Estimat Joan Pau,
Recordant el nostre recent diàleg a través del telèfon quan vaig dir-te: «hem de ser en aquest temps molt humans», tu vas respondre: «en això estem d'acord».
En altres coses no estem tan d'acord. Per exemple pel que fa a la nostra vida monàstica. És evident que no ets l'únic a tenir aquesta idea de la vida monàstica. Molts creieu que la nostra vida seria més eficaç en una vida cristiana més activa. Però no és l'activisme humà que canvia el món, ni tampoc, per descomptat, el cor de l'home. És l'amor. Només l'amor pot transformar el món. I difícilment pot transformar el món quan l'home viu l'amor a nivell de la superfície, ja que l'eficàcia de l'amor es produeix quan penetra a l'interior de l'home i arriba al cor. I avui l'home modern viu la vida superficialment. I per això també és humanament molt superficial.
La vida monàstica, els monestirs, són centres d'amor. Són comunitats que estan cridades a viure l'amor dins la nostra societat. I amb l'amor altres valors molt humans dels quals té necessitat l'home del avui. I això dins de la nostra debilitat humana, amb la qual sempre s'ha de comptar. No som super-homes.
Però en el nostre diàleg per telèfon encara apuntem a un nivell més profund: «i quan som profundament humans, de manera creixent, estem tocant el diví». Tu vas tornar a contestar: «en això estem també d'acord».
He pensat en aquestes línies amb motiu de la festa del Baptisme del Senyor, el proper diumenge, que també ens ve a recordar el nostre propi baptisme i la nostra responsabilitat cristiana, que en molts cristians no arriba a l'alçada.
Pel baptisme ens incorporem al Crist, a través de l'Església, rebem l'Esperit del Crist. Com que hi ha cristians no practicants, o que estan en contra del que fa l'Església, que tampoc ho fa tot malament, decideixen no batejar els seus fills, i que decideixin ells de grans.
Però incorporar un fill a l'Església pel baptisme és sobretot incorporar-lo a Crist, obrir-lo a l'Esperit de Crist, en una paraula: és posar-lo en el camí de Déu, començar a donar-li el sentit de Déu, com el sentit més il·luminador i ple de la seva vida. I aquest camí ha de ser sobretot un camí profundament humà, de creixement humà, perquè arribi a tenir un dia una experiència personal de l'«home»: Crist.
La Paraula de Déu de la festa del Baptisme ens ensenya també en aquesta línia: «Déu no fa diferències, acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui... Jesús va passar pertot arreu, entre els homes, amb la força de l'Esperit Sant, fent el bé i donant la salut».
Moltes altres referències podríem referir dels evangelis, que ens posen de relleu la profunda humanitat de Jesucrist, com el camí que Déu ha triat perquè l'home es trobi amb Ell.
Joan Pau, espero que continuem estant de acord. Una abraçada,
+ P. Abat
