Estimada Carme,
Acabem de passar els dies de Nadal, on celebrem l'amor de Déu als homes, un amor tan desbordant que el porta a revestir-se de la nostra fràgil naturalesa. I tot això pel desig diví d'apropar-nos una llum especial que ens il·lumini i orienti en la confusió de la nostra existència.
I d'alguna manera mostrem el nostre desig i la nostra necessitat de llum en aquests dies, quan, en l'ambient de les cases, de les ciutats, hi posem més llums. Però tinc la impressió que aquest desig i necessitat roman en nosaltres, que no arribem a pacificar el nostre cor amb l'encontre de la llum, que continuem en el camí endinsats en força tenebres. Sempre tenim necessitat de llum.
Per això vaig voler parlar amb tu, que et mous de manera especial en aquest món de la llum, dels objectes il•luminats, que busques plasmar persones que besllumen llum.
Les teves paraules em van resultar molt suggestives: «La llum és un element primordial, intangible, present en el fons, a la base. Jo parteixo d'aquesta llum que és a la base, en el blanc. Aquesta llum es tradueix, després, a través del color. A través de transparències, amb pigments molt diluïts en capes, "pujo"cap al color».
I jo em pregunto si la paraula del profeta no està en aquesta línia quan Déu diu a través d'ell: «El Senyor m'ha format des del si de la mare perquè fos el seu servent... És massa poc que siguis el meu servent, t'he fet llum de tots els pobles».
La llum divina és a la base de la nostra vida, que necessitarà manifestar-se "per transparències" i "pujar fins al color" de les coses, de les persones, en una paraula de la vida mateixa.
Som llum en el Senyor, ensenya sant Pau: «Viviu en la llum i en ple dia. No pertanyem a la nit ni a les tenebres. Estem desperts».
És a dir cal incorporar a aquest "blanc de la base" els pigments "que ens portin cap al color de la vida.
Hi ha una altra cosa molt interessant per a mi quan dius que «poses les notes de color per dirigir la mirada de l'espectador cap a un objecte concret» ... Jo crec que també la nostra llum no és per posar-nos a nosaltres mateixos en primer pla, sinó per portar la mirada del cor cap al profund. La mirada de l'altre, perquè es trobi amb la llum. Llavors és quan jo em faig servidor de la llum, que neix també de la base, del profund. L'important és l'altre... Jo em pregunto, moltes vegades, a mi mateix, perquè ens costa tant prendre consciència que l'important és l'altre, que en la mesura que l'altre té un protagonisme a la meva vida, i no buscant el seu domini, la meva vida adquireix més maduresa, més plenitud, és vida més autèntica.
I això vindria a estar també d'acord amb tu quan em dius que «la llum és una eina al servei d'un sentiment interior».
Així ha de ser en la nostra existència: la llum com una eina que emergeix des del nostre món interior, però per a posar-se al servei d'una lluminositat exterior.
Avui ens diu la Paraula: «Et faig llum dels pobles». Jo hauria d'escoltar aquesta paraula en la blancor del meu cor, i mitjançant "transparències" anar perfilant pel color la bellesa i la veritat de la meva vida.
Però potser la "base" no està del tot blanca. Necessitar tenir cura de la blancor del cor. Gràcies, Carme, per les teves paraules, per la teva llum i per la bellesa del teu color. Una abraçada,
+ P. Abat
