DIUMENGE IV DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
So 2,3;3,12-13; Sl145; 1 Co 1,26-31; Mt 5,12

Germanes, germans,

Els termes feliç, felicitat, són mots corrents en el nostre llenguatge ordinari, de la mateixa manera que la paraula amor. En són testimoni els repetits desigs de felicitat que manifestem en les felicitacions nadalenques, d'aniversaris o d'onomàstics, però no sempre el significat que els donem és comú a tothom. De fet ens hauríem de preguntar ¿què entenem per felicitat? ¿On està la clau de la mateixa? I ¿qui pot dir que és autènticament feliç? Les respostes a aquestes preguntes serien tan variades i desconcertants que ens deixarien molt probablement insatisfets.

En la Bíblia aquests termes són relativament freqüents. Des del punt de vista estadístic el mot ‘feliç' apareix 115 vegades en tota la bíblia. El plural, ‘feliços', 73 vegades, i el substantiu ‘felicitat', 35 vegades. En canvi el verb ‘felicitar' només apareix 6 vegades. I curiosament, referent al Nou Testament, és en l'evangeli de Mateu on trobem més vegades l'expressió ‘feliços', concentrada pràcticament en el fragment del sermó de la muntanya que hem escoltat avui: 9 vegades de les 10 cites que trobem en el primer evangeli.

Mateu presenta Jesús com el nou Moisès que proclama des d'un turó suau de la Galilea la Nova Llei, en contrast amb la Llei antiga comunicada per Déu a Moisès dins el marc terrorífic de la muntanya escarpada del Sinaí amb llamps i trons tot al voltant. L'actitud asseguda de Jesús és la pròpia d'un mestre que ensenya als seus deixebles. Moisès estava sol a la muntanya mentre Déu escrivia amb el seu dit sobre la roca els deu manaments. Jesús, en canvi, proclama les Benaurances de viva veu i amb una autoritat inqüestionable. I ho fa rodejat dels seus deixebles i d'una gran multitud que representen el nou poble de la Nova Aliança.

I a qui anomena feliços, Jesús? Justament a aquells que la societat considera desgraciats i desafortunats, aquells que la nostra societat opulenta i immisericordiosa considera inútils i inservibles. El missatge de les benaurances suposa el capgirament de tots els valors que la societat de tots els temps ha col·locat en primer lloc: riquesa, poder, força, plaer, influència. Només una autoritat com la de Jesús pot donar crèdit al programa desconcertant que ell proposa públicament. Només ell pot ser garant de la promesa d'una felicitat perfecta i perpètua. El missatge de les benaurances arrela de ple en el missatge dels profetes i fins i tot va més enllà, assegurant un destí etern als qui entren de ple en la categoria dels qui Jesús considera feliços.

A més a més, les benaurances són sens dubte l'autèntic autoretrat de Jesús, ja que ell les visqué perfectament des del pessebre a la creu, i per això vénen a ser també com la síntesi de tota la seva predicació, ja que l'evangeli de Jesús es pot dir que és Jesús mateix, ja que en ell, Persona i missatge, s'identifiquen. Jesús és l'únic que té la clau de la felicitat que pot satisfer el cor de l'home. Per això les benaurances només s'entenen en clau divina i no humana ja que són una autèntica revolució dels valors que prevalen en el món. La felicitat que proposa Jesús apunta a la dimensió escatològica i definitiva de la humanitat i no a un efímer gaudi temporal. Perquè si la felicitat només fos patrimoni dels qui ara estan sans, dels qui no els fa falta res i que se'n surten de tot, ¿quina seria la sort dels malalts, dels indigents, dels fracassats i dels oprimits per qualsevol causa? Jesús té una paraula d'esperança i de plenitud per aquells que la nostra societat menysprea i arracona. Ell es dirigeix justament a aquells que els ha tocat de viure una existència infrahumana, amb la condició que acceptin la seva situació desgraciada en referència constant al poder salvador de Déu. Cert que seria molt fàcil per a Déu de solucionar tots els problemes que pesen sobre la humanitat. Si no ho fa és perquè vol desvetllar en els homes el sentit de la transcendència per un costat i el de la solidaritat per l'altre.

Les nou benaurances de Mateu es poden resumir ben bé en la primera: "Feliços els pobres en l'esperit" o "els pobres de cor", és a dir, aquells que, amb béns materials o sense ells, se senten dependents de Déu en tot. Són aquells que, com diu el salmista, tenen l'esperança posada únicament en el Senyor i confien només en ell. S'identifiquen amb els pobres de Jahvé que omplen les pàgines de tota la tradició bíblica. I en la mateixa benaurança caldria posar també els humils, els qui estan de dol, els qui tenen fam i set de ser justos, els compassius, els nets de cor, els qui posen pau i els perseguits pel fet de ser justos o per causa de Jesús. Aquests darrers són els més radicalment pobres ja que no poden disposar de si mateixos i fins i tot pot ser que es vegin exposats a haver de donar la vida com a testimoniatge de fidelitat a la veritat.

He dit més amunt que les benaurances són l'autoretrat de Jesús, però també ho són de la seva Mare, la petita Maria, que tan bé les va cantar en el seu Magnificat. Un exemple pràctic de les mateixes ens el dóna també avui sant Pau en dibuixar-nos amb una pinzellada de realisme els elements que formaven la comunitat cristiana de Corint, fins al punt de dir-los: «Déu, per destruir els qui són alguna cosa, ha escollit els qui no valen per a res; així ningú no pot gloriar-se davant Déu». És la constant paradoxa evangèlica que Jesús no es cansa de repetir en forma de proverbi sapiencial: «El qui s'exalça serà humiliat i el qui s'humilia serà enaltit».

Germanes, germans, nosaltres, que volem ser feliços, revisem sovint el missatge de les benaurances i demanem a Déu que ens doni un cor humil i pobre per tal que ens convencem que només Ell és la nostra esperança joiosa i definitiva.