17 de gener de 2021

DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
1S 3,3b-10.19; Sl 39,2.4ab.7.8-9.10 (R.: 8a i 9a); 1C 6,13b-15a.17-20; Jo 1,35-42

¿Què voleu?

Aquesta pregunta directa que fa Jesús als que el seguien, ens la fa avui a cadascú de nosaltres, ens la fa a cada cristià, ens la fa a cada monjo. Què voleu?

L’ésser humà és l’ésser que vol, desitja, busca. És l’ésser que busca més enllà de les pròpies necessitats de supervivència. És l’ésser que desitja alguna cosa més, més enllà del seu propi “jo”.

Tal vegada vol moltes coses per satisfer els desitjos de la carn. Però, tal vegada busca per satisfer un desig molt més preuat, un desig únic que el porti a la plenitud. No es tracta de voler moltes coses, sinó de trobar el qui és tot per a tu.

Sempre hauríem de donar gràcies per les persones que ens han ajudat en el camí de la fe, en el camí del coneixement, del descobriment de Jesús.

Sempre hi ha algú que ens indica cap a on hem de mirar, a qui hem d’escoltar, per on hem d’anar.

Joan indica als deixebles: «Mireu l’anyell de Déu». Elí indica a Samuel que escolti i atengui què vol el Senyor.

CRIDA el Senyor, ens crida, a dintre el cor ens ha posat el desig de voler buscar-lo a ell, només a ell. Perquè cadascú de nosaltres som santuaris preciosos de l’Esperit Sant.

«Veniu i ho veureu». Els diu Jesús als deixebles que el seguien. També a cadascú de nosaltres, si ens considerem cristians, Jesús està contínuament dient-nos: «Veniu i ho veureu». Però, despistats com som ens podem oblidar fàcilment que Jesús ens CRIDA.

On viu Jesús? A quina hora el trobaré a casa? Els deixebles han anat a veure on s’allotjava i s’han quedat amb ell aquell dia.

El monjo el busca a la cinc de la matinada al cor de l’Església, en la pregària comunitària, en la litúrgia diària, en el treball quotidià. Perquè un dia el va trobar a les seves quatre de la tarda. I, per això, va decidir d’entrar al monestir. Tots hem tingut la nostra hora d’encontre, de trobament, que ens ha fet canviar la vida que portàvem.

Trobar Jesús canvia la vida de la persona, canvia la vida d’Andreu, el germà de Simó. I quan hom ha estat tocat per la gràcia de Déu, tot ha quedat en un segon o tercer pla, perquè el desig de Déu és molt més preuat que cap altra cosa.

El qui de veres ha trobat a Jesús, no pot fer altra cosa que viure’l i donar-ne testimoni, anunciar-lo, comunicar-lo amb la seva vida. I com no, indicar al teu germà on és Jesús.

Jesús mirà Simó i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra». Jesús ens mira avui també, a cadascú de nosaltres que ens atansem a buscar-lo. Jesús veu el nostre interior, el seu preciós santuari. Jesús sap tot el que com a ésser humà hom pot fer en bé de tota la humanitat.

Per això, Jesús ens té assignat un nom, un nom que significa la tasca a realitzar en la comunitat, en l’Església, en la societat. Cristià és el nom, és el teu nom. Cristià ve de Crist, ungit. Tenim la tasca com a cristians d’ungir els nostres germans.

Tenim el deure d’ungir amb l’oli de la fe, amb l’oli de l’esperança, amb l’oli de la caritat. Perquè com a cristians estem obligats a expandir la fragància de la nostra unció, del do de la salut espiritual que necessita el nostre món.

