la pederàstia.

Som cristians de missa i comunió diària, com Déu mana, i ens creiem els millors, però desconeixem la Paraula de Déu que diu que Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé. Creiem tenir una mirada penetrant i segura per llançar el nostre judici personal inapel·lable, però oblidem que contradiem així la mateixa Paraula de Jesús que ens recomana vivament no jutjar, i ja no dic la paraula de l'Antic Testament on Déu ens assegura que els homes mirem sempre les aparences, i només Ell mira el cor.

Però la contradicció més viva en aquesta festa potser la tenim avui als carrers atapeïts de les nostres ciutats transformades pel somriure i la il·lusió de milers de nens, que esperen un nou any l'arribada dels Reis Mags, dels Savis d'Orient. Avui volem fer protagonistes els nens amb els cars i sofisticats regals que els fem, i amb els quals pretenem fer-los feliços. Però aquesta no és la realitat. El que busquem, potser, és tranquil·litzar una consciència culpable. Ja que, més aviat, aquesta, la nostra, és una societat:

— que aparca els nens en guarderies tot just acabats de néixer.
— una societat que permet l'explotació de la infància, en el treball, en el tema sexual, en l'ensenyament. Mentre es dediquen a l'ensenyament 6.000 milions de dòlars, a les despeses militars s'hi dediquen nogensmenys que 780.000 milions de dòlars. Serà normal doncs que en el futur hi hagi més nens soldats, i societats violentes. No veig per què serveixen les enquestes que ens porten últimament els diaris sobre la baixa qualitat de l'ensenyament, quan som incapaços de mirar a l'origen del problema. Però així ens distraiem i ens lamentem una mica.

El secret de Déu no va per aquests camins. El secret de Déu va per on ens orienta la Paraula: «per mitjà de l'evangeli, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos, i comparteixen la mateixa promesa».

Què hem de fer?

Si el que ens diu Pau ens ho creiem, hem de prendre nota del que diu Isaïes: «Les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions. Els pobles busquen la llum de Déu, els reis corren a la claror de la seva albada».

La qual cosa ens demana plantejar la nostra vida com una lluita permanent per la llum, una tensió de lluita contra les tenebres. Començant en la nostra pròpia vida. En el nostre propi cor.

La ruta la tenim en l'episodi dels Mags o Savis d'Orient, episodi que sempre ha captivat la imaginació de teòlegs, pintors, poetes ...

Què vol dir aquest episodi dels Mags?

Senzillament, posa de relleu la profunditat del Misteri de Crist on contemplem una via oberta de Déu que es manifesta i ofereix la salvació a tots els homes. A totes les nacions, com acabem d'escoltar en la Paraula de Déu. I una altra via oberta dels homes que reconeixen i accepten el Crist, revelació de Déu, com a rei, com Déu i com a home

Així ho ensenya sant Odiló, abat: «Els presents que ofereixen els Mags manifesten la profunditat del Misteri de Crist. En oferir l'or, anuncien el rei, en oferir l'encens, anuncien Déu, en presentar la mirra, reconeixen l'home mortal».

Quin és el nostre gest d'acollida d'aquest Misteri que vol la salvació de tots els homes? Li oferim l'or, és a dir, el reconeixem com a rei i procurem que ell domini el nostre cor? Li oferim l'encens, és a dir el reconeixem com a Déu, un Déu que està al profund del nostre cor, i del de tots els nostres germans? Aquestes ofrenes de l'or i l'encens són de capital importància, perquè després, la tercera ofrena, és a dir, la mirra a Déu en l'home, no sigui una llastimosa mentida que neutralitza la manifestació d'un Déu a través de la humilitat.

3 de gener del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL NADAL II

Dels sermons de sant Efrem de Nísibis

Tal com l'esbarzer a l'Horeb va portar Déu en la flama, així Maria en la seva virginitat ha portat el Crist; essent perfectament Déu, ha entrat per l'orella a l'interior de les entranyes. I el meu Déu s'ha fet home de manera pura, i ha sortit de les entranyes cap a la creació.

Una verge ha concebut Déu, una estèril ha concebut un verge! I exulta el fill de l'estèril davant la concepció de la virginitat. Déu ha dut a terme una nova meravella entre els fills de la terra: ha nascut sense unió matrimonial, i el seu herald sobrepassa la natura. El Crist, que té el cel al palmell de la seva mà, heus-lo ací ajagut a la menjadora com el palmell; aquell que en les mans conté el mar, té el seu naixement en una cova; la seva glòria omple el cel, i la menjadora és plena del seu esplendor.

