Dia 2n dins l’Octava de Nadal

SANT ESTEVE, PROTOMÀRTIR

Homilia predicada pel P. Maties Prades

Ac 6, 8-10. 7, 54-60; Mt 10, 17-22

Estimats germans i germanes,

Estem vivint dies molt intensos. Celebrem el segon dia del Nadal, i ja recordem el primer martiri. No ens podem adormir perquè el temps corre molt de presa i cal aprofitar les reflexions que l’Església ens proposa. Visquem l’experiència consoladora de la bondat i la fidelitat de S. Esteve, el primer màrtir. El cor s’esponja i s’alegra en contacte amb el corrent de vida que neix quan Déu es fa home i quan els homes sants són invitacions constants a submergir-se en aquesta Vida. Jesús neix a la nostra vida i Esteve neix a la Vida de Déu. La nit de Nadal les campanes van tocar alegrement recordant el naixement de Jesús. Nosaltres, agraïts, ens alegrem i vivim.

Van matar Esteve perquè molestava i posava en evidència les falses seguretats d’aquells que l’acusaven. El van apedregar, i el màrtir sofria. La nostra sensibilitat és contrària a la pena de mort, però hi han altres actes de violència. Hem d’evitar tirar les pedres que fan més mal: les pedres de les crítiques, de les envejes, de les indiferències, de les tècniques d’assetjament psicològic, la plaga tan estesa que anomenem “moobing”. A nosaltres segurament no se’ns demanarà de morir màrtirs. Però Jesús ens adverteix que tindrem dificultats. Aguantar un moment tots sabem fer-ho. El que costa és tenir paciència fins al final. Però els problemes ens ajuden a ser humils i realistes, i mostren el grau d’autenticitat i de fermesa de la nostra fe. Les dificultats mai són inútils. Déu, que ens ajuda, treu bens dels mals quan no perdem la fe. Diguem-ho metafòricament: la fe fa caure murs de separació, anima a florir la terra seca, la bondat i la joia brillem com a llums que comuniquen esperança. Si fixem al Cel la mirada, podrem pregar pels nostres perseguidors i estimar els qui no ens estimen, com diu l’oració col·lecta.

Esteve, “home ple de fe i de l’Esperit Sant”, se sentia en mans de Déu; per això tenia una pau profunda. Nosaltres copsem l’amor del Crist que els sants posseeixen i comuniquen. M’impressiona molt la presència de Saule, tot aprovant la mort d’Esteve. Hi veiem el misteri meravellós de la misericòrdia de Déu. Estic convençut que l’exemple d’Esteve va obrir el procés de conversió de Pau. Perseguidor i perseguit, els dos són sants i companys a la presència de Déu. Aquesta setmana hem llegit a Matines un text d’Isaïes: “Diu el Senyor: Vet aquí que faré una cosa nova, que ja apunta, ¿no us n’adoneu?. Sóc jo, sóc jo aquell qui esborro les teves infidelitats i no em recordo dels teus pecats” (43,18-28).

Segons un abat benedictí, la vida d’un monjo - i també la vida de tot ésser humà- ha de ser un esforç d’aprenentatge, un intent de purificació, i un exercici constant de fidelitat en les coses petites que ens ajuden a superar els grans reptes quan arriben. És tracta d’un treball lent, monòton, llarg, de cada dia, que generalment no es manifesta eficaç. Però arriba l’hora que el Senyor té prevista: l’hora del testimoni heroic d’Esteve o de la conversió de Saule. No coneixem els camins i els procediments per mitjà dels quals el Senyor actua en nosaltres. El Pessebre de Betlem i la creu del Calvari són les dues vores del camí que ens condueix cap a Déu. Quan permetem que Déu faci en nosaltres, com S. Pau, ens trobem alliberats; i mirem amb ulls nets i transparents, com S. Esteve. Així podrem dir: “Jesús, Senyor, rebeu el meu esperit”; és a dir, rebeu, Senyor, la meva vida sencera, els meus pensaments, les meves accions, les meves mancances... us les ofereixo. Aquí ho teniu tot!.

Jesús, el Senyor, ja ha vingut. Ell ve a cridar-nos i a consolar-nos, fent-se company dels nostres misteris de dolor, tal com ha deixat escrit l’abat benedictí esmentat. En canvi, ens fa ara participar dels seus misteris de goig en la fe i en la Litúrgia de Nadal, preparant-nos a viure l’esperança compartint amb Ell els seus misteris de glòria. La pregària ens disposa a comprendre millor els misteris de llum, com el de l’Eucaristia. En aquesta Celebració Eucarística hem de repetir interiorment les paraules del Salm responsorial, el 30: “Senyor, confio el meu alè a les vostres mans... Guieu-me i conduïu-me... Salveu-me per l’amor que em teniu”.