31 de desembre del 2008

NADAL

Dia 7è dins l’Octava de Nadal

Homilia predicada per fra Lluís Solà
1 Jn 2, 18-21; Sl 95, 1-2. 11-12. 13 (R.: 11a); Jn 1, 1-18

A la conclusió del cànon romà, que aquests dies anem repetint, abans de la doxologia final, diem: «Per Crist Senyor nostre, pel qual vós continueu creant tots els béns, els doneu vida, els beneïu, els santifiqueu i ens els doneu». Déu, en Crist, la seva Paraula encarnada, continua sostenint, recreant la realitat, donant-li vida, benedicció i sentit, tot fent-la participar de l’àmbit de la seva santedat. Va ser amb la Paraula que va començar la simfonia de la creació, i és amb la Paraula que Déu reassumeix la seva obra per portar-la a la plenitud.

Rellegim avui el pròleg de l’evangeli de sant Joan com una invitació a rellegir amb profunditat la realitat que ens envolta, la nostra pròpia realitat, la nostra història, traspassada, vivificada des de dins per aquest Logos de llum i de vida, sentit i plenitud divina de tot. Així, el Nadal que anem desgranant, és com la festa de la transfiguració de la realitat i de la història, la festa de la transfiguració de cada dona i de cada home, perquè ens en revela el sentit veritable. Jesús, el Verb, ve per explicar-nos el Pare, per obrir-nos-en les entranyes i el misteri, però ve també per desvelar el significat diví de la creació, el signficat diví de l’home i de la dona, intèrprets d’aquesta creació.

És consolador saber que Déu, en Jesús, se’ns revela com a Logos, com a sentit de les coses, com a raó i pensament de les coses. En català tenim aquell verb tan entranyable: enraonar! Quan parlem, els catalans «en-raonem», això és, rellegim, amb la paraula, la realitat, per tal de comprendre-la i donar-li sentit tot fent-la nostra, assumint-la amb el nostre verb. És una paràbola del que fa Déu quan, per mitjà del seu Verb encarnat, enraona, reprèn, reassumeix tota realitat i la transfigura omplint-la de sentit, de logos diví.

Sí, Nadal és la solemnitat de la creació i del temps transfigurats, eucaristitzats en la llum i la vida divines que resplendeixen en l’Infant de Betlem, Logos i Saviesa del Pare, Pa de Vida ofert a la menjadora-altar de la Casa del Pa —Betlem, l’Església—, aliment per al nostre cos, per al nostre cor i per a la nostra intel·ligència. Confessem-ho ben joiosos, en aquest tombant d’any que ens recorda la nostra caducitat i, alhora, la nostra vocació d’eternitat. Amén.

26 de desembre del 2008


Dia 2n dins l’Octava de Nadal
SANT ESTEVE, PROTOMÀRTIR

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 6, 8-10. 7, 54-60; Mt 10, 17-22
Estimats germans i germanes,

Estem vivint dies molt intensos. Celebrem el segon dia del Nadal, i ja recordem el primer martiri. No ens podem adormir perquè el temps corre molt de presa i cal aprofitar les reflexions que l’Església ens proposa. Visquem l’experiència consoladora de la bondat i la fidelitat de S. Esteve, el primer màrtir. El cor s’esponja i s’alegra en contacte amb el corrent de vida que neix quan Déu es fa home i quan els homes sants són invitacions constants a submergir-se en aquesta Vida. Jesús neix a la nostra vida i Esteve neix a la Vida de Déu. La nit de Nadal les campanes van tocar alegrement recordant el naixement de Jesús. Nosaltres, agraïts, ens alegrem i vivim.

Van matar Esteve perquè molestava i posava en evidència les falses seguretats d’aquells que l’acusaven. El van apedregar, i el màrtir sofria. La nostra sensibilitat és contrària a la pena de mort, però hi han altres actes de violència. Hem d’evitar tirar les pedres que fan més mal: les pedres de les crítiques, de les envejes, de les indiferències, de les tècniques d’assetjament psicològic, la plaga tan estesa que anomenem “moobing”. A nosaltres segurament no se’ns demanarà de morir màrtirs. Però Jesús ens adverteix que tindrem dificultats. Aguantar un moment tots sabem fer-ho. El que costa és tenir paciència fins al final. Però els problemes ens ajuden a ser humils i realistes, i mostren el grau d’autenticitat i de fermesa de la nostra fe. Les dificultats mai són inútils. Déu, que ens ajuda, treu bens dels mals quan no perdem la fe. Diguem-ho metafòricament: la fe fa caure murs de separació, anima a florir la terra seca, la bondat i la joia brillem com a llums que comuniquen esperança. Si fixem al Cel la mirada, podrem pregar pels nostres perseguidors i estimar els qui no ens estimen, com diu l’oració col·lecta.

Esteve, “home ple de fe i de l’Esperit Sant”, se sentia en mans de Déu; per això tenia una pau profunda. Nosaltres copsem l’amor del Crist que els sants posseeixen i comuniquen. M’impressiona molt la presència de Saule, tot aprovant la mort d’Esteve. Hi veiem el misteri meravellós de la misericòrdia de Déu. Estic convençut que l’exemple d’Esteve va obrir el procés de conversió de Pau. Perseguidor i perseguit, els dos són sants i companys a la presència de Déu. Aquesta setmana hem llegit a Matines un text d’Isaïes: “Diu el Senyor: Vet aquí que faré una cosa nova, que ja apunta, ¿no us n’adoneu?. Sóc jo, sóc jo aquell qui esborro les teves infidelitats i no em recordo dels teus pecats” (43,18-28).