10 de gener de 2021

BAPTISME DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 55,1-11; Sl Is 22; 1Jo 5,1-9; Mc 1,7-11

«Són tres els qui donen testimoni: l’Esperit, l’aigua i la sang» ens ha dit la primera carta de sant Joan i els tres donen testimoni de Déu a favor del seu Fill. Avui el qui al calvari donarà testimoni amb la seva sang, rep ell el testimoni de l’Esperit i és batejat amb l’aigua de conversió. Jesús es batejat per Joan, aquell qui està lliure de pecat rep un baptisme d’aigua, un baptisme precursor com els qui reben els qui acudeixen a Joan, ja que encara no s’ha completat el misteri de la nostra salvació. Crist mateix preguntà als grans sacerdots i als notables del poble «El baptisme de Joan, d’on venia: de Déu o dels homes?» (Mt 21,23). Aquells no li volgueren respondre per por a donar-li la raó o a enemistar-se amb el poble; però Jesús al Jordà donà el just testimoni de la missió encomanada a aquell que era una veu que clamava en el desert, aquell qui predicava un baptisme de conversió per al perdó dels pecats (cf. Mc 1,4), aquell qui no essent digne ni de portar-li les sandàlies (cf. Mt 3,11), era més gran que cap altra nascut de dona i alhora més petit que el darrer en el Regne del cel (cf. Mt 11,11).

Jesús al Jordà s’abaixà per compartir el baptisme amb nosaltres pecadors; es batejà entre pecadors necessitats de conversió, com morirà entre malfactors. El Pare l’ha fet en tot igual a nosaltres llevat del pecat, i Ell s’ha fet obedient fins a acceptar el baptisme de Joan, fins a acceptar la mort i una mort de creu. Al Jordà el cel s’esquinçà, davallà l’Esperit i el Pare clamà al seu Fill estimat en qui s’ha complagut. El baptisme de Jesús no és tant sols l’inici solemne de la seva vida pública, tal com manifestà Pere tot just abans de ser Maties l’escollit per la sort per substituir a l’apòstol traïdor, Pere parlava de que l’elegit fos un dels qui havien acompanyat a Jesús durant tot el temps que convisqué amb els apòstols, des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut cap al cel (cf. Ac 1,21-22).

El baptisme del Jordà és sobretot part del pla de salvació unit indissolublement al misteri de la passió, mort i resurrecció; una teofania, una nova epifania, en la que es manifesta la Trinitat santa i on els Pares de l’Església hi veuen el moment en que Jesús confereix a l’aigua la capacitat de ser matèria del nou baptisme, aquell que batejarà en veritat, amb la força de l’Esperit. Com hi veuen també l’anunci d’una nova vida, tal com un colom anuncià a Noé la fi del diluvi al Jordà la persona de l’Esperit com un colom davallà sobre la persona del Fill fet home, mentre la veu del Pare clamà des del cel proclamant que aquell és el seu Fill estimat. Amb Noé el cel s’obrí de núvols, amb Crist s’esquinçà. Amb Adam el cel es tancà i amb Crist s’obri a l’home nou.

Jesús no es bateja per que el baptisme li aporti res de nou a Ell, es bateja per aportar Ell al nostre baptisme la força de l’Esperit, la força de la Trinitat. Com Jesús no mort perquè la mort li aporti res, mort per donar-nos a nosaltres la vida.

Amb Jesús el baptisme de conversió de Joan es transforma i esdevé comunió amb Crist, amb aquell Déu que no romangué ocult, amagat, sinó que es manifestà, que es feu home, que tingué un nom, que ens deixà la seva Paraula, que patí, morí i ressuscità per nosaltres, per a salvar-nos. «Crist és el Déu viu que entra en el nostre temps, en la vida de cada dia», en la nostra història (Benet XVI, 8 de gener de 2006). Així com per la seva resurrecció entrem a la vida eterna, així pel seu baptisme entrem a la vida de la fe. Amb el baptisme tots nosaltres esdevenim fills estimats de Déu, perquè nosaltres pel baptisme participem d’una manera nova de la relació única i singular de Jesús amb el Pare, manifestada al Jordà. El baptisme, la fe és un do de Déu, és gràcia, participació en el misteri de la redempció en el qual Déu és feu fill de l’home perquè l’home arribés a ser fill de Déu (cf. Benet XVI, 8 de gener de 2012).

