Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
1S 1, 24-28; Lc 1, 39-56
Dissabte passat, tot comentant l’Evangeli de l’anunciació, se’ns deia que «l’esdeveniment més gran de la història divina i humana, (...) l’encarnació del Fill de Déu, (...) s’esdevé en l’àmbit d’un diàleg, (...) a través de la paraula, pel camí de la paraula. (...) Un diàleg —se’ns deia encara— respectuós, ple de reverència, de Déu envers la seva criatura, creada lliure, a la seva imatge i semblança, i de la criatura, Maria, envers Déu, que li revela el seu misteri amagat». L’Evangeli que acabem d’escoltar, complement escènic del de l’anunciació, desplega tota la fecunditat de què era portador aquell diàleg. En efecte, Maria, gràvida de la paraula de la vida, se’n va decidida a socórrer la seva cosina d’edat avançada i a punt ja d’infantar, sense que aquesta li hagi ni tant sols comunicat una paraula. La força del Verb que ha fecundat dins les seves entranyes i que ha fecundat plenament el seu cor, l’empeny a fer-se decididament proïsme de la seva cosina necessitada. En virtut d’aquesta força es converteix alhora en portadora de bona nova, en anunciadora del misteri que ara s’amaga en les seves entranyes: Maria, atenta al clam dels més necessitats en virtut de la Paraula que ha escoltat i ha acollit, obre l’espai a Déu perquè aquest continuï el seu diàleg enmig dels homes, com ho demostra l’entusiasme amb què Joan percep i acull la visita del Verb de Déu, ambdós des de les entranyes de les seves respectives mares, i com ho demostra també el profetisme inherent a aquest diàleg i que acompanya tots els qui acullen aquesta mateixa Paraula; Elisabet que proclama: Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà.
El diàleg que Déu inicià amb Maria en l’anunciació desplega la seva fecunditat en la resposta de Maria a la invitació de la paraula a fer-se proïsme i queda coronat quan Maria entona un nou càntic de lloança a Déu: el seu Magnificat; un càntic on Maria recull i fa noves totes les meravelles que Déu ha fet envers el poble de la seva Antiga Aliança. Ella, des de la seva petitesa, plena com està de la Paraula, ha comprès l’acció de Déu en la seva vida i en la del seu poble i n’ha fet un càntic de lloança. També nosaltres estem cridats a deixar-nos fecundar per la Paraula, a respondre a la invitació d’aquesta paraula a fer-nos proïsme dels altres i, en el capvespre de la nostra vida i de cada dia, a recollir en un càntic nou la meravellosa obra que Déu ha fet en nosaltres i a través nostre. Que ens hi ajudi la qui és mare i mestra de l’Església!