Segons un abat benedictí, la vida d’un monjo - i també la vida de tot ésser humà- ha de ser un esforç d’aprenentatge, un intent de purificació, i un exercici constant de fidelitat en les coses petites que ens ajuden a superar els grans reptes quan arriben. És tracta d’un treball lent, monòton, llarg, de cada dia, que generalment no es manifesta eficaç. Però arriba l’hora que el Senyor té prevista: l’hora del testimoni heroic d’Esteve o de la conversió de Saule. No coneixem els camins i els procediments per mitjà dels quals el Senyor actua en nosaltres. El Pessebre de Betlem i la creu del Calvari són les dues vores del camí que ens condueix cap a Déu. Quan permetem que Déu faci en nosaltres, com S. Pau, ens trobem alliberats; i mirem amb ulls nets i transparents, com S. Esteve. Així podrem dir: “Jesús, Senyor, rebeu el meu esperit”; és a dir, rebeu, Senyor, la meva vida sencera, els meus pensaments, les meves accions, les meves mancances... us les ofereixo. Aquí ho teniu tot!.

Jesús, el Senyor, ja ha vingut. Ell ve a cridar-nos i a consolar-nos, fent-se company dels nostres misteris de dolor, tal com ha deixat escrit l’abat benedictí esmentat. En canvi, ens fa ara participar dels seus misteris de goig en la fe i en la Litúrgia de Nadal, preparant-nos a viure l’esperança compartint amb Ell els seus misteris de glòria. La pregària ens disposa a comprendre millor els misteris de llum, com el de l’Eucaristia. En aquesta Celebració Eucarística hem de repetir interiorment les paraules del Salm responsorial, el 30: “Senyor, confio el meu alè a les vostres mans... Guieu-me i conduïu-me... Salveu-me per l’amor que em teniu”.

25 de desembre del 2008

NADAL DEL SENYOR

Missa del Dia

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52, 7-10; Sl 97, 1-6; He 1, 1-6; Jn, 1-18

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau, i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu: «El teu Déu és rei» … Alceu el crit d’alegria, danseu …

La Paraula de Déu ens ofereix, en aquesta lectura, un quadre de gran bellesa. El missatger camina lleuger sobre les muntanyes, sobre la bellesa de la creació, per anunciar el naixement de la Bellesa en el si de la humanitat. La Bellesa que salva el món. Aquesta Bellesa ja anunciada en la bellesa de la creació i cantada pels poetes:

Aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que per tot brilla...

La fascinació del cel blau, les coses fetes als meus ulls i els meus ulls i els meus sentits per a elles ... Quina formosor, Senyor, quan es mira amb la teva pau en la nostra mirada ... (Joan Maragall).

O la Bellesa que van cercar altres, i en la seva recerca van deixar el segell de Déu en les seves pàgines de bellesa i de llum:

«En la seva recerca, no van renunciar
a la palmera, l’olivera, els ocells,
el xiprer, el sol, les roses,
la lluna, les estrelles, la font
el foc, la llum i el fervor
per una i totes les coses.
En el límit de tot límit,
tampoc van callar l’amor
i les ànsies de Déu
que en el cor cremava
i a totes les coses donaven la seva llum».
(D. Sabiote)

Ens ho recorda també la Paraula: d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació, la victòria, del nostre Déu. És la victòria de la llum i de l’amor que es fa palesa en l’àmbit de la creació. Però ens convé guardar la distància, la distància contemplativa per no caure en el pecat que denuncia el poeta:

«Romaneu distants.
M’encanta escoltar com les coses canten.
Les toqueu: es tornen mudes i rígides,
Vosaltres em mateu totes les coses».
(Rilke)

És necessari desvetllar l’esperit contemplatiu, que ens acosta al misteri de les coses, desvetllar l’esperit contemplatiu que ens allunya de la rigidesa del judici amb el qual encasellem el món, les persones, els esdeveniments. Desvetllar l’esperit contemplatiu que revifi el foc que crema dintre i que ens permeti treure llum, ser llum, proclamar l’amor. És necessari mirar-ho tot amb la pau en el cor. Perquè aquesta pau prepara el silenci on es pot escoltar la Paraula, mitjançant la qual ens ha parlat Déu:

En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes, però, ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, que ell ha constituït hereu de tot ... resplendor de la glòria de Déu ... i que sosté l’univers.

Però, ja que la bellesa de la creació es troba en la serenitat del seu silenci, receptiva com és sempre a la glòria del seu Creador, també nosaltres serem receptius a aquesta Paraula que ens segueix parlant avui si ens prenem de debò el servei del silenci:

«El silenci és l’espai d’aquest Infant.
El silenci és l’espai del naixement de Déu.
Només si nosaltres mateixos
entrem en l’espai del silenci,
arribem al lloc
on s’esdevé el naixement de Déu».
(Benet XVI)

El silenci per acollir la Paraula. Per llegir a Déu. Per exercitar-nos en aquesta lectura de Déu, en la creació, en els esdeveniments, en la vida dels altres, en les Escriptures. Perquè la Paraula que en el principi era amb Déu, i que per ella tot ha vingut a l’existència, continua estant a la dreta de la seva Majestat en les altures. I continua exercitant-se en la seva preciosa obra de creació. És en la Paraula, on estava la vida, on continuen estant les fonts de la vida, i des d’on la remor de les seves aigües es projecta com a llum per a les tenebres. Llum per a continuar l’obra de creació, la permanent novetat, com ens ensenya sant Ireneu:

«Què és el que ens aporta de nou el Senyor amb la seva vinguda? Aporta tota novetat, aportant la seva pròpia persona anunciada per endavant. Perquè el que era anunciat per endavant era precisament que la Novetat venia a renovar i revifar l’home».

Per a poder arribar a ser fills de Déu, si creuen en el seu nom, com ens ha subratllat l’evangeli. Això és: néixer de Déu.