Escrivia sant Màxim de Torí «Algú, potser, dirà “Si era sant, per què va voler ser batejat?” Escolta el per què: Crist és batejat no per a ser ell santificat per les aigües, sinó perquè les aigües siguin santificades per ell» (Sermó 100 sobre la sagrada Epifania). Aigües amb les quals nosaltres hem estat batejats.

6 de gener de 2021

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

«On és el rei dels jueus que acaba de néixer?» es pregunten uns mags. Un rei que ha vingut assenyalat per una estrella, pel cosmos, per la creació; una estrella que s’aixecat per indicar-los el camí. Si la nit de Nadal un esclat de llum sorprengué a uns pastors que dormien al ras i que escoltaren la veu d’un àngel que anunciava una gran meravella; avui un estel porta a uns mags de llunyanes terres per presentar homenatge a aquest rei; un rei que la nit de Nadal vingué al món al bell mig del poble d’Israel i avui s’ha manifestat a tot món.

Un rei que no se sap massa bé on ha nascut, però que malgrat això inquieta al rei Herodes, el rei dels jueus ara al servei de Roma, que cercarà de matar-lo. Aquest rei que ha nascut, que anuncien els àngels i els estels, no respon a les característiques habituals dels reis d’aquest món, perquè el seu regne no és d’aquest món. Ha vingut, s’ha fet carn, per comunicar allò que no havien conegut les generacions passades, allò que Déu ha volgut ara revelar per l’Esperit.

Avui per obra de l’Esperit la verge ha tingut un fill; demà per obra del mateix Esperit els apòstols de Crist rebran la missió de comunicar la gràcia de Déu arreu del món; aquesta gràcia que s’ha fet tota ella humanitat en la persona del Fill i que havia estat anunciada de temps antics assenyalant a Bet-Lèhem com el lloc d’on sorgiria un príncep que havia de pasturar el nou Israel, com David, també nascut allí, l’havia pasturat en l’antigor.

Les tenebres i les fosques nuvolades que embolcallen la terra veuen aparèixer la llum de la gloria del Senyor, aquella  llum que resplendeix en la foscor i que la foscor no ha pogut ofegar; aquella llum que ve d’aquell qui té en ell la vida, una vida que és llum per a nosaltres (Cf. Jo 1,4). Escriu un antic himne d’Epifania «L’estel d’orient llançà els seus primers raigs en les tenebres i els llançà als cecs i vingueren i reberen molta llum. Portaren les seves ofrenes i reberen la vida, adoraren i se n’anaren». (Himne 1).

Ha arribat la llum a Jerusalem i a tot el món, avui a la gloria del Senyor s’hi acosten uns homes vinguts de llunyanes terres perquè la salvació és universal. La tradició de l’Església ha interpretat al llarg dels segles aquest passatge evangèlic de Mateu a la llum del capítol 60 del profeta Isaïes i del Salm 72, que hem escoltat. Els mags que venien d’orient han esdevingut així reis de Tarsís, Aràbia i Sabà i els presents en regals portats sobre els lloms d’onades de camells i dromedaris de Madian i d’Efà. Ahir aplegaren per aquell infant tots els ramats de Quedar i li presentaren els anyells de Nebaiot; avui li porten de lluny or i plata per glorificar el seu nom (Cf. Is 60 7 i 9).

Avui celebrem la manifestació del Senyor a tots els pobles. Un Senyor que és home i com a tal morirà; un Senyor que és Rei d’un regne que no és d’aquest món i un Senyor que és el Fill unigènit de Déu; tres atributs d’aquest infant representats pels tres dons de la mirra, l’or i l’encens. Aquest infant és aquell qui transformarà l’aigua en vi a Canà i convertirà el vi en la seva sang en cada Eucaristia, aquell a qui la veu del Pare reconeixerà com a Fill seu al Jordà.