Moisès va voler contemplar la seva glòria, però no va poder-la veure com hauria volgut. Anem a veure'l, avui, ajagut a la menjadora amb els bolquers. La cara de Moisès va brillar quan Déu li parlà; es posà un vel a la cara perquè el poble no podia mirar-lo, com nostre Senyor que en sortir del cos de Maria va entrar al món i es va revestir amb el vel del cos.

Els noms de Maria són molts, i cal que jo l'anomeni amb aquests noms: és el palau on resideix el Rei dels reis poderós, el qual quan ha entrat en ella no n'ha sortit, perquè d'ella s'ha revestit del cos i ha entrat en el món. És encara, el cel nou on resideix el Rei dels reis; en ella s'ha manifestat i ha entrat en la creació, dissenyat i vestit amb les seves formes. És el cep de la sarment que ha donat fruit d'una manera fora del natural, i tot i que la seva natura no era semblant a aquesta, se n'ha revestit el color i amb ella ha entrat. És la font d'on ha brollat l'aigua viva per als assedegats; i aquells que han tastat la seva beguda, han donat fruit centuplicat.

De sant Lleó el Gran, Homilia I sobre el Nadal

AVUI, ha nascut el nostre Salvador. Alegrem-nos. No és just donar lloc a la tristesa. El Fill pren la naturalesa humana per reconciliar i vèncer la divisió. Pren la baixesa de la nostra condició, es rebaixa romanent el que era i assumint el que no era: la majestat es revesteix d'humilitat, la força de debilitat, l'eternitat de caducitat, tot associat a la UNITAT d'un sol Senyor.

Donem gràcies a Déu, per la misericòrdia amb que ens ha estimat, que ens ressuscita a la vida de Crist, per ser una nova criatura, una nova obra de les seves mans. Reconeix, oh cristià, la teva dignitat, que participes de la naturalesa divina. Recorda que arrencat de les tenebres, se t'ofereix la claredat de Déu.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Gràcies per la teva targeta de 12 estrelles, una per a cada mes d'aquest nou any que iniciem. Les necessitarem. Sobretot la primera de les estrelles: la pau.

L'home vol la pau, la busca, la necessita... Però el fet és que aquesta pau no l'aconsegueix o si la arriba a tenir, amb facilitat se li trenca. La realitat és que són molts els conflictes armats al món. En altres casos no són conflictes armats, però ho són socials, o religiosos, i també a nivell personal. Vivim en una societat amb un ritme endimoniat, en molts aspectes. En informació, sobretot, en innovacions tecnològiques, en el ritme de la vida mateixa. No és fàcil mantenir la calma, la serenitat, la pau. Com a seqüela de tot això la vida se'ns fa difícil, dura.

Necessitem més que mai la benedicció de Déu, que la Paraula de Déu que escoltem en el primer dia de l'any es faci realitat en la nostra existència: «Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s'apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau».

El Senyor es fixa en tu. Amb tota certesa. Però Ell vol que nosaltres ens fixem en Ell. Que es trobin les nostres mirades. Perquè llavors és quan el nostre cor pot pacificar-se, que jo crec és el primer pas per a la pau: que el cor de l'home, de cada persona, es pacifiqui. No podem ser instruments de pau si prèviament no estem pacificats. I aquest camí de pacificació passa per dedicar-se temps a un mateix, temps d'escolta, d'acolliment en silenci. Una recepció de les coses i de les persones que, viscuda sense cap judici, et proporcionaran pau.

La pau és més que una tranquil·litat, que de vegades només serveix per aprofitar-se dels altres. La pau és més que llibertat, que s'utilitza en ocasions per a robar-se mútuament. La pau és més que un descans per devorar els béns de la terra sense deixar els plaers. La pau és més que absència de violència física. Per a molts la pau és una altra forma de guerra.

Estimar la pau, cercar la pau, ser instrument de pau, és primer deixar-se pacificar, i, després, estar disposat a sacrificar la teva pau per ajudar els altres a tenir pau. Aquesta és la pau per la qual ha de viure i lluitar tot cristià. És la pau del Ressuscitat, que viu i treballa per la unitat de la persona, per la unitat i reconciliació amb els altres. Camí sense final. Apassionant...

Et desitjo que visquis amb aquesta passió que farà clarejar la llum del Senyor en el teu cor. Una abraçada

+ P. Abat

1 de gener del 2011

SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Nm 6,22-27; Sl 66, 2-3.5-6.8; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21

«Sota la nevada
està naixent l'estiu.
Espera. Dóna'm la mà
i no preguntis res».