NADAL DEL SENYOR

Missa de la Nit

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9, 2-7; Sl 95, 1-3.11-13; Tt 2, 11-14; Lc 2, 1-14

Que em besi amb besos de la seva boca!, aquest crit del profeta, expressió d’un viu i profund desig, s’ha complert, ha tingut resposta per part del Senyor.

I es compleixen les paraules del profeta Isaïes: el poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa. Es compleixen les paraules de sant Pau: S’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes.

L’àngel del Senyor torna a dir-nos aquelles paraules que van omplir de llum la nit de Betlem: No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui us ha nascut un salvador, trobareu un nen en una menjadora.

Que em besi amb besos de la seva boca! Jo he vist resplendir sobre meu el seu rostre; jo he percebut la seva alegria; jo he tingut l’experiència de com els seus llavis destil·laven la gràcia.

Has fet aquesta experiència? Si? Canta al Senyor, beneeix el seu nom. Conta la seva glòria, conta els seus prodigis... No has fet aquesta experiència? Desitja el bes de la seva boca.

«El bes és una unió dels cossos, externa, afectuosa, signe i estímul d’una unió interior. El bes se serveix de la boca i cerca, mitjançant un intercanvi mutu, l’íntima unió, no únicament dels cossos sinó de les ànimes. Avui, en la celebració d’aquest misteri de Nadal, el Crist-Espòs ofereix a l’Església, la seva esposa, a la humanitat, el bes del cel, quan, el Verb encarnat, l’atreu cap a Ell, en una unió tan íntima que es fa u amb ella, Déu fet home, home fet Déu, o Déu humanitzat, home divinitzat. És el bes que ofereix a l’ànima fidel, la seva esposa, a la humanitat, i li deixa una alegria personal inundant-la de la gràcia del seu amor. Atreu cap a Ell el seu esperit, i li infon el seu, per formar un únic i un sol esperit» (Guillem de Saint Thierry, Comentari sobre el Càntic dels càntics, SC 82, Paris 82, p. 113).

Has fet aquesta experiència? Doncs, canta al Senyor, beneeix el seu nom. Conta la seva glòria, conta els seus prodigis... No l’has feta? Desitja el bes de la seva boca. Desitja la seva abraçada, el bes de Déu. Diu una cançó: Déu espera que l’home torni a ser nen, per rebre’l en el seu si. Però l’home perd el camí tot desitjant volar. La veritat és a baix! Això és quelcom que els homes no aprenen mai. Cal volar baix, perquè a baix hi ha la veritat... (F. Cabral).

Però els homes no aprenen mai, i desitgen volar alt, el vol que dóna el poder, el vol que dóna els diners, o el vol que dóna el desig de ser més que l’altre. I així ens situem tots en l’àmbit de dues paraules: opressors o oprimits. Ens ha estat donat un fill. El seu nom és Pare per sempre, Príncep de la pau. Cal volar baix, perquè a baix hi ha la veritat.

Necessitem desvetllar la capacitat contemplativa que portem a dintre. Solament la contemplació ens permetrà sortir del cercle d’aquestes dues paraules. No a la vara de l’opressor, no al jou de la seva càrrega, no a la bota que esclafa... No a renunciar a la dignitat i a la grandesa de la nostra naturalesa humana.

Déu s’ha fet home. Déu s’ha revestit de la naturalesa humana. El més bell, el més gran en aquest món és la naturalesa. És l’home. El més sagrat és la persona. Què és l’home, Senyor, perquè te’n recordis?... Això és molt gran, desborda la imaginació humana!

Necessitem desvetllar la capacitat contemplativa. Aturar-nos i contemplar el Misteri. Aquest Misteri que es desplega en el quadre evangèlic de Lluc que acabem d’escoltar: Va sortir un edicte... Tothom anava a inscriure’s... Maria que, esperava un fill, infantà la Llum... i diposità la Llum en una menjadora, la Llum va brillar en la nit, i es va confondre la glòria de cel i la pau de la terra.

Contemplar el bes donat, animat del més profund amor, a la humanitat. No es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res...

L’home perd el camí tot desitjant volar. I la veritat és a baix! Cal volar baix, perquè a baix hi ha la veritat. És quelcom que els homes no aprenen mai...

Sant Pau ens ofereix també el seu ensenyament, per posar-nos en el camí de la veritat: S’ha revelat l’amor de Déu, i ens ensenya que abandonem la impietat, els desigs mundans, i portem una vida de sobrietat, de justícia i de pietat... mentre esperem.

Que em besi amb un bes de la seva boca!...

Passaran nits infinites de solemnes litúrgies i ritual
Abans de néixer un Déu en nosaltres
Després, en la ruta fosca i silenciosa
Respira... respira l’amor, la vida, la tendresa, el dolor
En Ell, en l’altre, en tu, en mi...

Però tu, cada dia, en tota ocasió, sempre... revifa el desig:

Que em besi amb un bes de la seva boca!

