Benvolgut Miquel,
Gràcies per la teva carta, promesa (una per a cada estació de l'any). No estava segur que la rebria. Va arribar. La teva carta també és bellesa. M'escrius coses com aquesta:
«Quina bellesa hi ha a la "Pulchrum Regina omnium nostra", del Llibre Vermell de Montserrat! L'estic escoltant mentre escric aquestes línies, i, del no res n'ha sorgit un moment especial: el silenci de casa esquinçat lleument per la música, el teu record ... I llavors he pensat que això és la Bellesa, aquest moment breu que gairebé ja ha passat. No és la bellesa vulgar que l'home pronuncia amb cada dues o tres paraules i que tanquen múltiples coses, pensaments, abstraccions. No sé tampoc definir-la».
Jo crec, Miquel que la bellesa no és per definir-la, sinó per viure-la, per a gustar-la en una experiència singular. A través d'una experiència musical com el Llibre Vermell, o també a través d'una relació personal viscuda en una combinació de silenci, paraula i afecte... Perquè crec, també, que la bellesa té molt a veure amb una sàvia combinació de silenci i de paraula.
Tu mateix parles «del silenci de la casa, esquinçat per la música». El silenci i una paraula, musical en aquest cas. La música també és una sàvia combinació de notes i silencis. Però, en el fons, opino que sempre hi haurà el ritme de la paraula com a font de bellesa. Amb la paraula manifestem el nostre món interior. En la paraula hi ha la vida, la bellesa. Avui no solem ser addictes a la paraula, a una bona paraula nascuda d'un silenci atent. No solem ser addictes o potser millor fidels a una bona paraula, o potser millor a la millor paraula que ens ha ofert l'Home: la paraula de les Benaurances. A aquesta paraula, que és el nucli de la vida del cristià, però que no mou tota la nostra existència. Ens atrau més la norma, la llei, el manament. Ens fa por l'aventura. Avui tot ho volem tenir amb assegurança, la norma: el quart, el sisè, el novè ... Per a tot volem una resposta. El full de garantia a les nostres mans. Fins i tot pel que fa a Déu. «I l'Esperit de Déu bufa on vol i quan vol».
Aquesta paraula no la tenim apresa. Com no tenim apresa, tampoc, aquesta lliçó de la Muntanya de les Benaurances, on es parla de temes importants per a la vida: justícia, pobresa, misericòrdia, pau... Desconeixem en gran manera la música d'aquestes paraules. El ritme musical d'aquestes paraules ens és necessari per a la vida. La vida no és norma, rigidesa ... la vida és aventura, flexibilitat, gràcia, misteri, color ... i molt de tot el que hi ha guardat en aquestes paraules té a veure amb les paraules del Sermó de la Muntanya.
Em comentava un amic músic, que viu la música i vibra amb ella fins al més íntim del seu ésser, que la música té color. Escoltant-lo, la seva paraula vibra parlant de música. El seu gest l'acompanya. La seva vida té color. Contagia entusiasme per la vida.
Tenim aquests tres signes preciosos: paraula, música, color. I a més crec que són molt necessàries per viure l'aventura de la vida amb entusiasme. Però els demanaria als meus amics pintors que, si haguessin de pintar el quadre de les Benaurances, quina paraula subratllarien amb un color determinat.
Miquel, gràcies per la teva carta plena de la bellesa de tardor... Una abraçada.
+ P. Abat