El Senyor ens crida a nosaltres a ser com aquells pastors que dormien al ras la nit de Nadal, que s’aixecaren i cercaren l’estable amb Maria, Josep i el nen per adorar-lo i oferir-li quelcom del poc que posseïen; com aquests mags que veient aixecar-se una estel, emprengueren un llarg viatge i en veure on s’aturava trobaren allí el nen amb Maria la seva Mare i prosternats li oferiren els seus dons i el seu homenatge. Els seus, com Herodes, no l’acolliren, el món no l’ha reconegut, sols ho han fet aquells a qui els ha estat anunciat (cf. Jo 1.10) per la veu d’un àngel, per un raig de llum i per un estel lluminós.

El misteri de Nadal, la manifestació del Senyor, ens convida a aixecar-nos, a emprendre el camí cap a Ell, ens convida a cercar-lo, a interpretar els signes dels temps que ens l’anuncien també avui i anar a trobar-lo i a adorar-lo. L’adoració és la finalitat del camí; en paraules del Papa Francesc «si perdem el sentit de l’adoració, perdem el sentit del moviment de la vida cristiana, que és un camí cap al Senyor, no cap a nosaltres mateixos.» (Homilia 6 de gener de 2020).

El camí de la fe, de la vocació cristiana ens demana d’aixecar-nos per deixar tot allò que ens és un destorb per anar cap a Déu. La llum que resplendí a la nit, l’estel que s’aixecà en llunyanes terres, són tant sols un anunci, cal seguir-los per arribar al qui és la llum veritable que en venir al món il·lumina a tots els pobles.

Escrivia sant Joan Crisostom «els mags no veien sinó un estrella; però quan van abandonar llur pàtria, veieren al mateix sol de justícia. Es podria dir que ni tant sols haguessin continuat veient l’estel si haguessin romàs al seu país. Afanyem-nos perquè també nosaltres, malgrat que molts ens ho vulguin impedir, puguem córrer cap a la casa d’aquest infant, a l’encontre del Senyor.»  
(Sant Joan Crisostom, In Matthaeum homiliae, 6,5 [PG 57, 78]).

Anem cap al qui és la llum veritable que il·lumina tots els homes.

1 de gener de 2021

SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Rafael Barruè, prior de Poblet

Conservar, recordar i meditar

«Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava». I nosaltres?

Conservar

La informació, la desinformació, la conformació, la formació, són moltes les noticies que saturen el nostre espai interior.

Ara cal destriar i conservar en el nostre cor, com Santa Maria ho feia, allò de bo, allò de bé, allò de millor que ens ve de Déu.

Perquè la benedicció ha vingut, ens ve i ens vindrà sempre del Senyor. És el Senyor qui gira cap a nosaltres la seva mirada per beneir-nos i protegir-nos, per guardar-nos, per fer-nos veure la claror de la seva mirada, per apiadar-se de cadascú de nosaltres i donar-nos la pau, ara i pels segles dels segles. La pau que només ell, Jesucrist, pel seu naixement, ens pot donar, la pau que ve del seu amor incondicional a tota la humanitat.

Nosaltres ens podríem preguntar: Cap a on tenim la mirada? Cap a on tenim posats els ulls en els desitjos d’aquest any nou? Perquè sols des de la pau, sols des d’un cor pacificat es podrà avançar en el bé, en la benedicció que rebem de Déu. Ens cal sempre conservar el seu do de la pau, la seva pau en el nostre cor.

Recordar

L’any nou se’ns presenta com un repte en el temps. En aquest temps de crisi sanitària, econòmica, política, social, ecològica, espiritual, ens hauríem de recordar i molt que no estem sols.