22 de desembre del 2008

ADVENT

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
1S 1, 24-28; Lc 1, 39-56

Dissabte passat, tot comentant l’Evangeli de l’anunciació, se’ns deia que «l’esdeveniment més gran de la història divina i humana, (...) l’encarnació del Fill de Déu, (...) s’esdevé en l’àmbit d’un diàleg, (...) a través de la paraula, pel camí de la paraula. (...) Un diàleg —se’ns deia encara— respectuós, ple de reverència, de Déu envers la seva criatura, creada lliure, a la seva imatge i semblança, i de la criatura, Maria, envers Déu, que li revela el seu misteri amagat». L’Evangeli que acabem d’escoltar, complement escènic del de l’anunciació, desplega tota la fecunditat de què era portador aquell diàleg. En efecte, Maria, gràvida de la paraula de la vida, se’n va decidida a socórrer la seva cosina d’edat avançada i a punt ja d’infantar, sense que aquesta li hagi ni tant sols comunicat una paraula. La força del Verb que ha fecundat dins les seves entranyes i que ha fecundat plenament el seu cor, l’empeny a fer-se decididament proïsme de la seva cosina necessitada. En virtut d’aquesta força es converteix alhora en portadora de bona nova, en anunciadora del misteri que ara s’amaga en les seves entranyes: Maria, atenta al clam dels més necessitats en virtut de la Paraula que ha escoltat i ha acollit, obre l’espai a Déu perquè aquest continuï el seu diàleg enmig dels homes, com ho demostra l’entusiasme amb què Joan percep i acull la visita del Verb de Déu, ambdós des de les entranyes de les seves respectives mares, i com ho demostra també el profetisme inherent a aquest diàleg i que acompanya tots els qui acullen aquesta mateixa Paraula; Elisabet que proclama: Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà.

El diàleg que Déu inicià amb Maria en l’anunciació desplega la seva fecunditat en la resposta de Maria a la invitació de la paraula a fer-se proïsme i queda coronat quan Maria entona un nou càntic de lloança a Déu: el seu Magnificat; un càntic on Maria recull i fa noves totes les meravelles que Déu ha fet envers el poble de la seva Antiga Aliança. Ella, des de la seva petitesa, plena com està de la Paraula, ha comprès l’acció de Déu en la seva vida i en la del seu poble i n’ha fet un càntic de lloança. També nosaltres estem cridats a deixar-nos fecundar per la Paraula, a respondre a la invitació d’aquesta paraula a fer-nos proïsme dels altres i, en el capvespre de la nostra vida i de cada dia, a recollir en un càntic nou la meravellosa obra que Déu ha fet en nosaltres i a través nostre. Que ens hi ajudi la qui és mare i mestra de l’Església!

21 de desembre del 2008

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
2Sa 7, 1-5. 8b-12. 14a.16; Rm 16, 25-27; Lc 1, 26-38

Estimats germans i germanes,

Les lectures d’avui ens presenten dos protagonistes: el rei David i la Mare de Jesús. David era un home conquistador, victoriós, seductor i apassionat, que volia construir un temple al Senyor a Jerusalem. Però Déu, que li parlà per mitjà del profeta Natan, no vol quedar-se tancat dins d’un espai, sinó que desitja caminar al llarg de tot el món fent companyia a l’ésser humà. David no va descobrir que Déu té una casa més gran i més càlida: la comunitat humana. Amb la col·laboració de Maria, Déu viu en un temple i una casa absolutament humans. En Jesucrist descobrim Déu que es fa present on nosaltres tenim la nostra casa i la nostra vida, amb tot el que això significa.

Avui som molts els qui vivim en una actitud de recerca, fent preguntes més o menys conscientment: ¿Qui és Déu i com el podem conèixer? Jesucrist... ¿quina esperança i garanties ens dóna? ¿és Ell a qui esperem? ¿D’on ens ve la felicitat i el sentit de la vida?: ¿de l’Església, dels cursets d’autoajuda, de les filosofies exòtiques, dels grups que prometen l’harmonia interior, dels diners, dels estimulants? Hi ha persones que fan molts quilòmetres cercant fora i lluny... però no entren dins d’una església a escoltar el silenci, com Maria; a llegir els Evangelis; i a fer créixer la llavor que el Sagrament del Baptisme ha sembrat dins del nostre cor. L’Evangeli d’avui ens anima a dedicar un temps a la pregària. Si no contemplem Crist, desconeixem la Vida que Ell ens ofereix. Maria va poder dir “Sí” perquè escoltava Déu. “Que es compleixin en mi les teves paraules”. De moment no té res clar, però es fia i diu “Sí”. La resposta de Maria canvia radicalment la seva vida. El canvi no pot concretar-se només en paraules i en desitjos d’un món millor, sinó en fets, en compromisos i responsabilitats. La disponibilitat de Maria durarà sempre, fins i tot al peu de la creu es mantindrà ferma perquè no va perdre l’esperança: “A Déu, res no li és impossible”.

L’ Església pot semblar incomprensible; qualsevol comunitat cristiana, imperfecta i feble; la societat, desencaminada. Però Crist ve per tot això, precisament: a curar els malalts, a redreçar els vençuts, a intentar-ho de nou amb els de cor endurit. Aquest convenciment inspira molta confiança, invita a la tolerància, i a una visió més optimista de les capacitats de cada persona. Perquè no som un número ni un nom més de la llista, sinó fills estimats de Déu, estimats i capaços de donar una resposta, com Maria. Així, doncs, podrem admirar sobre la marxa fins i tot la bellesa més amagada, descobrir-la encara que sigui enmig del fang, i alçar-la vers Déu. La vida pot esdevenir bella i enriquidora si descansa sobre una base sòlida i positiva: l’Amor de Déu, l’únic capaç de satisfer la immensa necessitat d’amor que tots tenim.

“No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor”. Amb persones fidels i generoses, Déu segueix fent meravelles. Els nostres plans i plantejaments han de canviar totalment per poder mantenir-nos fidels. Ho som, no pels nostres mèrits, sinó per l’ajut del Senyor i la nostra constància.

Nadal és l’encontre històric de Déu amb la humanitat, que comença amb el “Si” de Maria. Però el projecte de Déu no s’ha esgotat. Hi ha molt a fer. Déu necessita homes i dones de bona voluntat que siguin capaços de dir “Sí”, com Maria. Preparar el Nadal vol dir esperar Jesús i acollir-lo en cada persona i a tot moment. Vivim realment el Nadal quan la nostra mirada es fa neta i el nostre cor tendre, com el d’un nen; i quan la nostra fe es fa madura i ens atrevim a llençar-nos al buit, confiant que caurem en els braços de Déu.