«Costa d'Ivori a la vora d'una guerra civil, per la disputa del poder. I quants països es troben en aquesta situació? Això és una capa de neu freda sobre el planeta, que alimenten els fabricants d'armes. Però hi ha més nevada: Es té la impressió que d'Àfrica només ens arriba gent famolenca en "cayucos", que fuig dels seus països en guerra que provoquem els occidentals de l'anomenat Primer Món. Però ningú ens parla d'altres "cayucos": els grans vaixells carregats de fusta per als nostres mobles, matèria primera per als nostres Tnos., coure per a les nostres instal·lacions elèctriques, cautxú per als nostres cotxes. La nevada d'aturats continua caient a la nostra societat del benestar, ja amb el perill que la neu es converteixi en gel. La sida continua segant vides a raó de 6.000 persones diàries. Mentre la indústria farmacèutica és reticent a abandonar els seus privilegis. La lluita pel domini sobre les fonts d'aigua de la terra converteix aquesta aigua en una neu extremadament freda i relliscosa, que deixa letàrgiques moltes esperances. Europa és llum i al·licient pels valors que simbolitza, però no sempre per les conductes concretes que encarnen aquests valors. També això és una gran nevada. L'Ajuntament de Lleida recull 40 persones diàries, sense sostre. La llum un 10% més cara. Però això no més que un cafè. Si més no ens proporcionen material per fer un ninot de neu, i somriure».

Tot això és una pobra mostra de l'enorme tapís nevat que envolta el nostre planeta.

Veritablement tenim una forta nevada sobre la superfície de la terra. Però hi ha qui té una mirada capaç de travessar el blanc net de la neu i aspirar ja el càlid benestar de la nova estació.

Les dades no són fàcils per a l'optimisme. Però nosaltres acabem d'escoltar la Paraula de Déu. Aquesta Paraula ens parla de la benedicció de Déu que ha de passar a través nosaltres: «Diràs als israelites ... Que el Senyor et beneeixi i et guardi».

La benedicció sempre és la novetat d'una nova creació, fa el que diu. I aquesta benedicció està desitjant la protecció, la llum, el favor de Déu. Però Déu ens vol fer instruments de la seva benedicció. Una benedicció que ve com a conseqüència de la mirada divina posada sobre nosaltres.

Som conscients d'aquesta mirada divina?

És important que la nostra mirada es trobi amb la mirada divina. Només d'aquest trobament de mirades naixerà la pau en el nostre cor. Això hauria de ser fàcil per a nosaltres els monjos que estem cridats a ser, així ho diu la Regla, «cercadors de Déu», cercadors de la mirada divina.

Però no creieu que, encara que el ritme de la nostra vida no sigui tan agitat com el de fora, en la vida diària de la societat, també nosaltres necessitem temperar una mica el nostre?

No us sembla que ens queda força per progressar en el delit dels treballs que fem cada dia?

És a dir, el que jo diria un "entretenir el temps", com un recollir el temps en el cor, un cor que després viu el delit de fer bé la seva feina, com una bella oració i lloança a Déu. Potser necessitem viure aquest vers de l'inici: «Espera. Dóna'm la mà. I no preguntis res».

Espera aquesta mirada de Déu, la seva Paraula en el cor, la seva llum en el teu rostre. I després dóna la mà al teu germà, sigues a prop d'ell, no preguntis, fes la teva lloança des del silenci del cor, fes la feina des d'un cor silenciós. No és gaire fàcil mantenir un cor silenciós, però és la clau mestra per a l'experiència de la pau.

Jo crec que aquí tenim el camí per a la pau. Un camí per a la pau que necessitarem al llarg d'aquest any.

Tenim una bona companyia. La millor companyia que se'ns podia donar: La Reina de la Pau. Maria que ens ha portat el Príncep de la Pau. Maria que amanyagava totes les coses amb la seva mirada senzilla, amorosa, i les atreia cap a ella, per guardar-les en el cor, com ens deia l'evangeli.

Aquests són els camins que ens ofereix per acompanyar-nos santa Maria, Mare de Déu. Ella ens dóna el Fill en la carn, en la nostra mateixa naturalesa, perquè sapiguem reconèixer-lo. Ella ens acompanya perquè amb la seva ajuda encertem a continuar donant-lo a la llum com a Príncep de la pau, en un món on no hi ha pau.

Però la placenta on ha de germinar aquesta llavor del Crist, on s'ha d'embolcallar aquest preciós teixit de la vida, del Crist, és una altra paraula: NOSALTRES.

Els que sentien els pastors que parlaven de la seva experiència del Messies, se n'admiraven. Donem la mà a Santa Maria, en silenci, no diguem res. Fins a contemplar, com els que ens veuen i escolten s'admiren del que diem, i del que vivim. I caminarem donant glòria i lloança a Déu.