EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 712.7-13; Ef 3,2-3.5-6; Mt 2,1-12

Celebrem la solemnitat de l'Epifania. Una festa nadalenca que ens porta el missatge de la salvació per a tots els pobles: «tots els pobles tenen part en la mateixa herència, tots formen un sol cos i participen de la mateixa promesa», segons que hem escoltat en la lectura de sant Pau.

Així de clara i lluminosa és la Paraula de Déu: «Tots els pobles formem un sol cos». Però, com a mals escolàstics tenim la tendència de recórrer als apèndixs defectuosos. I solem afegir de pensament: «Tots els pobles formem un sol cos... però encara hi ha classes». I en el fons, el que ens creiem, és el que hi hem afegit nosaltres: encara hi ha classes. La nostra situació no l'acabem de contemplar aquí en allò d'un sol cos... És a dir, que no ens ho acabem de creure, almenys si es tracta de contemplar i acceptar certes conseqüències en la nostra vida de creients.

I d'aquesta manera la nostra vida es mou en la contradicció com el peix a l'aigua, com si aquest fos el nostre ambient evangèlic normal. I passa que la contradicció es fa extensa a múltiples matisos evangèlics:

Prediquem una moral sexual amb una forta exigència i caiem en el tema de la pederàstia.

Som cristians de missa i comunió diària, com Déu mana, i ens creiem els millors, però desconeixem la Paraula de Déu que diu que Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé. Creiem tenir una mirada penetrant i segura per llançar el nostre judici personal inapel·lable, però oblidem que contradiem així la mateixa Paraula de Jesús que ens recomana vivament no jutjar, i ja no dic la paraula de l'Antic Testament on Déu ens assegura que els homes mirem sempre les aparences, i només Ell mira el cor.

Però la contradicció més viva en aquesta festa potser la tenim avui als carrers atapeïts de les nostres ciutats transformades pel somriure i la il·lusió de milers de nens, que esperen un nou any l'arribada dels Reis Mags, dels Savis d'Orient. Avui volem fer protagonistes els nens amb els cars i sofisticats regals que els fem, i amb els quals pretenem fer-los feliços. Però aquesta no és la realitat. El que busquem, potser, és tranquil·litzar una consciència culpable. Ja que, més aviat, aquesta, la nostra, és una societat:

— que aparca els nens en guarderies tot just acabats de néixer.
— una societat que permet l'explotació de la infància, en el treball, en el tema sexual, en l'ensenyament. Mentre es dediquen a l'ensenyament 6.000 milions de dòlars, a les despeses militars s'hi dediquen nogensmenys que 780.000 milions de dòlars. Serà normal doncs que en el futur hi hagi més nens soldats, i societats violentes. No veig per què serveixen les enquestes que ens porten últimament els diaris sobre la baixa qualitat de l'ensenyament, quan som incapaços de mirar a l'origen del problema. Però així ens distraiem i ens lamentem una mica.

El secret de Déu no va per aquests camins. El secret de Déu va per on ens orienta la Paraula: «per mitjà de l'evangeli, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos, i comparteixen la mateixa promesa».

Què hem de fer?

Si el que ens diu Pau ens ho creiem, hem de prendre nota del que diu Isaïes: «Les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions. Els pobles busquen la llum de Déu, els reis corren a la claror de la seva albada».

La qual cosa ens demana plantejar la nostra vida com una lluita permanent per la llum, una tensió de lluita contra les tenebres. Començant en la nostra pròpia vida. En el nostre propi cor.

La ruta la tenim en l'episodi dels Mags o Savis d'Orient, episodi que sempre ha captivat la imaginació de teòlegs, pintors, poetes ...

Què vol dir aquest episodi dels Mags?

Senzillament, posa de relleu la profunditat del Misteri de Crist on contemplem una via oberta de Déu que es manifesta i ofereix la salvació a tots els homes. A totes les nacions, com acabem d'escoltar en la Paraula de Déu. I una altra via oberta dels homes que reconeixen i accepten el Crist, revelació de Déu, com a rei, com Déu i com a home

Així ho ensenya sant Odiló, abat: «Els presents que ofereixen els Mags manifesten la profunditat del Misteri de Crist. En oferir l'or, anuncien el rei, en oferir l'encens, anuncien Déu, en presentar la mirra, reconeixen l'home mortal».

Quin és el nostre gest d'acollida d'aquest Misteri que vol la salvació de tots els homes? Li oferim l'or, és a dir, el reconeixem com a rei i procurem que ell domini el nostre cor? Li oferim l'encens, és a dir el reconeixem com a Déu, un Déu que està al profund del nostre cor, i del de tots els nostres germans? Aquestes ofrenes de l'or i l'encens són de capital importància, perquè després, la tercera ofrena, és a dir, la mirra a Déu en l'home, no sigui una llastimosa mentida que neutralitza la manifestació d'un Déu a través de la humilitat.