Ja sentim la proximitat del Nadal. Aquest temps entranyable i familiar ens regala la tendresa d’un Infant, el record d’una etapa molt bonica de la nostra vida i el desig de les coses millors i més belles. Germans estimats, girem la mirada cap a l’Infant Jesús. Vetllem contemplant-lo i preguem estimant-lo. Ell ve també en aquesta Eucaristia. Preparem-nos per tal d’acollir el seu Amor en el bressol del nostre cor.

20 de desembre del 2008

ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 7, 10-14; Sl 23, 1-2. 3-4ab. 5-6 (R.: 7c i 10b); Lc 1, 26-38

En rellegir el fragment evangèlic d’avui per preparar aquest comentari, he recordat les paraules saboroses de santa Teresa en el seu Llibre de la Vida explicant la visió d’un àngel formós que li traspassà el cor amb un dard de punta flamejant.

En el fenomen que explica santa Teresa, ella no hi té cap mena de paper actiu: només en pateix els efectes. A Maria, en canvi, en el relat d’avui, la contemplem com una dona que dialoga, des de la seva llibertat i responsabilitat de dona, amb Déu, que li parla a través del missatger, l’àngel Gabriel. Se’n poden dir moltes coses de la bellíssima pàgina evangèlica que acabem de proclamar. Però em quedo amb aquesta, el diàleg.

Un Déu que dialoga, que proposa, que invita. L’esdeveniment més gran de la història divina i humana, que és a la base de la nostra fe cristiana, l’encarnació del Fill de Déu, el Logos etern, la Paraula increada, s’esdevé en l’àmbit d’un diàleg. És clar: «dia-logou», que vol dir a través de la paraula, pel camí de la paraula. És així com Déu irromp en l’espai de la nostra llibertat, amb la Paraula, com també amb la paraula va irrompre en el silenci del no-res, al principi de tot, per a suscitar la vida i el sentit de tot.

Un diàleg respectuós, ple de reverència, de Déu envers la seva criatura, creada lliure, a la seva imatge i semblança, i de la criatura, Maria, envers Déu, que li revela el seu misteri amagat. L’alegria de Déu, de què és portadora la paraula adreçada a Maria, provoca en ella torbament i meravella, tot iniciant-la, amb un gran respecte i amb gran delicadesa, pels camins d’accés a la Bellesa. Perquè el relat d’avui, germans, és ple de bellesa. I aquesta sola bellesa ja és una petjada de Déu, ja és evangeli, bona notícia. Per la Paraula, acollint-la i donant-la al seu torn pel consentiment de la fe, Maria accedeix a la Bellesa, accedeix al Misteri, i Déu, com a Logos, com a sentit del món i de la història, en reprèn possessió recreant-los, reorientant-los vers el seu horitzó de llum i de joia. I tot això, tan sols i nogensmenys en virtut d’aquell «que es faci en mi» ple de confiança, de Maria.

Que es faci, germans, la Paraula, en nosaltres! Amén.

18 de desembre del 2008

ADVENT

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Jr 23, 5-8; Mt 1, 18-24

Estimats germans i germanes,

Jeremies pronuncia una profecia plena d’esperança. Déu continua confiant en el seu poble, continua oferint-li la salvació: “Faré germinar un rebrot legítim del llinatge de David... El seu nom serà: El Senyor-és-el-nostre-bé”. Un àngel digué: “Josep... li has de posar el nom de Jesús”. A la Bíblia, el nom defineix la persona. Jesús, en hebreu, significa “Déu salva”. Si unim ara els significat dels dos noms, llegirem: El Senyor és el bé que salva, és Déu salvador. Però Ell necessita la nostra resposta: quan fem el bé col·laborem amb Jesús en la seva obra salvadora. Encara que de vegades tenim por, hem de confiar com Maria i Josep. Es fa difícil comprendre els designis i la voluntat de Déu, tan com no identificar la voluntat de Déu amb la nostra. La llei escrita sobre paper, o sobre taules de pedra com la de l’Antiga Aliança, és prou fàcil de comprendre. Però la escrita en el cor requereix un procés de conversió llarg i no sempre fàcil perquè ens aferrem massa a les tendències del nostre “jo”. Déu resideix i es troba bé dins d’un cor purificat i generós. “Feliços els nets de cor: ells veuran Déu” (Mt 5, 8). Sí, feliços, perquè ja en aquesta vida gaudeixen a la presència del Senyor i coneixen els seus camins!

Si el nostre cor estima Déu, confiarem en Ell. I si no ho comprenem tot, sabrem el que és bo per a nosaltres; i que el Senyor ens assigna un paper discret i humil, però que sempre és important si està fet amb amor. Josep tenia un gran dubte, no perquè no es fiés de Maria ni perquè ignorés el que havia passat. No acaba de comprendre quin és el seu paper en aquest misteri de la salvació. En un somni se li diu que a ell també se’l necessita. I llavors, Josep accepta amb totes les seves conseqüències. Total disponibilitat. Sense pensar-s’ho massa, sense postures heroiques, sense preguntes, obeeix els plans de Déu portat per un gran amor. Un gran exemple, el de Josep, per a tots nosaltres, que no comprenem ni la meitat ni molt menys, que no les tenim totes, però que sabem esperar amb paciència perquè confiem que Déu mateix és l’única paga. Nosaltres continuem fidels perquè Jesús és dintre del nostre cor, com era present dins la llar de Josep i de Maria.

