Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Is 61, 1-2a. 10-11; Sl Lc 1, 46-48. 49-50. 53-54 (R.: Is 61: 10b); 1Te 5,16-24; Jn 1, 6-8. 19-28
Germans,
L’alegria és el tema dominant d’aquest tercer diumenge d’Advent, diumenge anomenat Gaudete, és a dir, ‘Alegreu-vos; viviu contents’, en expressió de sant Pau als cristians de Tessalònica. I, perquè hem de viure contents? No tant perquè el Nadal ja s’acosta –pensem que la celebració del Nadal no tingué lloc fins l’any 325, durant la pau constantiniana i, per tant, després de l’era de les primeres persecucions-, sinó que hem de viure contents perquè el Senyor està venint incessantment i d’una manera definitiva. Jesús vingué al món per primera vegada en el Nadal de fa més de dos mil anys, però ara nosaltres esperem una nova vinguda del Senyor, la seva vinguda definitiva i gloriosa quan aquest món que veiem serà totalment transformat i nosaltres anirem a l’encontre del Fill de l’Home, que vindrà com a jutge suprem de la humanitat i de la història, per compartir la seva glòria per tota l’eternitat. Aquest és el sentit propi de l’Advent i el motiu de la invitació a l’alegria de sant Pau. Tanmateix, mentre esperem aquesta segona vinguda, de la qual només el Pare en sap el dia i l’hora, la celebració del Nadal ens predisposa a l’acolliment del Senyor donat que Jesucrist és el mateix ahir, avui i pels segles. I cal no oblidar que tots els misteris de la vida del Crist, tot i ser esdeveniments passats, despleguen la seva eficàcia salvadora més enllà del temps i de l’espai pel fet de ser misteris divins.
El profeta Isaïes, el tercer Isaïes en la lectura d’avui, enmig d’una situació d’extrema incertesa i de precarietat per part dels exiliats que retornen de Babilònia a la Terra Promesa, exulta amb goig desbordant i anuncia un futur prometedor i ple de glòria. Amb un ric simbolisme i amb belles imatges poètiques, canta al Déu alliberador i salvador que ofereix al seu Poble una nova oportunitat, una nova etapa esperançadora. En la mateixa línia, i prefigurant el Poble d’Israel, Maria, la més virtuosa solista de tots els temps, en el salm responsorial canta amb el seu Magnificat la salvació que ve de Déu. Ella serà la portadora fidel del missatge i de la promesa feta carn en el seu ventre virginal. Per això ella també s’alegra en el Senyor que ha fet meravelles en ella perquè s’ha buidat tant de si mateixa que ha esdevingut receptacle fecund i amorós del Déu fet home, el seu Fill i Senyor.
Vora el Jordà trobem avui el Baptista, tal com vèiem diumenge passat. Submergim-nos també nosaltres en aquest riu de salvació, perquè el Jordà és per a nosaltres el mateix Crist. Donem pas al Crist ja que ell és el Senyor i l’Espòs. Nosaltres només som els servents i els amics de l’Espòs. Per altra banda ell és també la Llum, la Veritat més transparent, la Bellesa suprema i la Bondat més pacificadora. Així com el Precursor, també nosaltres estem cridats a ser testimonis de la Llum i de la Veritat. Obrim una ruta al Senyor, donem-li entrada en la nostra vida, ell que ve amb la majestat d’un rei, però també amb la humilitat d’un pobre que truca a la nostra porta perquè el deixem entrar i mengem plegats, bella imatge de cada eucaristia.
Joan és assetjat per les preguntes dels sacerdots i levites que qüestionen insidiosament i insistentment la seva identitat. Ell afirma que no és res del que ells pensen: ni Elies, ni el profeta esperat i menys encara el Messies. Ell és senzillament ‘una veu que crida en el desert’, un simple enviat de Déu per preparar els camins del Senyor. Joan prefigura d’aquesta manera la mateixa Església, enviada també a preparar la vinguda definitiva del Senyor. Per això també ella és qüestionada avui dia sobre la seva identitat. En la seva aparença humil i pobra és portadora d’un missatge únic de salvació. És més, ella és el lloc de la presència privilegiada viva i operant del Déu viu. En l’Església reposa l’Esperit del Senyor que l’ha ungida i l’ha enviada a portar la Bona Nova als desvalguts. Com a nou Israel, ella és la dipositària de totes les esperances que el món i la humanitat sospiren. Però, com Joan, molt sovint també ella és una veu que crida en el desert, una veu no escoltada, rebutjada i fins i tot ridiculitzada.
Continuem, germans, fent camí cap a l’encontre del Senyor que ve. Apressem la seva vinguda, tal com ens hi exhorta l’autor de la segona carta de Pere. Pensem que tot el que ens rodeja és relatiu, que ho són també el nombre d’anys de la nostra vida i tot el que posseïm. Visquem atents a allò que és essencial i que perdura i no posem el cor en els béns caducs i fugissers. Que Jesucrist sigui sempre la nostra passió dominant, la nostra única riquesa i la nostra perenne i més saludable alegria.