Perquè Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, la Verge Maria. Recordem que per Maria, amb el seu sí, hem rebut l’autor de la vida, Jesús el nostre salvador. Per això, podem anomenar-la Mare de Déu. Ja que va concebre per obra de l’Esperit Sant i ha portat en el seu si el Fill unigènit de Déu. Hauríem de recordar sempre que Jesús ha vingut a rescatar-nos de l’esclavatge en que estàvem conformats. Perquè si no obrim els ulls, si no obrim el cor com Maria al misteri de l’encarnació, podem romandre esclaus de les nostres pròpies lleis. Hauríem de recordar sempre que gràcies al Fill hem rebut la condició de fills, la condició d’hereus per gràcia de Déu. Per això, cal que no oblidem que no estem sols, que som fills estimats del mateix Pare, units en l’Esperit que ens fa cridar: “Abbà, Pare!”. Aquests records han de ser els que alimentin el foc del nostre cor, del nostre esperit, tot aquest l’any que comencem.

Meditar

L’alegria del Nadal ens arriba avui en la humilitat, ens les persones humils, en els qui viuen al ras, en els pastors, en Maria, en Josep, en Jesús.

Si no sóc humil, si no visc al ras, si no deixo de banda el meu egoisme, si no deixo les meves seguretats, si no abandono la closca sota la qual visc, no puc viure a la intempèrie, a cel descobert, sense sostre ni recer.

Si visc al ras podré escoltar la noticia que em dóna Déu per mitja dels seus àngels, el que vol dir-me, la noticia principal per a la meva existència, la seva voluntat per a la meva vida, la noticia de la nostra salvació.

Els pastors, els humils, els qui viuen al ras, anaren a Bet-Lèhem, a la casa del pa, trobaren Maria i Josep amb el nen a la menjadora, el lloc on es presenta el pa viu baixat del cel.

Havent-ho vist, contaren les noticies que els havien dit d’aquell infant, i tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors. Els qui guardaven les ovelles encomanades ara escampen la noticia encomanada, la noticia de l’hora de la salvació, de l’any del Senyor, del temps de gràcia per al nostre rescat.

«Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava».

Maria meditava. Amb tot aquest aldarull Maria, sempre Verge, sembla que resta atenta, expectant, silenciosa, conservant totes aquestes coses en el seu cor de mare. Maria acull el do de Déu, la benedicció de Déu, el Fill, el salvador del món, conservant cada record de bondat, de bé i de millor que per gràcia ha rebut de Déu, meditant-ho tot amb immaculada serenor. Maria intuïa cada esdeveniment sorprenent de part de Déu com una gràcia per a tota la humanitat. Maria intuïa que la salvació arriba per a tots els més desafavorits i desvalguts de generació en generació.

El pastors se’n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit. Els humils han pogut veure i sentir.
Sense humilitat mai podrem sentir ni veure el que Déu ens té preparat per a nosaltres. Tenim una escala, se’ns dubte, se’ns ha deixat l’escala de la humilitat per anar baixant a veure, sentir i meditar tot el do de Déu que se’ns ha estat ofert.

El do és Déu mateix, Jesús, el que ens salva, el que no pot ser més a prop nostre que quan ens apropem i se’ns dóna a l’Eucaristia, i que quan lloem Déu en la litúrgia hi és present amb nosaltres. Però, al ras també el trobem a Jesús. Si hem baixat l’escala de la humilitat i estem al seu nivell, al ras, ens trobarem amb Jesús en cada malalt, en cada presoner, en cada foraster, en cada persona que està assedegada d’amor.

Que Santa Maria, sempre Verge Immaculada, Mare de Déu i Mare de l’Església, ens ajudi en aquest any que comencem amb el seu exemple d’humilitat. Perquè amb humilitat puguem rebre la pau i la benedicció en el nostre cor. Perquè el nostre camí de meditació ens porti a una acció salvífica vers cada germà nostre, fills tots del mateix Pare.

«Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava».

Doncs: conservem, recordem i meditem.