Visquem amb esperança. Falten pocs dies per al Nadal. L’esperança està unida al compromís de la fe i a l’actitud d’estimar. El Déu de l’esperança omple la nostra fe d’alegria i de pau; la seva presència ens fa viure esperançats (cf. Rm 15, 13). Preguntem-nos avui per què perdem sovint l’esperança si Jesús ens ve, ens cerca i ens espera. Advent serà un temps de salvació i d’esperança si, com Maria, sabem esperar Jesús plens d’amor; i si, com Josep, la nostra espera no es limita als grans programes i projectes, sinó a preparar la nostra casa, la nostra vida, per tal que Jesús visqui dignament dins nostre. Que aquesta Eucaristia ens ajudi.

14 de desembre del 2008

DIUMENGE III D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Is 61, 1-2a. 10-11; Sl Lc 1, 46-48. 49-50. 53-54 (R.: Is 61: 10b); 1Te 5,16-24; Jn 1, 6-8. 19-28

Germans,

L’alegria és el tema dominant d’aquest tercer diumenge d’Advent, diumenge anomenat Gaudete, és a dir, ‘Alegreu-vos; viviu contents’, en expressió de sant Pau als cristians de Tessalònica. I, perquè hem de viure contents? No tant perquè el Nadal ja s’acosta –pensem que la celebració del Nadal no tingué lloc fins l’any 325, durant la pau constantiniana i, per tant, després de l’era de les primeres persecucions-, sinó que hem de viure contents perquè el Senyor està venint incessantment i d’una manera definitiva. Jesús vingué al món per primera vegada en el Nadal de fa més de dos mil anys, però ara nosaltres esperem una nova vinguda del Senyor, la seva vinguda definitiva i gloriosa quan aquest món que veiem serà totalment transformat i nosaltres anirem a l’encontre del Fill de l’Home, que vindrà com a jutge suprem de la humanitat i de la història, per compartir la seva glòria per tota l’eternitat. Aquest és el sentit propi de l’Advent i el motiu de la invitació a l’alegria de sant Pau. Tanmateix, mentre esperem aquesta segona vinguda, de la qual només el Pare en sap el dia i l’hora, la celebració del Nadal ens predisposa a l’acolliment del Senyor donat que Jesucrist és el mateix ahir, avui i pels segles. I cal no oblidar que tots els misteris de la vida del Crist, tot i ser esdeveniments passats, despleguen la seva eficàcia salvadora més enllà del temps i de l’espai pel fet de ser misteris divins.

El profeta Isaïes, el tercer Isaïes en la lectura d’avui, enmig d’una situació d’extrema incertesa i de precarietat per part dels exiliats que retornen de Babilònia a la Terra Promesa, exulta amb goig desbordant i anuncia un futur prometedor i ple de glòria. Amb un ric simbolisme i amb belles imatges poètiques, canta al Déu alliberador i salvador que ofereix al seu Poble una nova oportunitat, una nova etapa esperançadora. En la mateixa línia, i prefigurant el Poble d’Israel, Maria, la més virtuosa solista de tots els temps, en el salm responsorial canta amb el seu Magnificat la salvació que ve de Déu. Ella serà la portadora fidel del missatge i de la promesa feta carn en el seu ventre virginal. Per això ella també s’alegra en el Senyor que ha fet meravelles en ella perquè s’ha buidat tant de si mateixa que ha esdevingut receptacle fecund i amorós del Déu fet home, el seu Fill i Senyor.

Vora el Jordà trobem avui el Baptista, tal com vèiem diumenge passat. Submergim-nos també nosaltres en aquest riu de salvació, perquè el Jordà és per a nosaltres el mateix Crist. Donem pas al Crist ja que ell és el Senyor i l’Espòs. Nosaltres només som els servents i els amics de l’Espòs. Per altra banda ell és també la Llum, la Veritat més transparent, la Bellesa suprema i la Bondat més pacificadora. Així com el Precursor, també nosaltres estem cridats a ser testimonis de la Llum i de la Veritat. Obrim una ruta al Senyor, donem-li entrada en la nostra vida, ell que ve amb la majestat d’un rei, però també amb la humilitat d’un pobre que truca a la nostra porta perquè el deixem entrar i mengem plegats, bella imatge de cada eucaristia.

Joan és assetjat per les preguntes dels sacerdots i levites que qüestionen insidiosament i insistentment la seva identitat. Ell afirma que no és res del que ells pensen: ni Elies, ni el profeta esperat i menys encara el Messies. Ell és senzillament ‘una veu que crida en el desert’, un simple enviat de Déu per preparar els camins del Senyor. Joan prefigura d’aquesta manera la mateixa Església, enviada també a preparar la vinguda definitiva del Senyor. Per això també ella és qüestionada avui dia sobre la seva identitat. En la seva aparença humil i pobra és portadora d’un missatge únic de salvació. És més, ella és el lloc de la presència privilegiada viva i operant del Déu viu. En l’Església reposa l’Esperit del Senyor que l’ha ungida i l’ha enviada a portar la Bona Nova als desvalguts. Com a nou Israel, ella és la dipositària de totes les esperances que el món i la humanitat sospiren. Però, com Joan, molt sovint també ella és una veu que crida en el desert, una veu no escoltada, rebutjada i fins i tot ridiculitzada.

Continuem, germans, fent camí cap a l’encontre del Senyor que ve. Apressem la seva vinguda, tal com ens hi exhorta l’autor de la segona carta de Pere. Pensem que tot el que ens rodeja és relatiu, que ho són també el nombre d’anys de la nostra vida i tot el que posseïm. Visquem atents a allò que és essencial i que perdura i no posem el cor en els béns caducs i fugissers. Que Jesucrist sigui sempre la nostra passió dominant, la nostra única riquesa i la nostra perenne i més saludable alegria.

