SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
1Jo 1,1-4; Sl 96,1-2.5-6.11-12 (R.: 12a); Jo 20,2-8

Avui, amb la festa de sant Joan evangelista, el Nadal acull la Pasqua, el misteri del naixement de Jesús ens condueix vers el misteri de la seva mort i resurrecció. El Nadal, l’encarnació de Déu, és el principi de la nostra salvació i la nostra redempció, que es realitza amb el misteri pasqual de la mort i resurrecció de Crist. El matí de Pasqua, advertits per les dones, Pere i Joan van córrer cap al sepulcre, van córrer no cap a un sepulcre com els altres sepulcres, no cap a un lloc de mort, sinó cap a un lloc de vida. Van córrer, perquè qui corre té l’ànsia de l’amor, la força de la resurrecció. S’hi van acostar i es van «ajupir» per entrar a la tomba. Per entrar dins el misteri de Déu els calia ajupir-se, abaixar-se. Ajupir-se és el gest d’humilitat sense el qual no podem entendre la glorificació de Jesús, i molt menys podem entendre la seva encarnació. Ajupir-se, prosternar-se fins a tocar la terra amb el cap, és el gest de l’adoració i vol dir també fer-se petit a la manera d’un mendicant o d’un infant, i d’aquesta manera fer-se dependent d’un altre, de la guia d’un altre, renunciant a tota autosuficiència, a tot desig de poder, a tot desig d’autorealització personal, de tenir èxit a costa de trepitjar i passar pel damunt dels altres. Les estratègies mundanes de marketing van en aquesta direcció de promoure l’afirmació personal i la competència.

La tomba de Jesús on havien entrat era el descobriment d’un món molt diferent d’aquest món que promou tant l’autosuficiència. Era una tomba que s’havia convertit en un si matern, un ventre que va donar a llum la vida. Els llençols curosament plegats dins la tomba eren el senyal d’un món maternal, d’ordre, de bellesa, de pulcritud. El que ha nascut la nit de Nadal de les entranyes de Maria ara sorgeix de la mateixa manera del sepulcre tancat. Jesús va estar amagat primer en el si de la carn humana i ara ho estat en el si de la terra, per fer de la mort com la gestació d’una vida completament nova.

La vida de Joan evangelista, que apareix a l’evangeli com el deixeble que Jesús estimava, va tenir sempre aquest moviment d’ajupir-se vers un món d’ordre, vers un cosmos, vers un espai maternal i de bellesa. No sols es va inclinar davant el sepulcre, per poder entrar, veure i creure, sinó que ja ho havia fet abans quan es va reclinar sobre el pit del Senyor, al moment del darrer sopar. Allí el veiem caracteritzat com el més proper a Crist que qualsevol altre deixeble o persona, reclinat sobre el si de Jesús, vivint una íntima confiança amb Jesús. Inclinar el cap damunt el pit de Jesús també per veure i creure, per pouar en els secrets inefables del Sagrat Cor del qui és el Fill de Déu, en les profunditats del sagrari del cor de Jesús, de la seva consciència, on Jesús guardava tots els tresors de la seva relació amb el Pare, del qual havia vingut per revelar-lo i donar-lo a conèixer al món.

Després veiem Joan al peu de la creu, junt a la mare de Jesús. També aquí ell s’inclina, s’inclina vers la creu, com per recollir la sang i l’aigua que brollaven del cor traspassat de Jesús, la plenitud de l’amor vessat per tota la humanitat. S’inclina vers la mare de Jesús, per acollir-la a casa seva, ja com a Mare seva i mare de tots els futurs deixebles de Jesús, de l’Església. Per tot això Joan és qualificat com deixeble model de tots els altres deixebles, no perquè sigui especialment preferit per Jesús, sinó perquè aquest deixeble ha sabut acceptar tot l’amor de Jesús, ha sabut ser especialment obert, receptiu, a aquesta plenitud d’amor que s’ha manifestat a la creu. El deixeble estimat és l’ideal del deixeble perquè accepta l’amor del Mestre amb tota la seva capacitat, va veure i va creure, va acollir a Jesús d’una manera perfecta. Va escoltar, va tocar amb les seves mans la vida que es va manifestar, la vida eterna, i en va saber donar testimoni, amb l’objectiu que nosaltres també creguéssim i poguéssim tenir un goig ple. Joan ens ensenya que la fe ha de ser transmesa i que no ens anunciem nosaltres mateixos sinó el Crist, que és al principi, a l’origen de tot. Crist és el qui hem de portar al món una i altra vegada amb la nostra vida, hem d’arrossegar als altres cap al Crist amb el nostre testimoni de vida, que esdevé fructuós quan sabem ajupir-nos davant el misteri de Déu, com Maria Magdalena, Pere i Joan, que es van ajupir per entrar a la tomba de Jesús.

Ajupim-nos i entrem nosaltres també amb ells en aquesta tomba de Jesús que està buida, perquè ens pugui oferir també a nosaltres el si maternal des d’on cadascú de nosaltres pugui renéixer a una vida nova, que no és altra que la vida veritable que rebem quan creiem i acceptem amb tot el nostre ésser Jesús, el nostre Salvador.