SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Nm 6,22-27; Sl 66, 2-3.5-6.8; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21

«Sota la nevada
està naixent l'estiu.
Espera. Dóna'm la mà
i no preguntis res».

«Costa d'Ivori a la vora d'una guerra civil, per la disputa del poder. I quants països es troben en aquesta situació? Això és una capa de neu freda sobre el planeta, que alimenten els fabricants d'armes. Però hi ha més nevada: Es té la impressió que d'Àfrica només ens arriba gent famolenca en "cayucos", que fuig dels seus països en guerra que provoquem els occidentals de l'anomenat Primer Món. Però ningú ens parla d'altres "cayucos": els grans vaixells carregats de fusta per als nostres mobles, matèria primera per als nostres Tnos., coure per a les nostres instal·lacions elèctriques, cautxú per als nostres cotxes. La nevada d'aturats continua caient a la nostra societat del benestar, ja amb el perill que la neu es converteixi en gel. La sida continua segant vides a raó de 6.000 persones diàries. Mentre la indústria farmacèutica és reticent a abandonar els seus privilegis. La lluita pel domini sobre les fonts d'aigua de la terra converteix aquesta aigua en una neu extremadament freda i relliscosa, que deixa letàrgiques moltes esperances. Europa és llum i al·licient pels valors que simbolitza, però no sempre per les conductes concretes que encarnen aquests valors. També això és una gran nevada. L'Ajuntament de Lleida recull 40 persones diàries, sense sostre. La llum un 10% més cara. Però això no més que un cafè. Si més no ens proporcionen material per fer un ninot de neu, i somriure».

Tot això és una pobra mostra de l'enorme tapís nevat que envolta el nostre planeta.

Veritablement tenim una forta nevada sobre la superfície de la terra. Però hi ha qui té una mirada capaç de travessar el blanc net de la neu i aspirar ja el càlid benestar de la nova estació.

Les dades no són fàcils per a l'optimisme. Però nosaltres acabem d'escoltar la Paraula de Déu. Aquesta Paraula ens parla de la benedicció de Déu que ha de passar a través nosaltres: «Diràs als israelites ... Que el Senyor et beneeixi i et guardi».

La benedicció sempre és la novetat d'una nova creació, fa el que diu. I aquesta benedicció està desitjant la protecció, la llum, el favor de Déu. Però Déu ens vol fer instruments de la seva benedicció. Una benedicció que ve com a conseqüència de la mirada divina posada sobre nosaltres.

Som conscients d'aquesta mirada divina?

És important que la nostra mirada es trobi amb la mirada divina. Només d'aquest trobament de mirades naixerà la pau en el nostre cor. Això hauria de ser fàcil per a nosaltres els monjos que estem cridats a ser, així ho diu la Regla, «cercadors de Déu», cercadors de la mirada divina.

Però no creieu que, encara que el ritme de la nostra vida no sigui tan agitat com el de fora, en la vida diària de la societat, també nosaltres necessitem temperar una mica el nostre?

No us sembla que ens queda força per progressar en el delit dels treballs que fem cada dia?

És a dir, el que jo diria un "entretenir el temps", com un recollir el temps en el cor, un cor que després viu el delit de fer bé la seva feina, com una bella oració i lloança a Déu. Potser necessitem viure aquest vers de l'inici: «Espera. Dóna'm la mà. I no preguntis res».

Espera aquesta mirada de Déu, la seva Paraula en el cor, la seva llum en el teu rostre. I després dóna la mà al teu germà, sigues a prop d'ell, no preguntis, fes la teva lloança des del silenci del cor, fes la feina des d'un cor silenciós. No és gaire fàcil mantenir un cor silenciós, però és la clau mestra per a l'experiència de la pau.

Jo crec que aquí tenim el camí per a la pau. Un camí per a la pau que necessitarem al llarg d'aquest any.

Tenim una bona companyia. La millor companyia que se'ns podia donar: La Reina de la Pau. Maria que ens ha portat el Príncep de la Pau. Maria que amanyagava totes les coses amb la seva mirada senzilla, amorosa, i les atreia cap a ella, per guardar-les en el cor, com ens deia l'evangeli.

Aquests són els camins que ens ofereix per acompanyar-nos santa Maria, Mare de Déu. Ella ens dóna el Fill en la carn, en la nostra mateixa naturalesa, perquè sapiguem reconèixer-lo. Ella ens acompanya perquè amb la seva ajuda encertem a continuar donant-lo a la llum com a Príncep de la pau, en un món on no hi ha pau.

Però la placenta on ha de germinar aquesta llavor del Crist, on s'ha d'embolcallar aquest preciós teixit de la vida, del Crist, és una altra paraula: NOSALTRES.

Els que sentien els pastors que parlaven de la seva experiència del Messies, se n'admiraven. Donem la mà a Santa Maria, en silenci, no diguem res. Fins a contemplar, com els que ens veuen i escolten s'admiren del que diem, i del que vivim. I caminarem donant glòria i lloança a Déu.