13 de desembre del 2008

DISSABTE DE LA SETMANA II D’ADVENT

Santa Llúcia, verge i màrtir

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La Sicília, on l’Església posseïa un vast patrimoni, era, en els segles 6è i 7è, un dels graners de Roma. Les relacions econòmiques van conduir a Roma nombrosos sicilians i aquests hi van aportar el culte de les seves dues verges màrtirs: Llúcia de Siracusa i Àgata de Catània. La ciutat apostòlica romana les va acollir en la seva litúrgia com a dues germanes d’Agnès: Agnès la “pura”, Àgata la “bona”, Llúcia la “brillant”, segons l’etimologia dels noms que durant molt de temps es preferí de posar en relleu. De Llúcia ens en han quedat tres coses —que és l’essencial, als ulls del papa sant Gregori el Gran—: un nom que canta en el cor de l’Església, una data que en perpetua el record anual, i una tomba on el poble hi ve a cercar protecció. És sens dubte l’any 303 quan Llúcia va patir el martiri, a Siracusa, durant la persecució de Dioclecià. És “patrona” de les modistes.

La litúrgia d’aquest dissabte de la II setmana d’Advent ens proposa el tema de la “llum”, com ens ho ha referit una oració de la missa, i ocupa un lloc preeminent en la litúrgia de l’Advent. Zacaries, el pare de Joan Baptista, saludava el Messies —ja pròxim— com el Sol que ve del cel, i nosaltres l’invoquem amb un títol semblant durant aquests dies d’espera, quan diem: “Veniu, Sol naixent, esplendor de la llum eterna”. Crist, el sol de trenc d’alba, és tanmateix la llàntia que brilla durant la nit i vers la qual puja l’aclamació vespertina de l’Església, en dir: “¡El goig i la llum de la glòria eterna del Pare, i de l’Altíssim i Santíssim, Crist Jesús!”.

La primera lectura ha estat del Llibre de l’Eclesiàstic (cap. 48, 1-4. 9-11), que ens afirma que Elies tornarà novament. I és que l’elogi del profeta Elies en el llibre de Sirac conclou amb una al·lusió a la seva vinguda a la fi dels temps per a preparar els cors dels homes en ordre al judici diví. Jesús, a l’evangeli, farà una interpretació de semblant passatge, dient, però, que és Joan Baptista el que ha vingut en la figura d’Elies.

I és que a l’evangeli de sant Mateu (cap. 17, 10-13), l’evangelista ens ha dit que, efectivament, Elies ja ha vingut i no l’han reconegut. I és que després de la seva Transfiguració, en la qual Pere, Jaume i Joan van veure com Moisès i Elies acompanyaven el seu Mestre en la glòria, Jesús els manifestava que ja havia vingut el profeta dels últims temps per a preparar els camins del Senyor, i ho era en la figura de Joan Baptista, per a renovar-ho tot i preparar així la seva pròpia manifestació.

I per acabar, fem-ho amb l’oració de santa Llúcia, en que el Senyor ens fa demanar que “per la intercessió gloriosa de la Santa ens ajudi ara a celebrar el seu martiri i a fruir per sempre de la seva glòria”. Que així sigui. Amén.

11 de desembre del 2008

DIJOUS DE LA SETMANA II D’ADVENT

Homilia predicada per F. Lluís Solà
Is 41, 13-20; Sl 144, 1 i 9. 10-11. 12-13ab (R.: 8); Mt 11, 11-15

El salm responsorial d’avui, el 145 (144), ens resumeix, en la resposta que hem repetit, tot, ni més ni menys, el que la Bíblia ens explica sobre Déu. Ens hi aturem una mica, com prop d’una font d’aigua fresca, en el nostre camí d’Advent, en el qual ens preparem a acollir, en Jesús, aquest Déu que ve, per ser, ell mateix, font d’aigua fresca per a totes les sets dels nostres deserts —re­cordeu Isaïes, a la 1a lectura!

El salm 145 és un salm molt important: és el darrer, de fet, del salteri. Després d’ell segueixen cinc salms que són com els cinc «Glòria al Pare» de tot el llibre, un llibre, recordem, que està dividit en cinc parts. Aquest salm, alfabètic, és un autèntic brodat, de clara factura sapiencial. Té exactament 150 paraules, com els 150 salms del salteri. Al bell mig del salm, trobem la confessió joiosa del regnat universal de Déu: fins a 4 vegades la paraula rei, regnat. A més, els tres versets centrals on es troba aquesta confessió de la reialesa de Déu, corresponen a les lletres hebrees que fan la paraula melek, rei. Com us deia, un autèntic brodat, una pura meravella literària, retòrica i sapiencial.

Doncs bé, aquest salm tan important ens parla de Déu, ens diu qui és Déu, i com actua Déu, com regna Déu. Ho hem cantat cinc vegades. Déu, el Senyor, és graciós (hanun) i se li commouen les entranyes de misericòrdia (rahum), és lent per a la ira, ric, o millor, gran en l’amor. I ací trobem aquella paraula cabdal, tan central en la teologia de la Bíblia: amor, hesed, tendresa, la tendresa de Déu. Així és com la Sagrada Escriptura defineix Déu, l’Indefinible: Gràcia i Tendresa, dues paraules per a l’Advent.

El nom de Déu no el podem pronunciar, el seu misteri més profund no el podem profanar, però se’ns donen aquestes paraules, gràcia i tendresa, com aigua fresca que raja de la font, perquè les meditem, perquè les contemplem, en Aquell que és la Paraula, i que esperem, i en la mirada del qual descobrirem, a Betlem i a Jerusalem, al pessebre i al calvari, la gràcia i la tendresa del nostre Déu, del nostre Rei que ve a instaurar el seu regne. A ell la glòria pels segles. Amén.

