SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 44, 1.10-15; Sl 149 1-6.9; He 11, 1-2.8-16; Mc 10, 24-30

«A continuació l'Abat i els seus germans, sense oblidar-se de la seva promesa, van determinar unànimement establir i guardar en aquell lloc la Regla de sant Benet, rebutjant qualsevol cosa que pogués oposar-se a la Regla, és a dir, serrells, pellisses, teles, i encara caputxes i calçons, llençols i cobertors, màrfegues de palla i diversos plats de menjars al refectori, llard i tota la resta que era contrari a la puresa de la Regla. D'aquesta manera, tenint en tot com a norma de conducta per a la seva vida la rectitud de la Regla, s'adaptaren a ella i es van conformar a les seves indicacions, tant en les observances eclesiàstiques com en les altres coses. Despullats de l'home vell, es gaudien d'haver-se vestit del nou» (Petit Exordi, 15).

Conseqüents amb l'etimologia del nom de monjo, seran des d'ara aliens a la conducta del món, ja que la saviesa del món no ha d'impregnar la vida del monjo. Maldaran per cercar la manera i l'estil de treball per sustentar-se a si mateixos i els hostes. Prendran conversos laics, obrers a sou. Acceptaran terres allunyades de les poblacions, ramats...

Jo crec que ens pot fer bé recordar aquesta saviesa de la Regla que els sants abats de Cister volien assumir en la seva nova vida, una fidelitat a la Regla per anar assolint, en el seu camí monàstic, despullar-se del seu home vell i revestir-se de l'home nou, segons Crist.

Ho van fer bé. Per això, com ens hi convida la Paraula de Déu en el llibre del Siràcida: «Fem l'elogi dels homes piadosos». Però no es tracta d'un elogi fúnebre, com s'acostuma a fer en l'homilia d'un funeral tot recordant aspectes positius del difunt. O com en la sepultura d'un no creient es fa un elogi de la seva obra, llegint fragments dels seus escrits. En aquests elogis les paraules passen, i el difunt és oblidat, i la vida continua ...

Nosaltres fem l'elogi d'uns homes piadosos, els sants abats de Cister, l'obra dels quals no ha passat, i les paraules dels quals romanen encara.

Fem l'elogi d'uns homes piadosos, «la bondat dels quals no ha estat oblidada». Fem l'elogi d'uns homes, «el bé dels quals persisteix en els descendents». L'elogi d'uns homes que van viure fidels a l'amistat íntima amb Déu, amistat que han rebut els seus fills. Fem l'elogi d'uns homes de bé que en aquest i en molts altres monestirs recordem any rere any, per explicar i celebrar la saviesa amb què van viure, en circumstàncies molt dures i difícils. Fem l'elogi dels sants pares Robert, Alberic i Esteve, perquè tot recordant la caritat amb què van viure volem pregonar i celebrar la lloança a Déu, i ser testimonis de l'amor que els va fer a ells viure i morir en pau.

Fem, avui, el nostre elogi d'aquests tres monjos avantpassats nostres. Fem l'elogi celebrant el mateix amor que ells van viure al voltant de la taula de l'Eucaristia. Però el nostre elogi fúnebre pot ser com en aquests funerals, on es llegeixen trossos literaris escollits, lloances vibrants... paraules, paraules, que queden abandonades, dissoltes, silenciades... en la solitud del cementiri.

També el nostre elogi pot ser diferent, perquè la seva obra no ha passat, i les paraules romanen... I algú em dirà, o més aviat molts diuen: però per poc temps. No hi ha vocacions, no hi ha futur, a l'Església, i per descomptat tampoc en els monestirs.

Aquestes expressions són pròpies dels qui són servidors del ventre, del seu ventre, o dels qui gaudeixen del plaer estètic d'un bell poema declamat a la vora d'una tomba oberta, que ja ningú no escolta. O que ignoren que el futur de l'home, de la història, i per tant el futur de l'Església i de la vida monàstica és Déu. I si aquest futur no és Déu, no hi ha futur per a ningú.

L'obra d'aquests homes de bé no ha passat, romanen les seves paraules, resta viva la seva obra. Aquesta és la meva afirmació certa, convençuda. Aquesta afirmació és també la d'aquells que donen la resposta d'una vida monàstica fidel a l'evangeli, a la Regla, als nostres avantpassats.

És també la vostra, vosaltres que celebreu, que festegeu aquests homes piadosos.

La nostra resposta està en la nostra fe. «La fe, que, com ens ha dit la mateixa Paraula de Déu, és posseir anticipadament allò que s'espera».

En conserveu el comprovant d'aquesta bestreta?

Per la fe es respon a la crida de Déu, se surt per caminar, sense saber cap a on es va. Però, no m'entengueu malament: no responem a la crida de Déu sortint del monestir per caminar cap a horitzons on no trobarem res, sinó que responem sortint de nosaltres mateixos per caminar cap al cor de l'altre, al cor de la comunitat. Dit així, germans, són paraules molt boniques, oi? Però qui hagi intentat viure això, o intenta en aquest temps viure-ho, sap que no és fàcil, que no són només paraules boniques, sinó dures, difícils. Però qui s'atreveix a viure-les experimenta un nou vigor. Sap el que és viure de la fe. I no oblidem que el just viu de la fe.

Però per experimentar aquest nou vigor cal aprimar-se. O no passem pel forat de l'agulla. A l'Exordi es parla de prescindir del llard. Hi ha llard de moltes menes del qual hem de prescindir. O no passarem pel forat de l'agulla, que és la porta d'entrada al Regne. No hem de pensar que és simplement una metàfora, perquè quan els deixebles s'espanten i pregunten: «llavors, qui es pot salvar?» Jesús respon que «és impossible per als homes, però no per a Déu». Però aquest treball no el farà solament Déu. Nosaltres som cridats a posar-hi de la nostra part. És la part que ens exigeix la nostra fe. Ja heu sentit la resposta de Pere: «Mireu, nosaltres ho hem deixat tot i us hem seguit».

Nosaltres, veritablement, ho hem deixat tot? O ens sobra encara molt de llard per facilitar l'obra de Déu?

Jo crec que aquesta festa és també una ocasió molt propícia per tornar a fer, personalment, un repàs del capítol 7è de la Regla, aturant-nos, sobretot, en els graons sisè i setè de la humilitat. O si ho preferiu, per dedicar un temps a allò que cal que sigui el pa nostre de cada dia: la contemplació de la humilitat de Crist a la Creu.