DILLUNS DE LA SETMANA III DURANT L'ANY (I)

Sant Francesc de Sales
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

L'apòstol de Chablais —que era ensems el bisbe de Ginebra, en els temps de Calví— va néixer al castell de Thorens (a la Savoia) l'any 1566 i morí a Lió el 28 de desembre del 1622; va passar la major part de la seva vida a Annecy, d'on era el bisbe, i on dipositaren el seu cos el 24 de desembre del 1623.

Allà s'entregà completament a la seva missió d'apòstol i de pastor, fent-se senzill amb els senzills, i discutint de teologia amb els protestants; i iniciant amb la «Vida devota» a les ànimes deleroses d'entregar-se a Crist —com fou el cas de la baronessa de Chantal, amb la qual fundà les religioses de la Visitació—, i donant-los-hi accés als secrets de l'amor de Déu, preocupant-se sempre per posar la vida espiritual a l'abast dels seglars. «La devoció —deia— quan és autèntica, no espatlla res, sinó que, més aviat, tot ho perfecciona: fa plàcida la cura per la família, més sincer l'amor de l'espòs i l'esposa, i més suaus i agradables qualssevols ocupacions que siguin». Mai, en totes les seves actuacions, s'apartà d'una gran dolcesa, que res tenia d'afectació, sinó que més aviat brollava d'un humil amor pels demés; essent la virtut dels forts, d'aquells que troben la seva íntima pau i el seu equilibri en una inalterable docilitat a l'Esperit. [Ens trobem encara en la setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians: no deixem d'elevar el nostre prec al Senyor, a fi que un dia hi hagi un sol ramat baix un sol Pastor].

Pel que fa a la lectura contínua, la primera segueix essent de la carta als cristians hebreus [9, 15. 24-28], en què el tret destacat ha estat el que «Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt seu els pecats de tots, i després tornarà a revelar-se... per salvar aquells qui esperen el moment de rebre'l» (verset 28). És a dir, si el summe sacerdot de l'Antiga Aliança penetrava un cop a l'any en el Sant dels Sants, Crist entrà en el santuari celestial, molt més autèntic que el del temple (24), per la seva Passió, i fou a la presència del mateix Déu; i això per sempre més. Pel què, amb l'ofrena de la seva vida Jesús ha abolit el pecat d'una vegada per totes (26). La conseqüència és, en aquest mateix punt decisiu, que quan Crist torna amb els seus (28), a l'estil del gran sacerdot que surt de la tenda, és per a exercir damunt d'ells una reialesa definitiva. I és que la creu és un esdeveniment que ha modificat de forma irreversible la història del món. I així, la solidaritat en el fracàs fa des d'ara lloc a la solidaritat en l'amor.

El salm responsorial escollit ha estat el 97 [1. 2-3ab. 3cd-4. 5-6 (R.: 1a)], que ens fa mirar d'un cap a l'altre de la terra. I perquè el Crist sigui aclamat com a Rei de totes les nacions, cal que hi sigui predicat; i com diuen els Fets dels Apòstols [1: 8]: «Amb la vinguda de l'Esperit Sant damunt vostre, rebreu una força, i em sereu testimonis a Jerusalem, a tota la Judea i Samaria, i de cap a cap de la terra».

I l'evangeli era de sant Marc [3, 22-30], que ens ha recalcat que «Satanàs no pot pas durar» (verset 26). I és que el pensament antic s'imaginava el món dominat pels «esperits». Foragitant dimonis, però, Jesús manifesta que aquest domini ha arribat a la seva fi. I un nou Esperit s'ofereix als homes perquè puguin orientar el món per ells mateixos. Les solidaritats que alienaven el cel i la terra són des d'ara substituïdes per noves solidaritats, suscitades per l'amor i els impulsos de l'Esperit. Cal, doncs, escollir amb tota lucidesa i evitar sobretot aquestes discussions estèrils que retarden l'elecció i acaben per eliminar-la (22). Avui, el món ja no es veu dominat pels esperits celestials, però continua sotmès a forces alienadores, com són: l'esperit de poder i de lucre, l'esperit d'egoisme i de superioritat. Pel què, únicament l'acollida de l'Esperit filial ens en podrà alliberar. Amén.