3 de desembre del 2008

DIMECRES DE LA SETMANA I D'ADVENT

Sant Francesc Xavier

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Celebrem avui la memòria de sant Francesc Xavier, el jesuïta apòstol i missioner del país del sol naixent. Pertany a la raça dels conqueridors d’imperis, però, mentre que els conqueridors partien per a plantar els seus estendards dels reis d’Espanya i Portugal en el Nou Món i en les illes del Pacífic, ell va optar, seguint a sant Ignasi de Loiola, pel servei del Rei etern. Francesc va néixer al Castell de Xavier, al regne de Navarra, l’any 1506, i es va unir al primer grup dels companys d’Ignasi mentre estudiava a París, l’any 1534. El 1541, fou destinat per sant Ignasi per a la missió de les Índies portugueses, on, al llarg d’onze anys de treball, en els quals l’oració i la penitència tindrien la mateixa importància que la predicació, aquest missioner recorreria desenes de milers de quilòmetres amb el fi d’anunciar la Bona Nova a l’Índia (anys 1542-43, 48, 51-52), a Ceilan (anys 44-45), a les illes Moluques (anys 45-47) i al Japó (anys 49-51). Hagués volgut comunicar a tots els joves cristians la mateixa passió per la glòria de Déu i per a la salvació de tots els homes que l’havia portat a ell mateix a terres llunyanes: «Em venen desigs d’escriure a la Universitat de París —li confià a sant Ignasi— per a dir-los-hi quants milers i milions de pagans es podrien convertir si hi hagués operaris». Francesc morí a l’illa xinesa de Sanxao, a les portes de la Xina, l’any 1552.

La litúrgia d’Advent, a fi de preparar-nos per a la trobada amb el Senyor, que serà al Nadal, ens ha ofert la imatge del banquet messiànic, en el qual, des dels profetes (primera lectura) fins a l’Apocalipsi, està sempre present en la Bíblia: serà el banquet al que convida el Rei a tots els desvalguts, donat que els primers invitats se n’han excusat d’assistir-hi; o l’àpat de les noces de l’Anyell, mitjançant el qual aconsegueix l’Església la seva bellesa. Banquet futur que Crist va prefigurar en la multiplicació dels pans (a l’evangeli), i la qual anticipació ens l’ofereix l’Eucaristia.

A la primera lectura, el Senyor ens ha dit que disposarà un festí per a tots els pobles i eixugarà les llàgrimes de tots els rostres. I és que en l’apocalipsi del llibre d’Isaïes (cap. 25, 6-10a), se’ns anuncia el banquet messiànic, al qual seran invitats tots els pobles. I suposarà la victòria sobre la mort i proporcionarà la felicitat al món sencer.

Mentre que a l’evangeli (de Mateu, cap. 15, 29-39) hem vist com Jesús curava molts malalts i multiplicava els pans, o sigui que en multiplicar Jesús els pans per a donar de menjar a la multitud famolenca que el seguia, anunciava la proximitat del banquet messiànic, la qual anticipació –com ja s’ha apuntat- l’és l’Eucaristia.

I acabem amb les oracions de la missa, que són pròpies del sant, on, a la col·lecta, ens ha fet demanar «que els cors dels vostres fidels creixin en el zel de propagar la fe i que arreu la vostra Església s’alegri amb una nombrosa fillada». A l’oració sobre les ofrenes, ens ha dit que «nosaltres, donant un bon testimoniatge de l’evangeli, ens afanyem cap a vós amb els nostres germans». I, al postcomuni, en què, «vivint més d’acord amb la nostra vocació, assolim amb ell el premi dels bons treballadors de l’evangeli». Que així sigui. Amén.

2 de desembre del 2008

DIMARTS DE LA SETMANA I D'ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 11, 1-10; Sl 71, 1-2. 7-8. 12-13. 17 (R.: 7); Lc 10, 21-24

Ahir, el salm 121, un dels 15 cants de pelegrinatge, marcava l’inici del nostre itinerari d’Advent cap a Jerusalem, ciutat de pau. Avui, un altre salm, el 71, ens pinta el retrat espiritual del Rei pacífic que habita en aquesta ciutat de pau. En efecte, el salm comença així: «Déu meu, doneu al rei la vostra justícia, al fill del rei, el vostre dret». El fill del rei és Salomó, això és, «el Pacífic». El salm 71 és doncs el salm del rei pacífic, i el nostre rei pacífic, com cantarem aviat en la litúrgia de Nadal, és Crist, fonament de la nostra alegria i de la nostra esperança d’Advent.

Com és aquest rei, quines són les bases de la pau que ve a instaurar? La justícia i el dret en són el tret distintiu. Justícia i dret en relació als humils. Justícia i dret, de fet, designen una manera de viure harmònica que sap situar el propi horitzó humà en l’horitzó de Déu, que sap confrontar amb la seva Paraula els propis camins des de la llibertat i la confiança. El rei pacífic ve, doncs, per inaugurar un nou estil de relacions humanes, no basades en el predomini del fort, en la lògica del poder, sinó en la valoració i l’acolliment de l’humil, del fràgil, del petit. I el do que ens porta el nou rei, allò que defineix el seu regnat, l’era que ve a inaugurar, és la plenitud de la pau, el «shalom», la superabundància de la gràcia de Déu que es vessa com la rosada i amara la nostra terra, la terra del nostre cor.

Els pobres, els desvalguts, els febles, els qui no tenen defensor, tots aquells l’horitzó dels quals és la mort, el no-res, constitueixen el tresor i la predilecció d’aquest rei. Precisament ve per salvar-los a ells, per introduir-los en la plenitud del seu regne.

Nosaltres, doncs, església, poble en camí cap a Jerusalem, preguem aquest salm i fem-ne melodia i motiu de la nostra benedicció i de la nostra lloança d’Advent: «Que es perpetuï el seu nom, que duri com el sol. Que sigui benedicció per a tots els pobles, per a totes les famílies, per a la nostra comunitat. Que la seva pau sigui el fonament de la nostra alegria i de la nostra felicitat». Amén.